L'Europa inabastable. Innovacions: L'obertura de noves rutes d'immigració clandestina de subsaharians cap a Europa no fa que els recorreguts tradicionals perdin vigència. Esperes al desert: Entre les dunes saharianes les màfies encara hi amaguen centenars de 'sense papers' que confien que els arribi la seva oportunitat.

Els contingents d'immigrants subsaharians que arriben clandestinament a les Canàries a la recerca d'El Dorado europeu no té aturador (...) Algunes fonts consultades no amaguen la por davant l'inici de la temporada d'estiu, perquè la millora de les condicions climàtiques a les aigües de l'Atlàntic pot fer incrementar encara més el flux de sense papers. Les màfies de la immigració irregular no deixen de sorprendre i d'innovar, buscant nous punts de sortida, embarcant els clients en periples cada cop més perillosos i més llargs. Després d'haver blindat gairebé completament l'estret de Gibraltar i a causa del creixent control marroquí i algerià, notablement a instàncies de la Unió Europea (UE) després de la "crisi de les tanques" de Ceuta i Melilla, els punts de partida dels subsaharians se situen cada cop més cap al sud. Nuadibú, a la costa de Mauritània, ha estat l'enclavament privilegiat aquests últims mesos, però la intensificació de la vigilància conjunta hispano-mauritana ha fet que el Senegal sigui ara també una plataforma de sortida de les pasteres, les precàries embarcacions que utilitzen els "passadors" per transportar-los. Les velles rutes, però, no han perdut encara vigència. Sempre amb l'objectiu d'arribar a Europa són centenars els subsaharians que continuen circulant-hi. Aquest és el cas del Sàhara Occidental, on el desert esdevé un bon amagatall per als que esperen la seva oportunitat. Aquí, entre les dunes, és on les màfies construeixen les seves "barraques", cabanes precàries per "amagar els individus en trànsit cap als punts d'embarcament i el seu posterior trasllat cap a les Canàries" (...)

Pobres i sense futur. La pobresa i l'absència de perspectives són moltes vegades les causes de l'emigració dels subsaharians. Les històries són variades i els periples també. A vegades en cotxe, d'altres a peu o bé corrent, el senegalès Assan Sy va passar per Mali, Algèria i el Marroc abans d'arribar al Sàhara Occidental, on es va estar més d'una setmana amagat en una barraca prop de l'Al-Aiun. "Aquí -indica- de vegades venia el guia a donar-nos menjar i després es passava dies sense aparèixer". Assegura que va pagar uns 300 euros "per travessar el riu (sic) entre l'Àfrica i Espanya". Però el van agafar. Fadjala Fafana, de Mali, va sortir amb 21 anys de Bamako cap a Algèria i va entrar al regne alauita a través d'Oujda, població a uns 150 quilòmetres al sud de Melilla. Després de diversos intents en el nord marroquí va arribar a l'antiga colònia espanyola, on li van assegurar que tenia més possibilitats. El cost del periple: una mica més de 700 euros.

Font: David Alvarado, L'Avui, 21 maig 2006

Tots els camins porten a Nouadhibou port: La capital econòmica mauritana s'ha convertit en destí privilegiat de milers de subsaharians que busquen anar a les Canàries. Més pressió: Augmenten els controls davant les costes.

Un gran pati de sorra, una vintena de barraques senzilles amb sostres trencats i un mur de tova descriu, més o menys, el centre de detenció d'immigrants finançat per la UE en un dels barris més populars de Nouadhibou, localitat de la costa nord mauritana. És aquí on estan retinguts, en nombre contínuament oscil·lant i sota un sol de justícia, tots aquells subsaharians que al llarg de les últimes setmanes han estat agafats per les autoritats quan tractaven de complir el seu somni d'arribar a l'anhelada Europa. Del que passa dins del centre, de com es gestionen les coses i de quin tracte reben els immigrants gairebé no se'n sap res. No són pocs els que ho han intentat, però, tal com s'encarreguen de recordar uns militars col·locats a l'entrada, "l'accés al recinte està estrictament prohibit". En vista dels testimonis d'alguns dels seus antics inquilins, la violència física és un fenomen recurrent. En la mateixa línia han apuntat algunes organitzacions internacionals i locals. De moment res d'això s'ha pogut provar. Noadhibou és una ciutat abocada al fenomen de la immigració. En els últims mesos aquest ha estat un dels punts privilegiats per als immigrants per embarcar en una aventura suïcida rumb a les illes Canàries. Tot i que la presència de les forces de l'ordre s'ha multiplicat exponencialment, a cop de tragèdia i de pressió comunitària, notablement espanyola, i encara que els punts de partida han començat a desplaçar-se cap al sud, al veí Senegal o el mateix Benín, mirem on mirem, sempre ens topem amb algun immigrant que, indefectiblement, camina cap al port. Allà centenars de precàries embarcacions de pesca tradicionals estan amarrades a port, esperant potser una distracció o l'arribada de la nit per salpar procurant no cridar gaire l'atenció. Un fet que complica en gran manera la gestió dels fluxos humans en aquest país és que ningú pot impedir, almenys d'una manera legal, l'arribada de tots aquests contingents humans fins aquí. Cap dels ciutadans dels països de l'entorn necessita un visat especial per entrar a Mauritània. Les fronteres són totalment permeables, gairebé qualsevol que mostri el seu passaport en regla pot entrar al país. A més a més, ¿com es pot distingir un maurità de raça negra d'un negre provinent de qualsevol altre país africà? Però ¿què és el que porta tots aquests joves africans a jugar-se la vida en les fredes aigües de l'Atlàntic? Aquesta és la pregunta que tots semblen repetir-se una vegada i una altra i és aquí precisament on els principals implicats, les víctimes, semblen coincidir a dir que no s'estan fent les coses bé. "Massa repressió i control, mentrestant no es treballa per millorar la nostra situació", apunta Samuel, un nigerià. Les respostes i motivacions són múltiples, però gairebé totes tenen un substrat socioeconòmic (l'extrema pobresa i la manca de perspectives) o polític (la dictadura o guerres civils fratricides). Per a alguns, com ara Omar, senegalès, es tractaria de "recuperar una mica de les riqueses que Europa va robar al nostre continent i és per això que me'n vaig cap allà, per fer justícia".

Una inversió del meu poble. Per a altres, com per a un jove anònim, oriünd de Mali i que vagareja per Nouadhibou a la recerca d'alguna cosa per menjar, "aquesta és simplement una inversió que el poble a què pertanyo ha fet". "Tots han contribuït una mica a pagar-me el viatge fins aquí i la travessia fins a Europa. Un cop arribi, estigui instal·lat i amb feina, ja m'encarregaré jo de pagar tots aquests deutes amb interessos. Ara sóc l'única esperança de prosperar, tant de la meva família com de la meva comunitat". En preguntar-li sobre els riscos que això comporta, el jove és rotund: "Escolti, jo ja estic mort a l'Àfrica, tant se me'n dóna morir al mar".

Font: David Albarado, L'Avui, 4 setembre 2006