Usos de l'aigua i impacte ambiental

Els pobles antics instal·lats a les valls dels grans rius (Iang-Tsé, Indo, Tigris-Eufrates, Nil) s'expansionaren demogràficament gràcies a les tècniques d'irrigació, i s'eclipsaren amb motiu de llargs períodes eixuts.

En la recerca d'un sistema viable, aquestes civilitzacions van desenvolupar enginyoses xarxes de canals que aprofitaven la topografia, generalment aterrassada i tabular, d'aquest tipus de territori, derivant grans corrents d'aigua a considerable distància, fins i tot amb transvasaments de conca. A les terres de Lleida, per exemple, els àrabs van desviar part del cabal del riu Noguera Ribagorçana cap a la vall baixa del Segre, cosa que va permetre irrigar terrasses al·luvials antigues (i per tant topogràficament més aixecades).

Durant el segle XVIII i XIX Europa central s'omplí de canals interfluvials que milloraren notablement les comunicacions. Aviat els ferrocarrils desplaçarien aquest medi de transport, que mai no deixà, però, de ser una alternativa. Holanda, de fet, encara transporta el 55 % de les mercaderies a través de canals i Alemanya un 23 %. No hi ha cap raó per abandonar un medi així un cop els canals estan construïts, ja que la navegació fluvial és el sistema de transport energèticament més barat que es coneix. La construcció de l'enllaç Rin-Danubi (setembre de 1992) confirma que l'home no ha perdut el seu interès de deixar-se portar per l'aigua. Però això no ha impedit una forta oposició per part dels ecologistes alemanys al projecte d'enllaçar la mar Negra i la mar del Nord.

Però potser el més gran impacte de la civilització sobre la distribució d'aigües al planeta sigui la regulació dels rius per mitjà de preses, amb funcions d'irrigació i d'obtenció d'energia. L'aigua que contenen els embassaments d'Itaipú (Brasil-Paraguay), Guri (Veneçuela) i Assuan (Egipte), els més grans del món, es pot veure clarament des de l'espai. Mai cap espècie vivent no havia construït estructures de tanta notorietat. Es clar que els beneficis, en termes de producció agrícola a Assuan i d'energia al Guri o a Itaipú, són enormes (aquesta darrera té una potència nominal de 13 milions de Kw, equivalent a la d'una quinzena de centrals nuclears, i ha estat i és un dels principals factors del creixement econòmic de Brasil).

Els impactes negatius, a part del desplaçament de poblacions, es traslladen lluny dels focus causants. El delta del Nil, una de les zones fèrtils més extenses del món, està en regressió, mancat de les aportacions de sediments que reté la presa de Assuan. La base econòmica tradicional d'Egipte, fonamentada en les crescudes del Nil, ha desaparegut. L'impacte ambiental i humà sobre el sistema Caroní-Orinoc, on s'ha construït la presa del Guri o sobre el Paranà-Iguazú que sustenta la d'Itaipú està encara per valorar, però serà de proporcions comparables a la mida d'aquells llacs artificials (la làmina d'aigua d'Itaipú té 1400 Km2 de superfície).

A les més modestes xarxes hidrogràfiques de les zones temperades d'Europa i Amèrica la regulació dels rius ha incidit notablement en la vida quotidiana de les persones, en l'aspecte del paisatge i en l'estat dels sistemes naturals. L'energia hidroelèctrica ha permès que en països pobres en recursos energètics com Espanya pràcticament el 100 % de la població pogués accedir en poques dècades als beneficis domèstics de l'electricitat. L'aigua dels pantans derivada a la irrigació per superfície ha facilitat l'existència de densitats de població elevades a zones àrides o semidesèrtiques com les planes de l'interfluvi Tigris-Eúfrates a Irak, el Negev a Israel, les àrides regions mediterrànies de València, Lleida o Múrcia, o el desert de Califòrnia.

Però totes aquestes construccions han modificat profundament el paisatge: alguns rius són ara escales d'aigua i formigó. Les planes al·luvials i els deltes han deixat de rebre gran part dels materials que allí es sedimentaven, mentre al fons dels pantans s'acumulen enormes quantitats de matèria orgànica, fòsfor, pesticides, metalls pesants, etc..., producte del metabolisme de la civilització.

Altres mesures de gran incidència en la transformació del paisatge són els transvasaments. Les derivacions del riu Amu-Darja a Uzbekistan han fet que el mar de l'Aral, el quart llac del món en superfície, estigui a punt de desaparèixer. Des de 1960 ha perdut un 66% del seu volum i un 40% de la seva superfície. Els seus dos únics ports són ara inútils. Les escasses aigües de l'Amu-Darja estan tan pol·luïdes que les dues terceres parts dels habitants de l'antic delta d'aquest riu estan afectats per hepatitis, tifus o càncer de gola. Els índexs de mortalitat infantil i les deformacions congènites justifiquen el nom "el mar salat de la mort", amb què es coneix el llac en la regió. La Xina, històricament el país de les grans obres hidràuliques, ha derivat gran part del cabal del riu Iang-Tse cap a les planes del Nord del país. Líbia extreu ingents quantitats d'aigua dels aqüífers del sud (en disputa amb el Txad, Egipte i Algèria) i les canalitza cap a grans extensions de cultius i pastures al centre i nord del país. A Espanya, la posada en marxa del Pla Hidrològic Nacional, la principal obra del qual és el transvassament de part de les aigües del'Ebre cap a les conques del País Valencià i Andalucia, ha creat un debat de gran abast sobre la gestió de l'aigua.

Les aigües subterrànies, que són xuclades des de profunditats cada cop més grans, tampoc no estan fora de l'abast de la voracitat de la civilització. L'explotació excessiva d'aqüífers ha portat en alguns casos la seva salinització i la reducció dràstica de la seva capacitat. Si el nivell freàtic d'un aqüífer litoral baixa per sota del nivell de mar, pot penetrar aigua salada, que té tendència a enfonsar-se a causa de la seva densitat, més gran que la de l'aigua dolça. Llavors la capacitat de l'aqüífer es redueix.

Problemes d'aquest caire han afectat i afecten la zona de Dàlies i El Ejido (Almeria), on els aqüífers han estat sobre-explotats per l'ambició insensata dels cultivadors d'hivernacles, i al camp de Tarragona, on la demanda generada per la indústria petroquímica i el turisme han obligat, després de la salinització dels aqüífers locals, a haver de transvasar aigua des de l'Ebre.

Fins i tot s'han fet intervencions sobre les reserves d'aigua de l'atmosfera. Israel practica fa anys la fumigació de núvols amb iodur de plata o per generació de fum, tècniques que estimulen la condensació de gotes i per tant la precipitació. Però la pluja artificial no augmenta la precipitació global, ja que només altera la distribució. Per tant, vet aquí un bon motiu de conflicte entre nacions.

L'aigua de mar, en principi vedada al consum humà, és tractada en plantes desalinitzadores en països on el dèficit hídric justifica grans inversions en aquest tipus de sistemes. Els rics estats de la península aràbiga són els principals usuaris d'aquest tipus de tecnologia, d'un alt cost energètic i econòmic.

El resultat final de la gestió d'aigües per part de l'home és la seva distribució per una superfície molt més extensa que l'original, i una alteració notable del cicle hidrològic. La intensitat d'escorrentia d'aigües per la superfície dels continents ha disminuït en un 6% des de 1680, influint en la reducció de les reserves útils. Per contra, s'ha incrementat el factor d'evaporació global. Només a Assuan s'evapora un 20% de l'aigua del Nil.

La dificultat de disposar d'aigües en la quantitat i qualitat requerides té conseqüències socials i econòmiques innegables: en climes àrids, les dones i les nenes (fonamentalment) passen una bona part del dia anant a buscar aigua a pous o a fonts cada cop més escasses i llunyanes. Aquesta recerca, juntament amb la recol·lecció de llenya per a cuinar, fa que no resti temps suficient per a procurar-se aliment ni per l'educació. Al mateix temps, dos terços de la població mundial, segons l'Organització Mundial de la Salut, pateixin riscos sanitaris per manca d'aigua potable, i que uns 80 països, acollint un 40% de la població mundial, tinguin serioses limitacions del líquid element, potable o no.