El
catarisme influí àmpliament sobre la societat catalana, sobretot
des de la segona meitat del segle XII (el 1167 hi ha el primer document
d'una comunitat càtara catalana, a la Vall d'Aran) fins a la fi
del segle XIII, i presentà molt escasses variants doctrinals respecte
al catarisme occità a causa de la rigorosa jerarquització
de l'església càtara.
Penetrà des d'Occitània seguint
el procediment habitual entre els càtars, a través, sobretot,
del comerç i de la indústria, principalment la tèxtil
(la qual al segle XIII, depenia encara, en gran part, d'occitans), i s'incrementà
amb la immigració de nobles occitans càtars, motivada per
la repressió religiosa a Occitània i afavorida per l'església
i la corona catalanes, per la important entrada de capitals que comportava,
pels interessos derivats de la guerra contra els sarraïns i el repoblament
dels territoris conquerits.
D'altra
banda, l'amplitud de la difusió s'explica, en part, per les crisis
socials que implicaren a Catalunya el naixament de la burguesia. Els grans
senyors feudals, interessats a afermar, enfront de la feudalitat eclesiàstica,
les posicions aconseguides, eren propensos a l'adopció d'una doctrina
que comportava la supressió del poder temporal de l'Església,
però fou en la naixent burgesia que el catarisme s'adequava millor
als interessos de classe, i això, en la mesura que era una doctrina
que no solament no condemnava les activitats mercantils, sino que fins
i tot les afavoria, i que en la seva concepció dualista encaixava
amb la valoració burguesa de les dues grans realitats socials del
moment: el món agrari i feudal, basat en el sentit sagrat de la
nissaga i de la propietat territorial, considerat per aquella entrebancador
i representació del mal, i el món artesà i comerciant,
que encarnava el bé.
Les zones més influïdes per la
nova doctrina foren el Rosselló i les valls pirinenques, on les
grans famílies tenien estrets lligams familiars, culturals, militars
i econòmics amb Occitània. La zona catalana pirinenca occidental
esdevingué també refugi i centre d'activitats càtares,
entre altres llocs, a Andorra, la Tor de Querol, Berga, Josa del Cadí, Gósol,
Castellbó, ..., i una bona part dels senyors d'aquests territoris
protegien decididament la doctrina càtara. L'heretgia s'estengué a Barcelona,
a Lleida, a Prades, a Siurana, a l'Arbolí, a Cornudella, a la regió
de Morella i a les noves terres conquerides.
Se
sap que els de Castellbò tenien contactes amb la família dels comtes de Foix, on gairebé totes
les dones eren perfectes. Ermessenda de Castellbò, filla d'Arnau de Castellbò, que es va casar l'any 1208 amb
Roger Bernat II, hereu del comtat de Foix, viurà i morirà càtarà. Sembla que Arnau de Castellbò es va fer
càtar al llit de mort, mentres que d'altres cavallers, com Ramon de Josa i el seu germà Guillem Ramon, se'n feien
i se'n desfeien tot sovint.
La croada albigesa, que reprimí el catarisme
occità, repercutí àmpliament a Catalunya. En primer lloc representà
la fi de l'expansió catalana en terres occitanes, que anaren passant
a poder del rei de França a partir de la desfeta que va patir el
rei català Pere I a Muret (1213),
i també, fou l'inici d'una important immigració que contribuí
a la conquesta de terres islàmiques i afavorí l'expansió
catalana per Itàlia, gràcies a la imatge tolerant de Catalunya
portada pels càtars, refugiats principalment a Llombardia.
A
la corona catalano-aragonesa la repressió de l'heretgia, que interessava
sobretot l'Església, era condicionada per les seves repercusions
en la política occitana dels reis. Alfons el Cast i Pere I la condemnaren
diverses vegades, potser per protegir els nobles d'una repressió
més dura; però al final Jaume
I acabà cedint a les pressions papals que demanaven amb urgència
l'extinció del catarisme. L'any 1233 es creà la Inquisició i van
donar la potestat inquisitorial als frares dominics. Serà un procés lent, però poble
rera poble, la Inquisició no s'aturarà fins acabar amb el catarisme.
L'any
1237, els comtes de Foix, autoritzen l'entrada d'inquisidors a Castellbò per poder conservar
les possessions a l'Alt Urgell. 30 anys després, l'inquisidor general de Catalunya, Pere de Cadireta,
mana desenterrar les restes d'Arnau de Castellbò i de la seva filla Ermessenda, acusats d'heretges càtars,
les fa cremar i escampar al vent. La llegenda explica que la gent de Castellbò agafà l'inquisidor, el van
asseure en una cadira i li van tirar rocs fins que el van matar. D'aquí li ve el nom.
Les
darreres reminiscències del catarisme als Països Catalans foren probablement
la comunitat de Sant Mateu del Maestrat, a sota mateix de Morella, dirigida per
Guilhem Belibasta, que en el perllongat exili occità
a Catalunya s'hi establí (1315) durant sis anys. Amb enganys el varen portar a Tírvia, al
Pallars Sobirà, on el comte de Foix, propietari de les terres, va permetre l'entrada a les tropes
de la Inquisició, que el capturaren per dur-lo davant del bisbe-inquisidor de Pàmies,
Jacques Fournier.
