Els Personatges de la Croada.
 
anar al peu de pÓgina
Gregori VII. (Reforma gregoriana)
 

Intent de restaurar l'esperit religiós, duta a terme d'una manera decisiva pel papa Gregori VII, durant la segona meitat del segle XI. 
Va fer condemnar la simonia, la compraventa dels beneficis, el concubinat dels clergues, la relaxació dels seus costums,..., encara que l'efecte més visible de la qual, va ser la reglamentació del matrimoni.

 
 
anar al peu de pÓgina
Pere de Castellnau 
 

Monjo de l'abadia cistercenc de Fontfreda, fou legat del papa Innocenci III per a combatre l'heretgia càtara (1203). Fracassà en la seva missió davant de Ramon VI, comte de Tolosa, al que va excomunicar. 
Fou assassinat a Sant Geli, es diu que a mans d'un home del mateix comte de Tolosa (1208), i la seva mort provocà que al març de 1208, Innocenci III declarés la croada contra les terres occitanes.

 
 
anar al peu de pÓgina
Arnaud Amaury 
 

Antic abat de Cîteaux, legat pontifical d'Innocenci III a Occitània, polemista anticàtar desafortunat, va ser el cap espiritual de la croada. Arquebisbe i duc de Narbona, Arnaud-Amaury és un clar exemple de la poca definició que hi havia en aquella època entre els poders temporal i espiritual. La seva posició com a duc de Narbona, el portà moltes vegades a situacions conflictives amb el comte de Tolosa. 
De fet, utilitzarà i abusarà del seu poder, i el seu caràcter conflictiu i els seus interessos personals, el portaran àdhuc a excomunicar a Simó de Monfort!!!, per la disputa del ducat de Narbona que havia pertangut als Tolosa, i que ells es disputaven. 
La «Chanson de la Croisade», li atribueix la terrible frase "Mateu-los a tots, que Déu ja reconeixera els seus ..." en el moment del setge i posterior matança de Besiers, a l'estiu de 1209. 
Realitat o no, aquesta cita és una clara mostra, del fanatisme exacerbat d'alguns dels caps de la croada.

 
 
anar al peu de pÓgina
Simó de Montfort 
 

Aquest noble francès, va néixer vers el 1150. Comte de Leicester per part materna, participà en la quarta croada (1199), però refusà acceptar les intrigues dels venecians i es dirigí a Palestina. 
L'any 1209 fou escollit cap militar de la croada que es va organitzar a França, a petició d'Innocenci III, per a lluitar contra els albigesos. 
Després de prendre Besiers i Carcassona (juliol-agost de 1209), el Papa li va concedir els títols senyorials d'aquests dominis (que pertanyien a la Corona d'Aragó). 
Va intentar que Pere el Catòlic (que s'havia arribat fins Carcassona, per intentar que la capitulació es portés a terme en les millors condicions possibles) li reconegués aquestes possessions, però el rei si va negar. Solament ho acceptà, al fer-se palès que el poder de Montfort, aliat amb Felip August (rei de França), augmentava i amenaçava esdevenir un perill pels seus estats, llavors negocià (27 de gener de 1211), el matrimoni del futur Jaume I amb la filla de Montfort, i li va entregar com a garantia, l'infant de tres anys d'edat. 
Amb aquest ostatge, Simó pensava impossibilitar al rei d'Aragó, l'agafar partit contra ell en favor dels albigesos. Però no fou així, i dos anys més tard Pere el Catòlic fou vençut i mort a Muret (setembre de 1213), i Montfort entrà a Tolosa davant l'exèrcit croat. 
Poc després (Narbona, 1214), Innocenci III obligà a Montfort a lliurar Jaume I als nobles catalans. Malgrat tot, l'any següent, el concili del Laterà va destituir oficialment Ramon VI de tots els seus drets, i va declarar Simó de Montfort comte de Tolosa, com també era ja vescomte de Carcassona, de Besiers, d'Albí,... 
Simó i Arnau Almaric, van estar a punt d'arribar a les mans pel ducat de Narbona, que havia pertangut als Tolosa, i que ells es disputaven. Arnau Almaric excomunicà Montfort, però el rei de França, l'any 1216, va acceptar d'aquest el vassallatge dels territoris que havia conquerit, legitimant així la situació. 
A la mort d'Innocenci III, Ramon VI i el seu fill van iniciar la reconquesta dels seus territoris, amb l'ajut del poble occità i de l'exèrcit catalano-aragonés (1216-1217), que va haver de retirar-se, davant les amenaces d'excomunicació per part d'Honori III. 
El resultat de l'aixecament popular al costat dels Ramon - el jove comte, victoriós a Provença s'havia reunit amb el seu pare a la ciutat-, va ser la mort de Montfort d'un cop de pedra, quan es complien ja deu mesos de setge a Tolosa, el 25 de juny de 1218.

 
 
anar al peu de pÓgina
Pere el Catòlic (I de Catalunya i II d'Aragó) 
 

Primogènit d'Alfons el Cast i de Sança de Castella. El seu regnat va iniciar-se l'any 1196, sota la tutela de la seva mare, amb la que va tenir greus desavinences. 
Des del començaments, manifestà una important preocupació, pels problemes de la Catalunya pirenenca i d'Occitània. Com a resultat d'aquesta orientació occitana, es va casar amb Maria, hereva de Montpeller (1204), de la que va néixer Jaume I (1208), i de la que posteriorment va desitjar separar-se, malgrat les contínues negatives d'Innocenci III. Aquesta intervenció en els afers occitans, augmentà al casar-se la seva germana Leonor, amb el comte Ramon VI de Tolosa (1204) 
Els problemes relacionats amb la propagació de l'heretgia càtara en els seus territoris, faran que l'any 1204 es traslladi a Roma, per a ser coronat i renovar el seu jurament de vassallatge a Innocenci III. 
Juntament amb Alfons VIII de Castella, i Sanço VII de Navarra, participà en la croada contra els almohades, que va acabar amb la victòria de les Navas de Tolosa (1212). 
L'organització de la croada albigesa, que només beneficiava les ambicions de la monarquia francesa (1208), i l'atac a Besiers, Carcassona (1209), i Tolosa (1211), vassalls de Pere d'Aragó, provocaran la seva intervenció, malgrat l'amenaça d'excomunicació per part de la Santa Seu. 
Desrés de negociacions infructuoses, el rei desafia a Simó de Montfort ( al que en 1211, havia entregat el seu fill com aval) i el 27 de gener de 1213 visitarà Tolosa, i tots, Ramon VI i el seu fill, els cònsols, el comte de Foix, el comte de Comenge, li van rendir homenatge. Rei d'Aragó i comte de Barcelona, Pere seria a partir d'aquest moment, sobirà de tots els comtats del nord dels Pirineus sobre els quals, des de feia temps, el rei de França ja no tenia els mitjans per fer prevaler els seus drets. 
Això no obstant, el 13 de setembre de 1213, a la plana de Muret, al sud de Tolosa, la croada va triomfar amb un exèrcit de coalició ben superior en nombre. Pere d'Aragó va morir. Montfort va entrar a Tolosa. S'acabaven d'aquesta manera les aspiracions ultrapirinenques de la Corona d'Aragó, i triomfava a Occitània la Monarquia francesa. 
La fastuositat de la seva cort (concorreguda per joglars i poetes) i la seva política belicosa, deixaven arruïnat l'erari real.

 
 
anar al peu de pÓgina
Jaume I El Conqueridor 
 

Neix a Montpeller l'any 1208. Rei d'Aragó (1213-1276), fill i successor de Pere I el catòlic i de Maria de Montpeller. Als tres anys, el seu pare el lliurarà com ostatge a Simó de Montfort, que el retindrà a Carcassona fins 1213. 
Aconseguirà el vell somni de la conquesta de Mallorca (1229-1230). Menorca va restar com a feudatària en poder dels musulmans fins l'any 1286. Eivissa fou conquerida en 1235. L'any 1238 conquistarà la ciutat de València, i pocs anys després Xàtiva i Biar. 
El veïnatge amb els castellans donà lloc a la firma del tractat d'Almiçra (1244), però Jaume I va ajudar a conquerir Múrcia a Alfons el Savi (1266). 
La continuïtat de la presència d'una massa de població musulmana després de la conquesta obligà Jaume I, a combatre rebelions fins a la seva mort i no foren acabades fins el regnat del seu fill, Pere el Gran (1277). 
La mort del darrer comte provençal de nissaga catalana, va provocar la intervenció de Jaume I a Provença, però Lluís IX va obligar-lo a acceptar el tractat de Corbeil (1258), pel qual renunciava a la possessió d'Occitània. Només retingué la ciutat de Montpeller i els drets no reconeguts sobre el comtat de Carlat.

 
 
anar al peu de pÓgina
Sant Domènec de Guzmán (dominicà) 
 

Domènec de Guzmán (Caleruela, Burgos, 1170-Bolonia 1221). Descendent de l'antiga família castellana dels Guzmán, va ser Canonge regular d'Osma, i l'any 1203 va haver d'acompanyar el seu bisbe, Diego d'Acevedo, en una ambaixada pel nord d'Europa. 
L'any 1206, i quan tornaven del viatge - després d'haver-se desviat per anar al Vaticà -, es van trobar a Montpeller, amb els legats del papa Innocenci III: Pere de Castelnau i Raül de Fontfreda, desanimats per no haver pogut deturar l'avanç de l'heretgia. Va convèncer-los perquè adoptessin una manera més directa de viure la predicació contra els heretges, com a homes d'Evangeli més que com a representants d'un poder tot i que aquest fos espiritual: 
"Es presenten humilment, amb els peus descalzos, sense or i sense plata ...En certa manera, imiten en tot el model dels apòstols..." 
Va obtenir minsos resultats, malgrat que durant l'hivern del 1206-1207, fundà el monestir de Prouille, prop de Fanjaus. Una casa destinada a les dones càtares que es convertien a la seva predicació. 
En 1209, no va voler associar-se a la croada decidida per Innocenci III, sino que insistí en la seva predicació pacífica contra els heretges. 
L'any 1215, reuní a Tolosa alguns companys, que sota la seva direcció, es van iniciar en la vida religiosa, esperant ser predicadors com ell. Després d'una primera gestió portada a terme a Roma, durant El III concili del Laterà de 1215, va obtenir d'Honori III, la comfirmació de la fundació de l'ordre del germans predicadors. 
Des d'aquest moment i fins la seva mort, dedicarà la seva vida a la predicació i a l'organització de la seva ordre per França i Espanya. Va ser canonitzat, en 1234, per Gregori IX, i les seves restes descansen a Bolonia. 

 
 
anar al peu de pÓgina
Innocenci III 
 

Elegit Papa el 1198, va tenir com a programa imposar la seva autoritat, tant als sobirans com als clergues i exercir d'aquesta manera la teocracia. 
Intentà combatre l'heretgia càtara mitjançant la predicació, però després del assassinat del seu legat Pere de Castelnau, excomunicà a Ramon VI de Tolosa (1208) i ordenà que es prediqués la croada, la qual va degenerar en una expedició de càstig contra tot el Llenguadoc. 
Va combatre els abusos que es donaven amb ocasió de les bules, va fer vigilar pels seus legats la regularitat de les eleccions dels bisbes i donà exemple d'austeritat, reduint el luxe del Vaticà. Va recolzar el moviment monàstic i animà la fundació de les ordres mendicants, particularment la que va fundar Sant Domènec, i acollí també a Sant Francesc d'Assís. Morí a Roma l'any 1216 

 
 
anar al peu de pÓgina
Honori III 
 

Papa de 1216 a 1227. Successor d'Innocenci III - qui l'havia nomenat cardenal (1201)-, coronà l'emperador Frederic II, arbitrà la querella entre Felip August i Jaume I d'Aragon. 
Va excomunicar el nou comte de Tolosa Ramon VII i al jove vescomte Trencavell, i animà al nou rei de França, Lluís VIII, a dirigir i continuar la croada contra els albigesos. 
Va continuar amb la tasca engegada per Innocenci III, i afavorir el desenvolupament de les ordres mendicants (dominics i franciscans). És l'autor de la "Compilatio Quinta" (Recull de decretals). 

 
 
anar al peu de pÓgina
Gregori IX 
 

Nomenat l'any 1227, excomunicà l'emperador Frederic II, per la seva falsa partença cap a la croada, encara que hi anirà més tard, malgrat que sense retractar-se públicament. Llavors, Gregori IX rellevà als súbdits de l'emperador del seu jurament de fidelitat (1228) i va fer envair el regne de Sicília (1229). A la tornada de Terra Santa, Frederic li imposà la pau de Sant Germano (1230). Difernts conflictes, obligaran a Gregori IX a exiliar-se i després de la victòria imperial de Cortenuova (1237) i de la invasió de la Llombardia, tornarà a excomunicar Frederic II (1239). Gregori IX morirà poc abans que l'exèrcit de l'emperador arribés fins les portes de Roma (1241). 
Amic de Sant Francesc d'Assís, afavorirar el desenvolupament de les ordres mendicants, Franciscans et Dominics. L'any 1233, instaurà oficialment la Inquisició a Occitània, i investirà a dominics i franciscans, d'aquest sant ofici. 
La seva col.lecció de Decretals, forma una part essencial del dret canònic.

 
 
anar al peu de pÓgina
Ramon VI 
 

Comte de Tolosa des de 1194, en què va succeir el seu pare Ramon V. En contradicció amb la política dels seus antecessors, buscà un apropament a la Corona d'Aragó (l'any 1204, es casa amb Leonor, germana de Pere I), per por a les conseqüències de l'heretgia càtara. Va recolzar a la burgesia urbana i donà suport als seus vassals càtars, amb l'aliança dels comtes de Foix i de Comenges. 
Fou excomunicat (1207) per Innocenci III, el qual després de l'assassinat del seu legat Pere de Castellnou, llançà la croada contra terres occitanes, sota el comandament d'Arnau Amauri (primavera de 1209). 
Ramon VI, per tal d'evitar el pitjor, es va afanyar a fer portar la seva submissió a Roma. Va anar al davant dels croats a Sant Geli, i allí es va humiliar públicament per expiar l'assassinat del legat papal, va jurar que perseguiria els heretges ell mateix i va demanar prendre la creu personalment,... 
Com a conseqüència d'aquest fet, el comte de Tolosa es trobava situat sota la protecció directa de la Santa Creu, com qualsevol feu i domini de la croada. Arnau Amauri, doncs, no va tenir cap més solució que desviar la croada contra les terres de Ramon Roger Trencavell, un altre protector de l'heretgia, al qual va negar la possibilitat d'utilitzar el mateix procés que el seu oncle Ramon VI. 
La derrota i la mort a Muret del seu aliat, Pere el Catòlic (al qui havia jurat vassallatge en 1213), van provocar la caiguda de Tolosa, després de dos anys de setge (1215), i es va veure obligat a lliurar el seu comtat al Papa i retirar-se a Anglaterra. 
El concili del Laterà (1215), va destituir oficialment Ramon VI de tots els seus drets, i va declarar Simó de Montfort, comte de Tolosa. Malgrat tot, la recuperació de Tolosa per un exèrcit catalanoprovençal (1217), farà possible el seu retorn, i conservarà la ciutat, tot i els diferents setges de Simó de Montfort. 
Les posteriors temptatives croades, dirigides per Amaury de Montfort (fill de Simó de Montfort) i del príncep Lluís (futur Lluís VIII de França), varen fracassar (1219), i d'aquesta manera Ramon VI podrà recuperar gairebé tots els seus territoris. Morí l'any 1222.

 
 
anar al peu de pÓgina
Felip II August 
 

Rei de França des de 1180 a 1223. Lluità contra l'imperi dels Plantagenet, el poder dels quals, era una amenaça constant pels Capets. S'alià amb Ricard, el futur Cor de Lleó, i malgrat que després varen renyir, ambdós van participar en la tercera croada contra els infidels, de la que es retirarà (1191), humiliat per Ricard. 
Va confiscar els feudes francesos del nou rei d'Anglaterra, Joan sense Terra, i començà la conquesta de Normandia, del Maine, d'Anjou, de Turena, de la major part del Poitou i organitzar el desembarcament del seu fill Lluís, a Anglaterra (1213). 
Innocenci III li demanà la seva intervenció, per desterrar l'heretgia (1204), però la seva habilitat política, va fer frustar en un principi, el desig del Papa. Finalment, i després de què Innocenci III declarés "lliurades com a presa" les terres de Ramon VI, Felip August va decidir actuar, reponent-li al Papa que només li pertocava a ell, sobirà del comte de Tolosa, les terres del seu vassall. Malgrat tot, es limitarà a donar suport a Simó de Montfort i als barons francesos que hi participaran, però tenin cura de no comprometre's en cap altre aspecte. 
A la seva mort, era el senyor més poderós de França, havia a conseguit destruir l'imperi dels Plantagenet i afiançat l'autoritat dels Capets en el reialme.

 
 
anar al peu de pÓgina
Lluís VIII el Lleó 
 

(1187-1226)Fill de Felip August, fou rei de França de 1223 a 1226. Casà amb Blanca de Castella i compartí de fet, el poder amb el seu pare. Efectuà diferents accions contra Anglaterra, derrotant a Joan sense Terra (1214) i realitzant-hi una expedició l'any 1216, que va acabar amb la seva elecció com a rei d'Anglaterra, malgrat que posteriorment hi haurà de renunciar, per l'excomunicació de què va estar objecte. 
Va dirigir la croada albigesa de 1219, per tal d'ajudar Amauric (fill de Simó de Montfort), a fer front a la revolta sorgida al comtat de Tolosa. Precisament, l'any 1224, rebrà d'Amauric de Montfort, tots els seus drets sobre el territoris occitans. 
Mort a Auvergne, durant la tornada de la seva segona croada albigesa.(1226) 

 
 
anar al peu de pÓgina
Ramon Roger Trencavell 
 

De la nissaga Trencavell, vescomte de Carcassona, Besiers,Albí i el Rasès. Acusat de traició quan intentava parlamentar, després del setge croat a Carcassona (1209), serà empresonat i morirà a les masmorres de la seva pròpia ciutat, després d'haver estat desposseït dels seus béns i dels seus títols en nom de l'Església.

 
 
anar al peu de pÓgina
Hugues del Arcis 
 

Senescal de Carcassona, mobilitzà de bon grat o per força, tot el Lenguadoc oriental per tal d'iniciar el setge al voltant del pog de Montsegur, al maig de 1243. 
10 mesos més tard, Pere Roger de Mirapeis negociarà la rendició, i el castell passarà a ser propietat de Gui II, mariscal de Levis, antic company de Simó de Montfort.

 
 
anar al peu de pÓgina
Guilhabert de Castres 
 

Bisbe càtar de Tolosa, viatger incansable, va ser un dels més pretigiosos perfectes occitans. A partir de 1232, es acollit per Ramon de Perella i es refugia a Montsegur, lloc que esdevindrà a patir d'aquest moment, el cap i la seu de l'església càtara a Occitània, fins la seva capitulació.(1244) 
Des de Montsegur, Guilhabert de Castres (i després el seu "fill major" i successor Bertran Martí) organitzarà missions de predicació que exposaran, a través de la plana escorcollada per la Inquisició, perfectes clandestins que distribueixen la Paraula i la consolació. Ell mateix no dubtarà a sotmetre's al perill. 
Fins el 1236 encara, extremament vell, recorrerà regularment el Lauraguès, el Cabardès,...Mort poc anys abans del setge croat a Montsegur.

 
 
anar al peu de pÓgina
Guillem Belibasta 
 

Guillem Belibasta, el darrer perfecte occità conegut, fill d'uns rics camperols de les Corberes, dins del domini de l'arquebisbe de Narbona, estava casat i era un jove pare de família quan la seva vida va canviar de rumb. 
Fou ordenat després d'un curt noviciat a Rabasten, i va arribar a Catalunya, després de fugir de la presó de Carcassona. Va fer estada a Lleida, i treballava amb les seves mans fabricant pintes de banya i fent cistelles. 
Va ser venut a la Inquisició per un agent doble, Arnau Sicre, que esperava així obtenir la gràcia de les autoritats religioses i recuperar els béns familiars que havien estat confiscats després del judici de la seva mare. 
Belibasta va ser conduït davant l'inquisidor de Pàmias, a continuació el dugueren a la presó de Carcassona i finalment, reclamat pel seu sentor temporal l'arquebisbe de Narbona, fou cremat a Vila Roja-Termenès, castell episcopal, l'any 1321. 

 
retornar a la capšalera de pÓgina
 
 
 
PÓgina anterior: efemŔrides relacionades amb el catarisme Men˙/Pr˛leg PÓgina segŘent: proposta d'itinerari