El Catarisme:
El seu missatge de la Revelació
i de la Salvació
 
 

         La situació que planteja el catarisme podria  semblar bloquejada: d'una banda, el principi del bé i de l'ésser fora de temps, fora del món visible, en el món lluminós i infinit dels bons esperits, en l'eternitat; de l'altra, el món visible i temporal, del qual el principi maligne és el príncep ordenador, on les ànimes dels homes, d'encarnació en encarnació, dormen en la matèria corruptible indefinidament renovada i en l'oblit del seu diví origen. 

estela cÓtar          Però Déu, en el seu infinit amor, no resta immòbil en el seu món de llum. Té "pietat del seu poble" i intervé en un món que no és el seu "mitjançant l'adveniment del seu fill Jesucrist". Déu va fer transmetre al seu "poble en exili" el missatge de la revelació i de la salvació destinat a "alliberar-lo del mal". I el Crist, enviat per Déu, va aparèixer en aquest món i va predicar el regne del seu Pare, va recordar a les ànimes adormides la seva pàtria celestial. 

          Per als càtars, no era per redimir el pecat original mitjançant el seu sacrifici i la seva mort a la creu, que el fill de Déu havia vingut a aquest món. Jesús havia vingut per ensenyar als homes, després d'haver-los recordat que el seu regne no era d'aquest món, els gestos alliberadors que els podien tornar a l'eternitat i deslliurar-los del mal i del temps. 

          Aquest gest salvador que el Crist havia vingut a transmetre als seus apòstols i que els havia demanat de transmetre amb el seu ensenyament, era el sagrament del baptisme per la imposició de les mans i de l'esperit, el baptisme pel foc i no per l'aigua, el consolament dels Bons Homes occitans. 

          L'església catòlica va construir el seu dogmatisme, al voltant de Crist, el redemptor, i al voltant del cos martiritzat. Aquest sacrifici era repetit incansablement durant l'eucaristia i a l'acabament de la missa: misteri de trans-substantació el pa esdevé cos, el vi esdevé sang: sofriment, mort i vida. 

          Per als càtars, el pa no va esdevenir mai carn, el vi no va representar mai el paper, horripilant, de la sang vessada: no era amb la perpetuació del sofriment i de la mort que es podia suprimir, acabar amb el mal, sinó multiplicant l'Esperit en aquest món.  

"Llavors els imposaven les mans i rebien l'Esperit Sant ..."
(Fets 8,17).  

          Cristianisme sense creu, cristianisme sense eucaristia, ..., la religió càtara és doncs, àmpliament doceta: Fill de Déu, emanació de Déu, Àngel de Déu, va ser sota l'aparença d'home i no en la realitat de la seva carn, que el Crist va ser enviat a aquest món maligne, només va ser en aparença que va morir a la creu. Cap gota de sang, ni humana ni divina, va ser vessada, cap carn va ser danyada ni duta a la mort. El Fill de Déu no podia morir - ja que el principi maligne és el príncep de la mort-, però tot i això, si que podia sofrir. 

anar a l'encapšalament d'aquesta pÓgina
 
 
PÓgina anterior: el catarisme, religiˇ dualista Men˙/Pr˛leg PÓgina segŘent: la jerarquia en l'esglÚsia cÓtara