L'Església dels Bons Cristians, assemblea o comunitat de fidels, que aconseguia la seva salvació seguint una regla i seguint al peu de la lletra els preceptes de l'Evangeli, tenia una ordenació interna, lligada a la pròpia eclesiologia, i estava estructurada per tal d'acomplir eficaçment la seva vocació universalista: "difondre la Paraula de Crist i el Consolament (el seu sagrament salvador del baptisme espiritual)". 

          Aquesta Església es repartia en tres graus: CREIENTS, CONSOLATS i BONS CRISTIANS.

   a) El CREIENT és l'oient, el que ve a escoltar la pràctica càtara. 

   b) El grau de CONSOLAT és més imprecís. Hi ha el "simple consolat", és a dir, el malalt que ha rebut el sagrament dels moribunds i després ha sobreviscut, per la qual cosa està potser en espera de ser realment batejat?. El "simple perfecte o perfecta", és el batejat, però durant les èpoques de pau, només tenien el poder de dir la Pregària, de beneir el pa i de donar el consolament als moribunds. 

   c) El paper realment sacerdotal, de la predicació solemne i de l'ofici del baptisme de l'esperit, que s'atorgava al neòfit durant molt de temps preparat i iniciat, i que era destinat a entrar en els ordes càtars, sembla haver estat reservat a una jerarquia de BONS CRISTIANS o PERFECTES anomenats ANCIANS, DIAQUES o BISBES. 

          És clar, molt de pressa, des de l'època de les persecucions, la diferència entre simple perfecte, consolat o membre de la jerarquia va desaparèixer completament. Llavors, el més humil dels perfectes clandestins, la més aïllada de les perfectes dels boscos, representava tota l'Església en ells mateixos i reunien en ells totes les funcions pastorals i sacerdotals dels cristians recoberts per un poble de creients encasellat per la burocràcia inquisitorial. 

          L'Església càtara, va ser en realitat la suma d'un determinat nombre d'esglésies autònomes, que mantenien en general lligams de bona amistat entre elles. Quan una comunitat local esdevenia suficient nombrosa i influent, aquesta s'organitzava com a Església, és a dir, escollia un capdavanter, un bisbe gestor, i s'atorgava un cert nombre de diaques destinats a assegurar la predicació i la vida religiosa de les cel.les cristianes de base: LES CASES CÀTARES. 

          Les cases càtares no sabrien ser assimilades a un monestir o a un convent catòlic: ignoraven tota clausura, estaven obertes al món i a la societat i tenien trets d'hostal i de taller. Eren sobretot el lloc on el ritu de l'Església es mantenia, i on tot creient sabia que podia anar a escoltar parlar de Déu i tornar a les seves arrels, mitjançant pràctiques pietoses. 

          Hem explicat, que la jerarquia era composta per BISBES, que compten amb dos coadjutors: un FILL MAJOR destinat a succeir-lo un dia, i un FILL MENOR cridat llavors a esdevenir "fill major" (el prestigiós Guilhabert de Castres, havia estat "fill major" del bisbe Gaucelm). 

          No hem d'imaginar el bisbe càtar com un prelat catòlic, residint en un palau episcopal en la seva ciutat catedralícia: el bisbe càtar continua sent pobre i itinerant com tot Bon Cristià. Se'l crida per les cerimònies i les ocasions solemnes i, sens dubte, manté fins al final la funció de gestor "temporal" i "financer" de l'Església-comunitat. El "socius", company de vida i de camí del bisbe, era generalment un jove diaca format per ell. 

          Els DIAQUES, presidien prèdiques i fins i tot ritus en la vida de les comunitats locals agrupades en "cases". Sens dubte eren ells els que, anaven a celebrar el Service o Aparelhament a cada casa càtara, organitzaven les missions de predicació i la vida itinerant dels BONS HOMES, lligada al seu treball i a la comercialització de la seva producció.