|
ZULEMA
(mig adormida): Qui sou?
STUART: El més humil dels vostres admiradors.
ZULEMA: Somio o estic desperta?
STUART: Jo, somio. Vós, no ho sé.
ZULEMA: Què feu, aquí? Com heu entrat?
STUART:
Saltant les muralles.
ZULEMA: Saltant? (Reacciona) Heu gosat? Sabeu qui sóc?
Cridaré la guàrdia!
STUART: No ho fareu. Si ho feu, quedo a les vostres mans,
princesa.
ZULEMA: Sou un lladre.
STUART: Sí. Vull el vostre cor.
ZULEMA: El cor d'una princesa no s'obté fàcilment.
Com us dieu?
STUART: Stuart.
ZULEMA: Estranger.
STUART: A mitges.
ZULEMA: I molt atrevit.
STUART:
Els vostres ulls en tenen la culpa. Quan m'heu mirat, aquesta
tarda, he comprès que vós jugaríeu un
paper important en la meva vida. Ara he vingut a tornar-vos
aquest mocador.
ZULEMA: La vostra xerrameca m'ha divertit; us el regalo.
STUART: Què puc donar-vos a canvi? Ah, ja ho sé.
Teniu. Mig medalló. Era de la meva mare i fins avui
no me l'havia tret mai.
(El posa al coll de Zulema. Ella mira cap a un altre cantó.)
STUART: Me'n vaig, però tornaré.
ZULEMA: Sou molt imprudent. Us agafaran.
STUART: No, si vós em doneu bona sort.
ZULEMA:
Com?
STUART: Així. (La besa. Musiqueta i llums de colors.)
Zulema, cada cop que mireu la lluna, recordeu-vos de mi. Adéu!
(Stuart
salta pel balcó. Zulema sospira, agafa el medalló;
mecànicament el mira. Acaba la musiqueta de cop. La
princesa sembla atònita.)
ZULEMA: Al·là sigui lloat! Com és possible?
Aquí les meves esclaves! Ràpid, aviseu el meu
pare. La princesa Zulema té a les seves mans el destí
del país! El medalló!
|
