El primer terç del segle XX a Europa: temps de canvis vertiginosos

Es caracteritza per un canvi rapidíssim de totes les formes de vida, arts incloses: s'inventen transports ràpids (cotxe ,avió), la comunicació per ones ( telègraf, ràdio,televisió, telèfon), sistemes d'informació o reproducció (gran premsa, fotografia, cinema) . També és el moment que es creen la higiene i medicina preventives (i baixa espectacularment la mortalitat), la generalització dels serveis educatius i sanitaris, els beneficis socials (vacances, pensions, subsidis d'atur), els descobriments tècnics pràctics (enllumentat elèctric, serveis d'aigua i gas, energia atòmica) i el consumisme (fabricació en cadena, grans magatzems, supermercats, el consum per gust i no per necessitat) i també el sistema capitalista expansionista (multinacionals) a costa dels països del tercer món, explotats sistemàticament.

Es produeix un enorme salt qualitatiu i quantitatiu entre la vida del XIX i la vida del XX i amb ell, una gran sensació de transitorietat i crisi permanent.

Temps de guerra

Paradoxalment, entre tant benestar, és l'època d'inici de les grans guerres que també són guerres ideològiques, entre sistemes de comprendre el món:

-1a Guerra Mundial (1914-1918): Gran Bretanya, França i Rússia contra Alemanya i imperi austrohongarès. Guanyen els primers i els segons perden territori i diners. L'Europa d'entreguerres pateix un gran desencís cap els valors burgesos que han provocat aquesta guerra, on van morir més de 8 milions de persones. Per a compensar, apareix la tendència a la vida hedonista (Belle Èpoque, als "feliços anys 20")

-També apareixen les utopies socio-polítiques que semblen panacees i acaben esdevenint sistemes totalitaris i dictatorials , com la Revolució Russa (1917) i la Guerra Civil russa (1918-1920), entre les classes baixes (camperols i obrers industrials) i el govern absolutista del tsar. S'¡ implanta un govern bolxevic.

-Aparició del feixisme a partir dels anys 20, com a resultat de la primera guerra mundial i la crisi econòmica (feixisme italià i nazisme alemany)

-Guerra civil espanyola (1936-39)

-Segona guerra mundial (1939-1945) i primera bomba atòmica sobre el Japó (1945). Des d'aquí les guerres són amenaces d'extermini per a nacions senceres o el propi planeta.

Revolució en l'àmbit científic i artístic

També són anys de revolució científica i filosòfica (Einstein, Freud, Kierkegaard, Heidegger) i de prestigi del socialisme i l'aparició de tots els "ismes" artístics (Modernisme, Noucentisme, Cubisme, Futurisme, Dadaisme, Surrealisme...) En les arts plàstiques es passa del realisme figuratiu a l'impressionisme i el cubisme, i això és un salt estètic enorme.

En la narrativa, apareix la novel.la psicològica, amb André Gide, Henry James i Marcel Proust , i la seva A la recerca del temps perdut (1913)

A tota Europa es retorna al món clàssic, l'ordre i l'equilibri, com una manera de situar-se enfront la confusió ocasionada per la primera guerra mundial. El feixisme italià de Mussolini recorre al'estètica romana; a França, l'École Romane de Jean Moréas parla de la civilització mediterrània en general. Charles Maurras funda el diari L'Action Française des del qual ataca la societat moderna bàrbara. Maurice Barrès, irònic, apassionat i elegant, influeix en la prosa francesa; i l'americà Ezra Pound intenta el retorn al mite i introdueix influències provençals, llatines, egípcies, xineses i japoneses (no per exòtiques, sinó per clàssiques) en les escoles literàries anglosaxones.

El primer terç de segle a Catalunya : temps d'autoafirmació

La burgesia catalana d'aquests moments no tenia protagonisme polític però sí econòmic. La guerra de Cuba (on va perdre mercats) i la del Marroc havien mostrat les seves divergències amb Espanya, i tot plegat dugué al refús cap a la política centralista espanyola i al nacionalisme autonomista , és a dir, a que la burgesia reclamés poder polític a l'Estat espanyol i creés la Lliga Regionalista.

-Hi ha un fort augment demogràfic, entre 1910 i 1930, d'un 30% , i Catalunya rep immigració espanyola i del camp cap a la ciutat. A finals dels anys 30, Barcelona ja té un milió d'habitants: s'enderroquen les muralles, es fa l'exposició universal, els pobles de Gràcia, Sants i Sant Andreu s'incorporen com a barris de la ciutat...

-La guerra de Cuba ha fet perdre mercats comercials als catalans, però també ha fet arribar moltes fortunes d'ultramar. El principal mercat català és la Península (neix la figura del viatjant de comerç català). S'electrifiquen les indústries, es fan carreteres, xarxes ferroviàries, augmenta la producció tèxtil, siderometal.lúrgica, etc. La burgesia viu una etapa daurada des de la "febre d'or" de finals del s. XIX i es creen grans fortunes. Els burgesos van a l'Ateneu i al Liceu, són monàrquics i es mostren poderosos als diaris (Diario de Barcelona, La Veu de Catalunya).

-Mentre, la classe baixa pagesa s'ha unit a l'obrera, fortament reivindicativa, i es creen sindicats (CNT, 1911) i partits, anarquistes i socialistes, per enfrontar-se als burgesos (Bomba al Liceu,1893, la Guerra del Marroc provoca l'esclat de la Setmana Tràgica, 1909, amb la repressió subsegüent ), hi ha una vaga general el 1917, i també hi ha l'època negra del pistolerisme (1917-1922) atiat per la patronal i els anarquistes.

La política catalana es mou

-El perill del lerrouxisme (la demagògia anticatalanista) va fer que tots els partits polítics catalans s'unissin el 1906 en una coalició electoral anomenada Solidaritat Catalana i obtinguessin molt èxit a les eleccions de 1907 per escollir diputats a les corts. Però com que la Lliga era massa conservadora, la coalició es va desfer i sortiren partits polítics més radicals: Esquerra Catalanista (Antoni Rovira i Virgili), Estat Català (Francesc Macià) i Partit Republicà Català (Lluís Companys)

-La Lliga Regionalista , creada el 1901, representava la burgesia amb aspiracions de poder. Aspirava a controlar les institucions catalanes i reformar-les i intervenir en el govern de Madrid. Es manifestà conservadora i catòlica: defensà l'Església, condemnà l'obrerisme, mostrà malfiança vers els drets individuals democràtics...Així, va arribar a controlar l'Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona i per últim, la Mancomunitat. Els seus màxims dirigents i ideòlegs foren Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.

-Es creà al Mancomunitat de Catalunya , unint els quatre diputacions catalanes, i fou governada per la Lliga. La tasca principal fou la de modernitzar el país. Va ser dirigida per Enric Prat de la Riba, entre 1914 i 1917. Aquest dirigent va escriure La nacionalitat catalana (1906) on exposava els objectius de la Lliga. Eugeni d'Ors el va anomenar "el seny ordenador de Catalunya".

L'art i la literatura

-És una època on conviuen tots els "ismes" : Modernisme, decadentisme, Noucentisme , avantguarda i hi ha autors que passen de l'un a l'altre al llarg de la seva vida: el cadàver de Maragall és vetllat per Eugeni d'Ors, la Nausica de Maragall és molt noucentista, Ors comença escrivint en revistes modernistes, Pompeu Fabra és un dels col.laboradors destacats de les festes modernistes de Sitges...

CAMPS D'ACTUACIÓ DE LA MANCOMUNITAT

Molts intel.lectuals van decidir formar part del projecte de la Lliga Regionalista i la Mancomunitat, des de les institucions o l'Administració: Eugeni d'Ors va ser Secretari General de l'IEC, director de l'escola de Bibliotecàries, i director d'Instrucció Pública de la Mancomunitat; Josep Carner participà en molts Jocs Florals i fou professor universitari; Guerau de Liost ocupà càrrecs a l'Ajuntament de Barcelona, a l'IEC i fou conseller de la Mancomunitat. Així, entre els polítics i els intel.lectuals , es dugué a terme la tasca de modernització del país, que podem concretar en aquests camps:

La Mancomunitat es va haver d'enfrontar a la violència obrera entre 1917 i 1923 i això paralitzà els seus projectes. Fins i tot tenia un projecte d'autonomia que mai va ser aprovat a Madrid. La situació desembocà en el cop d'estat i la Dictadura de Primo de Rivera (1923), que liquidà la Mancomunitat, amb el vist-i-plau de la burgesia catalana que només volia contenir la massa obrera. L'últim esclat burgès és l'Exposició Internacional de Montjuïc el 1929, la mateixa data del crack d' Estats Units i a un any de la proclamació de la Segona República espanyola.

La normativització de la llengua catalana

La reforma de Pompeu Fabra és la culminació de tasques encetades molt abans, com la de la revista L'Avenç o la del filòleg mallorquí Mossèn Antoni M. Alcover. A partir del 1r Congrés Internacional de la llengua catalana i la creació de l'IEC (el 1912 es crea la seva secció filològica) es va veure la necessitat de la fixació del català escrit i l'IEC va encarregar la tasca a Pompeu Fabra (enginyer industrial i gramàtic autodidacta, president de la Secció Filològica de l'IEC i professor de català a la UB)

Els objectius foren:

-Intel.lectualització: Convertir el català en llengua moderna, apta per als usos formals, tant la ciència com les lletres i equiparada a les altres llengües europees.

-Economia lingüística, simplificació del català per facilitar la màxima difusió.

-Especificitat: diferenciació del català de les llengües veïnes, especialment el castellà, accentuant més els trets característics.

-Funcionalització: tenir en compte les formes més habituals.

-Aconseguir la unitat interna de la llengua, reduint la variació dialectal. Es va partir del barceloní perquè tenia més parlants i perquè Barcelona era on hi havia la majoria d'escriptors, editorials, diaris i revistes. Però el barceloní es va depurar de castellanismes i es va completar amb formes dialectals i arcaiques, i neologismes.

Fases de la normativització

-Primer la ortografia (Normes ortogràfiques ,1913, Diccionari ortogràfic ,1917)

-Després la sintaxi (Gramàtica catalana, 1918, reelaborada el 1936 i donada per bona el 1956, pòstumament a la mort de Fabra)

-Per últim el lèxic: Diccionari general de la llengua catalana (1932)

Tota aquesta feina no hauria tingut èxit si, a través de la Mancomunitat, no s'hagués fet l'aplicació de la normativa a totes les seves dependències, escoles, periòdics i editorials.

El Noucentista fou un moviment ideològic i cultural que continuà l'objectiu modernista de convertir Catalunya en una cultura nacional oberta a Europa.

La diferència rau en el paper de l'intel.lectual: per als mdoernistes era un guia il.luminat de la societat, però imcomprès, la qual cosa el condemnava a l'aïllament. Per als noucentistes, l'artista ha de treballar conjuntament amb el poder polític i parteix d'unes noves bases ideològiques i estètiques. Desapareix l'enfrontament artista-societat propi dels modernistes.

Els seus supòsits ideològics foren:

-La raó i l'intel.lecte ha dedominar sobre el sentiment i l'instint. La raó ordena la realitat.

-Políticament s'ha de ser racionalista, no extremista. I també es valora més el treball que el geni personal.

-Les coses es valoren sobretot per la seva funció. El principi de realitat ha de prevaler sobre el principi de plaer. Es defensa la contenció i la laboriositat més que el geni i la passió.

-Exaltació del present, revisió del passat i rebuig d'èpoques negatives (edat mitjana, romanticismes)

L'estètica noucentista

Gira al voltant d'unes paraules clau, repetides contínuament per tal d'imposar el seu significat:

-INTERVENCIÓ: acció reformadora de la societat en profunditat, des del marc legal, i amb la burgesia exercint el paper de classe dirigent (imperialisme si és intervenció política, arbitrarisme si és estètica)

-ARBITRARISME: Valoració de la forma, l'artifici, la perfecció formal i lingüística i el domini de l'artista sobre la matèria i la realitat .L'únic àmbit on s'aplicà fou en les arts i la cultura, però d'Ors li donava també un significat ètic. Anava en contra de l'abúlia i el decadentisme modernista.

-CLASSICISME: retorn a l'època grecollatina pel que fa a la recerca de la bellesa, harmonia, proporció i ordre. També implicava els conceptes de seny i raó.

-MEDITERRANEÏTAT: retorn als orígens, exaltació del paisatge mediterrani de vinya i olivera. La claror de la mediterrània contra les boires nòrdiques que havien inspirat el modernisme.

-DIDACTISME: La literatura no ha de representar la realitat com és sinó com voldríem que fos i per tant s'omple de components morals propis de la burgesia benestant.

-LIT. CIUTADANA: rebutja el ruralisme modernista (pessimista, caòtic i primitiu) i conrea la lit. ciutadana (per temes, ambients i valors).

 

La "Catalunya ideal"

El Noucentisme aspirava a la construcció d'un Estat burgès modern, caracteritzat per l'ordre social (civilitat), la laboriositat i un catalanisme moderat.Per a aquest Estat calia exercir una funció dirigent en la política (IMPERIALISME), i l'estètica (ARBITRARISME). Per a ells, la CIUTAT és l'espai ideal per a la consecució de tots aquests ideals i acaben indentificant la CATALUNYA IDEAL amb la CATALUNYA CIUTAT, i més concretament amb Barcelona.

També l'organització de les ciutat-estat gregues, les polis, eren el seu model. La Catalunya-ciutat fou el mite a assolir, i les reformes agràries es feien perquè el "camp s'assemblés a la ciutat".

També tenien una sèrie de mots clau:

-IMPERIALISME: (s'usava substituint el de NACIONALISME romàntic o el REGENERACIONISME modernista) : justificava el caire antiseparatista del catalanisme burgès i demostrava l'aspiració catalana a enderrocar l'estat oligàrquic i canviar-lo per un estat burgès modern,

-L'OBRA BEN FETA: calia aconseguir la perfecció de l'obrer per acostar-se com més millor al model de capitalisme competitiu europeu.

-CIVILITAT: tenia com a objectiu neutralitzar la conflictivitat social en nom d'uns valors del model de vida europeus, unes pautes de conducta, individual i col.lectiva, que naixien per assegurar l'hegemonia de la burgesia.I es concretaven a l'entorn de les biblioteques, els museus, la vida social... en contra de la vida solitària en les masies de pagès. També recull la idea de la CIVITAS grega: quan la polis s'expandeix a fi de guanyar terreny als bàrbars (Catalunya rural).

El Noucentisme tingué lloc des de l'any 1906 a 1923.

-1906: la Lliga triomfa a les eleccions, es celebra el 1r Congrés Internacional de la Llengua Catalana; D'Ors comença a publicar a La Veu de Catalunya i es publica La nacionalitat catalana d'Enric Prat de la Riba ; Els fruits saborosos de Josep Carner i les Horacianes de Costa i Llobera, que proposen el classicisme apol.lini, serè i harmònic.

1917 : comença la davallada per la mort de Prat de la Riba i perquè la Llliga és cada cop més de dretes (els intel.lectuals trenquen el pacte que hi tenien). A més, Eugeni d'Ors se'n va, Carner entra a la carrera diplomàtica, Guerau de Liost crea un nou partit (Acció Catalana) El 1920 esclata l'enfrontament d'Ors-Puig i Cadafalch i el primer marxa de Catalunya, envoltat d'escàndol. Josep Carner se'n va per tasques diplomàtiques el 1921, i el 1923 té lloc el cop d'estat de Primo de Rivera.

El nom del moviment

El nom del moviment se l'inventà Eugeni d'Ors i el popularitzà a través del Glosari. El va crear imitant els noms italians del Renaixement: Trecento, Quattocento. En català, però, és polisèmic: tant anomena la centúria (1900) com oposa l'adjectiu "nou" a "vell".

En resum, el noucentista portà a terme tots els objectius que s'havien proposat els modernistes, però a base d'implicar-se en les institucions i la política de la Mancomunitat. Això comportà l'obligació de defugir els idealismes i els extremismes i tots aquells valors que s'oposessin a la classe burgesa dirigent. I els va permetre de professionalitzar-se com a escriptors.

Els gèneres predilectes

El Noucentisme va fer una jearquització dels gèneres literaris d'acord amb la seva ideologia, així, el gènere més valorat fou la poesia perquè podia reflectir els seus valors i a més la perfecció formal a la qual aspiraven, ja que obligava a tot un treball de mètrica, estil, condensació del llenguatge, etc. Era una poesia feta amb rigor, contenció expressiva i artifici. Els poetes noucentistes es proclamaven hereus de Torres i Bages, de l'Escola Mallorquina (contemporània dels modernistes, no dels noucentises) i de la tradició simbolista europea.

L'altre gènere predilecte fou l'assaig periodístic, gènere del Glosari d'Eugeni d'Ors i els articles- poemes en prosa de Les bonhomies, de Josep Carner. En l'assaig periodístic i també teòric tenien els autors la seva font d'ingressos principal. És literatura d'idees, que crea estats d'opinió entre els lectors.

Eugeni d'Ors

Pel que fa a la narrativa només conrearen el conte o més aviat una prosa preciosista, com la d'Alexandre Plana (A l'ombra de Santa Maria del Mar, 1923, El mirall imaginari, 1925) i la novel.la fou rebutjada .

També hi ha un gran conreu de formes literàries populars de gran difusió, com és el cas de Josep Maria Folch i Torres , que fa literatura infantil (Patufet) juvenil d'aventures, i novel.les roses per a les dones. Alguns dels seus llibres foren il.lustrats per Lola Anglada, una fantàstica dibuixant.

Els gèneres bandejats

Com que l'art havia d' obviar la realitat, era molt difícil fer novel.la noucentista quan en aquella època triomfaven els novel.listes realistes francesos i començaven les provatures estilístiques i tècniques o la novel.la psicològica (que bandejava tota acció o argument en benefici de la vida interior dels personatges, que solien tenir vides vulgars i monòtones, però una intensa vida subjectiva).

També volien bandejar-la perquè la novel.la en català s'identificava massa amb el naturalisme d'Oller i el ruralisme modernista (Català, Casellas,Bertrana) .

A partir de 1915, però, s'aixecaren algunes veus manifestant la seva preocupació per aquest dèficit.I és llavors quan alguns escriptors, encara elitistes, es llancen a fer novel.les, com Carles Soldevila que publica Fanny (1929), Eva (1931) i Valentina (1933) en una mena de novel.les psicològiques que intenten adaptar tècniques com el monòleg interior, de forma més convencional

Pel que fa al teatre, els noucentistes el consideraren una forma artística menor i no se'n va fer.

Els noucentistes identificaren poesia amb literatura i anomenaven poeta a tot escriptor de vàlua, fes poesia o no .

Les influències sobre la poesia noucentista són el parnassianisme francès de Leconte de Lisle (temes clàssics i formalisme) i el simbolisme francès de Mallarmé i Verlaine (la poesia suggereix l'essència de les coses mitjançant símbols i és un text molt hermètic i meditat) . La poesia noucentista no és, però, poesia pura i hermètica, ni elitista: és una observació amable i civilitzada de la vida quotidiana, des d'un vessant irònic i populista.

Els poetes noucentistes més importants foren Jaume Bofill i Mates (amb el pseudònim de Guerau de Liost), Josep Maria López-Picó, Rafel Masó i Josep Carner. Les seves obres es difongueren a través de La Revista (1915-1936)

Característiques

Els trets que caracteritzen la poesia noucentista són aquests:

1. L'ARTIFICI: el valor del poema rau en la seva forma, la llengua culta que reflecteix el domini del poeta sobre la matèria i el seu coneixement de la tradició cultural i poètica. S'opta per la mètrica culta (decasíl.labs, alexandrins) i el sonet, sobretot, que és una composició molt rígida. A més, aquests poetes revisen contínuament la seva obra i fan canvis sovint, cosa que es veu en les reedicions. A més, a través de les seves obres van difondre la normativa fabriana.

2. LA DEPURACIÓ DE LA REALITAT: la realitat no pot ser presentada tal qual, s'ha de reelaborar en la seva forma més ideal i harmònica, ha de reflectir la Catalunya Ideal que es pretén.

3. REFERÈNCIES AL MÓN CLÀSSIC: ús de noms grecs , mitològics o no, referències a poemes i autors clàssics, a obres d'art, etc.

4. DISTANCIAMENT DEL POETA respecte al tema, per fer-ne un tractament objectiu , de vegades utilitzant la IRONIA per treure transcendència a la realitat. L'HUMOR també actua com un filtre de distanciament, intel.lectual i fi.

5. LA DEPURACIÓ DE LA LLENGUA, convertint-la en una llengua artificiosa, poc natural.

Els temes de la poesia

1. LA VIDA SENZILLA I QUOTIDIANA: es defensa una vida senzilla, equilibrada i serena.Es fa ús de pretextos (persones, objectes, situacions) sense importància, que adquireixen relleu mitjançant el treball sobre la forma. La poesia és model d'actituds civilitzades: un comportament assenyat, l'acceptació de les dificultats, la urbanitat...

2. LA CIUTAT: tal com la polis clàssica, el projecte noucentista s'articula al voltant de BARCELONA, en la qual s'ha d'emmirallar la Catalunya rural.

3. LA NATURA IDÍL.LICA I CIVILITZADA: amable, ordenada, harmònica, dominada per l'home i lligada als pobles, no pas la natura esfereïdora i caòtica del Modernisme. El paisatgisme ens dóna descripcions detallistes de llocs idíl.lics, amb persones formant part del paisatge.

4. LA DONA I LA FEMINITAT: lligada als cànons de bellesa grecollatins, la dona simbolitza els valors burgesos de la mesura, l'ordre i la laboriositat. Educa els fills a la llar, els transmet la ideologia, per això aquesta poesia potencia la maternitat. La dona també simbolitza la Catalunya Ideal, per tant és objecte d'adoració, perfecta i llunyana, motiu d'un amor platònic sublim o matrimonial harmoniós , i la passió amorosa és desterrada.

5. EL PAS DEL TEMPS (Tempus fugit): la vellesa s'assumeix amb resignació i serenor, malgrat la tristesa que pugui produir.

6. LA RELIGIÓ: el noucentisme és un moviment catòlic i tradicional.

Josep Carner

Guerau de Liost

Va néixer a Barcelona el 1886 i hi va morir el 1959. Es va llicenciar en Lletres i va ser funcionari de la Diputació de Barcelona, secretari de la Societat Barcelonesa d'Amics del País i membre del'IEC. Va fundar i dirigir La revista. Tenia una personalitat molt religiosa i tradicional.

La seva obra és molt abundant (més de 100 llibres i opuscles) . Intermezzo galant (1910) és una mica modernista encara, però Turment froment (1910) ja és plenament noucentista. La maduresa lírica li arriba amb L'ofrena (1915). És un poeta més barceloní que el Guerau de La ciutat d'ivori i el Carner d'Auques i ventalls. Té un estil conceptual, seriós, ascètic i rigorós, però no era gens irònic i mai va tenir la difusió de Carner i Liost. Conreà molt l'epigrama.

Els darrers llibres ja són filosòfics i religiosos, perquè troba en l'exaltació religiosa i mística una solució als conflictes personals i del món: Via Crucis, Te Deum, Pax, Epifania (1936)

La seva abundantíssima producció està numerada com a Opus correlatius, i s'ha editat el primer volum de les seves Obres completes, sense continuïtat , de moment (1948).

Les vacances, de Josep Aragay (fotografia en blanc i negre)

Original en color:

"D'haver picat, on besa l'Alba, tens

senyal de la ferida, cadernera,

en púrpura de llum, alvolt del bec

i abelliment del gust de les cireres.

El rellotge inefable, Opus XLVII

Poeta rossellonès, a cavall entre el modernisme i el noucentisme, de formació francesa, però feroç poeta en català, tot i anar contracorrent i ser ignorat del públic i la crítica.

Des de Rosers i xiprers (1911) i El bon pedrís (1919) els seus temes són la terra, el pas del temps (seguiment de les estacions de l'any) , l'oblit i el record, l'acontentament retirat, i la fidelitat del seu amor. A l'estel i l'escamot (1921) parla de quan va ser presoner a la primera guerra mundial, fa ús del sonet i té temes religiosos. Canta perdiu (1925) és el seu llibre més madur. Cantilena (1937) explica el seu dolor per la mort de la seva dona.La resta dels seus llibres posteriors, com Cambra d'hivern (1966) són d'un lirisme assossegat, observador de la natura i dels records fidels.

Aquest autor també va escriure proses, teatre, un llibre de records (Concert d'été, 1950) i un assaig literari, en francès, sobre la Decadència al Rosselló.

La seva llargària, i la possibilitat d'escapar-se de la realitat com a tema,van fer que els noucentistes escrivissin contes infantils, ciutadans, imaginatius, però sobretot descriptius, amb poc o gens argument. Reflectien el món idealitzat i el narrador no s'implicava emocionalment en la història , mantenint-se impassible per molt estranya que fos la situació narrada. També tenien un estil molt treballat, igual que la poesia.

L'autor més important és el valencià Ernest Martínez Ferrando que fa contes psicològics en una atmosfera poètica i amb un narrador distanciat. Els seus personatges eren un alter ego de l'autor, persona sensible i malenconiosa. Pla va dir d'ell que "caminava escoltant la música d'una font llunyana". També feia periodisme i historiografia (va ser director de l'arxiu de la Corona d'Aragó) en castellà, llengua materna d'aquest escriptor.