5. ANÈL·LIDS

 
Són animals vermiformes amb una estructura més complicada que els grups anteriors. Se'ls coneix popularment sota el nom genèric de cucs. Entre altres coses tenen un aparell circulatori que permet el transport de substàncies, i un sistema d'excreció més desenvolupat format per metanefridis. El celoma es desenvolupa a partir del mesoderma, com a la resta dels celomats. El cos d'aquests cucs és format per una sèrie de segments denominats metàmers. Excepte el primer, que constitueix el cap, i l'últim, on se situa l'anus, que no són vertaders metàmers, la resta tots tenen la mateixa estructura, contenen els mateixos òrgans i funcionen amb bastant independència a pesar de formar part del mateix individu.
 

 
 

La cutícula transparent que recobreix l'espidermis dels poliquets pot tenir un gruix vairable (Sabellaria alveolata)

 
PRINCIPALS TIPUS D'ANÈL·LIDS:

 

Oligoquets

Poliquets

Hirudinis

 

 
POLIQUETS:

Són els més primitius i viuen al mar, normalment amagats al fang o dintre de tubs construïts per ells mateixos, per la qual cosa passen bastant desapercebuts. Es poden desplaçar pel substrat gràcies a unes diminutes potes que tenen a cada metàmer, denominades parapodis, que són proveïdes d'unes petites espines que reben el nom de quetes. Tenen un cap molt ben desenvolupat, amb ulls, antenes, tentacles i fins i tot mandíbules amb les quals capturen les preses que els serveixen d'aliment. La majoria dels poliquets respiren mitjançant brànquies, que poden adoptar formes espectaculars, sobretot en els que viuen tancats en tubs, com passa amb el cuc paó.
En aquest cas, les brànquies són situades al cap i tenen forma de grans plomalls colorats que surten del tub on viu el cuc i constitueixen l'única part visible. D'aquesta manera adquireixen una aparença més pròpia d'una planta que d'un animal. Els poliquets solen ser unisexuals; els gàmetes es formen a l'interior del celoma i surten a l'exterior per uns porus genitals. Hi ha algunes espècies que no tenen aquests porus, per la qual cosa l'individu ha de morir perquè els gàmetes puguin sortir a l'exterior del cos i fecundar-se. Els ous que es formen no donen lloc a un nou cuc sinó a una larva amb forma de baldufa, denominada larva trocòfora, que neda lliure per l'aigua fins que adquireix la forma típica d'un poliquet.
 

Hydroides elegans

 

Poliquet (Lepidasthenia elegans)

El plomall de mar o palmereta
(Spirographis spallanzani)

Cuc de sang (Eunice torquata)

Arenicola marina

Plomall dels Sabèl·lides 
(Serpula vermicularis)

Hediste diversicolor

 

Els oligoquets del sòl ingereixen terra contínuament, i en el seu tub digestiu en digereixen tota la matèria orgànica que porta associada.

El conegut cuc de terra (gènere Lumbricus)
OLIGOQUETS:

Són anèl·lids que viuen a l'aigua dolça o a la terra humida, com és el cas dels populars cucs, tan beneficiosos per l'agricultura. Es diferencien dels poliquets principalment pel fet que no tenen parapodis i que tenen un cap diminut i nu, en què l'única cosa apreciable és un petit orifici que constitueix la boca, per on ingereixen la matèria orgànica en descomposició que troben excavant al substrat i que els serveix d'aliment. La respiració es produeix generalment a través de la pell, fins i tot en aquells que són aquàtics. La majoria són hermafrodites i desenvolupen parelles de gònades d'estructura molt complicada i únicament en determinats segments del cos. Es reprodueixen sexualment i donen lloc a una gran quantitat d'ous, dels quals surten directament nous cucs de mida microscòpica.

Els lumbrícids tenen un aspecte inconfusible per la destacada presència del clitel·le en la regió mitjana del cos.

 
HIRUDINIS

Es coneixen comunament amb el nom de sangoneres i encara que les espècies més conegudes són paràsits externs, que s'alimenten de la sang que succionen dels seus hostes, també hi ha espècies de vida lliure. Tenen una mida superior a  la resta dels anèl·lids i es caracteritzen pel fet de tenir dues ventoses amb les quals es fixen al substrat sobre el qual viuen, una en posició anterior rodejant la boca i una de posterior envoltant l'anus. Tenen el cos envoltat de nombrosos anells que oculten la vertadera segmentació interna. El celoma de la sangonera no és buit o replè de líquid com passa amb els grups anteriors, sinó que es troba ocupat per diversos teixits, per la qual cosa el seu cos no és tan tou com el dels altres. Fora d'això, l'estructura interna d'aquests cucs és bastant semblant a la dels oligoquets. En les espècies paràsites la boca és armada amb una sèrie de dents amb els quals trenquen la pell de l'hoste. També tenen la capacitat de secretar substàncies anticoagulants que impedeixen que la ferida es tanqui, per la qual cosa poden estar hores absorbint sang sense haver de despalçar-se.


 

La sangonera comuna (Hirudo medicinalis), emprada antigament per provocar sagnies als malalts, disposa de dues ventoses, una d'oral, al mig de la qul hi ha la boca, i una altra d'anal; a la boca hi té tres mandíbules, que deixen a la pell una cicatriu inconfusible, en froma de lletra Y. Quan està enganxada secreta una substància (hirudina) que impedeix que la sang es coaguli.La sangonera té una gran capacitat de resistència en condicions de manca d'aliment; un cop s'ha proveït de sang suficient, es desnganxa i pot resistir gairebé un any sense alimentar-se.

 

PÀGINA PRINCIPAL


 
 

ESPONGES - CNIDARIS - PLATIHELMINTS - MOL·LUSCS - ARTRÒPODES - EQUINODERMS