Són animals d'una mida molt petita, que rares vegades superen un centímetre de longitud i que viuen generalment en els fons marins, enterrats a la sorra o amagats entre les plantes. També hi ha algunes espècies que viuen en aigua dolça i poblen torrents, deus i rierols. Tenen un cos allargat i aplanat en forma de fulla, amb un cap que es caracteritza per tenir un parell d'expansions laterals a tall d'"orelles". Es desplacen lliscant lentament pel substrat gràcies a l'acció de multitud de cilis que en recobreixen el cos, i sempre busquen llocs foscos i s'orienten gràcies a uns ulls d'estructura simple que tenen al cap. A la part inferior del cos apareix una boca proveïda d'una trompa diminuta que els serveix per capturar l'aliment, que consisteix normalment en larves i altres petits organismes. Els representants més coneguts d'aquest grup són les planàries.
 

Són també paràsits que en estat adult viuen a l'intestí prim de nombrosos vertebrats, incloent-hi l'ésser humà. Se'ls coneix popularment com a tènies o solitaris. El seu cos té la forma de cinta allargada i pot superar els tres metres de longitud. A la part interior tenen un petit cap de forma esfèrica, denominat escòlex, proveït d'una sèrie de ventoses i d'una corona de ganxos amb els quals s'agafa a les parets de l'intestí. L'escòlex desenvolupa contínuament, per la seva part posterior, uns petits segments denominats proglotis, que creixen sense separar-se els uns dels altres adquirint l'estructura simple que caracteritza aquests organismes. Les proglotis madures, que són allunyades de l'escòlex, consten simplement d'un parell d'òrgans: un aparell reproductor hermafrodita i un protonefridi excretor. No necessiten aparell digestiu, ja que absorbeixen a través de la pell de substàncies ja degradades a l'intestí de l'hoste.
Quan es reprodueixen, l'animal es replega i posa en contacte dues proglotis diferents. Una vegada fecundades, desenvolupen una gran quantitat d'ous que acaben per ocupar tot l'interior de cada proglotis. Aquestes es poden deixar anar i sortir a l'exterior amb els excrements, on els ous són alliberats, i poden passar a altres hostes per mecanismes diversos.
Alguns tipus de tènies formen quists resistents en hostes temporals, o intermedis, tot esperant trobar-ne un de definitiu on puguin completar el seu desenvolupament. Aquest és el cas de la tènia del porc, en els músculs del qual forma uns quists denominats cisticercs, que poden passar a l'intestí de l'home i desenvolupar-s'hi si aquest n'ingereix la carn crua o poc cuita.