La civilització urbana s’estén per la Mediterrània
Els contactes que van establir les primeres civilitzacions urbanes per abastir-se dels productes que escassejaven a les seves terres, van originar l'obertura de rutes comercials al llarg de les aigües i les costes de la Mediterrània. Al costat dels comerciants i de les mercaderies van viatjar també per aquest mar les noves formes d'organització política, social i econòmica, així com els progressos tècnics que s'havien desenvolupat a Egipte i a Mesopotàmia.
1. L'Europa occidental en els temps més antics
A
partir del cinquè mil·lenni aC es van difondre per Europa la ramaderia i
l'agricultura. Aquesta nova economia
tan sols era coneguda per aquelles comunitats situades a les zones ben
comunicades, com ara les costes de la Mediterrània i les valls dels grans rius,
mentre que la resta de regions del continent seguien ocupades per grups de
caçadors-recol·lectors. Però
l'agricultura i la ramaderia estaven tan poc desenvolupades que no van arribar
a donar lloc al naixement de completes civilitzacions urbanes.
1.1. L’estímul
del metall. L'edat del coure
Les
terres d’al·luvió de Mesopotàmia i Egipte, pobres en primeres matèries, estaven
mancades també d'un metall, el coure, que era molt apreciat pels avantatges de
la seva utilització en la fabricació d'armes i d'altres objectes artesans,
enfront de la fusta i la pedra. Al
final del quart mil·lenni aC, els pobles de la mar Egea cercaven aquest preciat
metall per tota la Mediterrània per distribuir-lo posteriorment per les regions
més desenvolupades. L'arribada
d'aquests petits grups de buscadors i comerciants del coure va servir de
revulsiu a les pobres comunitats neolítiques, que a l'occident d'Europa havien
quedat aïllades de les grans transformacions produïdes a l'Orient.
Les
regions on hi havia jaciments o per on passaven les rutes del coure
desenvoluparen durant el tercer mil·lenni aC la cultura megalítica, el
tret més característic de la qual era la construcció d'edificacions monumentals
anomenades megàlits (grans pedres), destinades sovint a enterraments
col·lectius.
El
megalitisme es va estendre per tota la Mediterrània, però va ser en la seva
part més occidental on els megàlits van adquirir una major proliferació, i es
van donar, fins i tot, variants regionals (dòlmens, galeries, construccions
circulars tapades amb falsa cúpula ... ) que ens indiquen el dinamisme i la
força de la nova cultura. Entre el
material funerari dels enterraments del final d'aquest mil·lenni, es troba un
tipus de ceràmica, el vas campaniforme, possiblement
originari de la península Ibérica i que s'estengué ràpidament per tot Europa
seguint el camí dels actius cercadors de metall.
1.2. Edat del
Bronze
Durant
el segon mil·lenni aC, la recerca de estany, necessari per a la metal·lúrgia el
bronze, va ampliar les rutes del metall cap el centre i nord-oest
d'Europa. Entre les hi havia la ruta atlàntica, que es dirigia cap al
nord per les costes gallegues i la Bretanya francesa fins a Cornualla, zones on
abundava l'estany. Aquesta ruta va
adquirir gran importància i va renovar les tradicions megalítiques, anteriors,
ara associades als cultes o a pràctiques religioses relacionades l'observació
dels astres (cròmlec, alineaments, menhirs ... ).
Al
final del segon mil·lenni aC, l’agricultura s'havia estès per tot Europa
occidental i mercès als estímuls del comerç i de l’explotació dels metalls, les
tècniques agrícoles milloraren considerablement. Tan sols alguns centres ben comunicats, especialitzats en la
comercialització del metall, com ara El
Argar (Almeria), es van transformar
de petis poblats neolítics que eren en estructures urbanes amb treballadors
especialitzats i classes socials, però sense arribar a formar autèntics Estats
com els de l’Orient Mitjà.
2. Una
civilització de senyors comerciants: Creta
a
primera civilització urbana plenament mediterrània es va desenvolupar a l'illa
de Creta durant la primera meitat del segon mil·lenni aC. El seu origen està marcat per a influencia
que les civilitzacions del Pròxim Orient i fonamentalment d'Egipte, hi
exerciren. Però els cretencs no van
imitar servilment aquests pobles, sinó que van crear unes formes de vida
pròpies i originals que van fer d'aquesta civilització una de les més
atractives i florents de l'antiguitat.
2.1. El treball de
comerciants i artesans
L’excel·lent
situació geogràfica de Creta en a fer una escala obligada de les rutes que es
de l'orient es dirigien cap a la Mediterrània occidental. Aquests contactes van dinamitzar la població
cretenca i ben aviat part dels tradicionals camperols i ramaders es van
convertir en hàbils comerciants que
viatjaven per tota la Mediterrània. Els
seus vaixells de vela navegaven cap a llunyanes costes de la península Ibérica,
o fins a la veïna Xipre, a la recerca de coure i d'estany. Compraven ivori a Egipte i importaven
marbres i obsidiana de les illes Cíclades i de la Grècia continental. Algunes d'aquestes primeres matèries eren
reexportadas, però la gran majoria eren transformades en espases, destrals,
segells, estatuetes, vasos i d'altres objectes, que posteriorment es
distribuïen pel sud d’Itàlia, Grècia, Egipte, Fenícia.... i arribaven fins i
tot a les regions interiors de Mesopotàmia.
La
ràpida adopció del torn i la utilització de forns a altes temperatures per a la
fabricació de ceràmica van afavorir també el desenvolupament d'una industrial
terrissera d'excepcional qualitat.
Aquestes activitats mercantils van convertir Creta, a mitjan segon
mil·lenni aC, en un centre econòmic vinculat a tota la Mediterrània.
2.2. Palaus de
senyors aristòcrates
Igual
que a les civilitzacions orientals, la direcció d'aquestes activitats
econòmiques va comportar el naixement d'una aristocràcia, que va centralitzar el poder polític i
econòmic de L’illa. Aquesta
concentració de poder queda reflectida en la construcció autèntics palaus
(Cnossos, Faistos, Mal·lia, Hagia Tríada ... ) des dels quals funcionaris i
escribes, a les ordres dels grans senyors, controlaven i tresorejaven la
riquesa que la resta de la població generava.
Els
palaus, que llegendes posteriors han qualificat de laberíntics, no tenien
muralles i estaven formats per múltiples dependències (habitacions, tallers,
magatzems ... ), comunicades entre elles per complicats passadissos i
organitzades al voltant d'un pati central.
Els frescos que decoraven les parets representaven amb dibuixos de
colors vius moments de la vida quotidiana ( jocs de tauromàquia, rites de
culte, escenes d'animals ... ), emmarcats per sanefes amb motius florals. En aquestes parets els artistes cretencs,
lliures de la rigidesa que a Egipte imposaven les castes sacerdotals, van crear
un art alegre i natural.
Cap
al segle XV aC, la pacífica societat cretenca va ser dominada per pobles
arribats de la península grega, les empreses comercials dels quals eren
expedicions guerreres.
3. Una civilització de senyors guerrers:
les fortaleses micèniques
El
poble invasor que va sotmetre L’illa de Creta era dirigit per poderosos caps
guerrers que tenien les seves bases d'operació militar a grans palaus fortalesa de Grècia situats
fonamentalment al Peloponès (Micenes, Tirint, Argos, Pilos ... ).
A
les terres de Grècia s'havien assentat, al principi del segon
mil·lenni aC, els aqueus, poble
procedent del centre d'Europa que després de barrejar-se amb els indígenes va
alterar el caràcter relativament pacífic d'aquella comunitat. Les lluites entre els diferents grups per la
possessió de terres van comportar que es destaquessin una sèrie de castes
guerreres.
Els
contactes comercials, fonamentalment amb els cretencs, van provocar el ràpid
desenvolupament d'aquests pobles, que als inicis de la segona meitat del segon mil·lenni
aC es van convertir en el centre polític, econòmic i militar més important de
la mar Egea. Aquests senyors guerrers acumularen grans
fortunes i tresors, bona part dels quals s'han conservat fins als nostres dies
dins els seus sepulcres. Cadascun dels prínceps micènics era amo de les terres
que envoltaven les seves residències, treballades per la població sotmesa, i de
les quals s'extreien excedents de vi i d'oli per comercialitzar.
Però
a aquestes relacions de caràcter pacífic van afegir altres mètodes
d'enriquiment en els quals es va posar de manifest el seu esperit guerrer. El pillatge, la pirateria, i les expedicions
armades estaven encaminades a aconseguir el domini de mercats i d'enclavaments
comercials. Aquestes empreses bèl·liques van estendre el poder micènic fora de les terres
gregues, i una veritable colonització armada va ocupar no solament L’illa de
Creta sinó també Rodes, Xipre i algunes ciutats de l’Àsia Menor. És amb
aquestes expedicions que es relaciona el poema èpic de La Ilíada, en què Homer, recollint la tradició grega, situa els reis micènics assetjant la ciutat de Troia.
Al
segle XII aC, els pobles doris van
destruir el món micènic i les terres de Grècia van passar per un període de
letargia i enfosquiment. Però, quan durant
el primer mil·lenni aC ressorgeixi la civilització grega, molts dels seus
components èpics, mitològics i lingüístics estaran impregnats d'aquesta cultura
micènica.
4. L'oportunitat
de les ciutats fenícies
Els
grans imperis de Mesopotàmia i Egipte havien dominat successivament Fenícia, regió situada a les costes de
la Mediterrània, entre la Palestina i la Síria actuals. La bona situació de la zona dins les rutes
comercials entre Orient i Occident i la seva riquesa en fusta de cedre, van
facilitar el naixement de ciutats com Biblos, Sidó i Tir. El retrocés dels poderosos imperis veïns va
donar l'oportunitat a aquestes ciutats d'adquirir autonomia i de desplegar
entre els segles XI i VIII aC una forta activitat
colonitzadora per les costes meridionals de la Mediterrània.
Les
relacions comercials fenícies van ser diferents que totes les que fins
aleshores s'havien desenvolupat a la Mediterrània occidental. Els fenicis no es van limitar al senzill
intercanvi de productes, sinó que van fundar ciutats i factories comercials des
de les quals els seus hàbils comerciants realitzaven contactes amb la població
indígena.
A
les colònies de Sicília, Sardenya, el nord d’Àfrica i el sud de la península Ibérica
(Gadir), els fenicis intercanviaven productes manufacturats orientals (teles,
ceràmica, ivori) pels tradicionals metalls europeus. A aquesta tasca colonitzadora, els fenicis hi van afegir la
invenció d'una senzilla escriptura
alfabètica que simplificava la comptabilitat de les relacions comercials
que tenien.
Al
segle VIII aC els imperis orientals es van recuperar i les ciutats fenícies van
tornar a ser sotmeses. Llavors, la seva
tasca colonitzadora va ser assumida per Cartago, la més dinàmica de les seves
colònies, que va haver de rivalitzar pel control del comerç mediterrani amb la
ja activa població grega i posteriorment amb el poder militar romà.
5. Els primers metalls a Catalunya. Els ibers
L'arribada
a Catalunya de la metal·lúrgia del coure i, posteriorment, del bronze es va
produir entre els anys 2000 i 1500 aC.
Ara
bé, cal tenir en compte que en els territoris catalans es va trigar molt a
assolir l'alt grau d'organització social i política que caracteritzava les
grans societats urbanes de l’Orient Mitjà.
L'inici
de la metal·lúrgia va anar lligat al desenvolupament de societats d'agricultors
i pastors que vivien en poblats més o menys estables i, sobretot, en coves.
La
característica més visible d'aquestes societats és la pràctica d'un nou tipus
d'enterrament, el sepulcre col·lectiu en tombes megalítiques o en coves
naturals.
Els
megàlits adopten també a Catalunya les formes que hem trobat a tot L’occident
europeu, com ara els dòlmens, els sepulcres d:, corredors i les galeries
cobertes (també anomenades galeries catalanes). Aquests monuments són tan abundants que se n'han pogut
comptabilitzar més de 250 incloent-hi, evidentment, els que es troben en termes
que avui dia formen part de la Catalunya nord (més de 50). S'estenen sobretot a les terres properes al
Pirineu (Bescaran, Llanera, Empordà) i a la Catalunya central (Santa Cristina
d'Aro, Vallgorguina, Querol); en canvi, no se'n troben al sud del Llobregat.
Trobem
coves utilitzades com a tombes col·lectives a tot Catalunya, però al nord
coexisteixen amb sepulcres megalítics.
Tots dos sistemes d'enterrament responen a societats que presenten un grau de desenvolupament més o menys similar, ja que han deixat materials semblants com ara terrissa senzilla, destrals i punyals de coure, objectes molt perfectes de sílex que podem veure als museus locals i comarcals que solen trobar-se a diverses localitats catalanes.
Pel
que fa al poblament, al final de l'Edat del Bronze, a partir de l'any 1000 aC,
s'ocupa i s'explota la plana i comencen a generalitzar-se els poblats formats
per agrupacions de cases entorn d'un carrer central. Aquest tipus de poblament s'associa a la cultura anomenada de
camps d'urnes .
A
partir de les visites, cada cop més freqüents, dels fenicis, els grecs i els
etruscs a les costes catalanes, i sobretot arran de l'establiment de les
primeres colònies gregues (Rhode i Emporion), aquests antics poblats es van
transformar en els característics poblats ibèrics. De fet poden considerar-se com les primeres ciutats autòctones de
Catalunya. Es troben en primer lloc a
les terres costaneres. És el cas d'Ullastret, Puig Castellar, Olèrdola,
Tivissa, i posteriorment apareixen també a zones de l'interior (Tornabous,
Vallfogona de Balaguer, Ilerda).
Tant
per les escasses informacions que posseïm dels autors clàssics com per la
interpretació de les restes arqueològiques, es pot deduir que eren habitats per
gent agrupada en grans tribus mancades d'unitat política, per¿) que pertanyien
a un substrat cultural comú definit per una llengua escrita amb caràcters
ibèrics i per unes formes de vida i d'organització social semblants.
Alguns
d'aquests pobles ibèrics fins i tot van arribar a encunyar moneda pròpia a
imitació de la dracma grega fabricada a Rhode i Emporion.