La civilització urbana s’estén per la Mediterrània

 

Els contactes que van establir les primeres civilitzacions urbanes per abastir-se dels productes que escassejaven a les seves terres, van originar l'obertura de rutes comercials al llarg de les aigües i les costes de la Mediterrània.  Al costat dels comerciants i de les mercaderies van viatjar també per aquest mar les noves formes d'organització política, social i econòmica, així com els progressos tècnics que s'havien desenvolupat a Egipte i a Mesopotàmia.

 

1.     L'Europa occidental en els temps més antics

 

A partir del cinquè mil·lenni aC es van difondre per Europa la ramaderia i l'agricultura.  Aquesta nova economia tan sols era coneguda per aquelles comunitats situades a les zones ben comunicades, com ara les costes de la Mediterrània i les valls dels grans rius, mentre que la resta de regions del continent seguien ocupades per grups de caçadors-recol·lectors.  Però l'agricultura i la ramaderia estaven tan poc desenvolupades que no van arribar a donar lloc al naixement de completes civilitzacions urbanes.

 

1.1. L’estímul del metall.  L'edat del coure

 

Les terres d’al·luvió de Mesopotàmia i Egipte, pobres en primeres matèries, estaven mancades també d'un metall, el coure, que era molt apreciat pels avantatges de la seva utilització en la fabricació d'armes i d'altres objectes artesans, enfront de la fusta i la pedra.  Al final del quart mil·lenni aC, els pobles de la mar Egea cercaven aquest preciat metall per tota la Mediterrània per distribuir-lo posteriorment per les regions més desenvolupades.  L'arribada d'aquests petits grups de buscadors i comerciants del coure va servir de revulsiu a les pobres comunitats neolítiques, que a l'occident d'Europa havien quedat aïllades de les grans transformacions produïdes a l'Orient.

Les regions on hi havia jaciments o per on passaven les rutes del coure desenvoluparen durant el tercer mil·lenni aC la cultura megalítica, el tret més característic de la qual era la construcció d'edificacions monumentals anomenades megàlits (grans pedres), destinades sovint a enterraments col·lectius.

El megalitisme es va estendre per tota la Mediterrània, però va ser en la seva part més occidental on els megàlits van adquirir una major proliferació, i es van donar, fins i tot, variants regionals (dòlmens, galeries, construccions circulars tapades amb falsa cúpula ... ) que ens indiquen el dinamisme i la força de la nova cultura.  Entre el material funerari dels enterraments del final d'aquest mil·lenni, es troba un tipus de ceràmica, el vas campaniforme, possiblement originari de la península Ibérica i que s'estengué ràpidament per tot Europa seguint el camí dels actius cercadors de metall.

 

1.2. Edat del Bronze

 

Durant el segon mil·lenni aC, la recerca de estany, necessari per a la metal·lúrgia el bronze, va ampliar les rutes del metall cap el centre i nord-oest d'Europa.  Entre les hi havia la ruta atlàntica, que es dirigia cap al nord per les costes gallegues i la Bretanya francesa fins a Cornualla, zones on abundava l'estany.  Aquesta ruta va adquirir gran importància i va renovar les tradicions megalítiques, anteriors, ara associades als cultes o a pràctiques religioses relacionades l'observació dels astres (cròmlec, alineaments, menhirs ... ).

Al final del segon mil·lenni aC, l’agricultura s'havia estès per tot Europa occidental i mercès als estímuls del comerç i de l’explotació dels metalls, les tècniques agrícoles milloraren considerablement.  Tan sols alguns centres ben comunicats, especialitzats en la comercialització del metall, com ara El Argar (Almeria), es van transformar de petis poblats neolítics que eren en estructures urbanes amb treballadors especialitzats i classes socials, però sense arribar a formar autèntics Estats com els de l’Orient Mitjà.

 

 

2. Una civilització de senyors comerciants: Creta

 

a primera civilització urbana plenament mediterrània es va desenvolupar a l'illa de Creta durant la primera meitat del segon mil·lenni aC.  El seu origen està marcat per a influencia que les civilitzacions del Pròxim Orient i fonamentalment d'Egipte, hi exerciren.  Però els cretencs no van imitar servilment aquests pobles, sinó que van crear unes formes de vida pròpies i originals que van fer d'aquesta civilització una de les més atractives i florents de l'antiguitat.

 

2.1. El treball de comerciants i artesans

 

L’excel·lent situació geogràfica de Creta en a fer una escala obligada de les rutes que es de l'orient es dirigien cap a la Mediterrània occidental.  Aquests contactes van dinamitzar la població cretenca i ben aviat part dels tradicionals camperols i ramaders es van convertir en hàbils comerciants que viatjaven per tota la Mediterrània.  Els seus vaixells de vela navegaven cap a llunyanes costes de la península Ibérica, o fins a la veïna Xipre, a la recerca de coure i d'estany.  Compraven ivori a Egipte i importaven marbres i obsidiana de les illes Cíclades i de la Grècia continental.  Algunes d'aquestes primeres matèries eren reexportadas, però la gran majoria eren transformades en espases, destrals, segells, estatuetes, vasos i d'altres objectes, que posteriorment es distribuïen pel sud d’Itàlia, Grècia, Egipte, Fenícia.... i arribaven fins i tot a les regions interiors de Mesopotàmia.

La ràpida adopció del torn i la utilització de forns a altes temperatures per a la fabricació de ceràmica van afavorir també el desenvolupament d'una industrial terrissera d'excepcional qualitat.  Aquestes activitats mercantils van convertir Creta, a mitjan segon mil·lenni aC, en un centre econòmic vinculat a tota la Mediterrània.

 

2.2. Palaus de senyors aristòcrates

 

Igual que a les civilitzacions orientals, la direcció d'aquestes activitats econòmiques va comportar el naixement d'una aristocràcia, que va centralitzar el poder polític i econòmic de L’illa.  Aquesta concentració de poder queda reflectida en la construcció autèntics palaus (Cnossos, Faistos, Mal·lia, Hagia Tríada ... ) des dels quals funcionaris i escribes, a les ordres dels grans senyors, controlaven i tresorejaven la riquesa que la resta de la població generava.

Els palaus, que llegendes posteriors han qualificat de laberíntics, no tenien muralles i estaven formats per múltiples dependències (habitacions, tallers, magatzems ... ), comunicades entre elles per complicats passadissos i organitzades al voltant d'un pati central.  Els frescos que decoraven les parets representaven amb dibuixos de colors vius moments de la vida quotidiana ( jocs de tauromàquia, rites de culte, escenes d'animals ... ), emmarcats per sanefes amb motius florals.  En aquestes parets els artistes cretencs, lliures de la rigidesa que a Egipte imposaven les castes sacerdotals, van crear un art alegre i natural.

 

Cap al segle XV aC, la pacífica societat cretenca va ser dominada per pobles arribats de la península grega, les empreses comercials dels quals eren expedicions guerreres.

 

 

 

 

3.     Una civilització de senyors guerrers:

  les fortaleses micèniques

 

micenes .jpg (16600 bytes)

 

El poble invasor que va sotmetre L’illa de Creta era dirigit per poderosos caps guerrers que tenien les seves bases d'operació militar a grans palaus fortalesa de Grècia situats fonamentalment al Peloponès (Micenes, Tirint, Argos, Pilos ... ).

A les terres de Grècia s'havien assentat, al principi del segon mil·lenni aC, els aqueus, poble procedent del centre d'Europa que després de barrejar-se amb els indígenes va alterar el caràcter relativament pacífic d'aquella comunitat.  Les lluites entre els diferents grups per la possessió de terres van comportar que es destaquessin una sèrie de castes guerreres.

Els contactes comercials, fonamentalment amb els cretencs, van provocar el ràpid desenvolupament d'aquests pobles, que als inicis de la segona meitat del segon mil·lenni aC es van convertir en el centre polític, econòmic i militar més important de la mar Egea.  Aquests senyors guerrers acumularen grans fortunes i tresors, bona part dels quals s'han conservat fins als nostres dies dins els seus sepulcres.  Cadascun dels prínceps micènics era amo de les terres que envoltaven les seves residències, treballades per la població sotmesa, i de les quals s'extreien excedents de vi i d'oli per comercialitzar.

Però a aquestes relacions de caràcter pacífic van afegir altres mètodes d'enriquiment en els quals es va posar de manifest el seu esperit guerrer.  El pillatge, la pirateria, i les expedicions armades estaven encaminades a aconseguir el domini de mercats i d'enclavaments comercials.  Aquestes empreses bèl·liques van estendre el poder micènic fora de les terres gregues, i una veritable colonització armada va ocupar no solament L’illa de Creta sinó també Rodes, Xipre i algunes ciutats de l’Àsia Menor. És amb aquestes expedicions que es relaciona el poema èpic de La Ilíada, en què Homer, recollint la tradició grega, situa els reis micènics assetjant la ciutat de Troia.

 

Al segle XII aC, els pobles doris van destruir el món micènic i les terres de Grècia van passar per un període de letargia i enfosquiment.  Però, quan durant el primer mil·lenni aC ressorgeixi la civilització grega, molts dels seus components èpics, mitològics i lingüístics estaran impregnats d'aquesta cultura micènica.

 

 

4. L'oportunitat de les ciutats fenícies

 

Els grans imperis de Mesopotàmia i Egipte havien dominat successivament Fenícia, regió situada a les costes de la Mediterrània, entre la Palestina i la Síria actuals.  La bona situació de la zona dins les rutes comercials entre Orient i Occident i la seva riquesa en fusta de cedre, van facilitar el naixement de ciutats com Biblos, Sidó i Tir.  El retrocés dels poderosos imperis veïns va donar l'oportunitat a aquestes ciutats d'adquirir autonomia i de desplegar entre els segles XI i VIII aC una forta activitat colonitzadora per les costes meridionals de la Mediterrània.

Les relacions comercials fenícies van ser diferents que totes les que fins aleshores s'havien desenvolupat a la Mediterrània occidental.  Els fenicis no es van limitar al senzill intercanvi de productes, sinó que van fundar ciutats i factories comercials des de les quals els seus hàbils comerciants realitzaven contactes amb la població indígena.

A les colònies de Sicília, Sardenya, el nord d’Àfrica i el sud de la península Ibérica (Gadir), els fenicis intercanviaven productes manufacturats orientals (teles, ceràmica, ivori) pels tradicionals metalls europeus.  A aquesta tasca colonitzadora, els fenicis hi van afegir la invenció d'una senzilla escriptura alfabètica que simplificava la comptabilitat de les relacions comercials que tenien.

Al segle VIII aC els imperis orientals es van recuperar i les ciutats fenícies van tornar a ser sotmeses.  Llavors, la seva tasca colonitzadora va ser assumida per Cartago, la més dinàmica de les seves colònies, que va haver de rivalitzar pel control del comerç mediterrani amb la ja activa població grega i posteriorment amb el poder militar romà.

 

 

5. Els primers metalls a Catalunya.  Els ibers

 

L'arribada a Catalunya de la metal·lúrgia del coure i, posteriorment, del bronze es va produir entre els anys 2000 i 1500 aC.

 

Ara bé, cal tenir en compte que en els territoris catalans es va trigar molt a assolir l'alt grau d'organització social i política que caracteritzava les grans societats urbanes de l’Orient Mitjà.

L'inici de la metal·lúrgia va anar lligat al desenvolupament de societats d'agricultors i pastors que vivien en poblats més o menys estables i, sobretot, en coves.

La característica més visible d'aquestes societats és la pràctica d'un nou tipus d'enterrament, el sepulcre col·lectiu en tombes megalítiques o en coves naturals.

Els megàlits adopten també a Catalunya les formes que hem trobat a tot L’occident europeu, com ara els dòlmens, els sepulcres d:, corredors i les galeries cobertes (també anomenades galeries catalanes).  Aquests monuments són tan abundants que se n'han pogut comptabilitzar més de 250 incloent-hi, evidentment, els que es troben en termes que avui dia formen part de la Catalunya nord (més de 50).  S'estenen sobretot a les terres properes al Pirineu (Bescaran, Llanera, Empordà) i a la Catalunya central (Santa Cristina d'Aro, Vallgorguina, Querol); en canvi, no se'n troben al sud del Llobregat.

Trobem coves utilitzades com a tombes col·lectives a tot Catalunya, però al nord coexisteixen amb sepulcres megalítics.

Tots dos sistemes d'enterrament responen a societats que presenten un grau de desenvolupament més o menys similar, ja que han deixat materials semblants com ara terrissa senzilla, destrals i punyals de coure, objectes molt perfectes de sílex que podem veure als museus locals i comarcals que solen trobar-se a diverses localitats catalanes.

Pel que fa al poblament, al final de l'Edat del Bronze, a partir de l'any 1000 aC, s'ocupa i s'explota la plana i comencen a generalitzar-se els poblats formats per agrupacions de cases entorn d'un carrer central.  Aquest tipus de poblament s'associa a la cultura anomenada de camps d'urnes .

 

A partir de les visites, cada cop més freqüents, dels fenicis, els grecs i els etruscs a les costes catalanes, i sobretot arran de l'establiment de les primeres colònies gregues (Rhode i Emporion), aquests antics poblats es van transformar en els característics poblats ibèrics.  De fet poden considerar-se com les primeres ciutats autòctones de Catalunya.  Es troben en primer lloc a les terres costaneres. És el cas d'Ullastret, Puig Castellar, Olèrdola, Tivissa, i posteriorment apareixen també a zones de l'interior (Tornabous, Vallfogona de Balaguer, Ilerda).

Tant per les escasses informacions que posseïm dels autors clàssics com per la interpretació de les restes arqueològiques, es pot deduir que eren habitats per gent agrupada en grans tribus mancades d'unitat política, per¿) que pertanyien a un substrat cultural comú definit per una llengua escrita amb caràcters ibèrics i per unes formes de vida i d'organització social semblants.

Alguns d'aquests pobles ibèrics fins i tot van arribar a encunyar moneda pròpia a imitació de la dracma grega fabricada a Rhode i Emporion.

 

 

 

Tornar