Des de èpoques molt antigues l'home primitiu ja utilitzava la música per comunicar-se amb el seus semblants. Agafaven diferents instruments de percussió i a través de diversos ritmes avisaven de possibles perills o l'arribada de forasters.

Moltes cultures han utilitzat la música per amenitzar els ritus religiosos o celebracions i era en les altes jerarquies on el músic i compositor estava molt valorar arribant a ser considerat un semidéu. No va ser fins a la pletòrica època grega , seguint la filosofia dels erudits Plató i Aristòtil, entre altres, on es van adonar de les qualitats i efectes morals de la música. Aquests efectes raïen en el missatge que tenia la música i en la imitació de certes passions o estats de l'ànima (ira, valor, dolcesa, temprança, etc.), de manera que quan una persona escoltava una música amb una certa passió, aquesta persona queia atrapada per aquesta.

La cultura romana va exaltar el seu immens exercit amb música militar gràcies a la barreja d'instruments de percussió, de vent i amb un ritme de marxa, que animava a les pròpies tropes i atemoria els seus enemic. Amb aquesta música de fons la poderosa marxa triomfal dels romans solemnificava les victòries i elevava el poder i la intimidació romana.

Després de veure la importància de la música dins l'àmbit bèl·lic i filosòfic, va ésser a l'Edat Mitjana, on es va donar molt èmfasi al cant religiós. Mitjançant el conjunt de veus dels clèrics es creava una atmosfera adient per la pregària. Les grans catedrals gòtiques ja posseïen un gran ventall de campanes de diferents mides per crear melodies que cridaven a la població pels actes religiosos.

Paral·lelament els trobadors i joglars componien cançons que divertien la gent al mateix temps que informaven de les noticies i rumors (llegendes i històries). És en aquest moment on es va utilitzar molt la música per expressar sentiment d'amor o fracassos amorosos, alegria i tristor.

Al Renaixement va proliferar la idea de la música, no com un recurs religiós, sinó com a entreteniment, feta per l'home i per a l'home, és a dir, per gaudir de la música. Poc a poc la evolució de l'escriptura musical i del perfeccionament dels instruments musicals facilita els recursos del creadors que arriben a l'època Barroca donant menys protagonisme la veu humana i component obres instrumentals malabarístiques on només els virtuosos són capaços de expressar allò que desitgen. Fins i tot hi havia molta competitivitat entre músics formant-se un diàleg d'atacar i contraatacar per demostrar el gran domini de l'instrument.

Al Classicisme se l'afegeix la bellesa, l'equilibri i l'harmonia. Ja no és tot tant enrevessat i torna la senzillesa. El compositor ja no pensa fins a on pot arribar sinó en el què vol expressar.
En el Romanticisme esclata la llibertat d'expressió i el culte als sentiments. Com diria Hegel, "la música és la millor que pot plasmar aquests sentiments, perquè donada la seva espiritualitat, a l'alliberar-se de tota imatge o concepte, pot expressar millor l'ànsia d'infinit i absolut".

El teatre musical i les òperes és el gran contracte de la música amb l'expressió corporal ja que tots dos junts copen el cim de tramesa dels sentiments i que, fins i tot a l'actualitat amb el cinema, vídeos musicals, concerts, etc. continua vigent. És gràcies a la industria discogràfica i els avanços tècnic que avui dia tothom pugui viure al costat de la música i sigui com una ombra que allà on anem allà la trobem per gaudir-la, per expressar sentiments, per reforçar sentiments, per entretenir, per imitar, per passar l'estona, per estudiar, per composar, per relaxar-se, per alegrar-se, per tenir noves sensacions, per patir, per anar a dormir, per dir l'últim adéu... en definitiva, per a tot.