La
música a anat evolucionant al llarg del temps igual que evoluciona
una llengua. A poc a poc s'ha anat ampliant el ventall de recursos per poder
expressar allò que l'autor vol transmetre i ha ajudat molt en aquest
procés la invenció i perfecció d'instruments musicals,
arribant a un punt on les noves tecnologies aplicades a la música
a suposat una revolució de cara al llenguatge expressiu.
Des de èpoques molt
antigues l'home primitiu ja utilitzava la música per comunicar-se
amb el seus semblants. Agafaven diferents instruments de percussió
i a través de diversos ritmes avisaven de possibles perills o l'arribada
de forasters.
Moltes
cultures han utilitzat la música per amenitzar els ritus religiosos
o celebracions i era en les altes jerarquies on el músic i compositor
estava molt valorar arribant a ser considerat un semidéu. No va
ser fins a la pletòrica època grega , seguint la filosofia
dels erudits Plató i Aristòtil, entre altres, on es van
adonar de les qualitats i efectes morals de la música. Aquests
efectes raïen en el missatge que tenia la música i en la imitació
de certes passions o estats de l'ànima (ira, valor, dolcesa, temprança,
etc.), de manera que quan una persona escoltava una música amb
una certa passió, aquesta persona queia atrapada per aquesta.
La
cultura romana va exaltar el seu immens exercit amb música militar
gràcies a la barreja d'instruments de percussió, de vent
i amb un ritme de marxa, que animava a les pròpies tropes i atemoria
els seus enemic. Amb aquesta música de fons la poderosa marxa triomfal
dels romans solemnificava les victòries i elevava el poder i la
intimidació romana.
Després
de veure la importància de la música dins l'àmbit
bèl·lic i filosòfic, va ésser a l'Edat Mitjana,
on es va donar molt èmfasi al cant religiós. Mitjançant
el conjunt de veus dels clèrics es creava una atmosfera adient
per la pregària. Les grans catedrals gòtiques ja posseïen
un gran ventall de campanes de diferents mides per crear melodies que
cridaven a la població pels actes religiosos.
Paral·lelament
els trobadors i joglars componien cançons que divertien la gent
al mateix temps que informaven de les noticies i rumors (llegendes i històries).
És en aquest moment on es va utilitzar molt la música per
expressar sentiment d'amor o fracassos amorosos, alegria i tristor.
Al Renaixement va proliferar
la idea de la música, no com un recurs religiós, sinó
com a entreteniment, feta per l'home i per a l'home, és a dir,
per gaudir de la música. Poc a poc la evolució de l'escriptura
musical i del perfeccionament dels instruments musicals facilita els recursos
del creadors que arriben a l'època Barroca donant menys protagonisme
la veu humana i component obres instrumentals malabarístiques on
només els virtuosos són capaços de expressar allò
que desitgen. Fins i tot hi havia molta competitivitat entre músics
formant-se un diàleg d'atacar i contraatacar per demostrar el gran
domini de l'instrument.
Al Classicisme se l'afegeix
la bellesa, l'equilibri i l'harmonia. Ja no és tot tant enrevessat
i torna la senzillesa. El compositor ja no pensa fins a on pot arribar
sinó en el què vol expressar.
En el Romanticisme esclata la llibertat d'expressió i el culte
als sentiments. Com diria Hegel, "la música és la millor
que pot plasmar aquests sentiments, perquè donada la seva espiritualitat,
a l'alliberar-se de tota imatge o concepte, pot expressar millor l'ànsia
d'infinit i absolut".
El
teatre musical i les òperes és el gran contracte de la música
amb l'expressió corporal ja que tots dos junts copen el cim de
tramesa dels sentiments i que, fins i tot a l'actualitat amb el cinema,
vídeos musicals, concerts, etc. continua vigent. És gràcies
a la industria discogràfica i els avanços tècnic
que avui dia tothom pugui viure al costat de la música i sigui
com una ombra que allà on anem allà la trobem per gaudir-la,
per expressar sentiments, per reforçar sentiments, per entretenir,
per imitar, per passar l'estona, per estudiar, per composar, per relaxar-se,
per alegrar-se, per tenir noves sensacions, per patir, per anar a dormir,
per dir l'últim adéu... en definitiva, per a tot.
|