Temps de revoltes
La narrativa
Literatura Universal

 

SALVADOR ESPRIU

Salvador Espriu és un dels poetes fonamentals de la postguerra, i es converteix en una figura representativa de la resistència cultural sota el franquisme.

Tota l’obra d’Espriu és una meditació sobre la mort, de vegades individual, dedicada a l’enyorança de familiars o amics desapareguts; i d’altres col.lectiva, quan es refereix a la destrucció provocada per la guerra civil.

Sinera és el nom amb què s’identifica en la seva obra poètica Arenys de Mar, el poble d’on prové la seva família i on va viure els estius de la seva infantesa. Espriu converteix aquest lloc, gràcies als bons records que en té, en un espai mític, que representa el passat feliç que només existeix en el record.

Aquesta tendència es fa palesa en obres com Cementiri de Sinera (1946), o El caminant i el mur (1954), entre d’altres.
 

Però Espriu també té una faceta més optimista, l’esperança d’una pàtria reconciliada, en què el perdó i la tolerància han tornat la llibertat als pobles d’Espanya, i que es veu reflectida en el mite de Sepharad (Espanya en hebreu), i en obres com La pell de brau (1960), on parla de la realitat social i es compromet en la lluita per les injustícies socials i polítiques.

A continuació teniu dues composicions d’aquesta obra, que també podeu escoltar

 

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

(Dins La Pell de Brau, 1960)

Locució del poema a l’EDU365

NO CONVÉ QUE DIGUEM EL NOM XXXVIII

No convé que diguem el nom

del qui ens pensa enllà de la nostra por.

Si topem a les palpentes

amb aquest estrany cec,

i ens sentim sempre mirats

pel blanc esguard del cec,

on sinó en el buit i en el no-res

fonamentarem la nostra vida?

Provarem d'alçar en la sorra

el palau perillós dels nostres somnis

i aprendrem aquesta lliçó humil

al llarg de tot el temps del cansament,

car sols així som lliures de combatre

per l'última victòria damunt l'esglai.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

 

Música de poetes

 

fmv La poesia de postguerra

 

fmv Pere Quart

 

fmv Carles Riba

 

fmv Activitats

Enllaços recomanats:

UOC: Lletra

AELC: pàgines d'escriptors