LA NARRATIVA DE POSTGUERRA

La diactadura franquista i la repressió lingüística i cultural que ocasiona condicionen l’evolució i la difusió de tots els gèneres literaris, però afecten sobretot la narrativa pel fet de ser un gènere més majoritari. El gènere narratiu té unes dificultats afegides respecte de la resta de gèneres ja que necessita un públic lector ampli, una infraestructura editorial (col.leccions i premis) i més tolerància governativa (la censura hi actua de forma més punyent perquè és el gènere més popular). Així doncs, cal tenir en compte que la postguerra configura una situació en què les edicions són difícils i restringides, la castellanització dels mitjans de comunicació és total, la censura actua i el públic es troba mancat d’informació o formació cultural. Tot això comporta que els autors no puguin dedicar-se a l’escriptura com a professió i els sigui molt difícil connectar amb el seu públic. Cal tenir en compte també que una gran part dels intel.lectuals es troben a l’exili. Així, durant uns quants anys l’única literatura existent o és clandestina o és publicada a l’exili, molt lluny del públic que l’ha de llegir. La recuperació és lenta, tant a l’exterior com a l’interior. Tot i això, en aquest marc es publiquen les grans novel.les psicològiques de Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga.