Mercè Rodoreda és una de les autores de la literatura catalana més llegides i més traduïda. La seva producció literària se centra quasi exclusivament en la narrativa –conte i novel.la- i està molt lligada a la seva biografia, i al concepte de novel.la psicològica, on allò que interessa més és l’anàlisi dels personatges. Combina l’escriptura de contes, que recull en diversos aplecs, La meva Cristina i altres contes (1967), amb la creació de novel.les.

És reconeguda internacionalment per l’obra La Plaça del Diamant (1962), escrita després d’una dura etapa d’exili.

Una altra de les seves novel.les destacades és Mirall Trencat (1974), una obra centrada més en l’ésser humà i no tant en la dona marginada i el seu context històric.

A continuació teniu un fragment de La Plaça del Diamant. Aquesta novel.la explica la història d’una dona (Natàlia/Colometa), del barri de Gràcia de Barcelona, narrada en primera persona. L’argument segueix la seva trajectòria vital: la joventut, el casament, la guerra, els fills, la mort del marit i les segones núpcies. La vida de la protagonista avança i evoluciona juntament amb la història de Catalunya, de manera que la novel.la esdevé alhora la història d’un país.

En aquest text la protagonista relata l’adveniment de la República i el final d’una etapa que s’estroncarà definitivament amb la Guerra Civil

“I tot anava així, amb maldecaps petits fins que va venir la República i en Quimet se’m va engrescar i anava pels carrers cridant i fent voleiar una bandera que mai no vaig poder saber d’on l’havia treta. Encara em recorso d’aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me’n recordo, que no l’he pogut senti mai més. Mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir, i tots els que després van venir mai més no van ser com l’aire d’aquell dia que va fer un tall en la meva vida, perquè va ser amb abril i flors tancades que els meus maldecaps petits es van començar a tornar maldecaps grossos.”

Mercè Rodoreda, La Plaça del Diamant