L’obra clau de la seva trajectòria narrativa és Cròniques de la veritat oculta (1955), on l’humor i la fantasia es desprenen dels seus contes protagonitzats per personatges somiadors i desencantats. Altres reculls importants són Invasió subtil i altres contes (1978) i Un estrany al jardí (1985).

A banda dels contes també ha publicat alguna novel.la pròxima al realisme històric. A L’ombra de l’atzavara (1964) parla dels catalans exiliats a Mèxic, del qual en teniu un fragment a continuació.

“Aquell fill no se’l deixaria prendre. No el devorarien la família ni el país, en faria un català de soca-rel, que fins i tot s’enyoraria com ell. Per començar, li posaria Jordi; ningú dels seus no se’n deia, però quedaria bé: Jordi Deltell i Rodríguez. En pensar en el cognom matern el cor li va fer un salt. No. L’acostumaria a escriure Jordi Deltell R., i fins i tot pensà quepodria suprimir la R. tranquil.lament, sense que passés res. (...)

Tanmateix la sort, la seva enemiga, va jugar-li una mala passada inicial, amb l’ajut del pigment i de les lleis de l’herència. El fill va néixer i fou un noi, però gairebé era negre; la seva pell s’assemblava més al color dels cocos madurs de don Xema que no pas a la blancor rosada, quasi femenina del seu pare. En Deltell mai no havia tingut prejudicis racials. Almenys ho proclamava així cada vegada que venia a tomb en el curs d’una polèmica.

(...)

El dia del naixement, els Rodríguez van trobar que el nen era grassonet com donya Xole, tenia els ullassos de l’Adela, un nas perfecte com Natxo i unes orelles gracioses com des de don Xema. La boca era igual que la d’una tia que tenien a Huitzuco, i la barbeta s’assemblava a la d’un cosí que havia mort a Titxla, feia dos anys. Llàstima de color...

(...)

Acordaren de seguida que allò era transitori, que el nen s’aclariria amb la creixença a base d’ensabonades i de tenir-lo sempre a l’ombra. En Deltell no deia res. Tot li anava per dins, processó i alegria, i l’emoció de la seva paternitat li treia l’esma d’obrir la boca. Podien dir el que volguessin, repartir les faccions del seu fill per tot l’Estat de Guerrero i treure a subhasta el color de la pell. El cert era que el noi, des d’aquell moment, ja es deia Jordi.

(...)

El cas és que la “fortalesa asteca” engolí el seu fill. Quan el nen va complir set anys, ja feia temps que es deia Xordi; així l’anomenaven la seva mare, la seva àvia, els veïns i, a l’escola, els mestres i els altres nois. A l’escola el nom i els cognoms havien sofert una curiosa transformació: al principi li deien Xordi Deltel, menjant-se una ela; després , com que allò de Xordi, malgrat haver-hi introduït la x nacional, els semblava una mica estrany, els professors començaren a usar la forma Deltel-Rodríguez i, en moments d’enuig, quan havien d’imposar l’autoritat a favor de la disciplina, feien un sol crit: “Rodriguez!”

Així, en Deltell proposava i el país disposava, els projectes minuciosament elaborats passaven pels sedàs del món exterior.