Introducció: la repressió en l’inici del franquisme a Granollers
Aquesta investigació sobre
la repressió franquista a Granollers té diverses motivacions que
és bo d’explicitar. La troballa d’una documentació,
la lectura de diversos llibres sobre el tema i l’interès per una
temàtica que un sap que cada cop té menys testimonis vius són
potser els més importants. N’hi ha d’altres de més personals
(tothom té referents familiars dels que n’ha quedat la memòria)
i fins i tot sentimentals.
He de dir, però , que durant aquesta recerca he rebut l’ajut de
molta gent i això m’ha enriquit molt personalment i professionalment.
Per això, vull començar agraint el suport de Borja de Riquer,
Joan Garriga, Montse Lorente, Carme Pérez, Joan Pi, Jordi Planas, Donat
Puig, Teresa Riera, Roser Rodríguez, Lluïsa Salvador, Lluís
Tintó, i Joan Ventura i de tantes altres persones que m’han ajudat.
Per altra banda, se que un tema com aquest és “material sensible”
per a algunes persones, a qui espero no ferir, però crec que aquest treball
forma part de la memòria històrica de la ciutat i que, per tant,
cal que tots aquells fets siguin explicats i interpretats.
“L’entrada de les tropes franquistes a Granollers representava un canvi de forma i de fons , profund en ambdós casos, en la vida de la ciutat. Es produïa l'ocupació militar quan la guerra no estava acabada i es feia sota un control total i una repressió forta, dura (...). Amb la remor i l’esglai de la fugida de molta gent, amb els bombardejos i els diversos incendis provocats durant la retirada cap a França, amb les darreres morts causades per uns i altres (...) el panorama de la ciutat, tal com hem indicat era lamentable”. Ara bé, alguns reberen els vencedors com amics, mentre que la majoria de granollerins eren considerats perdedors i van haver d'optar per marxar o esperar el càstig organitzat per l’autoritat militar i els que li donaven suport. I és que per a ells “la pau va resultar un perllongament inacabable de la guerra. No es va fomentar ni la reconciliació ni el perdó”.
Però perquè aquesta
venjança? Amb la victòria franquista es dóna la volta a
una situació que a Granollers havia suposat l’ascens de les forces
d’esquerres des del 1931 al govern municipal, i per això la repressió
era el millor mitjà per acabar amb els sectors progressistes. També,
però, hi havia un vessant més “humà”:” (...)los
sentimientos de venganza por el sufrimiento infringido por los revolucionarios
en algunas familias, pero a veces también de odio y de pasión
redentorista, guiaban muchas de las actitudes manifiestas por quienes tomaron
parte más o menos activa en la represión de posguerra” i
només amb la por s’aconseguí sotmetre els qui volien plantar
cara.
Però, de què parlem en parlar de repressió? Jo l’entenc
com un procés molt ampli que comportava actuacions molt diferents: “
la mort, la presó, l’exili (interior i exterior), la discriminació
social, política, religiosa, econòmica, ideològica, la
fam, la por, la depuració administrativa, els genocidis culturals, etc.,
en van ser les manifestacions més importants(…)”.Tot això
va ser molt més important entre 1939 i 1944, quan l’esperit de venjança
era molt més palès, i el règim s’identificava amb
el feixisme italià i el nazisme alemany.
Per estudiar aquest procés repressiu em baso en tres tipus de font.
Primer, la documentació dipositada a l’Arxiu Històric Municipal
de Granollers (AMGR), informació que tot i les dificultats per la mala
conservació, és valiosíssima per la seva diversitat i quantitat.
Així, he disposat de fitxers i caixes amb avals referents a les persones
que els van sol·licitar entre 1939 i 1942, i que són més
de 2.300; de les actes i la correspondència municipal del període
1939-1944, així com dels fitxers de la guàrdia urbana amb més
de 200 persones que calia vigilar més estretament i de la informació
sobre la depuració del personal. En segon lloc, he pogut consultar els
judicis militars fets a granollerins durant aquells anys i que es troben a l’arxiu
del Tribunal Militar Territorial Tercero del Govern Militar de Barcelona.
I en tercer lloc, els testimonis orals i la bibliografia publicada, de la qual
destaco l’obra de Joan Garriga que s’ha publicat recentment, han servit
per obtenir informació de primera mà i disposar d’un marc
general, el dels anys 40 en aquella petita ciutat que era Granollers.
La preeminència militar en el nou ordre repressiu triomfant.
El nou poder feixista es va organitzar a Granollers de seguida que les tropes
franquistes van ocupar la ciutat el 28 de gener de 1939. El comandant militar
Lasierra Aznar va nomenar els jutges militars que s’havien d’encarregar
de perseguir els vençuts i les autoritats municipals que havien
d’administrar la ciutat, però sempre des d’una perspectiva
vertical on quedava clara la preeminència militar, tal i com podem observar
en carta dirigida a l’alcalde el 20 de juny del 39, on deia que “hasta
mi autoridad han llegado quejas sobre la poca o nula actividad desarrollada
por algunos gestores. El servicio en su concepto de tal, ni se pide ni se rehusa,
debiendo llegar a los máximos sacrificios para su buen desempeño.
(...)La poca actividad en el desempeño de un cargo puede interpretarse
como desidia o deserción del puesto en que ha correspondido luchar por
España en los trabajos de la paz. (...)Espero que vigile y emmiende estas
deficiencias para lograr una rápida normalización”.
Una de les tasques més importants
en aquells moments serà la repressiva, i en ella destacarà
la col·laboració que prové de les xarxes clientelars de
dretes i també dels familiars de les víctimes de la repressió
anterior. Ara bé, la repressió militar serà la més
clara i brutal, tot i que també hi haurà la realitzada pel Tribunal
de Responsabilitats Polítiques o el control social realitzat pels ajuntaments.
De fet, la immensa majoria dels repressaliats que he localitzat ho van ser per
una autoritat militar, la qual des del seu poder castigava els “culpables”
amb informes vinguts de testimonis dels veïns, de l’Ajuntament, de
la guàrdia civil i la Falange local.
Aquesta repressió militar
va exercir els càstigs més durs: les penes de mort, les llargues
estades a presó, l’enviament a batallons de treball,... i va deixar
a les autoritats “de segona”, és a dir, a l’Ajuntament
i a la guàrdia civil, el control social i repressiu més quotidià;
però no s’hagués pogut dur a terme sense una xarxa de confidents
i de col·laboradors que no tindran cap problema a perseguir tothom qui
no seguís les directrius del nou règim o que s’hagués
significat abans en la defensa d’idees progressistes .En el cas de Granollers,
aquesta repressió més dura va ser impulsada per algunes persones,
de les quals parlarem posteriorment, des de la delegació d’informació
de Falange.
Cal dir, però, que el procés repressiu militar va ser finançat
pels municipis, tot i la migradesa de la seva economia. En aquest sentit, el
14 de desembre del 39 es rebia una carta del comandant militar comunicant que
s'havia decidit que els municipis assumissin les despeses del Jutge Militar
i el 26 de setembre de 1940 l’ interventor signava una despesa del jutjat
militar pendent de facturar que haurà d'afrontar l'Ajuntament i que era
de 508 ptes.
Aquesta situació, coincident amb la que succeeix a d’altres llocs com ara Terrassaxii, porta a què mentre el control del carrer i dels mecanismes repressius era exercit des de Falange o per falangistes, el govern municipal conformat per sectors dretans i catòlics no tingui un paper molt actiu en aquest sentit, amb l’excepció de la depuració de treballadors municipals, perquè la vigilància a l’Ajuntament també era en mans de destacats falangistes. També cal destacar que la majoria de judicis i accions es portaren a terme els dos primers anys, el 1939 i 1940, i que després l’activitat repressiva va baixar molt la seva intensitat, com mostren actuacions contra Josep Viaplana Llobet, el 1941, o el fet que persones retornades aleshores, com ara Joan Pi Cabanes, que havia estat un dels dirigents de les joventuts del POUM, o Antoni Mañuz, líder del PSUC no rebessin cap càstig afegit al que ja havien patit, o sentències molt més moderades que les anteriors.
El control social i moral en el nou Granollers “redimido”.
Aquesta tasca de control la va exercir l’Ajuntament de Granollers, el qual en sessió del 16 de març del 39 decideix contractar Juan Vendoiro i Casimir Vila Tuset, falangistes destacats que controlaran la ciutat, investigant, escorcollant i detenint a qui convingués i que aniran al camp de concentració d'Albatera en busca dels més destacats líders revolucionaris granollerins o a Alacant a buscar el pintor Vicenç Albarrach Blasco. Aquests personatges s’encarregaran de dirigir la Jefatura de Vigilància amb Severo Sabater i des d’ella enviaran nombrosos informes a través dels quals controlaran tot el que passava a la ciutat fins el punt de ser els principals agents que imposaran la nova cultura i les noves restriccions morals amb informadors anònims.
Des de Vigilància s’intervé i s’opina sobre tot el que té a veure amb les normes morals i socials que cal imposar i els dos primers anys s’ajuda el jutge militar a localitzar els qui calia castigar. Especialment, Juan Vendoiro i Casimir Vila faran nombrosos informes i es dedicaran a regirar les cases de totes aquelles persones denunciades. Ho feren amb tanta “professionalitat” que fins i tot la comissaria de Granollers es queixava a l’Ajuntament dient que aquells “vienen verificando registros domiciliarios a vecinos de esta ciudad, atribuyéndose funciones y atributos que en estos casos solamente competen al Benemérito Instituto de la Guardia Civil y a la policia gobernativa”.
I pel que respecta a les persones que ja havien complert condemna, l’ Ajuntament ordenava a la “jefatura municipal de policia la vigilancia discreta que el caso requiera”. Un altre exemple d’aquest control es produirà l’agost de 1940 quan el comandant de la Guàrdia Civil demanava l’informe de Rosa Tapias Ventura a l’Ajuntament en casar-se amb el guàrdia Julio López Munguia. El control era molt ferri i les formes d’evasió ben difícils.
El control moral, però, es feia amb el suport de diverses entitats i persones que informaven a l’Ajuntament de fets que ells consideraven incorrectes. Així, seran habituals els advertiments d’ Auxili Social, organisme depenent de Falange. Un altre aspecte del control i repressió a què l’Ajuntament sotmetia la seva població el podem veure en el document “Condiciones para ser admitido en el Padrón de habitantes de esta ciudad” on s’explicava que calia tenir ofici o mitjans per subsistir, acompanyar certificat de conducta de guàrdia civil, acompanyar certificat de vivenda, i de treball. En el citat document també es manifestava la corporació municipal contra el rellogament.
També però el control va ser religiós, i l’Església en el pacte amb l’Estat sortit després de la “Cruzada” “va pretendre encotillar els comportaments dels ciutadans dintre dels paràmetres d’una estreta moral cristiana. (…) La vigilància i la condemna eclesiàstica s’estenia a tota mena de manifestacions i situacions que, per acció o omissió, poguessin desvetllar el desig sexual” i les entitats religioses pressionaven l’Ajuntament per tal que controlés aquest aspecte i en especial per Setmana Santa, quan l’Ajuntament comunicava que quedaven suspesos qualssevol actes, o multava les empreses que feien treballar els dies considerats festius.