Els reprimits.

Tal i com hem dit anteriorment, les fonts militars i municipals ens han donat informació sobre més de 3000 persones de la ciutat. Aquestes foren les que sol.licitaren algun aval a les autoritats municipals, o foren sotmeses a algun tipus de control militar o policial. Això, en una ciutat de poc més de 14.000 habitants, i tenint en compte que els avals eren quasi tots per homes majors d’edat, ens facilita informació de la majoria de famílies granollerines.
Ara bé, no totes elles foren repressaliades. La majoria demanaren avals obligatoris per reintegrar-se a la vida civil i professional, per poder viatjar, o per altres qüestions. Per tant, només s’ha considerat els empresonats, investigats exhaustivament, fitxats, jutjats, condemnats, multats o repressaliats d’altra manera que hem localitzat i això ens ha facilitat un llistat de 849 persones que patiren alguna d’aquestes formes repressives.
De totes aquestes persones s’ha obtingut dades fragmentàries sobre l’edat, lloc de naixement, professió, sexe, o el tipus de repressió que patiren. Aquestes dades han permès fer un petit estudi que cal dir que és molt fragmentari però que ens pot donar algunes pistes per saber qui eren les persones que a Granollers patiren la primera repressió feixista.
La primera dada significativa és la del sexe. Dels 849 repressaliats, 63 són dones, indicant això que les dones foren menys actives en els moviments polítics i socials de l’època i potser que foren menys repressaliades que els homes. De fet, podem afirmar que les 63 dones que són a la llista majoritàriament foren investigades o empresonades per curts períodes de temps i 25 foren jutjades militarment (un 8 % del total de jutjats), tot i que amb condemnes molt més minses.
La segona dada que he considerat ha estat la de la qualificació, és a dir, el tipus de repressió que patiren. En aquest sentit, és la dada que ens permet quantificar i qualificar el fenomen repressiu a la ciutat i és la més completa. He considerat diverses categories que no són úniques donat que les persones repressaliades no van patir una única situació i s’ha optat per qualificar les persones ressenyades amb les penes més grosses.

De les persones repressaliades, destaquen les que compliren presó, que en són més d’un terç. La immensa majoria ho va estar a partir d’un judici militar i van complir penes que no superaren els cinc anys, tot i les llargues condemnes que se’ls imposaren. Això fou degut a la saturació de les presons i a la necessitat del règim de suavitzar-se a partir de la victòria aliada, ja clara el 1943. També destaquen els investigats, la qual cosa és poc indicativa doncs en molts casos coneixem els informes que es van fer, però no com acabà el procediment. Per últim, destaquen les dades dels granollerins que estigueren als camps de concentració, als batallons de treballadors, vinguts de França o fitxats. Aquests granollerins patiren situacions molt diverses, que necessitarien d’un estudi propiii, però no hi ha cap mena de dubte de la seva condició de repressaliats.
Un segon aspecte sobre el que hem obtingut dades és el del lloc de naixement. D’on provenien els granollerins i granollerines repressaliats? De les dades que tenim (445 casos), cal tenir present que la majoria eren catalans (306), dels quals la major part de Granollers i comarca (179). De la resta, destaquen els immigrats d’Almeria (sobretot de Tíjola, d’on provenien 23 persones, Lúcar, Somontín,…) que són 55 i de la resta de l’Estat, 78.

Amb el suport dels estudis de J. Homs, podem comparar aquestes dades amb les dels habitants de Granollers cap el 1936, tot i que la comparació s’ha de fer amb cautela per les variacions que es donaran amb el període 1936-1939. Així, dels repressaliats dels quals en tenim dades (i que serien un 3 % del total de la població, aproximadament) el 28 % eren de Granollers, un 41 % de la resta de Catalunya i un 31 % de fora, dels quals destacaven els qui venien d’Almeriaiv, que eren un 12 % del total. Per tant, la procedència dels repressaliats indica una majoria de població immigrada (60 % de fora de la comarca), tot i la forta presència autòctona, així com una forta presència de persones vingudes d’Andalusia, especialment d’Almeria, tot i que cal dir que la majoria dels dirigents d’esquerres eren granollerins.

D’aquestes dades, cal tenir present que entre els repressaliats, la població nascuda fora de Catalunya era un 32 %, mentre que només eren un 15’5 % dels granollerins el 1936. Aquesta població arribada a partir de 1920 des de València i Aragó i durant els anys 30 des d’Almeria, sobretot, era molt jove i per tant va ser més activa socialment i políticament en el període revolucionari.

Pel que fa a l’edat, disposem de menys dades (414 persones) i aquestes les hem treballat en dues taules que es recullen en trams de cinc i de deu anys. Mostren que el 82 % dels repressaliats era nascut entre 1896 a 1920, repartits per igual a partir de 1901, mentre que de persones grans (amb més de 55 anys) només hi ha un 7 %.

Això indicaria que la població repressaliada era una població molt jove (la qual cosa es refermaria amb les dades anteriors que mostren molta població immigrada, doncs poques persones d’edat avançada emigraven) i també una implicació en la política i societat granollerines més gran per part dels més joves. Per últim, indicar que ens seria útil comparar aquesta estructura d’edat amb la del conjunt de població de Granollers en aquell període, però és probable que les persones d’edat més avançada implicades en política fossin molt significades i per això es decidissin per l’exili i per tant no els afectés tant la repressió.

Quant a la professió, disposo de dades de 473 persones:

Aquestes dades ens indiquen la diversitat de sectors afectats per la repressió. Cal tenir en compte que en aquella època en l’economia granollerina tenia molt pes la indústria tèxtil, del metall i del ferrocarril, així com la pagesia de Palou tal i com mostra Joan Garriga, les dades del qual ens indiquen que dels 14.145 granollerins el 1936, un 47’3 % eren econòmicament actius. Del total de població activa, un 12’7 % eren del primari, un 59’4 % del secundari i un 27’8 % del terciari. Així, el juny del 32 es xifrava en 2.200 el nombre de treballadors de fàbriques de filats i teixits de cotó; a més de 40 de tallers de blanqueig, 100 del metall i 46 d’altres fins un total de 2.386 de treballadors del sector secundari, i en el terciari hi treballaven 1693 persones, on destacaven un 32 % en el comerç i un 29 % en serveis diversosvi.
Dels repressaliats, destaquen, per ordre, treballadors del tèxtil, de serveis, del comerç, jornalers, ferroviaris i pagesia. Per sectors, considerant 441 personesvii, tenim les següents dades:

Aquestes es poden comparar amb les dades que ens dóna Joan Garriga. Globalment, la comparació de dades mostraria que entre els repressaliats tots els sectors van rebre, tot i que més els treballadors de la indústria i menys els de la pagesia. Dins del sector secundari, destaca la poca presència de treballadors del tèxtil (56 de 282 del secundari), la qual cosa segurament es pot atribuir al fet que en algunes categories s’hi “amaguen” treballadors tèxtils: els obrers jornalers i part dels treballadors del metall és molt probable que treballessin a fàbriques tèxtils, entre les que destacaria la de Roca Umbert. Sí que sobta la presència de catorze xofers, la majoria dels quals són sotmesos a un judici per una denúncia d’un antic propietari i de set industrials, la majoria dels quals són també jutjats en ser regidors per Acció Catalana el juliol de 1936.

4.2. Els repressors

La participació de la població en els processos repressius va ser prou extensa i la més evident és l’exercida en els judicis militars que s’explica en l’apartat següent. Ara bé, apart d’aquells que col.laboraren amb declaracions puntuals de persones que coneixien i que s’havien significat com a persones d’esquerres, hi va haver granollerins que tingueren un paper molt actiu en la repressió fins al punt de codirigir-la amb els instructors militars i els guàrdies civils que es dedicaven a obrir els processos.

Entre aquests, sobretot eren membres de Falange els qui ,havent denunciat els fets, eren cridats per tal d’iniciar les imputacions contra els sospitosos. En alguns casos, també l’iniciaran familiars de persones perseguides en el període 1936-39, però aquests no tindran un paper tan actiu com els falangistes recalcitrants, els quals, recordem, des de la seva activitat repressiva controlaven una part important del poder a la ciutat, esperant que algun dia arribaria el seu control del poder municipal.

Més concretament, des de la “jefatura de información e investigación” es farà aquesta tasca que era elogiada per Estilo, l’òrgan del falangisme local que després passarà a ser Vallès: “Camaradas del servicio: inútil insistir sobre vuestro esfuerzo, pues sabemos el espíritu de justicia y el afán de superación. (…) Vosotros sois la antorcha que señala el camino de la PAZ, sois la Vanguardia aguerrida y esforzada que en la obscuridad de la noche avanza sin descanso y descubre al terrible enemigo que agazapado nos acecha en la tortuosidad del camino”viii.

Des de Falange, a més, es faran uns informes molt durs, els quals majoritàriament eren divergents dels que arribaven d’altres organismes com ara l’Ajuntament. Això passà en molts dels judicis que es portaren a terme, i es pot evidenciar en els informes sobre Bonaventura Albó que reproduïm a continuació.

En el primer, signat pel cap d’informació de l’Ajuntament l’acusaven de ser coneixedor dels membres del comitè i ser un dels qui matà Pere Dalmau mentre que en el segon, el secretari d’informació de Falange, Francesc Miralles, l’acusava d’utilitzar armes, fer guàrdies, portar gent a fer “passejos” i suposava “que tomó parte en algún asesinato”. La discrepància era molt gran i els motius d’aquesta vindran del paper que jugarà cadascú en la repressió.

Il.lustració 1. Informe municipal sobre Bonaventura Albó. 1 de febrer de 1940. AMGR.

Il.lustració 2. Informe de Falange sobre Bonaventura Albó. 1 de febrer de 1940. AMGR
De falangistes que participen en les delacions sobretot en destaco cinc per la seva constant presència en els processos. Són Antoni Montañá Guasch, Francesc Miralles Bassa, Pau Riera Munells, Casimir Vila i Juan Vendoiro. Els tres primers ho feren des de la delegació d’informació de Falange, essent els dos primers botiguers de la plaça de la Porxada, que tenien familiars reprimits i en el tercer cas, Pau Riera es qualificava d’”agente afecto al servicio de información de Falange” i treballava en el sector de la construcció.

Antoni Montañá provenia d’una de les famílies més influents de les dretes locals i els seus germans eren considerats herois en morir enfrontant-se a les forces republicanesix. Potser aquest fet és el que va fer que fos premiat amb la delegació d’informació de la Falange local i des d’allà dirigís una violenta repressió contra els vençuts, juntament amb Francesc Miralles, sabater, la família del qual havia estat perseguida i que després es venjà d’aquestes persecucions des de la delegació x, negant en casos contrastats ajut a reprimits que defensaven la seva innocència. Tots dos, Miralles i Montañá, eren botiguers de la Porxada, aquells que segons molta gent de la ciutat, sempre han estat al poder, i en aquella època l’exerciren amb els seus informes basats en creences, supòsits, mentides i veritats…a mitges.

De Pau Riera Munells he trobat poques dades. Era paleta, i actuà com agent de la delegació d’informació de Falange, amic de Miquel Mas Maynou, mort en el període 36-39. A la ciutat no he trobat records d’ell, la qual cosa mostra la seva poca participació pública en els processos repressius. Quant als dos últims, Vila i Vendoiro, foren els veritables executors dels processos repressius, investigant, escorcollant i atemorint la població granollerina ja fos com a a vigilants municipals o com a falangistes, i d’ells el record com a forces de xoc repressives no s’esborra…xi. No han aparegut en els judicis més membres de la Jefatura de Información i això referma la idea que un petit nucli de falangistes “de primera hora” seran els qui s’encarreguin d’aquesta tasca tan important per ells i que la majoria dels nous, que ho eren per necessitat o conveniència, restà al marge de la tasca repressiva, excepte els casos puntuals on denunciaven persones conegudes.

Tornar a l'índex

Capítol següent