Llistat dels granollerins i granollerines jutjats en tribunal militar entre 1939 i 1944: A-B. C-D. E-I. J-O. P-R. S-Z.
He analitzat
en profunditat dos-cents quinze dels judicis militars contra granollerins I
granollerines entre 1939 I 1944, podent extreure moltíssima informació
tant pel que fa a les persones jutjades, a les causes que se’ls imputa,
com pel que fa a les persones que van participar en els processos.
Tenint en compte que les persones més significades en els fets de la
Guerra Civil van marxar a l’exili o eren al front, la repressió
sobre persones que pensaven no tenir causes que li suposessin un judici militar
l’hem d’entendre com un procés inesperat pels reprimits. És
difícil generalitzar, però la majoria de casos van lligats a la
revenja de bona part de gent d’ordre, a l’odi personal o a l’interès
de les autoritats militars per “donar exemple” per fets succeïts
abans de febrer de 1939.
La majoria de judicis analitzats van ser a Granollers, on dos jutjats militars s’encarregaven de tots els casos de la comarca com a mínim fins 1943 fins a dictar el processament i després remetien la causa a la delegació de l’Auditoria de Guerra de Catalunya a Barcelona, sota control d’un auditor. “Els acusats s’enfrontaven al consell de guerra ignorant els delictes concrets dels quals eren acusats i sense conèixer exactament el perquè de la denúncia. En els primers mesos de la immediata postguerra, els consells de guerra eren massius i se’n celebraven diversos en un sol dia. La vista era pública i la durada prevista era d’una hora, i es feien fins a 16 judicis. Sovint el fiscal demanava penes més dures i el defensor es limitava a sol·licitar clemència (…). Tots els jutjats eren acusats de rebelión militar, adhesión o auxilio tipificats en articles 237 , 287 i 240 del codi de justícia militar”. Per tant, les garanties d’un judici just eren més aviat minses, i en alguns casos es feren enmig de l’exaltació de part de la població granollerina atiada des del règim que organitzava “desfilades públiques” dels presos que eren conduïts cap a la sala on declaraven caminant enmig dels insults i el llançament d’objectes de gent que s’hi congregava.
Pel que fa als motius dels judicis, aquests eren iniciats per gestions de la guàrdia civil o bé amb denúncies fetes per algun veí o persona amb set de venjança o bé en casos de detenció. En el primer cas, s’iniciava el procés amb una declaració del sergent de la guàrdia civil corresponent que afirmava que “de las gestiones practicadas por el que subscribe (…) para averiguar las personas que tomaran parte en hechos delictivos o hubiesen desempeñado cargos a favor del Gobierno marxista (…) ha podido averiguar que un tal (…) se había distinguido por sus ideas izquierdistas y propagandistas en contra de los elementos de derechas pudiendo averiguar que los vecinos que podían facilitar datos de este individuo eran (…)” . Aquest procediment d’inici porta a la sospita que la guàrdia civil actuava a partir de confidències en aquests casos, més que denúncies, i que aquestes podien ser fetes per les persones que després la guàrdia civil feia declarar en l’inici del sumari.
L’altra situació inicial era la denúncia d’alguna persona, normalment veïna o relacionada laboralment, que anava a declarar davant la policia acusant d’altres persones de fets delictius, com en el cas de Maria Roca Clapés qui denuncià que a casa de dos líders del comitè d’empresa de la fàbrica Roca Umbert, s’hi trobaven, segons confidències rebudes, part dels objectes de casa que els havien saquejat. Per últim , en uns pocs casos era la pròpia policia o els responsables dels camps de concentració els que iniciaven el procés quan detenien un sospitós.
En alguns casos, aquesta set de venjança era tan gran que les autoritats les frenaven. Aquest va ser el cas de Francesc Cancell Gili, qui l’abril de 1940 era avalat per l’Ajuntament de Granollers per tornar des del camp de refugiats de St. Ciprien, tot i denúncies anteriors de tres veïns de Granollers que l’acusaven d’haver participat en la persecució que “incontrolats” vinguts de Granollers havien exercit contra pagesos de Montesquieu, i havia estat primer al POUM i després a la CNT, sent molt perillós. En altres casos, les denúncies van arribar a ser retirades amb posterioritat.
En altres
casos el motiu pel què s’iniciava el sumari eren fets succeïts
a partir de febrer del 1939. Així, el control social que les autoritats
locals “administraven” podia ser reforçat en els casos que
es consideraven més greus pels jutges militars, bàsicament quan
hi havia protestes públiques contra la situació que es vivia.
I és que les crítiques també eren presents, malgrat la
repressióvii.
En moltes ocasions, l’acusació que es va fer a les persones reprimides
era genèrica. L’objectiu era castigar, i era igual quin càrrec
s’imputava als encausats. Així, alguns exemples serien l’acusació
contra els regidors d’Acció Catalana de manar a l’Ajuntament
quan s’inicien els processos de col·lectivització el juliol
del 36 o l’acusació a Josep Balletbó Salvador de ser l’inductor
de l'assassinat d'Esteve Gorch, justificant això amb el fet d’haver-li
negat una feinaviii. També en el cas ja comentat de Francesc Dedeu Gatuellas
, se l’acusava de ser membre del comitè i de la FAI, i que aquell
comitè havia ordenat l’assassinat del general Gay, presentant com
a prova un document genèric.
En definitiva,
la repressió fou molt àmplia i afectà molts sectors, d’alguns
dels quals en parlarem més detingudament.
Passo a analitzar els judicis a partir de diverses categories on he situat la majoria dels jutjats. Cal dir que les dades que utilitzo ens donen la versió dels repressors i per tant la seva credibilitat s’ha de posar en judici mentre no puguem confrontar-les amb altres fonts.
-Els judicis contra dirigents revolucionaris i afusellats.
- Els judicis contra el món cultural i la gent d'ordre.
-Els judicis contra taxistes, treballadors de Roca Umbert, maçons, resistents i altres.