ANÀLISI DELS JUDICIS FETS A DIRIGENTS REVOLUCIONARIS I AFUSELLATS.
A. Dirigents
destacats del període revolucionari. Quant a les persones més
significades del període 36-39 com a dirigents del comitè revolucionari,
en quedaren poques a la ciutat. Alguns d’aquests dirigents foren afusellats
i d’ells en parlarem posteriorment, mentre els altres eren gent que no
pogueren escapar però que, no tenint delictes de sang, no esperaven el
que els hi cauria al damunt. Així, la persona que va complir una condemna
de presó més llarga va ser Amadeu Alabart Jubany. Acusat de ser
de CNT i de Juventuts Llibertàries, arribà a president d'aquestes,
assaltà vàries botigues i portà presos dretans a llocs
on després serien assassinats. És condemnat a mort i després
se li commuta la pena a cadena perpètua. El 1952 demana l’indult,
que no li és concedit, però estant a la presó de Segòvia,
aquell mateix any li donen la condicional.
També de llarga condemna és el cas de Francesc Dedeu Catuellas.
El 1946, encara a la Presó 2a. Agrupació Colonies Penitenciaries
de Montijo (Badajoz), se li denega l’indult. Nascut el 1899 a Barcelona,
vivia a C/ Lliri. Fou condemnat a 30 anys, tot i que part del tribunal volia
condemnar-lo a mort. La Brigada Política Social el deté en creuar
la frontera segons informe del 27 de setembre de 1941. Pertanyia al Partit Sindicalista
i a la CNT, sent responsable d'economia del comitè i a l’ Ajuntament.
Una de les persones no condemnades a mort que rebé més càrrecs és Antonio Requena Agudo, acusat de matar el senyors Lamarca (per a qui treballava), Vila i també a Ramon Montañá i se’l considera perillosíssim. Detingut el 17 de juny del 39 a Combreny en intentar passar a França i fugit des de febrer del 39, va ser condemnat a reclusió perpètua. Estigué als camp d’Albatera, Tíjola, presó d’Olot, Barcelona, Carabanchel i Girona, i destacaments de Blanes i Miralflores de la Sierra, entre 1939 i 1945. Pertanyia a una destacada família d’esquerresiii, un dels membres de la qual, Domingo Requena Castillo, va ser afusellat.
El cas de Bonaventura Albó Ventura és un altre dels que més
es va allargar. El febrer del 40 el trobem al Batalló de Treballadors
167 de Madrid. L’acusaren d’estar en el piquet que matà Pere
Dalmau Badia a Guadalmés (Ciudad Real) el 4 de desembre del 38, segons
una delació. Ingressa a la presó de València el 19 de març
del 40 i és condemnat a 15 anys. Surt de la presó el maig del
43 i l'indulten el gener del 47. Ja el desembre del 39 Francesc Miralles, com
a delegat d'informació de Falange, afirmava que “era un elemento
peligrosísimo para la Nueva España” i que portà armes
l'octubre del 34. Era amic dels líders del comitè, fent guàrdies
i controls. Atacà edificis i imatges religioses, i va anar en cotxes
“destinados a dar paseos, por lo cual se cree que participó en diversos
asesinatos”. En canvi, l'informe municipal era totalment diferent: segons
l'ajuntament era “carente de alta determinación, ni ideología
y se dejó convencer, frecuentando bares y cafés”.
D’altres també reberen condemnes dures, com Manel Pérez Blanch, acusat de ser dirigent del POUM, buscar armes per tota la ciutat i treure les dentadures postisses dels assassinats, per la qual cosa se’l condemna a 20 anys de presó. D’altres, com Bartomeu Pons, reberen condemna perpètua per ser fundadors del Sindicat El Radi de contramestres el 1916, ser acusat el 1934 de matar un obrer esquirol.
També hem localitzat altres judicis com els fets als president del sindicat de ferroviaris i de metall de la UGT a la comarca, i del conjunt del sindicat marxista a la comarca, els quals compliren llargues condemnes i no reberen cap tipus de benefici per la seva actuació moderadora reconeguda en els judicis enfront els “excessos revolucionaris”. També alguns membres de les forces d’esquerres foren jutjats en ser regidors a l’Ajuntament. En concret, he localitzat, apart dels afusellats Vila o Fernández, els casos de Carme Bonamaisson, la única dona regidora, Bartomeu Pedragosa, Ramon Ventura Dam, Josep Gurrí Castene, i Joan Herraiz Martínez, tots ells condemnats a penes menors.
B.. Afusellats. Respecte aquests, he afegit a la llista que coneixem gràcies al treball de Josep M. Solé i Sabatéviii, quatre persones més, una de les quals, Joan Manel Escrig, era de Les Franqueses, però actuà en el comitè de Granollers. Els altres afusellats que no havien estat registrats són Miquel Sarabia Robles, Josep Ribas Mayoral i Domingo Requena Castillo, dels quals facilito algunes dades.
El primer, Escrig, nascut a Les Franqueses, des de 1918 era de la CNT, molt actiu i acusat de dirigir l’atac contra la guàrdia civil durant els fets d’octubre del 34 a Granollers. Miquel Sarabia, de 41 anys era de La Galera (Granada), patruller de la FAI, treballà a la fàbrica de guerra de Can Trullàs, i comentava als bars que havia matat gent de dretes, segons els informes. Quant a Josep Ribas, del POUM, l’informe afirma que es vanagloriava d’haver matat el duc de Solferino a l’inici de la guerra al cementiri. I per últim, Domingo Requena era de Lúcar, de família de tradició anarquista, i treballava de paleta, afiliat des de 1928 a la CNT. Se l’acusà de participar en la detenció de Félix Gratacós a la fi del 36, segons la vídua i “confessà” (suposem que sota pressió) que participà en assassinat de Montañá, Trullás i altres.
Apart d’aquests, disposo de les dades extretes dels judicis i les declaracions
que imputaven els altres afusellats :
ABARCA LÓPEZ , Gregori. Peó. Rebel, jugador. De 30 anys i de CNT.
AGON
MALARET, Joan. De 1912, de Berga, vivia al c/Wilson, 83. Estava a l’Hospital
militar de C/Tallers el febrer del 39. Feu guàrdies al comitè,
amenaçà propietaris de Cardedeu i la seva esposa, Concepció
Sués, l'acusà de matar 200 persones. Va marxar cap a França
malalt i va decidir tornar a l’Espanya de Franco. El 9 de juliol del 39
fou afusellat al camp de la Bota.
FAIG
GRATACÓS, Ricard. Moliner, nascut a Maçanet de Cabrenys el 1904.
Estigué als camps d’Albatera i Oriola. Segons Falange. era de la
FAI, i voluntari al front, on arribà a capità. Era un dels caps
del comitè, amb patrulla de cinc homes a les seves ordres. Assassinà
Roura, i Comas. En permís, tragué del vaixell Uruguai J.M. Puntas
i el matà amb altres prop de Mataró. Dirigí la columna
del Vallès i el 4 de juny del 40 fou sentenciat a mort, i executat al
Camp de la Bota el 10 de juliol de 1940.
FERNANDEZ
ZAPATA, José. Segons Francesc Miralles, era president de Joventuts Llibertàries.
L'octubre del 34 atacà la guàrdia civil. Va fer propaganda el
febrer del 36 a favor del Front Popular i el juliol assaltà l'Ajuntament
i atacà quarter d'artilleria a Sant Andreu amb la gent del comitè,
matant ell alguns oficials i tornant amb un camió carregat d'armament
a la ciutat. Ordenà la crema d'esglésies i creà la Columna
del Vallès Oriental. Dirigí l'assassinat de vuit pagesos a Centelles
el febrer del 37. Comdemnat a mort i executat l’11 de març del 40.
FITÓ
COSTA, Bartomeu. Un dels líders del Comitè, el 32 entra a la CNT
i a l’Ateneu Llibertari dirigit per Valeri Mas ( del qual era deixeble
en paraules de Miralles) qui després fou conseller de la Generalitat.
El 34 atacà el Quarter de la Guàrdia Civil i el juliol del 36
anà a cases de gent de dretes i portà armes al Comitè,
cremà esglésies i l’arxiu de la propietat. Fou sentenciat
a mort i executat.
GABALDÁ
ARANA, Manel. De Barcelona, muntador electricista, 39 anys, Elisabets, 2. Diu
que havia estat sergent al Tercio Extranjero entre 1921 i 1927 i afiliat al
Sindicato Libre fins el 1930 i arribà a tinent coronel, anant amb l’expedició
Bayo i al front d’Aragó (Tardienta). El 1937 va ser nomenat al Batalló
de Vigilància i Control de Carreteres a Granollers, fent requises i passant
gent a França a canvi de diners. No tingué actuacions polítiques
ni militars. Amic de Comorera i Aiguader, consellers de la Generalitat. El 13
d’abril és sentenciat a mort, i executat al Camp de la Bota el 10
de maig de 1939.
GONZALEZ
RUIZ, Florentino. Acusat de crims diversos, va ser un dels interrogadors de
Josep Vilardebó Uñó, qui va ser mort pels incontrolats.
Tenia pistola que li donà el diputat d’esquerres per Barcelona Josep
Grau i és acusat de fer llista de persones a eliminar amb Sebastià
Grau. Afusellat 10 de juliol de 1940.
GRAU
MARCO, Josep. Féu de jutge del T. Revolucionari a Granollers i a Berga,
on fou dirigent d’Esquerra Republicana, sol·licitant que J.M. Puntas
anés a declarar a Granollers, sent després assassinat per ell
mateix, segons testimonis. De Binéfar, 47 anys, i agutzil. Executat el
4 de juliol del 39 i enterrat a cementiri del Sud-Oest el 7 de juliol del 39.
HERNÁNDEZ
VERA, Sebastià. Afiliat a FAI de feia temps, anava amb arma llarga. Era
un dels que anava amb l’“auto Fantasma”. Col.laborava amb Espinal.
Afusellat.
ROSAS
RIERA, Julià. Procés iniciat el 25 de juny del 40 quan Juan Vendoiro
des d’Informació de Falange fa informe dient que acabava de tornar
del camp de concentració i era un dels que anaven en el cotxe Fantasma.
Era del grup de Faig, i altres, els quals detingueren el mossèn de Palou
i Bigues i els srs. Riera i Coll i verificaren la mort de Cunillera. Considerat
perillossíssim, el 17 d’abril de 1941 se li notifica la condemna
a mort i el 29 de maig de 1941 és afusellat.
SARDÁ
PARETS, Josep. De JJ.LL, segons Félix Baró li donà el tret
de gràcia al Gral. Gay i a Ramon Montañá. Voluntari a la
Columna del Vallès. En els fets de maig se li requisaren armes i bombes
de mà. Buidà d'elements litúrgics les esglésies
de Corró i Marata. Nascut el 1919 a Granollers. Sentenciat a mort i executat.
SERRAS
COLOBRANS, Esteve. Líder d’esquerres amb Fernández, Espinalt
i Vila, liderà l’atac de l'octubre del 34, i el febrer i juliol
del 36 a Gualba matà el comte de Solferino amb “el Xato”. El
setembre del 36 matà Esteve Trullàs i el sr. Vallbona. Matà
el sr. Baró, segons la vídua Elena Montañá Guasch,
i amb Fernández regiraren la casa del marqués de Sta. Isabel que
fugí. Segons el sr. Jonch, dirigí el piquet que matà el
general Gay. Era president del comitè, treballava a Can Trullàs
com a fundidor i era de Granollers. Detingut a Albatera, fou conduït a
Granollers pels falangistes Vendoiro i Vila Tuset. Comdemnat a mort i executat
al camp de la Bota.
TAPIAS
CUSPINEDA, Octavi. Del PSUC, secretari de la casa del poble, delegat de control
a Banca Arnús, col·laborador de “Falç i martell”,
comissari de l’exèrcit i acusat de matar el soldat Llaneza en voler
aquest desertar. Pena de mort dictada el 31 de maig del 39 i executat.
VICENTE
PUJADAS, Francesc. De Joventuts Llibertàries, anava amb el “cotxe
fantasma” i en morir dos anarquistes a Centelles hi anà a l’enterrament
i alguns testimonis diuen que matà set o vuit pagesos com a venjança.
Obrer tèxtil, nasqué el 1919 i estigué en crema d'església.
De Les Franqueses, vivia a Granollers. Sentenciat a mort i executat el 16 de
juliol del 39.
VILA MARTORELL Joan. Conseller de defensa del comitè. Iguals imputacions que Fdez. i Serras. Els tres van ser assassinats al Camp de la Bota entre el 11 i 16 de març del 40 després d’una condemna a mort.
De tots
ells, cal destacar que bona part eren gent que havien dirigit el comitè
revolucionari i les lluites obreres de feia temps, amb posicions anarquistes
i nascuts a la comarca. És el cas de Ricard Faig, José Fernández
(nascut a La Unión), Bartomeu Fitó, Sebastià Hernández,
Julià Rosas (que era del grup del primer), Josep Sardà, Esteve
Serras, Francesc Vicente i Joan Vila.
Tots són acusats de ser dirigents del comitè i culpables del que
passà durant la guerra a la ciutat, d’utilitzar el “cotxe fantasma”
amb què es portava els detinguts cap a la mort, dels assassinats i de
ser elements destacats de la CNT. Destaca en aquest sentit el judici a Vila,
Fernández i Serras, el qual s’inicia amb procediment obert el 26
d’agost del 39, quan arriben detinguts del camp de concentració
d’Albatera i que suposa més de cent vint pàgines de declaracions
on la majoria de familiars de víctimes i dirigents d’ordre declaren
contra ells en només dos dies.
També
és destacable la figura de Josep Grau, que era el jutge del tribunal
i se’l condemna per això. En altres casos com el de Joan Agon (o
Abón) ell havia marxat a França i retornat. La seva dona l’acusà
de matar dues-centes persones, la qual cosa el porta a la mort, situació
que ell no esperava com ho mostra que no romangué a l’exili. D’altres
com Florentí González eren acusats de fer llistes de persones
que calia perseguir el 1936 i Octavi Tapias és assassinat per ser el
líder del PSUC i ser acusat pel tribunal militar de matar un soldat per
voler desertar.
A més, en tots aquests judicis les declaracions es feien en termes molt similars, la qual cosa em fa sospitar que els testimonis rebien pressions sobre la declaració que havien de fer, la qual era la més dura possible.