JUDICIS CONTRA GENT D'ORDRE
Destaquen
les diligències prèvies a judici militar fetes contra persones
que ocupaven un lloc important en la jerarquia social i política de la
ciutat, com el cas de Ramon Sobrevia i Ramon Barbany, regidor i primer tinent
d’alcalde de l’Ajuntament, les quals tot i acabar amb la no instrucció
de judici suposaren la tomba política del segon.
En signar com alcalde provisional Ramon Sobrevia el segon enderroc a la casa
de C/Anselm Clavé, 4 el 7 de juny del 39 (tot i que l’alcalde era
present a la ciutat), Ricardo Tejero i Antonio Bosch, agent auxiliar del servei
d’informació de Jefatura de Barcelona instal.lat a Hotel Europa
l'acusa a ell i a Ramon Barbany de ser d'esquerres i actuar sempre per interessos
i això genera inici del procés judicial militar contra Barbany
i Sobrevia i una nota dirigida al jutge per part del primer tinent d’alcalde,
Ramon Barbany. En el judici, Tejero acusa Sobrevia d'haver estat “perteneciente
al partido radical con anterioridad al Movimiento Nacional” i d’aprofitar-se
“de las circunstancias y cargo que ocupa para sus negocios, existiendo
en el centro de Investigación y Vigilància alguna denuncia sobre
el particular”. Després sembla més clara l’anterior
militància a ERC. En la seva declaració, Artur Gasset critica
Sobrevia i Barbany. L'alcalde Serra Puigdoriol els acusa de “no ser de
ideales completamente puros y cree posible que se encuentren personas más
de acuerdo con nuestros principios nacionales que los repetetidos señores”.
També es diu de Barbany que havia col.laborat amb la revista l'Esquellot
(aportant algun ejemplar d’aquesta revista satírica) i de ser corresponsal
de “El Diluvio”, diari de Barcelona d’esquerres, així
com d’haver sigut secretari de la Col.lectivitat de forners durant la guerra.
No hi ha judici, tot i considerar l’instructor que no podien ocupar càrrecs
públics, doncs el primer era de “formación izquierdista,
blasfemo y conocido por su poca escrupulosidad” i ser-los instruit un expedient
en el Tribunal de Responsabilitats Polítiques.
Sorprèn aquest judici per les acusacions contra dos regidors franquistes
que hauríen d’haver passat la depuració. Cal recordar que
aquest procés coincideix amb el que es fa als dirigents d’Acció
Catalana que havíen governat l’ajuntament abans de la guerra i que
és amb molta probabilitat un intent de mostrar a elements d’ordre
tradicionals qui manava realment a la ciutat. En aquest sentit, les declaracions
de l’alcalde s’han d’entendre com un reconeixement del poder
falangista i també destaca el fet que s’hi sumessin diverses crítiques
però que aquestes no tinguessin cap trascendencia entre l’opinió
pública i fins i tot a la casa consistorial, on a més l’alcalde
plegarà el febrer de 1941 i interinament ocuparà el càrrec
Ramon Sobrevia fins el novembre d’aquell any.
També important per la “respectabilitat social” que tenien
aleshores és el judici als regidors d’Acció Catalana que
govenaren el Granollers republicà. Aquest es va fer a la major part dels
qui havien estat en el govern municipal fins juliol del 36 (si exceptuem el
bienni 34-36), amb l’òbvia excepció de l’alcalde Esteve
Canillo, qui sabent el que li esperava fugí. El principal imputat va
ser Andreu Busquets Pelliser, nebot de Canillo i militant actiu a favor de Front
Popular. Segons l’instructor, quedava però clar que no estava d’acord
amb els anarquistes, que escoltà la ràdio “nacional”
i que li van buidar la casa els anarquistes. Aquest va fer una extensa declaració
justificativa en ingresar al dipòsit municipal el juny del 39. Se l’acusa
d’ordenar la crema del Centre Radical l’octubre del 34 però
Josep Serra nega les acusacions i li dóna suport enfront “resavios
de la vieja política incompatibles con la nueva España”.
Francesc Camps Trias, cap local de CNS, i Francesc Sagalés, futur alcalde,
l’avalen individualment, afirmant que era d’ordre i que “creia
que la salvación de España pasaba por la espada de un general”.
És jutjat i absolt, sent l’únic dels d’Acció
Catalana (la resta tenen expedient incoat només) que ho és, sembla
que per rancúnies personals de Juan Mauri Bertran i Pau Riera Munells,
d’informació de Falange.
En aquest judici, però, es jutjà altres membres d’Acció
Catalana que havien estat regidors a l’Ajuntament i que eren gent d’ordre
que majoritàriament provenien de la Lliga Regionalistax i que estaran
a partir del juny de 1939 en presó preventiva, mentre que d’altres
com Josep Viaplana Llobet pogué sortir-se’n dos anys més
tard amb els avals de Francesc Sagalés, Josep Jonch, Francesc Canet i
F. Sala en tornar de França.Un altre cas semblant és de de Josep
Tió Molins, jutge durant la guerra i afí a Acció Catalana,
que va fer una extensa declaracióxi, i que fou absolt per les declaracions
que afirmaven que des del jutjat afavorí gent de dretes.
JUDICIS
CONTRA GENT DE CULTURA
No he localitzat persones provinents del món de l’art i la cultura
que poguessin ser acusades d’altres delictes que no fossin els d’opinió.
Sí que impresiona que aquest és un dels sectors on més
incidència es va fer. Segurament, aquesta persecució era més
exemplificadora i es pretenia també fer taula rasa en el món cultural
granollerí.
Així Vicens Albarranch Blasco, fins i tot va rebre “la visita”
dels falangistes Vila i Vendoiro per traslladar-lo a Granollers des de la presó
d’Alacant, acusat d’apropiar-se de diverses obres d’art del Museu,
on fou director uns mesosxii. També vinculat al que succeí amb
la recuperació d’obres d’art és el cas de Francesc Serra
Castellet, al qual s’instruí el sumari 1784 iniciat el juliol del
39 amb Joaquima Sitjà, la seva esposa, perquè anaven sovint a
la seu del comitèxiii, i finalment seran absolts.
Altres casos seran també sonats. Així, Armengol Vinaixa, el qual
era dibuixant, i treballà a la revista anarquista Orientaciones Nuevas,
va estar a la presó fins agost del 42 en haver estat condemnat a 8 anys
per caricatures que publicava a la citada revista, les quals eren aportades
com a prova.
Un altre
dibuixant perseguit fou Toni Vidal, el qual va ser denunciat també per
Antoni Montañá, bàsicament per la seva relació amb
els líders del comitè i les caricatures publicades a La Gralla
i Orientaciones Nuevas. No coneixem la condemna però dos elements criden
l’atenció en aquest procés: que Toni Vidal arribà
a tinent a l’exércit i que va ser el 1942 tornat a cridar per part
de la policia després d’estar jutjat el 1940.
Un altre cas significatiu a la ciutat és el d’Alfred Canal Comas,
a qui se li aplicà el sumari d’urgència 3612. Ell declarà
el 22 d’abril de 1939 no ser massó i sí fundador del setmanari
La Gralla, on col.laborava amb articles sanitaris i històrics. Va ser
nomenat director de l’hospital d’Euskadi per la seva competència
professional i es negà a la socialització dels serveis sanitaris
a la ciutat. Fa un document extens explicant la seva situació ja que
“la reclusión que sufro ha de conducir sin duda en un procedimiento
judicial a esclarecer mi actuación social, a definir mi posición
política, o determinar una conducta y si acaso, a concretar mi futura
vida en el seno de la sociedad o apartado de ella” i fa un llistat de la
seva actuació pública i professional.
Antoni Montañà Guasch, empleat de Tabacalera, el denuncià
el 25 de febrer de 39 com a maçó. El comerciant Jaume Serra Carranca
manifesta que la seva germana sentí com el doctor Canal s’alegrà
de la mort de Calvo Sotelo. De fet, tot i no aparèixer en el judici,
aquest era l’últim episodi d’una important persecució
contra persones progressistes que ja durant la República s’havien
manifestat a favor de Pere Vegué Matamoros, com el mateix Canal o Amador
Garrell, i que li suposaren al primer una sanció lleu en haver fet costat
al director d’ensenyament secundarixiv. Tot i el delicat estat de salut
del doctor Canal, la pena inicial va ser de cadena perpètua però
va ser deixat en llibertat per malaltia, i morí posteriorment. El missatge
dirigit a les persones que s’havien manifestat de feia temps a favor d’un
cert canvi a la ciutat era clar: tots ells serien perseguits i reprimits.
Un altre cas de persecució d’aquest tipus és el que patí
Josep Garrell Alsina, a qui sembla que persones d’ordre de la ciutat volgueren
acusar del que havia fet el seu germà, Amador, director del prestigiós
setmanari d’esquerres La Gralla. Segons les acusacions, era confident del
Comitè i deia qui eren aquells a qui calia detenir i escorcollar. Tomás
Colomer Caballé el considerà “responsable”, doncs “muchos
de los hechos cometidos por los criminales del comité pueden haber sido
incitados por la propaganda de estos Garrell”. Finalment se’l condemna
a 12 anys i després a 6, complint algun temps de presó.
Per últim, dir que entre els i les mestres actius al Granollers d’aquells anys només he localitzat un judici, el de Joan Mayoral Roca, cas que les autoritats van voler utilitzar com exemplificador. Les dades obtingudes primer a l’expedient de depuració de funcionaris (instruit per l’autoritat militar) i després del jutge militar l’acusen de militar al P.S.U.C. després del 18 de juliol del 36, ocupant el càrrec de secretari de cultura del partit i d’induir a l’assassinat del mestre Solans per criticar-lo en barrejar religió i escola. Segons Antoni Montañá o Esteve Duran Serra, Joan Mayoral va ser l’organitzador i el màxim dirigent de l’Escola Nova Unificada, acusant el mestre Solans de tenir crucifixe i bandera nacional (sic) al museu escolar. Ell declara que havia fet articles a favor de l’escola pública a La Gralla i sobre la laïcitat en l’ensenyament, una polémica que a Granollers hava portat a l’expulsió del mestre Pere Vegué. Amb tota seguretat, aquells articles el van condemnar.