Les dones patiren un control i una submissió més gran que la resta de la població. No només com a ciutadanes, sinó com a membres d’un grup que en el període 1931-1939 havia aconseguit grans conquestes socials i una significativa igualtat de drets. Tot això calia esborrar-ho i refermar el paper de la família i del marit en el seu sí. A Granollers, també s’observa la imposició d’aquest nou paper a les dones. En són exemples la separació dels homes a les piscines públiques, la creació de la nova Escuela Hogar de Granollers o el tractament de la prostitució.
De les dones jutjades militarment,
la majoria eren acusades de ser instigadores de les denúncies contra
gent de dretes, de ser xerraires o lladres. Dionisia Arnal fou acusada de denunciar
que Lluís Vallès Colón es traslladava a Barcelona, provocant
la seva detenció per membres del comitè. Maria Baringó
de 62 anys va ser dos cops jutjada per amenaces contra gent de dretes i per
dir “más pan blanco y menos Franco”, delictes pels quals sumà
quinze anys de condemna. També Emilia Codina i Maria Costa van ser empresonades
per tenir objectes de gent de dretes a casa seva.
Unes altres ho són per ser
familiars de persones destacades en el Granollers republicà i revolucionari.
Maria Casas era mare de Valeri Mas, destacat líder anarquista, i va ser
processada en trobar armes a casa seva; igual que Pilar Garcia, esposa del tinent
d’alcalde Piera durant la guerra. Esperanza Fontana sí que és
condemnada a 12 anys per tenir a casa seva objectes de la família Brustenga,
perseguida en el període anterior. El cas de les germanes Sauleda encara
era més increïble doncs foren condemnades per tenir un cafè
en el local d’ERC i se les condemna a 6 anys i 1 dia per col·laborar
amb membres del comitè. En la declaració, una d’elles afirma
que no havia col·laborat amb els líders del comitè, ni
els havia fet confidències, ni els havia portat menjar en ser detinguts.
Un altre cas és el de Teresa Vila Castellví, a qui Vila i Vendoiro
van registrar la seva casa on hi trobaren, el 18 de febrer del 39, joies i armes
de la seva filla Amalia Alujas Vila, “extremadamente significada de izquierdas
y marxista”. Condemnada a 15 anys, li van rebaixar a 6 anys, però
morí a la presó de dones de Barcelona el 6 de juny del 39.
Altres foren perseguides pel que es considerava conductes immorals a la “nueva España”. Així, Cecilia Burgés Fabregat és investigada per corrupció de menors. Se la coneixia com "La viuda alegre". Es considera de conversa immoral, i se l’acusa de fer adulteri amb elements que visitaven el seu pis. Tampoc té pèrdua l’informe de Concepció Castellanos, de la qual s’afirma que era de conducta relaxada, que la seva casa era un niu de discordia, i que va tenir dos companys durant la guerra i "se unió a un guardia de seguridad con el que engendró un crio". O el d’Andrea Rodas Roca, de qui es diu que és de baixa moralitat, de dialéctica impúdica, i que passa molta gent per casa seva. Va complir quasi dos mesos de presó.
Per últim, només he localitzat dos judicis per participació política plena en el període 36-39. Així, Rosa Giralt Vila va ser denunciada per Pau Riera Munells el novembre del 39 dient que fou secretària de Mujeres Libres, i havia tornat de l’exili. El segon cas és el de Laura Baena, qui participà en la detenció de Joan Carbó i fill que estigueren 15 dies i 3 mesos a la Model, i actuà com a sanitària en les Joventuts Llibertàries. Va ser condemnada a 9 anys de presó.
El control de la vida asociativa
El món associatiu era molt ric abans de 1936. No es podia eliminar totes les associacions si es volia donar una sensació de normalitat i per tant no se suprimiran totes, però sí un munt. “Sobretot d’ateneus populars, sindicats, associacions culturals, comissions de festes, etc., que estaven més o menys vinculats a una tradició progressista i d’esquerres i també contra entitats nacionalistes que no podien compensar aquest caràcter amb una identificació conservadora”. També es depurava les entitats i el personal que en formava les juntes directives, “per a les quals era molt favorable tenir-hi diversos afiliats a Falange”.També calia fer contínuament manifestacions d’adhesió al règim, amb canvis de nom, castellanitzant-los.
El control del món associatiu era jurisdicció dels governs civils, els quals faran la tasca de control tot demanant i compartint informació amb els ajuntaments. Aquesta tasca a Granollers s'inicia amb La Unió Liberal, entitat que serà abolida i que veurà com la Falange s'apropiarà del seu local. Respecte d'altres entitats, he trobat més informació municipal. Així, el 12 de juliol del 39 l’Ajuntament acceptava que Rondalla Joventut El Pal comencés a fer assajos i després poder actuar, sempre i quan presentessin a la censura les cançons que voldran cantar. Un any més tard, el 26 de juny del 40 el Govern Civil comunicava que “hoy se autoriza el funcionamiento de la entidad denominada AMIGOS DE LA UNIÓN domiciliada en Granollers” i un dia més tard el C.D. Granollers enviava una carta a l'Ajuntament notificant la condició dels seus càrrecs, dels que destaca el president Evarist Murtra Munné, ex-combatent.
També el règim afavoria
la creació d’entitats de notables des de les que es podia pressionar
el poder local si era convenient. Aquest paper el jugarà el Casino a
Granollers, el president del qual el febrer del 41 observa possibles “actos
de indisciplina con el fin de comprometer la gestora y con ella la sociedad
durante la reunión extraòrdinaria y en los festejos en los dias
23 y 25 del presente”, la qual cosa suposà la corresponent intervenció
oficial doncs el 3 de març es comunicava que hi havia una nova junta
dirigida per Antoni Carbó Cañameras (persona propera al règim),
i que aquesta havia estat aprovada prèviament pel cap de Falange.
A més, a Granollers com arreu
les noves entitats amb un paper caritatiu i catòlic prengueren un paper
molt destacat. Així, el 17 de maig del 39, l’Ajuntament rebia una
comunicació d’Auxili Social, depenent de Falange, on es comunicava
que s’havia instal.lat en el que abans era el local de l'Orfeó Granollers
a la plaça de la Corona. Per un altre cantó, sobta que fins
l’octubre del 42 no s’autoritzés el funcionament oficial del
Centre Catòlic, tot i que anteriorment ja havia organitzat algunes activitats
d’exaltació religiosa.
La tasca de control d’entitats també va ser important per la “Jefatura de Vigilància”. Així, el 30 de maig del 40 comunicava que diverses “entidades dejaron de izar la bandera nacional el dia de Corpus”. També redordaven a les entitats que havien d'enviar comunicats indicant les activitats que es farien i de vegades, però, altres organismes demanaven la intervenció municipal en fer activitats incorrectes, com ara les de la Peña Manolazo que feïa travesses per 1'1o ptes. amb possibles resultats entre els 10 clubs del grup del C.D. Granollers, la qual cosa era comunicada per la “Federación Catalana de Fútbol”, depenent de la “Delegación de Deportes de Falange”.
La llengua catalana perseguida.
És potser en aquest aspecte en el que l’autoritat militar i les civils mostraren més diferències a l’hora d’aplicar la llei i les circulars governatives, segons Àlvar Maduell i el que he pogut observar a la documentació municipal. En carta enviada el maig de 1939 el governador militar manifestava “desagrado, pues en las visitas realizadas por los pueblos hay carteles, calles, industrias... en catalán e incluso en francés, siendo muy pocos los rotulados en castellano, IDIOMA OFICIAL ESPAÑOL, y para subsanar tales cosas que harían dudas del patriotismo de ese ayuntamiento, le prevengo para que por el medio más rápido y que crea más conveniente, haga saber a todo el pueblo en general y los comerciantes en particular, que en el plazo de ocho dias han de desaparecer todos los letreros que no estén redactados en el IDIOMA OFICIAL ESPAÑOL. Al terminar dicho plazo comunicará a esta autoridad el nombre de los contraventores para serle imputada la correspondiente sanción.(...)”.
Un mes més tard, el comandant militar de plaça tornava a sol.licitar que en 8 dies a tot arreu se substituïssin els cartells, anuncis i carrers escrits en català, i aquest control oficial mostra que les resistències dels particulars eren grans. Sembla però que era una feina que costava, doncs el 25 d’octubre es comunicava al cap de vigilància que verifiqués els noms de carrers i urgentment comuniqués els escrits en català per substituir-los en llengua castellana. La persecució però no va ser només en l’àmbit públic. Els particulars també la patiren i com a mostra la carta del 26 d’octubre de 1939 de Joan Martí Rabassa al govern civil demanant li treguéssin la multa de 3000 ptes per un cartell de Pompas Funebres L'Encarnat en considerar ell que era en castellà excepte el nom i tenir-lo de fa 50 anys en ·el idioma NACIONAL”.