Neoclásico :
Introducción
| Des de la meitat del segle començen a produïr-se grans canvis
socials: la burgesia intentarà influïr en el govern absolut perquè es facin reformes
socials i econòmiques: les noves activitats industrials i comercials les demanen, per
millor desenvolupar-se. El Despotisme il·lustrat va voler conjugar la realitat de la
Monarquia Absoluta amb la Il·lustració: reformar la societat sense tocar el sistema
polític, millorant diferents aspectes de la realitat social; però, des de 1780,
l’Absolutisme es nega al canvi i preten mantenir-se, desesperadament, sense fer res;
això farà que, a França, s’iniciï un moviment que demanant reformes acabarà en
revolució. Aquesta sensibilitat té un art, que és el Neoclassicisme. Algunes manifestacions del Neoclàssic tindran un periode molt determinat i breu: la pintura es separarà clarament del Rococó cap el 1780 i s’estendrà fins els anys de 1830, com l’Escultura; en canvi en l’Arquitectura el Neoclàssic durarà fins a primers del XX però es seguiran aixecant edificis d’aire classicista a molts llocs fins els anys de 1950. L’extensió en el temps del Neoclassicisme en Arquitectura. A diferència de la Pintura o l’Escultura, que aniran evolucionant, l’Arquitectura Neoclàssica tindrà un gran floriment fins el començament del segle XX, des de 1840, coexistint amb d’altres estils. |
 HALLET (sin fecha): Capitolio, Washington. En: HISTORIA DEL ARTE (1979), Barcelona, Salvat, Vol. 9, 128. |
|||||||||||||||
Es planteja com un rebuig al Rococó, tan en els assumptes com en la plàstica. El Rococó era festiu, ara el Neoclàssic serà sever, contingut, racional, plantejant-se les obres sempre dins de l’ordre i la claredat Això farà que sovint trobem l’estil fred, artificiós i teatral. És l’Art de la Il·lustració, que vol educar, fent arribar sempre un argument moral al poble. Les obres no es fan per tenir-les a casa, com el Rococó, sino posades a llocs públics; és un art cívic. En pintura i escultura es dona molt d’émfasi als temes històrics, que es plantegen com un ensenyament pel present, recollint la idea antiga de que la História és mestra de la Vida. |
En una época en que s’aferma
l’Estat modern, el Neoclàssic apareix com aquell que pot expressar millor la seva
solidesa i estabilitat; a més s’han de construïr edificis per
contenir les noves institucions, com parlaments, ministeris o museus. Així hi ha una identificació entre Neoclàssic i arquitectura d’Estat que arriba fins ben entrat el segle XX, especialment als països socialistes. Els artistes sempre han estudiat el que feien els grans mestres del passat però aquesta dependència es converteix en un interès científic, arqueològic, amb el Neoclassicisme. S’excaven les ciutats romanes de Pompeia i Herculà, prop de Nàpols, s’exposen els objectes trobats i s’en fan gravats per difondre-l’s: així s’enten que trobem sales pompeianes als palaus de tota Europa. Els artistes segueixen anant a Roma per estudiar i allà coincidiran els artistes més coneguts, com Canova, Thorvaldsen, o David, amb els filòsofs de l’Art que tindran més renom, com Winckelmann. Pompeia i Herculà Al segle XVIII es van excavar les ciutats de Pompeia i Herculà, cobertes per l’erupció del Vesubi l’any 79; van apareixer pintures murals, elements de mobiliari, estàtues, gerres… Molts anaven a visitar els nous llocs i es van fer gravats d’aquests objectes, difonent un art que era, alhora, antic, de l’época romana, i nou, perquè era desconegut. Havia nascut una nova ciència, l’Arqueologia, que estudia el passat basant-se en els indicis no escrits (eines, gerres, restes de construccions, ossos…). El nom de l’estil defineix la intenció de tornar a l’Art que es feia abans, en l’época clàssica, però d’una manera diferent al Renaixement. Ara es tracta de seguir l’estil antic científicament: aquest és un tret que es dona per primera vegada amb el Neoclàssic però que continuarà durant bona part del XIX, doncs l’Art no vol ser original; primer s’imitarà el gòtic (neogòtic) i, desprès, d’altres estils, plantejant-se com un revival. El món clàssic no és solament el romà, com als segles XV i XVI, sino tambè el grec, perquè al XVIII començen els viatges a Grècia i es porten escultures d’allà per les col·leccions dels diferents països, on els artistes les estudiaran. |
|||||||||||||||
| La Teoria de
l’Art Sempre s’ha escrit sobre l’Art però, amb el Neoclàssic, apareix el professional de la Història de l’Art que, ja al XIX , començarà a ensenyar-se a les Universitats. Al Barroc s’havia establert la categoria de l’Art segons els assumptes presentats (el més important, la pintura històrica, el que menys, el mengar); ara hi ha un canvi, insistint-se més en les propietats visuals de les obres que en l’assumpte. Aquesta idea és original i molt moderna i és la que nosaltres avui fem servir per valorar les obres. Winckelmann
publica al 1764 la seva História de l’Art Antic, a un moment al que es busca la
inspiració en l’Art Clàssic. Considera que cada época fa el seu Art seguint una
mateixa evolució; així divideix l’Art Grec, que considera molt millor que el Romà,
en quatre períodes i reprodueix aquest patró
Winckelmann creu que el pintor i l’escultor han d’imitar la realitat però tambè tenir present les millors obres de la História, perquè li serveixin de model, establint una llista, que encara avui usem, i que són les clàssiques. Per Winckelmann el món és ple de defectes però això es pot superar pel coneixement de la Bellesa (l’Estètica) i una vida de virtuts (la Moral). Les obres de Canova i de David s’inspiren en l’Art Antic, en un passat pur i heròic, que ens fa prendre consciència de la nostra misèria i diu: Els conceptes de totalitat i perfecció de la cultura antiga, aclariran i faran ben palpable la manca d’unitat de la nostra natura. Considera que la millor qualitat és la noble simplicitat i calma grandesa, tan en l’actitud com en l’expressió; prefereix que les obres sigui inexpressives perquè siguin belles:L’expressió canvia els trets d’una cara i la posició d’un cos, i per tant altera aquelles formes que donen la Bellesa; aquesta idea és molt antibarroca on el gest ajudava a explicar el sentit d’un assumpte. |
||||||||||||||||
| Kant (1724-1804) i la Bellesa.
|
. |
|||||||||||||||
| Els dos pintors,
que pinten a l'oli, són grans retratistes
que saben representar els personatges de l’alta societat anglesa amb realisme i
elegància, amb un gran sentit de la distinció social, com si els seus models fóssin els
millors exemplars de l’ésser humà. Reynolds sap captar admirablement la nostra pell
tan delicada i tambè el caràcter dels models. Gainsborough tambè va fer retrats com aquests però va saber posar els seus personatges dins d’un paisatge; aquí els Hallett, que s’han casat fa poc, surten a pasejar per les seves terres; així els veiem a ells i la seva riquesa, perquè Andrews és un gentleman farmer, un home distingit que viu del camp. Són dos pintors que saben captar el caràcter del model i la pertinença al grup social privilegiat. |
||||||||||||||||
| És el filòsof
més important del segle XVIII. Tracta de la Filosofia de l’Art; a la seva Crítica
del Judici diu que, de contemplar la sortida del Sol, o una obra d’Art, en resulta
una certa harmonia o plaer, que és la Bellesa; no es troba dins de l’objecte sino
que resulta d’una relació entre la nostra ment i la cosa que percebim. Kant diu que aquesta Bellesa és desinteressada (no vol res de nosaltres), no serveix per a res, és imparcial i, així, hem de ser imparcials per experimentar la Bellesa. Reynolds, pintor italià, va escriure (1783) sobre la bellesa ideal, dient: L’objectiu de l’Art és la Bellesa; als artistes ens correspon descubrir-la i expressar-la; és una idea que nomès està a la ment: ni l’ull l’ha vista ni la mà del creador l’ha expressat; ell sempre s’esforça en manifestar-la a les seves obres però morirà sense aconsseguir-ho; malgrat això, l’artista eleva els pensaments i l’horitzó de l’espectador. (Citat a JONES:El Siglo XVIII, Barcelona, p.61). L’any següent va pintar una famosa actriu, la Sra. Siddons com a Musa de la Tragèdia, com un símbol del Teatre i no una persona. Al 1785, un altre pintor, Gainsborough, tambè la va retratar, com una dona real, elegant però amb un bon nas. |
||||||||||||||||
