|
Material: Bronze. (Aliatge de coure i estany) És potser el material més durador però, al mateix temps, el més difícil de treballar i necessita l’ajuda d’altres tècniques com el modelat en fang o guix. S’ha utilitzat sobretot per escultura urbana de monuments de personatges, fonts, etc. Tècnica: Fosa. La tècnica més destacada en el treball amb bronze és la denominada «cera perduda», consistent en realitzar el motllo en cera i recobrir-lo de fang o un altra substància refractària. Una vegada sec es vessa el bronze colat que va fonent la cera i ocupant el seu lloc. La cera líquida s’ evacua a través d’ orificis practicats en el fang. Rodin introdueix el modelatge amb els dits i les mans amb l’objectiu de donar més rugositat a les superfícies. Formes: Escultura exempta. És aquella que es pot contemplar des de qualsevol punt de vista al seu voltant. Si es representa la figura humana es denomina estàtua. Si la estàtua representa a un personatge diví o està feta pel culte religiós s’anomena imatge. Tipologia: Sedent (asseguda). Dimensions: 1,98 cm x 1,29 cm x 1,34 cm
És una escultura tancada en sí mateixa: la mà esquerra descansa damunt el genoll esquerre i la mà dreta sosté el cap tancant el gest amb el colze dret recolzat també en el genoll esquerre. Concentra un gran poder intern i potent: sembla quiet, però el braç dret sobre la cama produeix un gran gir, una important rotació del cos. És a dir, si es recorre la forma, la diagonal del braç dret ens dirigeix el recorregut de l’obra per a finalitzar en les seves dues grans masses, les cames. D’aquesta manera l’espectador té un recorregut dinàmic marcat per la diagonal del braç dret per acabar en el descans del seu braç esquerra i en la posició de les seves cames. Malgrat el braç dret té més pes corporal, hi ha un equilibri, ja que les masses d’ambdós braços tenen la mateixa transcendència i convergeixen en la mateixa cama. D’aquesta manera s’observa un eix diagonal des del cap fins el peu esquerra.
Si bé utilitza grans diagonals que provoquen dinamisme i alhora grans plans triangulars; obre les formes, com a la part frontal de les seves cames que recullen l’espai. A més, la posició descurada i natural en la que es troba obre els espais (entre els braços, les cames ...). D’aquesta manera els grans buits circumden la forma i inquieten l’espectador a recórrer-la i a introduir-se dintre de l’escultura, dintre del gran contingut psicològic de l’espectador. D’una altra banda, la mà doblegada sota el mentó (un altre diagonal més petita) deixa al descobert el rostre. Aquí es veu la integració de tot el cos que realitza Rodin, a on no s’amaga res. Al cabell s’observa el tractament discontinu dels volums, una forma grotesca però molt ben armada. El moviment l’aconsegueix imprimint gran tensió a les seves escultures, dinamitzant les formes amb una gran força interior. Aquesta obra s’emmarca dintre de l’escultura impressionista. A finals del segle XIX, l’ Impressionisme pictòric influeix també en l’escultura, on alguns mestres van saber introduir jocs lumínics mitjançant la renovació de les tècniques, explotant les possibilitats del material i estudiant els efectes de l’inacabat, tècnica que ja havia iniciat Miquel Àngel. Al mateix temps, persegueixen com a objectiu renovar els ideals de l’escultura, allunyant-la tant de la repetició de models clàssics com de les inclinacions exagerades del Naturalisme. Un dels principals exponents és Auguste Rodin. Més informació: http://www.xtec.es/~fchorda/credit/credit4/index.htm http://www.almendron.com/arte/escultura/claves_escultura/claves_escultura.htm http://www.xtec.es/%7Earierai/tema1.htm http://www.xtec.cat/~jbuxader/historia/socials/art2.htm http://es.wikipedia.org/wiki/Escultura
|
