Art del Renaixement
Difusió del Renaixement.
Els reis i l'Església van comprar obres d'art italià que van arribar als seus països i els artistes van anar a Itàlia, per veure i aprendre; cada païs tenia la seva cultura i va rèbre el nou estil d'una manera diferent, a vegades resistin-se a deixar el gòtic (que era l'antic contra el Renaixement, que era el modern) pel que hi ha una gran varietat de produccions.
Castella.
A la Monarquia Hispànica és fa el gran Palau de Carles Vé a l'Alhambra de Granada, arribant-se a dir que és l'edifici més italià construït fora d'itàlia al segle XVI; quan es va fer encara no havia arrelat l'estil dins la cultura artística.
És amb el Monestir de L'Escorial (començat al 1563) que es produeix una obra que fon la sensibilitat hispànica dins del motlle renaixentista, produïnt un conjunt ben original. L'Escorial només és possible perquè el rei Felip II impulsa la creació d'un àmbit amb varietat de funcions: lloc per a la formació i estudi dels monjos, residència reial, centre administratiu, símbol representatiu de la identitat reial i panteó.
És una obra austera, segons la personalitat del rei qui encarrega de les obres a Juan de Herrera (des del 1567) però sempre sota la seva supervisió.
Els elements de disseny són molt elementals: línies rigorosament rectes, cúpula netament semicircular, rectangles, quadrats, punxes, etc..., buscant-se l'harmonia en la combinació d'aquestes formes ben simples, deixant de banda la decoració; el conjunt, com una petita ciutat, quedava aillat en plena natura, lluny de cualsevol poble, mostrant el desig monàstic del rei d'habitar en el desert i apartat dels plaers i interessos del món; no preten complaure als visitants (pocs pel seu aillament) sino impressionar per la seva immensitat i concentrada simplicitat, produïnt alhora un sentiment de poder polític i sensibilitat religiosa: el govern al servei de la Fe.
Herrera,L'Escorial.
L'Escorial és de planta rectangular, alternant patis amb les construccions; a l'entrada es troba la Biblioteca, sota la que es passa per accedir al Pati dels Reis, amb estatues dels reis d'Israel, antecessors de Felip II; l'Església es troba formant l'eix i centre del conjunt, al voltant dels que es distribueixen les altres parts; sota l'altar major hi ha el panteó, octogonal, polígon que s'usa sovint per piles baptismals o tantes torres de campanar i cimborris.
A banda i banda de l'altar hi ha els grups escultòrics, en bronce daurat, fets per Pompeo Leoni, de l'Emperador Carles V i de Felip II amb les seves famílies.
Pintura: El Greco.
Neix i apren l'ofici de pintor a Creta, dins l'estil bizantí, i després va a Venècia on s'adapta a la sensibilitat artística de la ciutat, encara que conservant sempre el seu caràcter; viatja a Espanya atret per la possibilitat de rèbre encàrrecs per la decoració de L'Escorial, però el seu art no agrada a Felip II; viu fins la seva mort a Toledo; El Greco fa una síntesi entre seu esperit bizantí, amarat tot ell d'esperit religiós (i pel que la pintura és només un mitjà de presentar l'experiència religiosa), amb l'expressió del Manierisme, que li permet justament presentar-lo amb un llenguatge nou, que serà acceptat a Toledo, on tindrà sempre molts encàrrecs; la religiositat castellana de l'época es veu reflectida fidelment a l'obra del Greco i el pintor esdevé un dels testimonis més importants d'aquella espiritualitat.
D'entre la seva obra, quasi bé sempre religiosa, a més dels retrats, és molt celebrat L'Enterrament del Compte d'Orgaz (1588) (figura).
El Greco, L'Enterrament del Compte d'Orgaz.
Representa la tradició segons la qual els Sants Agustí i Esteve van baixar del Cel per enterrar, el 1323, a Don Gonzalo Ruiz de Toledo, Senyor d'Orgaz i Notari Major de Castella, per destacar la fidelitat amb que havia servit Déu durant la seva vida.
Es va acabar el 1588 i va costar 1.200 ducats, quantitat que va cobrar el pintor després d'un plet (era home discutidor i va pledejar molt sovint contra els seus clients, el que denota la consciència de la seva dignitat com a artista).
Al contracte es diu que hi ha d'haver una processó de com el capellà i altres clergues estaven celebrant l'enterrament de Don Gonzalo... i van baixar Sant Agustí i Sant Esteve per enterrar el cos d'aquest cavaller, l'un tenint-lo del cap, l'altre dels peus, posant-lo dins del sepulcre, i fingint molta gent al voltant que estava mirant, i per sobre de tot això s'ha de fer un cel obert de glòria.
L'artista segueix fidelment l'establert:
Al seguici hi ha tres categories, capellans, frares i cavallers, en actituds variades: el celebrant va fent el ritu que llegeix al llibre, uns miren al cel, meravellats, altres estan capficats, encara uns altres no s'en adonen, mentre els Sants posen el cos dins del forat, Llorenç revestit de diaca i Agustí de bisbe.
Els cavallers, de negre, amb el coll blanc (que es deia lechugilla, perquè recorda les fulles d'una escarola) són joves la majoria, alguns amb la creu de l'Orde de Santiago; són més homes d'acció que pensadors, l'hidalgo castellà que va anar a lluitar o conquerir terres llunyanes al Nou Món.
A la Glòria hi ha el Judici del difunt, del que un àngel puja l'ànima en la forma d'un embrió humà; Crist Li obre els Seus braços per acollir-lo, acompanyat de la Seva Mare, de Sant Joan Baptista, amb un cos nu molt allargat, bellísim però fet sense cap interés pel plaer físic, propi de la sensibilitat manierista; també hi ha Apòstols, àngels i d'altres Sants, que, molt nombrosos, es perden lluny a la dreta, molts amb els seus atributs.
Així doncs hi ha tres moments que es presenten alhora: l'enterrrament, l'acció dels Sants, i la Glòria. Tambè hi ha dues parts, la del nostre món i la de la glòria, clarament separades i amb un tractament del color ben diferent; mentre que baix s'entona amb blanc, negre i daurat, dalt hi ha grans estridències, amb un gust molt manierista, de grisos, blanc, vermell i blau, amb molta llum al mig i més ombrejat cap els marges, que ajuda a la impressió de profunditat.
La pinzellada és segura i ràpida, sense detalls, esbossant més que dibuixant; a vegades passa la brotxa seca sobre el que acaba de pintar, per emborronar i donar una impressió com de sfumatto.
Catalunya.
A Catalunya l'época del Renaixement és de crisi econòmica i no va donar moltes obres; amb tot cal recordar, de l'arquitectura, la Façana del Palau de la Generalitat (1596-1619), a Barcelona, de Pere Blai, el Col·legi dels SS. Jaume i Maties (1545/64), de Joan Anglès, a Tortosa; de l'escultura, l'Entrada del cor de la Catedral de Barcelona (cap el 1515), de Bartolomé Ordóñez, presentant la História de Santa Eulàlia, i el Retaule de Poblet (1527), de Damià Forment, obra pensada dins l'estructura gòtica on els elements clàssics són afegits decoratius, d'una gran qualitat formal; de la pintura és molt difícil trobar exemples als que l'esperit del nou Art és presenti convincent: és interessant la Degollació de Sant Cugat (1504/7), d'Aine Bru, amb una barreja d'elements, gòtics i renaixentistes.
El Renaixement al Nord d'Europa: Durer.
Durer fa una síntesi entre el Renaixement italià i la seva identitat alemanya; la seva obra és variada, amb gravats, aquarel·les, on mira amb la mateixa atenció extraordinària les humils flors del camp i els grans assumptes religiosos, i pintures a l'oli; el seu estil és minuciós, amb un color molt viu, el que es propi de l'Art del Nord d'Europa.
D'entre els seus quadres és memorable el seu Autorretrat (1498); va voler pintar-se vàries vegades (com fan molts artistes, com Rembrandt).
L'Autorretrat li serveix per practicar com a pintor, com a memòria d'un moment de la seva vida i, molt especialment, com a èina de coneixement d'ell mateix dins del Món. Es presenta com un home elegant en la roba i el gest, que sap estar entre els poderosos, fort i sa, ben atent al que hi ha. Es troba dins d'un espai que és el de tots, la Terra, i que s'entreveu al darrera, fent-nos notar el seu domini de les tècniques de la perspectiva; vol fer del quadre una finestra oberta a la realitat, objectiu tan valorat pel Renaixement.
També al Nord d'Europa hi ha les figures de Grünewald i el Bosco.
