Art del Renaixement
El taller.
Quan Donatello va anar a Pàdua per fer el monument equestre del Condottiero Gattamelata (cap el 1540) va tenir que obrir un taller amb la col·laboració de diferents professionals (fonedors, paletes…) per fer la seva obra.
Sovint a les catedrals havia un lloc pel treball dels artistes, on ells podien rèbre encàrrecs particulars; tambè estaven els tallers privats: havia que disposar d’un capital per pagar el local, les eines, els materials, i el risc sempre estava present.
A cada taller (bottega) hi havia un mestre amb els seus ajudants, els oficials, i els que estaven aprenent l’ofici, sovint nens, d’uns 10 a 13 anys, que vivien a càrrec del mestre, per aprendre, qui els alimentava, vestia i cuidava d’ells.
Es feien contractes d’aprenentatge; conservem el que van fer, el 1467, Squarcione, pintor de Pàdua, amb un altre artista, Guzone, per ensenyar-li la perspectiva al seu fill; el contracte va quedar dipositat a l’Ajuntament de la ciutat i intervingut pel jutge:
Francesco Squarcione, el pintor, li ensenyarà al meu fill Francesco la manera de fer un pla delineat o paviment, i a posar-hi coses, com cadires, bancs i cases, i a fer aquestes coses damunt del paviment. Tambè a fer un cos nu, pel davant i pel darrera. El dit noi Francesco es capaç d’aprendre i jo, Francesco Squarcione, li donarè exemples dibuixats sobre paper i el corregirè. Aquesta obligació és pels propers quatre mesos. Ell em pagarà 4 ducats i jo desitjo els regals usuals: per Tots Sants, un parell de pollastres, vi per Sant Martí, per Nadal, dues lires de llimona o el mateix de porc i un parell de colomins; per Pasqua m’haurà de donar un quart de cabrit. Si l’aprenent fa malbè alguna de les meves obres el seu pare em pagarà el que jo li demani.
L’émfasi en mengar com a element de pagament pel coneixement indica el caràcter domèstic i íntim de la relació entre aprenent i mestre.
¿Quins objectes havia a un taller, de pintura?: còdols de pòrfir per moldre els colors, pigments, paletes, pincells, fustes, ulleres i el mobiliari necessari per viure.
Sovint el dibuix es feia sobre unes tauletes de cera, amb un punxó, per estalviar paper o pergamí, que era molt car.
Els noms dels artistes.
Als contractes els artistes apareixen amb el seu nom de pila, el nom del seu pare i la indicació del lloc de residència. Els qui pertanyien a un ordre religiós el canviaven: Frate Giovanni de’Frati di San Dominico di Fiesole, és a dir, Fra Angelico, era abans Guido di Pietro dipintore.
En canvi, Massaccio vol dir gran Tomàs (Tomasot), mentre que Masolino vol dir Tomaset. En canvi, Piero di Cosimo pren el nom del seu mestre Cosimo Rosselli.
Jacopo della Quercia era nomenat Jacopo del Fonte (perquè va projectar una font): a vegades els artistes eren coneguts per un renom.
Col·laboracions.
Els artistes treballaven plegats: havia especialistes en fer marcs, o en fondre, o en cisellar, o daurar, el que permetia avançar en els projectes; sovint s’establien vincles familiars, mitjançant matrimonis, entre els membres d’un mateix taller: Mantegna estava casat amb una germana de Giovanni Bellini.
Relacions entre artistes i clients. Contractes.
Les obres més barates es venien ja fetes; a vegades s’hi afegia un toc personal pels diferents clients: l’escut d’armes o un altre motiu.
A vegades hi havia encàrrecs específics que eren objecte d’un contracte, com el convingut entre la Familia Lazzara i el pintor Pietro Calzetta, referit a la decoració d’una capella a la Basílica de Sant Antoni a Pàdua, decorada de nou durant el XVI; inclou un dibuix perquè l’artista comprengui qué és el que exactament es demana d’ell; està signat el 16 d’octubre de 1466 a l’Ajuntament de Pàdua:
Sigui públic que el Sr. Bernardo de Lazzaro ha contractat amb el mestre Pietro Calzetta, el pintor, pintar la capella de l’Eucaristia a l’església de St. Antoni. Es farà, al fresc, la volta amb quatre profetes o els evangelistes, sobre un fons blau fosc amb estrelles d’or. Tots els relleus de tema vegetal de la capella tambè aniran pintats d’or i blau; tambè es pintaran les figures i les columnes. A l’entrada de la capella hi haurà l’escut d’armes, emmarcat d’or i blau.
El Mestre Pietro farà, darrera l’altar, una pintura segons el model del full adjunt, que ocuparà tota la paret.
El Mestre Pietro promet acabar per Pasqua, que quedarà bé i que durarà, al menys, 25 anys; si hi ha algun defecte, el Mestre s’obliga corregir-ho; El Senyor Bernardo pot obligar al Senyor Galeazzo Musatto que avala al Mestre Pietro.
El Senyor Bernardo de Lazzaro promet pagar 40 ducats al Mestre Pietro per tot el treball: 10 ara, 10 quan acabi la paret de l’altar i la resta quan ho acabi tot.
Els contractes estableixen, molt especialment, els aspectes tècnics: qualitat dels colors, o de la pedra, com serà el marc..
Els temples centralitzaven les obres, de tot tipus, en l’opere, dirigides per un consell, o baix l’autoritat d’un eclesiàstic, o d’un gremi (com el Baptisteri de Florència, baix el control del Gremi Calimala).
Tambè els Senyors contractaven artistes per tractar el front propagandístic de la seva política: sovint estaven mal pagats i la correspondència que els hi adreçen aquests està referida a la manca de diners i mai a questions artístiques.
A vegades, els artistes, com Mantegna, i més endavant Tiziano, eren ennoblits amb el títol de Compte Palatí, que venia l’Emperador i servia per legitimar els fills bastards.
Quan l’obra s’acababa, es valoraba per veure si el resultat responia a les expectatives contractuals: sovint en aquest moment l’artista demanava més diners, dient que havia posat més figures o gastat més en la pintura; el client sempre responia que calia acceptar la quantitat acordada en l’inici.
Fama artística.
Els artistes s’esforçaven en difondre la seva fama per atreure els clients. El primer referent era Giotto; d’ell ja va dir Bocaccio: va retornar la llum que l’art havia enterrat durant segles, amagada pels errors dels qui havien pintat més per distreure els ignorants que per agradar l’intel·lecte dels savis.
El seu nom s’usava com a comodí per expressar la qualitat; quan Pietro Gerini va dir-li al seu client Francesco Datini que els dibuixos que li havia presentat no els haguès fet millor Giotto, aquell li va respondre que quan Giotto vivia l’art era més barat.
La fama de Giotto era tan gran que, a finals del Quattrocento, la Catedral de Florència encarrega un bust d’ell per perpetuar la seva memòria.
Els artistes es fan amics dels humanistes perquè aquests facin els seus panegírics, seguint el model de Plini el Vell, a la seva História Natural, lloant els artistes que imitaven bé la natura; la virtut imitacionista és la més preuada, segons el model de Horaci que va escriure ut pictura poesis (la poesia és com la pintura); els aspectes matemàtiques de la pintura eren destacats per Michele Savonarola, el 1444:Atorgo una gran importància a l’escola de pintura de la nostra ciutat, que té relació amb l’estudi de lletres i arts liberals, i és una branca de la perspectiva, tractant de la projecció de les línies i la perspectiva és una branca de la Filosofia.
Els mateixos artistes escriuen, com Cennini que ho fa sobre la consideració de l’artista. També Leonardo i Alberti escriuen i donen prestigi intel·lectual a la professió, molt vinculada als oficis menestrals fins llavors.
Finalment, Vasari, a les seves Vides dels Artistes, presenta una idea progressiva de la millora de l’Art, des de Giotto fins Rafael i Miquel Ángel.
WELCH: pp. 79-131.
