Art del Renaixement
INTRODUCCIÓ.
El Renaixement vol trencar amb l'Art de la seva época, el Gòtic, i fer-lo tot nou (d'on li vé el nom), prenent com a fonament l'Art Romà, perquè l'Art Grec no es coneixia encara.
El Renaixement preten fer una síntesi entre l'Antic i el Cristianisme, produir una concordància, presentant la Cultura Clàssica com un precedent de la Cristiana i explotant les idees dels Antics per a expressar-la.
En l'Arquitectura s'adapten els estils antics a les noves necessitats; en escultura i pintura es tracta d'arribar al realisme, no com durant el gòtic, que vol que les obres es confonguin amb la realitat, sino com a expressió de la bellesa, proporció i veritat.
La posició social de l'artista començarà a canviar respecte del que es coneixia, insistint-se en els aspectes més creatius del seu treball. Això cal entendre-ho dins l'afirmació que es fa de la funció de l'individu a la Societat en general. Els artistes treballen en camps diferents: un mateix pinta, escriu i construeix, produïnt obres d'una gran originalitat, que semblen més prodigis que el resultat d'un treball; apareix així la idea de l'artista com a geni.
Es voldrà arribar a una situació de Classicisme, que seria com un estat de perfecció artística insuperable i unió de totes les Arts, idea que haurà d'abandonar-se.
El Renaixement es difondrà pels diferents països d'Europa i, també, a causa del descubriment d'Amèrica, serà un dels elements de la expansió extraeuropea. Cada païs anirà absorbint les propostes renaixentistes segons la seva cultura i per això hi ha grans diferències entre uns i altres.
El Renaixement és el període artístic que neix a Itàlia el segle XV (el que coneixem amb el nom de Quattrocento, és a dir els anys Quatrecents) i que continua fins el XVI (Cinquecento, és a dir, els anys Cinccents).
Vol ser un nou naixement, tornant a l'Art que havien fet els Romans, però també s'hi ajunten altres elements per produïr aquest gran canvi respecte del Gòtic: les ciutats tenen més importància perquè la economia comença a ser més variada i s'obre al comerç; s'amplia el món conegut; la Mediterrània és un espai on es fan molts intercanvis, no solament econòmics sino també culturals,...; tot això farà canviar les mentalitats, la cultura i la sensibilitat artística.
Evolucionarà la consideració social de l' artista: fins ara havia estat un artesà, algú enquadrat dins d'un gremi: unes mans que feien allò que volien els seus clients, que els hi encarregaven les obres; cal tenir present que a la Societat de l'época, i fins molt de temps després, els qui treballaven amb les mans (com els pintors i escultors) quedaven inclosos dins de la deshonrra legal del treball. Això ara comença a evolucionar: es considera que l'artista no solament treballa amb les mans sino que tambè pensa les seves obres, que es veuen com a difícils problemes que requereixen gran varietat de coneixements, a més dels pròpiament tècnics (perspectiva, història, proporció, filosofia, etc... ); i així els autors de les obres noten amb satisfacció com, en alguns casos, puja el seu prestigi social; el cas de Tiziano, gran pintor venecià, ha estat recordat sovint: un cop, treballant davant de l'Emperador Carles Vé, li va caure un pinzell i aquest, el rei més poderós, es va ajupir a recollir-li, reconeixent així que l'artista era més important que ell, davant de qui tothom s'inclinava; a més, el va nomenar compte.
Els mecenes, que sempre han existit, són molt importants: l'Església i els diferents governs consideren l'Art com un element important de la seva política que dona prestigi i propaganda.
D'altra part els valors culturals canvien. La religió segueix sent molt important, fins arribar al segle XVIII, però ara apareixen altres assumptes a més dels religiosos: el retrat, el paisatge, la Mitologia; a més, tot i que l'estructura social estamental segueix dominant, l'individu va afirmant la seva independència respecte del grup, el que serà especialment important als països on es farà la Reforma Protestant, al Noroest d'Europa; cal tenir present que és al Renaixement quan es diu que l'home és el centre i mesura de totes les coses.
El Renaixement, en l'Escultura i Pintura, vol representar les coses amb el més gran realisme; això no és nou; ja Giotto, i els pintors dels Països Baixos, entre d'altres artistes, havien encetat el camí de fer que la versemblança fos eun dels objectius del seu art; la tècnica de l' oli va permetre als pintors avançar molt en aquest desig ja que permet unes possibilitats desconegudes fins llavors.
Però el realisme del Renaixement és diferent, vol ser científic i total; la perspectiva permet que els artistes composin les seves obres per tal de donar amb gran veritat la impressió de profunditat, de la tercera dimensió, amb tècniques variades (geomètrica, sfumatto), segons els estudis de Panofsky; d'altra part els artistes plantejen que les seves obres presenten, condensada, la estructura i armonia del Món, i per a expressar-ho tenen en compte la proporció, basada en les Matemàtiques i la Geometria, que serveix per a donar la idea de Bellesa (que és una noció filosòfica i religiosa).
El Renaixement no copia el que havia arribat al segle XV de l'Art Romà sino que ho interpreta i adapta en funció de les noves necessitats: no es fan arcs triomfals però la seva estructura serveix per a plantejar la portada de les esglésies; no es construeixen temples com els antics però s'adapta la forma de les seves columnates per les noves edificacions (com la Villa Capra, de Palladio).
Hi ha un intent, reixit, d'arribar a una concordància, entre l'Antic i pagà i el Modern i cristià, de tal manera que les formes dels Romans serveixin per a expressar la idea cristiana; per exemple: la cúpula de la Catedral de Florència pren com a model la del Panteó, que tenia un sentit ben diferent; les agulles i torres gòtiques deixen d'expressar una fe que pren ara l'estil admirat de la Roma pagana; quan els Papes aixequen la Basílica de Sant Pere de Roma, amb la seva cúpula, també imponent, segons l'estil antic, l'han triat per a manifestar la idea cristiana i el poder de l'Església.
Els arquitectes visitaran els edificis, i molt sovint les ruines, antics, analitzaran les seves proporcions, faran dibuixos i gravats, i escriuran llibres que tindran gran difusió. Això els hi donarà peu a construïr els nous temples i palaus segons l'estil antic. També els escultors estudiaran les restes d'Escultura antiga, sovint molt mutilada. Els pintors no van poder veure cap obra antiga i es basaven en les descripcions i comentaris dels escriptors romans, sobre la pintura d'aquell temps; a més, amb els escultors, van prendre els assumptes mitològics dels grans escriptors grecs i llatins; sovint aquests temes eren recreats pels filòsofs i literats renaixentistes en les seves obres i indicats com a assumpte als artistes.
El Renaixement proposarà un classicisme, un estil que es consideri perfecte; aquesta idea anirà madurant durant el XV i arribarà a articular-se en les obres fetes a Roma el primer quart del XVI (Rafael, Miquel Ángel), que seran celebrades com a exemples d' excel·lència però l'evolució del gust farà que els artistes no vulguin resignar-se a repetir per sempre més segons els models.
El Renaixement, amb el seu desig de perfecció, havia estat un estil poc popular que evoluciona cap el Manierisme, moviment, també minoritari, que atorga gran importància a la expressivitat i que té l'Art com un recurs per a convencer; això entra de ple dins dels interessos de l'Església des del Concili de Trent (1545-1563) i també dels estats, que el veuen com un recurs de prestigi i propaganda.
