Hi ha un sentit general del terme racionalisme que s’ha donat en totes les èpoques i en tots els àmbits. En aquest cas, racionalisme expressa una actitud que dóna a la raó humana un relleu tal que s’esdevé en el principi i fonament del pensament i de tota activitat humana. Així es pot parlar, posem per cas, del racionalisme medieval enfront del fideisme en les disputes entre raó i fe.

Aquí ens referim al racionalisme com a corrent filosòfic del segle XVII –de Descartes a Leibniz-, que, enfront de l’empirisme, sosté que la font i l’origen del coneixement és la raó, que els coneixements vàlids i veritables –clars i distints- procedeixen de la raó i no dels sentits.

Trets principals:

• Afirmació de l’existència d’una única raó. Només existeix una única raó i un únic mode correcte de raonar; que no varia mai.
• Confiança en la capacitat cognoscitiva de la raó. La raó humana per si mateixa ho pot conèixer tot. Es nega validesa al coneixement sensible.
• Innatisme cognoscitiu. La raó obté els seus continguts cognoscitius de si mateixa, de certs principis innats que es troben en el seu interior. Descartes decideix no buscar una altra ciència que la que pogués trobar en si mateix, en l’interior de la seva pròpia ment, en la seva pròpia raó.
• Menyspreu o rebuig del valor de les experiències històriques i culturals. Perquè no ens aporten cap veritat segura i firme, i en lloc de coincidir presenten una gran varietat i fluctuació, de manera que fins i tot les idees més extravagants han estat defensades per algú. Per això, en lloc de buscar la veritat en el llibre del món i en les experiències dels nostres avantpassats, cal donar-los l’esquena i, només a través de les pròpies llums naturals, de la nostra raó, portar a terme les nostres indagacions científiques.
• Ideal de ciència deductiva. La pròpia naturalesa de la raó funciona així: a partir dels principis i veritats més simples (i per tant més generals) s’adreça cap a les més complexes i difícils.
• Seducció pel mètode matemàtic. La matemàtica és l’única ciència que s’ha adaptat al mecanisme, al dinamisme, natural de la raó; per això obté veritats indubitables.
• Correspondència entre l’ordre del pensament i el de la realitat. Quan raonem correctament, les idees que apareixen en la nostra ment, es corresponen perfectament amb la realitat extramental, amb les coses tal i com son en si.
• Recurs a Déu. Déu és la garantia última d’aquesta correspondència. Ell és l’autor tant dels objectes extramentals com de la pròpia raó, i d’acord amb el seu poder, saviesa i bondat, no pot permetre que quan raonem bé, és a dir, quan raonem segons els principis que Ell ens ha atorgat, ens equivoquem. Així, doncs, en última instància Déu és la garantia del nostre coneixement. Cosa, d’altra banda ben curiosa, en un moviment que propugna una gran confiança en les capacitats cognoscitives dels éssers humans.

René Descartes va nàixer el 1596 a La Haye, ciutat de la Turena francesa. Estudià al col.legi dels jesuïtes de La Flèche, un dels més prestigiosos d’Europa, on rebé una sòlida formació clàssica i científica i conegué la filosofia escolàstica. Va adquirir, doncs, una educació extraordinàriament privilegiada. Tenia una claredat mental excepcional: ja d’estudiant va comprendre que els distints autors que estava coneixent exposaven arguments a vegades força incoherents. Va participar en la Guerra dels Trenta Anys i viatjà per Europa. Això li va permetre adonar-se que el món estava tan ple de contradiccions com els llibres. L’obsessionava la pregunta de si existia alguna manera que els éssers humans arribessin a conèixer alguna veritat absoluta i suposant que fos així, quina era. S’establí a París fins el 1628. Fou una època de dedicació completa a l’estudi, mentre entrava en contacte amb els intel.lectuals més importants del moment, en especial el P. Marsenne. El 1629 es traslladà a Holanda, el país en què hi havia una més gran llibertat per a la vida intel.lectual. I allí, entre 1629 i 1649, va escriure obres de gran profunditat sobre matemàtiques i filosofia, i també un gran nombre d’obres científiques (La filosofia i la ciència encara no s’havien separat clarament; no ho farien fins al segle XVIII). Inventà la geometria analítica. Seva va ser la idea de determinar la posició d’un punt mesurant la seva distància respecte a dos eixos fixos (ordenades i abcises), per això s’anomenen eixos cartesians.

La primera obra important de Descartes va ser Regles per a la direcció de l’enteniment, que no acabà i que es va publicar pòstumament. Quan finalitzava la redacció d’El món o tractat de la llum, s’assabentà de la condemna de Galileu (1633) i, cautament, guardà l’obra, que també es publicà pòstumament. El 1637 edità la Diòptrica, els Meteors i la Geometria, amb un pròleg, el Discurs del mètode. De 1641 són les Meditacions metafísiques, obra a la qual els intel.lectuals de l’època van plantejar un seguit d’objeccions. A les Meditacions, Descartes es proposa determinar què és possible conèixer. Per això, la seva principal preocupació al llarg del llibre és l’epistemologia, la teoria del coneixement. Determinar els límits del coneixement no era un simple exercici acadèmic: ell creia que si aconseguia eliminar del seu pensament els errors i descobrir principis sòlids amb què accedir a creences vertaderes, llavors li seria possible aportar uns fonaments sobre els quals es podria construir l’edifici del saber, l’edifici de la comprensió científica del món, així com del lloc que hi ocupem. Descartes repudiava la tradició escolàstica de la filosofia, que tendia a conrear la capacitat de discussió per damunt de la recerca de la veritat. Per això donà un pas revolucionari: tornar als primers principis i desestimar les idees rebudes. El 1644 publicà els Principis de filosofia, exposició sistemàtica del seu pensament. L’última obra important és Les passions de l’ànima (1649).

Descartes no es va casar, tot i que va tenir una filla il.legítima que es va morir als cinc anys. La seva mort va ser el cop emocional més gran de la seva vida. Sembla ser que s’ocupava bastant del seu aspecte personal, i generalment preferia la companyia d’homes de vida pública a la dels erudits. Això no obstant, durant els seus anys d’activitat creativa va portar una vida molt solitària. Quan va complir cinquanta-tres anys, la reina Cristina de Suècia el va convèncer, contra la seva voluntat, que se n’anés a Estocolm per ser el seu tutor de filosofia. Va ser un error mortal. Emmalaltí de pneumonia en el dur hivern suec, i va morir a l’any següent, el 1650.

El mètode

La filosofia, per a Descartes, hauria de ser un saber universal, organitzador de tot saber particular, i orientador de la conducta humana. La realitat, però, de la filosofia vigent, és la d’una infinitat d’opinions que es contradiuen les unes amb les altres. La causa d’aquesta situació no és una altra que la manca d’un mètode adequat.

En l’època de Descartes l’escepticisme era un corrent molt important en l’ambient intel.lectual, que coexistia curiosament amb una fe desmesurada en l’abast del progrés científic, especialment en el que avui anomenem tecnologia. Hi havia, per exemple, una gran esperança en la possibilitat de desenvolupar una medicina científica, una indústria científica, etc. Però ningú no sabia com fer-ho.

Descartes pensava, doncs, que el seu problema era trobar una sortida a aquesta situació. Per tant, almenys al principi, la qüestió principal era si existia un mètode fiable d’aquirir i acumular coneixement, i si existia, quin era. En aquella època, la ciència no es concebia com una empresa conjunta o organitzada, tal com és avui en dia. En la primera meïtat del segle XVII es considerava raonable que una sola persona pogués determinar els fonaments de totes les ciències futures. Descartes hi creia firmement, i no se’l pot acusar de bogeria megalomaníaca, tal com ho faríem avui en dia a algú que tingués aquesta idea.

Cal remarcar que, des del principi, Descartes tenia molt clar que certesa i veritat no eren el mateix. La certesa és un estat mental, una disposició del subjecte que creu que allò que capta és veritat; és, doncs, la seguretat subjectiva que alguna cosa és veritat. La veritat és una propietat de les afirmacions que generalment es relaciona amb la forma que tenen les coses de ser en el món exterior. Descartes, però, creia que només si es tenien bases per a la certesa era possible saber que es podia assolir la veritat; i, per tant, que la recerca de la veritat implicava la recerca de la certesa. Per tant, la manera més adequada de cercar la veritat, i sobretot de portar a terme la recerca de la veritat a través d’un procés sistemàtic, era començar per la recerca de la certesa. I això significava que des del començament va pensar que el mètode que cercava havia de ser tal que no tingués com a únics resultats conclusions interessants, sinó que servís igualment per defensar-se dels arguments dels escèptics.

Les regles del mètode són:

a) L’evidència. El primer era de no acceptar mai com a veritable cap cosa que no conegués amb evidència que ho és; és a dir, d’evitar curosament la precipitació i la prevenció, i de no ccomprendre en els meus judicis res més que allò que es presentés tan clarament i distintament al meu esperit que no hi hagués cap ocasió de posar-lo en dubte.

b) L’anàlisi. El segon, de dividir cadascuna de les dificultats que examinés, en tantes parts com fos possible i com requerís la seva millor solució.

c) La síntesi. La tercera, de conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer, per a ascendir a poc a poc, com per graus, fins al coneixement dels més compostos, i suposant àdhuc un ordre entre els que no es precedeixen naturalment.

d) L’enumeració o inducció. I el darrer, de fer pertot enumeracions tan completes i revistes tan generals que adquirís la seguretat de no ometre res.

Descartes, Discurs del mètode, II

Es tracta, en resum, de la intuïció dels fonaments i la deducció, que articula tot coneixement a aquells fonaments. La intuïció és una espècie de llum o instint natural a través del qual captem immediatament les naturaleses simples. Tot el coneixement intel.lectual es desplega a partir de la intuïció de naturaleses simples. I entre unes naturaleses simples i altres la intel.ligència hi descobreix connexions a través de la deducció, que ve a ser com una mena d’intuïció successiva de les naturaleses simples i de les seves connexions. Intuïció i deducció són la dinàmica del coneixement i s’apliquen en un doble procés:

1. Anàlisi (2a. Regla del mètode): fins arribar a les naturaleses simples.
2. Síntesi (3a. Regla del mètode): reconstrucció deductiva d’allò complex a partir d’allò simple.

És l’únic mètode possible que respon a la dinàmica interna de la raó única. Fins ara, només les Matemàtiques, segons Descartes, han aplicat exitosament aquest mètode.

Atès que Descartes cercava la certesa, començà per deixar de banda qualsevol cosa sobre la qual trobés el mínim dubte. Es com si tinguéssim un cistell de pomes, explica Descartes, de les quals unes estiguessin podrides i unes altres sanes, i en volguéssim separar les sanes. En primer lloc s’han de treure totes les pomes, s’examinen una a una, es llancen les que ofereixen dubtes, i es guarden només les que estan totalment sanes. De manera que va començar per tractar buidar la seva ment de qualsevol creença, deixant de banda qualsevol cosa que pogués suscitar el més mínim dubte. Descartes tractava d’arribar als fonaments de la ciència: no solament als fonaments d’una ciència, en el sentit de veritats generals fonamentals sobre el món, sinó també als fonaments de la investigació. Volia deixar establerts els fonaments de la possibilitat de continuar trobant més coses, i d’aquesta manera assegurar que el coneixement científic era vertaderament possible. Per això estava convençut que era essencial començar la recerca de la veritat amb la recerca de la certesa.

L’aplicació del mètode és la recerca de l’evidència del coneixement. Per això, cal posar en dubte tot el que no es presenti a la raó d’una forma clara i distinta.

El dubte cartesià és metòdic i no escèptic. Descartes se situa a les antípodes de l’escepticisme de l’època; està convençut de la possibilitat de la raó humana d’arribar al coneixement, i la raó o <<bon sentit, és la cosa més ben repartida del món>>. Per tant, es tracta de posar entre parèntesi els coneixements rebuts a fi de trobar-los una base que els faci evidents; és una exigència del mètode de no donar res com a veritable mentre hi càpiga el més petit dubte. El dubte metòdic significa, doncs, l’assimilació d’allò probable com a fals. I el que posa en marxa tot aquest proces esgraonat de dubte és la 1ª. Regla del mètode, l’evidència, que exigeix no acceptar res que no se’ns presenti com a absolutament evident; és a dir, d’una forma clara i distinta.

De què podem dubtar?

• De les dades dels sentits. De vegades els sentits ens enganyen –com quan un bastó dins l’aigua el veiem trencat sense ser-ho o que les coses poden aparèixer de colors curiosos si es tenen defectes a la vista. Tenim un criteri per distingir quan ens enganyen i quan no? És improbable que ens enganyin sempre, però això no és pas certesa. En conseqüència en podem dubtar.

• De l’existència d’un món d’objectes extern a nosaltres. Moltes vegades, en somnis, les coses se’ns presenten amb una gran vivacitat, com si estiguéssim en estat de vigília. I en despertar, ens adonem que tot plegat era només un somni. No serà, però, que ara, quan creiem que estem desperts, en realitat somniem i no ens adonarem de l’error fins que no despertem efectivament? Tots estem convençuts que sabem distingir l’estat de vigília i l’estat oníric. En tenim, però, un criteri de distinció absolutament evident?Així, doncs, la sensibilitat sembla que no és fiable com a font de coneixement. Això no obstant, hi ha veritats que són independents de la sensibilitat: siguin quines siguin les dades dels sentits, estigui despert o somiï, dos i dos són quatre i la suma dels angles d’un triangle és igual a dos rectes. Sembla, doncs, que en l’enteniment podem trobar la fonamentació del coneixement. Potser sí que ho sembla, però Descartes radicalitza el dubte i introdueix la hipòtesi del geni maligne.

• En les matemàtiques, fins i tot en les operacions més simples de l’aritmètica, més d’una vegada ens equivoquem. I en els encadenaments discursius de la matemàtica, en què unes demostracions s’enllacen a les altres i on la memòria té un paper important, és segur que no hi ha error? Dit d’una altra manera, no serà que l’enteniment humà és tal que, quan creu arribar a la veritat, s’erra, i a l’inrevés? És la hipòtesi del geni maligne: Suposaré, doncs, que hi ha, no pas un Déu veritable..., sinó cert geni maligne, no menys sagaç i enganyívol que poderós, que ha fet ús de tota la seva destresa per tal d’enganyar-me. Cal remarcar que Descartes mai no va suposar que el seu dubte metòdic fos una eina per a la vida quotiana. Ho diu més d’un cop. El dubte metòdic, i sobretot, aquesta fantasia del geni maligne, d’un cert esperit del mal, és només una estratègia intel.lectual per radicalitzar al màxim els motius de dubtar.

Hem arribat, doncs, al límit del dubte: potser ens enganyem sempre. Semblem abocats irremeiablement a l’escepticisme. Precisament, però, quan toquem el límit –tot apareix com a il.lusori- ens topem amb la primera veritat indubtable: el cogito.

Si el món de què m'informen els sentits no és fiable, si els continguts de la raó poden ser erronis, tot això només pot passar mentre jo -que sóc enganyat i m'equivoco- sóc alguna cosa. Sembla que puc dubtar de tot, excepte del fet de ser algú que dubta. El geni maligne em pot enganyar tot el que vulgui, perquè encara que tingui un pensament fals, continua essent un pensament, i per a tenir un pensament, cal existir. El mateix dubte em mostra, doncs, el meu ésser: Mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament, que jo que ho pensava fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: <<jo penso, per tant jo sóc>>, era tan ferma i segura..., vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpolcom el principi de la filosofia que cercava.

Cal remarcar que per pensar Descartes no solament es referia al pensament conceptual, sinó a tota classe d'experiències conscients: sentiments, emocions, percepcions, dolors... És com si digués: tinc activitat mental i per tant existeixo. Amb independència, és clar, de si el producte de la meva activitat mental és o no correcte. Mentre tingui activitat mental, sóc. Què sóc? Sóc algú que té activitat mental. Sóc, en definitiva, una res cogitans, una cosa que pensa.

L'evidència del jo no es dedueix de l'acció de pensar, com si fos la conclusió d'un raonament. Es tracta més aviat d'un acte únic d'autoconsciència en què el jo se'ns mostra com a pensant i existent alhora. El jo és intuït com a existència pensant de manera totalment evident, sense possibilitat de dubte.

Què és el que fa que la idea del jo sigui una idea indubtale? És una idea que se'ns presenta a la raó de forma evident, és a dir, de forma clara i distinta. La idea del cogito se'ns imposa a la ment com a veritat immediatament, i sense confondre's amb cap altra idea.

D'aquesta manera, Descartes obté, juntament amb la primera veritat, el criteri de certesa, que li permetrà analitzar les altres possibles veritats: I per això em sembla poder establir des d'ara, com a regla general, que són veritables totes les coses que concebem clarament i distintament. Per tant, a partir d'ara, tot allò que concebi amb igual claredat i distinció, amb la mateixa evidència, que concebo que és impossible pensar i al mateix temps no ser, ho hauré d'admetre com una nova pedra per a aquest nou edifici del saber, que Descartes pretèn edificar. Això sí, sobre bases absolutament sòlides. És a dir, indubitables, evidents.

L'única cosa que sé és que sóc una cosa que pensa, que mentre penso, sóc. Què sóc? Doncs una cosa que pensa, que té activitat mental. Ara bé, el que, ara per ara, no sé és si els meus pensaments (que no hi ha dubte que els tinc, i que mentre els tinc, existeixo) corresponen a una realitat extra-mental, o són simples fantasies meves. Perquè, a hores d'ara, fins i tot tinc motius per a dubtar de l'existència del meu propi cos. Com puc sortir de la meva segura però aïllada càpsula mental. Com puc fer el salt de la ment a la realitat externa, si és que en realitat existeix? Com sortir d'aquest subjectivisme? Com recuperar el món que havíem qüestionat al llarg del procés del dubte metòdic?

Està clar que si Descartes ha d'intentar recuperar el món, i no reconeix res més que els continguts de la seva consciència (els seus pensaments), ho haurà de fer partint exclusivament dels continguts de la seva consciència -ara per ara, no disposa de res més. De manera que ha d'intentar trobar alguna cosa en la seva consciència que el porti fora de si mateix, que li permeti fer el salt d'allò mental a allò extramental. Aquesta cosa serà la idea de Déu. Vegem, però, abans, tot el procés.

Segons l'anàlisi cartesiana, un pot posar en dubte que els continguts de la seva ment -per exemple la ides d'una cabra o d'una quimera- els correspongui alguna cosa real diferent de les idees, però és indubtable que, com a idees, les tinc, existeixen en la ment. Així, doncs, podem distingir: a) un subjecte, que pensa una idea; b) la idea pensada; i c) allò diferent del pensament a què pot referir-se dita idea. El que és problemàtic és c); a) i b) són indubtables.

Descartes distingeix entre les idees com a actes mentals i les idees com a contingut referencial. Com a actes mentals, totes les idees són iguals. En canvi, pel que fa al seu contingut referencial, no totes són iguals, són com imatges que representen una cosa i les altres una altra. I, en aquest segon sentit, unes se'm presenten com a més reals que les altres.

Atenent al seu contingut, Descartes distingeix tres classes d'idees:

• Adventícies: són les que semblen provenir de la nostra experiència externa: arbre, taula, gat.
• Factícies: són les que construïm combinant altres idees: centaure, pegasus.
• Innates: són les que no provenen de l'exterior ni depenen de nosaltres, sinó que se'ns imposen per si mateixes de forma necessària i sense que hi puguem fer res; procedeixen de la pròpia naturalesa de l'enteniment: infinit, existència, essència...

L'error no està en les idees, ja que és evident que les idees estan en la ment; l'error està en el judici, quan pretenem passar precipitadament de les idees a realitats distintes d'elles mateixes: Si suposem un triangle, cal que els seus tres angles siguin iguals a dos rectes, però no veia res per això que m'assegurés que hi ha al món cap triangle.

Fixem-nos en el canvi de perspectiva que s'ha produït en la teoria del coneixement respecte de la filosofia anterior. En la concepció del coneixement, tant els antics com els medievals suposaven que, quan coneixem, coneixem coses, un món real independent del subjecte. Ara, però, amb el racionalisme -i també amb l'empirisme-, coneixem idees, i llavors sorgeix el problema de si a aquestes idees els correspon alguna cosa real.

Descartes es dedica a examinar les idees que són en la seva ment, per tal de veure si alguna l'ajuda a passar d'allò mental a allò real, de l'essència i existència mentals, a l'existència real. D'entre les idees innates descobrei la idea d'infinit que identifica amb Déu. Tot seguit intenta demostrar l'existència de Déu. En dóna tres proves:

• Argument ontològic (Una variant de l'argument ontològic de sant Anselm). Quan concebem una idea, en concebem també les seves propietats essencials: triangle, ja que la suma dels angles és igual a dos rectes. En aquesta idea, l'existència real hi és només com a possible. Ara bé, en analitzar la idea de Déu -idea d'un ésser perfecte-, ens adonem que hi va ímplicita necessàriament l'existència real, ja que la no existència seria una limitació a la perfecció màxima que correspon a l'ésser perfecte. Segons Descartes, quan la raó humana pensa en Déu no el pot pensar com a no existent -de la mateixa manera que no es pot pensar en unamuntanya sense la seva vall. Déu, doncs, és un ser tal que la seva essència inclou necessàriament la seva existència.
• Argument de la infinitud. El supòsit d'aquesta prova és el canvi de significació que han sofert les idees d'infinit i finit: per a Descartes, a l'inrevés que en la filosofia grega-, infinit no és la negació de finit sinó tot el contrari, la finitud és la negació de la infinitud i la pressuposa. Segons això, entre les idees innnates del jo hi ha la idea d'infinit. Ara bé, aquesta idea no ha pogut venir de mi mateix, ja que em sé finit i limitat; la idea d'una substància infinita precisa d'una causa adequada, és a dir, una substància real infinita, que és Déu.
• Argument de la causalitat aplicat al jo. Si em considero a mi mateix, em descobreixo finit i imperfecte, com ho demostra el meu dubte mateix: veia que era una perfecció més gran de conèixer que de dubtar. Si jo, però, m'hagués fet a mi mateix, m'hauria dotat d'aquelles perfeccions que concebo -omnipotent, omniscient, omnipresent... Així, doncs, és evident que no m'he creat a mi mateix, sinó que he estat creat per l'ésser que té aquelles perfeccions de les quals jo en tinc la idea. En conclusió, ja no estic sol amb les meves idees, sinó que a més del jo, hi ha una altre ésser, Déu.
  

L'aplicació del mètode ens ha portat, segons Descartes, a l'existència de Déu com a ésser dotat de totes les perfeccions. Entre aquestes perfeccions hi trobem la veracitat. I per ella Déu es converteix en garantia del meu criteri d'evidència. En efecte, Déu, que m'ha creat racional, no pot fer que m'enganyi quan faig un ús adequat de la raó, és a dir, no hi ha possibilitat de dubte en aquells coneixements que se'm presenten com a evidents.

Amb l'existència de Déu i la seva veracitat, Descartes passa a demostrar l'existència del món corpori, la realitat material. D'acord amb l'aplicació de les regles del mètode, el món de les coses materials se m'havia fet problemàtic. Ara bé, és cert que en mi hi ha idees de coses corpòries i materials i cal que hi hagi un principi actiu que les produeixi. Aquest principi no puc ser jo mateix ja que em sé només, per ara, com a substància pensant i, a més a més, moltes vegades se'm presenten aquelles idees sense que jo hi influeixi i, fins i tot, contra la meva voluntat. Tampoc no pot ser Déu o qualsevol altre ésser no corpori el principi actiu d'aquestes idees: i això perquè jo m'inclino a pensar que la causa d'aquelles idees són coses materials i corpòries i m'estaria enganyant sempre, cosa que contradiria la veracitat de Déu que m'ha creat. Per tant, ha d'existir, a més del jo i Déu, un món material i corpori.

Així, doncs, Déu, ésser perfecte i veraç, em garanteix l'existència efectiva del món, ja que no pot permetre que m'enganyi quan tinc idees clares i distintes de cossos extensos i realment existents, i així, tot el que conec clarament i distintament com a pertanyent a un objecte, li pertany realment.

Descartes, doncs, va raonar de la següent manera: sé que Déu existeix, que és omnipotent, que m'ha creat, i sé que és bo (es tracta, evidentment, de creences cristianes). Com que Déu m'ha creat i és bo, és responsable tant del meu benestar intel.lectual com del meu benestar moral. I això vol dir que si faig el que cal -i això és molt important-, és a dir, ordeno les meves idees tot el possible i no accepto precipitadament res que no hagués estudiat detingudament, Déu donarà validesa (garantirà) a les coses que en aquest moment estigui disposat a creure, en aquest cas l'existència del món físic.

Dins del context de la seva explicació és molt important destacar que, per a ell, qualsevol persona de bona fe que reflexioni suficientment acceptarà els arguments en què introdueix la idea de Déu. Això és absolutament essencial. Tota la seva argumentació se n'aniria en orris si acceptés que el fet de creure o no en Déu és una qüestió de cultura o de psicologia, i que persones totalment assenyades puguin no estar d'acord en l'existència o no existència per molt que hi reflexionin. Per a Descartes, negar l'existència de Déu després dels seus arguments, seria tan pervers i malintencionat com negar que dos i dos són quatre. Està convençut que si a un escèptic se li exposen les proves adequadament i és una persona honesta, i no un farsant, al final acaba convencent-se'n. És a dir, si es té bona fe i s'hi reflexiona com cal, s'arriba a comprendre que Déu existeix i que és impossible negar l'existència del món extern.

La metafísica cartesiana: substància i classes de substància

L’estructura de la realitat, per aplicació de les idees clares i distintes, és tripartita: jo, Déu i món extern, on Déu serveix de pont entre l’existència del jo i el món. Cadascuna d’aquestes realitats constitueix un àmbit de la substància. Què cal entendre per substància? Una realitat que existeix de tal manera que no precisa de cap altra realitat per a existir. Literalment aquesta definició és aplicable només a Déu, ja que els éssers finits, en haver estat creats i ser conservats per Ell, el necessiten. Descartes s’adona d’aquest problema, però pensa que pot mantenir la definició respecte al món i la ment, perquè el que vol remarcar és la independència mútua del jo i el món extern.

Cada substància es defineix pels atributs, que expressen els trets essencials d’ella mateixa i pels quals és pensada. A més, les substàncies finites tenen una sèrie de propietats no essencials –els modes-, ja que puc pensar la substància sense ells.

Les tres substàncies, doncs, són:

Ø   Déu: és perfecta i no creada; és una substància (res) infinita, eterna, immutable, indpendent, omniscient, omnipotent.

Ø     Jo: és imperfecta i finita; és una ment, una raó; dependent de la substància perfecta: és creada.. El descobriment del  cogito em va fer conèixer que jo era una substància tota l’essència o natura de la qual no és més que pensar... de manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual jo sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos... Precisant més en què consisteix l’atribut del jo, diu Descartes: una cosa que pensa és una cosa que dubta, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que imagina també, i que sent.

En arribar al cogito, vam constatar que podíem dubtar de tot excepte del propi acte de  dubtar ( de pensar). I això significa, segons Descartes, que sóc pensament. Perquè puc concebre que existeixo sense cos, però no puc concebre que existeixo sense consciència; de manera que el material del que està fet el meu cos no forma part de la meva essència més íntima. Perquè jo, en essència, sóc una consciència, sóc pensament.

Això condueix directament a una visió del món com un lloc constituït per subjectes que són exclusivament pensants i per objectes que són exclusivament extensions. És l’anomenat dualisme cartesià, la bifurcació de la naturalesa entre la ment i la matèria, l’observador i allò observat, el subjecte i l’objecte. Ens hem introduït, doncs, en la manera que té l’home occidental de considerar les coses, incloent-hi tota la nostra ciència.

Arribats al límit extrem del dubte, Descartes (ja ho hem dit) pensa que el món exterior pot no existir. Però l’expressió món exterior implica moltes coses. Exterior amb relació a què? A mi. Però exterior a mi no significa exterior al meu cos. El meu cos, per a Descartes, forma part del món exterior: és en ell mateix una de les coses que són exteriors a mi. Per això, quan a través de Déu, recupero la creença en el món exterior, recupero el meu cos. Però mai no s’arriba a la conclusió que jo sigui el meu cos. Allò que acostumo a anomenar jo, segons Descartes, és en realitat dues coses: d’una banda, una ànima immaterial –que ell considerava a més a més immortal-, exclusivament intel.lectual, exclusivament mental i sense cap mena de suport físic; i de l’altra, un cos.  Això vol dir que, quan en la vida quotidiana parlem de nosaltres mateixos i ho fem en primera persona, unim aquest dos elements (ànima i cos, ment i matèria) tan distints. Podem dir tranquil.lament Estic pensant en París o Peso cent quilos. En el primer cas, estic afirmant alguna cosa sobre la meva ment –és a dir, segons Descartes, sobre allò que en realitat sóc. En el segon cas, no és més que una manera de parlar; és com si digués, quan venia cap aquí he ensopegat.

Ø    Món: és imperfecta i finita; és dependent, és a dir, creada. És una substància que té l’atribut de l’extensió en longitud, amplitud i profunditat; i el mode de la magnitud, la figura, la situació, el moviment, la duració i el nombre. Són les anomenades qualitats primàries de Galileu, o després de Locke, i són les úniques que Déu garanteix com a pertanyents a les coses. Quant a les altres coses, llum, colors, sons, olors, sabors, calor, fred,... es troben en el meu pensament de forma tan obscura i confusa, que fins i tot ignoro si són vertaderes o falses... Aquestes són les qualitats secundàries, subjectives, només afeccions de la consciència.

Així com el pensament és la meva essència com a ésser pensant que sóc, de la mateixa manera el món exterior té una essència que és l’extensió. Essencialment, doncs, no és més que un espai i és susceptible de ser estudiat per la geometria i les ciències matemàtiques. Tots els seus aspectes més coloristes –el fet que sigui de color, i que existeixin sabors i sons- són en realitat subjectius. Són fenòmens subjectius que passen en la consciència, provocats pel món físic, extens i geomètric.

El dualisme antropològic i la moral cartesiana

La independència mútua del jo i del món corpori implica un radical dualisme en l’antropologia cartesiana. El jo no te res a veure amb la vida del cos i queden garantides la llibertat i la immortalitat. Però queda pendent la relació entre el jo (ànima) i el cos. Com que els fets físics influeixen en el jo i el fets anímics influeixen en el cos, com poden interaccionar-se l’extens i el no-extens, allò pensant i allò no pensant?

Segons Descartes, la connexió es produeix a través de la glàndula pineal, localitzada en el cervell, on s’allotja l’ànima: les impressions o les imatges –que s’expliquen mecànicament pels moviments de partícules (esperits vitals) que hi ha a la sang- produeixen subtils moviments a la glàndula pineal, que són captats per l’ànima; i qualsevol decisió de la voluntat repercuteix en la glàndula pineal, que prem els nervis propers d’on neixen els moviments pertinents del cos.

Precisament en l’ànima trobem les passions –sentiments, emocions, com l’alegria, la tristesa, el desig. Tenen un origen corpori, són involuntàries i, per tant, són explicables mecànicament. Tot i no ser en si mateixes dolentes, subjuguen l’home i per això no s’hi ha deixar arrossegar. Les ha de dominar guiant-se per la raó i l’experiència. Qui ho fa així és l’home prudent, que extén fins on és possible el domini de les idees clares i distintes, també en l’àmbit de l’acció. És en aquest intent de control de les passions per la raó on s’insereix la moral en el marc del caut projecte de Descartes.

Les regles morals són: obeir les lleis i costums del propi país, i seguir les opinions més moderades evitant els excessos; ésser ferm i decidit en l’acció un cop s’ha elegit una alternativa; adaptar-se al principi de la realitat: intentar canviar els propis desitjos abans que l’ordre del món; i, finalment, esmerçar-se per ser sempre racional en l’actuació.

Física i mecanicisme

L’ideal de la ciència moderna era elaborar un conjunt de lleis, aplicables a tota la realitat de què en donaven raó, i eliminar tota explicació que apel.lés a alternatives estranyes a la ciència, be sigui l’autoritat o la tradició.

Aquestes llleis que regien tant els moviments planetaris (Kepler) com els cossos celestes (Galileu), tenien una precisió matemàtica tan gran que donaven una explicació del món on no hi cabia la llibertat humana.

Descartes, en escindir la realitat en tres àmbits separats, pretenia que aquelles lleis només eren aplicables a la res extensa o món corpori, però no al jo i a Déu. Així salvaguarda la llibertat per al món de l’esperit, però també justificava que el món funcionés segons lleis purament mecàniques, precises i plenament racionals. Hi ha una diferència important entre el projecte de Galileu i el de Descartes: el primer va pretendre introduir la racionalitat en tot l’àmbit del coneixement i l’actuació humanes, i així topà frontalment amb l’autoritat; Descartes, més caut,  delimita un camp –el de la naturalesa- que no necessita per a ser explicat més que la racionalitat humana: la raó matemàtica.

En reduir Descartes la matèria  a extensió, infinita en magnitud i divisibilitat, la suposa amb propietats purament geomètriques, i en dedueix la impossibilitat del buit, ja que no pot existir l’atribut (extensió) sense allò de què és atribut (matèria). Tot l’espai estaria ple de matèria en moviment giratori.

Amb poques lleis n’hi ha prou, segons Descartes, per explicar tots els fenòmens naturals, l’estructura interna de l’univers i la seva formació a partir del caos originari. Les tres lleis més importants són:

o     La de la inèrcia: Cada cosa en la mesura que depèn de si mateixa, continua en el seu estat de repòs o moviment, i mai no canvia si no és per l’acció d’alguna altra cosa.

o       La de la direcció del moviment: Tot cos en moviment tendeix a continuar en aquest moviment en línia recta.

o        La del xoc i conservació de la quantitat de moviment: Si un cos n’empeny un altre, no pot donar-li cap moviment si ell no en perd la mateixa quantitat del seu, ni pot treure-li’n si el seu no augmenta en la mateixa quantitat.

D’aquesta manera l’univers queda reduït a un enorme mecanisme d’on s’exclou tota força animada i tot finalisme; desapareixen les essències, les qualitats, les formes substancials; en definitiva, el bagatge conceptual d’Aristòtil per donar raó de la naturalesa ha quedat arraconat.

No solament els cossos inerts sinó també el funcionaments dels éssers vius, les plantes, els animals i el cos humà s’expliquen per les mateixes causes mecàniques.