Captem pels sentits i som conscients de les sensacions gràcies a la percepció, però necessitem conservar el que hem vist, sentit, olorat, etc., i quan ens faci falta ho hem de poder utilitzar.

Si no poguéssim retenir les experiències, viuríem en un món sempre nou, sense sentit. Hauríem d'adaptar la nostra conducta a cada instant.

Imaginació i memòria són les capacitats que fan la funció d'emmagatzemar la informació rebuda i de reproduir-la quan ens convé. Tenen, doncs, una tasca comuna; cada facultat, però, fa aquesta tasca de manera diferent.

Memòria

La memòria fa la funció psíquica de conservar i reproduir estats de consciència passats que són reconeguts pel subjecte en tant que són pretèrits, anteriors. És la capacitat de conservar i evocar les coses que s'han après.

Mentre que la imaginació tendeix cap al futur, ideant, inventant, la memòria enllaça amb el passat: és l'evocació del passat en tant que és passat. Imaginar i recordar la torre Eiffel, per exemple, són coses diferents. En la reproducció imaginativa, veiem la torre com de postal, amb un cel estàndard. En el record, ens entra la persona que ens acompanyava, la pluja, el mal que ens feien les sabates, etc.

Formes d'actualització del passat

Podem actualitzar el passat de moltes maneres: voluntàriament o espontàniament; visualment, auditivament o tàctilment; de seguida o al cap de molt temps d'haver-ho après; de forma mecànica -recitant-o amb sentit -sabent el que diem-. El filòsof francès Bergson va remarcar aquests dos aspectes: la memòria habitual i l'experiencial.

En la memòria habitual o mecànica el passat és ressuscitat, però és utilitzat, usat en el present, no és pensat com a passat. Quan toquem la guitarra no recordem les peripècies de l'aprenentatge. L'hàbit s'explica per connexions neuro-musculars de l'organisme. Si podem cantar una cançó és perquè hem adquirit un hàbit: després de sentir-la moltes vegades ens ha quedat fixada. Saber-se una cançó o un poema va molt lligat a l'aprenentatge habitual. Caminar, nedar, ballar, tocar el piano, etc., són hàbits.

La memòria experiencial és diferent: si recitem el poema estem practicant un hàbit, però si ens veiem llegint aquest poema per primera vegada en un parc, aquesta aparença (representació) és un record, no és fixa com un exercici. Els hàbits es regulen per certs mecanismes i el record és sempre un fet singular: entrenar diàriament i el record del primer campionat són dos fets d'ordre diferent.

L'evocació o memòria experiencial exigeix consciència del temps passat, vincula l'individu amb la seva pròpia història.

I encara una altra distinció: la memòria hàbit s'adquireix gradualment, i es perfecciona i millora amb la repetició; la memòria evocació s'imprimeix d'un sol cop i no és afectada per la repetició.

Per a altres autors, hi ha només una memòria, i el que passa és que té dos vessants: un de biològic, lligat a les connexions dinàmiques entre les neurones, i un altre de psicològic. Tant la cibernètica com els experiments més recents sembla que confirmen la teoria d'una sola memòria: parlem de la memòria de l'ordinador en el sentit que podem actualitzar una informació prèviament enregistrada sense que això pressuposi que la màquina té sentit del passat.

El problema que planteja la memòria no és tant la conservació del record i la seva posterior evocació com l'oblit. Com és que no puc fer conscient la totalitat del meu passat?

Distorsió del record

Si acceptem que el record és fer present un passat, el factor temps hi és essencial. Què succeeix amb els records a mesura que va passant el temps? Doncs que es van distorsionant i no resulten ni tan clars ni tan nítids com "abans". La deformació del record i la substitució, en part, per la imaginació són un fenomen absolutament corrent.

Quan els records són de temps llunyans, per exemple de la infantesa, no sabem del cert què hi ha de vertader i què hi ha d'afegit. No sabem ben bé on acaba la "pel.1ícula" i on comença la narració que ens han fet mil vegades a casa.

Amb el pas del temps tendim a anar arrodonint, inflant i fent congruents una sèrie d'imatges que poden aparèixer un xic deslligades inicialment. Si ho hem d'explicar, ens veiem forçats a donar-hi coherència. Sovint tenim la impressió d'explicar la veritat a mitges.

També segons els interessos personals actuals, agafem del passat aquells, records que ens encaixen; de vegades vells records als quals no havíem donat importància acaben tenint protagonisme.

Però els records no sols es deformen i són manipulats inconscientment, sinó que de vegades desapareixen. Quantes vegades no hem volgut recordar un nom, una xifra... i no hi ha hagut manera!

Oblidar

Oblidar és la impossibilitat d'actualitzar, d'evocar el passat. Diem que hem oblidat quan no podem reproduir percepcions o esdeveniments passats que en algun moment de la nostra vida van ser fixats i que ara malgrat l'esforç que fem no podem fer presents.

Tant algunes distorsions del record com l'oblit han estat explicats per diferents escoles psicològiques. Heus aquí algunes de les més plausibles:

a) La teoria del desús proposada pels psicòlegs de la Gestalt té un fonament neurofisiològic i consisteix a explicar que si no es fa sovint la connexió neuronal, la falta de costum provoca la desmemòria. Per això, la repetició i el repàs són tan importants en l'estudi, per exemple.

b) L'explicació per les interferències que fan els conductistes ve a dir que des del moment que es fa o s'aprèn una cosa fins al moment de l'actualització han succeït moltes coses. Com més temps hagi passat més entrebancs i destorbs hi haurà.

c) La psicoanàlisi freudiana pretén que tot oblit és motivat pel mateix subjecte de manera inconscient. Segons quin record desastabilitzaria l'ànim i només de manera subtil i disfressada els records nocius afloren a la consciència.

Importància de la memòria en la vida psíquica individual

És gràcies a la memòria que la nostra vida psíquica té cohesió. Aquesta facultat ve a ser com un ciment que enganxa una rajola amb l'altra. Sense memòria els nostres coneixements i actes no tindrien sentit.

Costa molt d'imaginar que algú pugui viure sense memòria. Seria impossible d'orientar-se en un món constantment canviant de formes i colors. Tota la vida psíquica està enllaçada, no és un conjunt d'actes aïllats.

La memòria cultural o col.lectiva

En sentit ampli podem parlar també d'una memòria col.lectiva. Una memòria que a nivell d'espècie perpetua les adquisicions que els individus van realitzant a través de la història.

Les diverses agrupacions humanes tenen maneres peculiars de transmetre's les innovacions o les descobertes. Aquesta necessitat col. lectiva es materialitza en algunes institucions -escoles, biblioteques, museus, etc.-, i en el nostre món usant les memòries dels ordinadors. S'acumulen sabers, esdeveniments i experiències comunes, i com en el cas de la memòria personal, aquests coneixements ens serveixen per millorar i no repetir errors ja comesos.

La història és qui recull el balanç de tots els pensaments, esdeveniments i experiències de la humanitat, per això aquesta forma col.lectiva de memòria podem anomenar-la també memòria històrica.

La imaginació

La imaginació té en comú amb la memòria la capacitat de conservar i reproduir més o menys voluntàriament allò que en un temps passat hem percebut. Però se'n distingeix per la capacitat creativa.

Si l'acte de la memòria és el record, l'acte de la imaginació és la imatge

• La imaginació conserva i reprodueix, és com una mena de memòria mecànica on el passat se'ns presenta de manera intemporal.
• La imaginació crea, ja que combina el material original, associa les imatges emmagatzemades i en fa de noves i originals.

Té, doncs, d'una banda una orientació al passat, com la memòria, però sobretot té la projecció cap al futur.

La imaginació reproductora i l'associació d'imatges

Es limita a recordar el que hem percebut. És el retorn a la consciència d'una cosa passada. Una imatge en suggereix una altra per raons que només cada individu podria explicar.

Aquest fenomen és fàcil de comprovar: posarem una paraula clau, sobre la qual et deixaràs anar i veuràs com et porta cap a mons diferents. Proposa aquesta o una altra paraula a un company o companya i contrasta la teva experiència i la seva.

Lleis d'associació

Malgrat les enormes diferències individuals, les associacions espontànies no sorgeixen a l'atzar; solen ser regides per unes normes o lleis:

• Llei de semblança. Imatges d'objectes semblants es reprodueixen conjuntament: una església-un campanar.
• Llei de contrast. Les imatges d'objectes oposats també solen reproduir-se plegades: hivern-estiu, blanc-negre.
• Llei de contigüitat. Les imatges d'objectes percebuts com a propers (en el temps o en l'espai) tendeixen a reproduir-se unides per aquest llaç. Això s'explica perquè percebem la realitat de manera estructurada en l'espai i en el temps. Quan trobem un objecte en la imaginació, seguint aquella direcció ha de sortir tot l'entorn: els personatges de la meva infantesa, la casa on vivia aleshores...

Imaginació creadora

És la capacitat de poder crear una realitat que no ha estat percebuda sensorialment. La part creadora de la imaginació -la fantasia- pren les imatges simples que ens arriben per reproducció, les manipula i en fa sorgir de noves i originals. En podríem dir també la facultat combinatòria de la imaginació. Prenent la imatge del cavall i la de l'ocell i combinant-les, neix el pegàs.

La imaginació creadora té un paper destacat en dos àmbits: l'artístic i el científic.

Crear és fer sorgir alguna cosa inèdita, imprevisible. Les característiques de la creació són la novetat, l'originalitat i l'impacte.

La invenció i la creació

La fantasia és la disposició que té l'home per a la creació i la invenció. En tots els camps de la vida humana -ciència, tècnica, art (música, pintura, arquitectura, etc.), moral, convivència- hi ha la presència d'aquesta capacitat.

La creativitat es pot explicar a partir de dues qualitats que la fan possible: la fluïdesa i la flexibilitat.

• La fluïdesa és la capacitat de donar respostes múltiples i variades a un mateix problema; és a dir, buscar totes les maneres o solucions per a un joc o una qüestió.
• La flexibilitat permet de canviar amb rapidesa les respostes o els punts de vista. En la creació podem distingir tres grans etapes:
  1. La imprescindible adquisició de percepcions que després es convertiran en imatges o records. Si no hi ha aquesta base, no hi podrà haver combinació posterior.
  2. Fase de magatzem i de digestió, quan les experiències se sedimenten i van fent el coixí per a un esclat posterior. Aquí es barregen, s'enllacen i es refusen; és una etapa molt activa.
  3. La troballa, la inspiració, la idea feliç..., diguem-ne com vulguem. És el moment crucial, quan apareix la idea, la melodia, el so, la paraula, la teoria, l'escena. L'expressió que més bé ho defineix és aquell eureka! que diu la llegenda que va cridar Arquímedes, quan tot banyant-se va descobrir el principi que porta el seu nom.

No és que les coses se'ns acudin per atzar ni que estiguem a favor de la pura i simple inspiració, però bé cal tenir en compte aquests factors que de vegades són inconscients. Recordem que els somnis són fantasies molt creatives, i nosaltres no en som conscients.

Altres formes de l'activitat imaginativa

Fantasia diürna o somniar despert
L'individu crea un món propi, diferent de l'habitual, per tal d'evadir-se i donar satisfacció a les pròpies frustracions. És un senyal d'autoprotecció. Té aquestes característiques:

• el protagonista sempre és el subjecte;
• sorgeix a la defensiva, per alliberarse del món real monòton, avorrit, o empipador: a classe, en una conferència, etc.;
• és molt freqüent en els joves.

Es presenta en dues formes:

• Desiderativa. Quan imaginativament satisfem els nostres desitjos. Exemple: som a classe però somniem que som a les Hawaii sota una palmera.
• De temor: Quan, per exemple, imaginem que els sorolls o passes són amenaçants per a nosaltres. Serveix per posar-se en guàrdia psicològicament.

Fantasia lúdica o els jocs
Els jocs són formes de fantasia. El món que vivim és rígid, ple de regles de convivència, ordenat, estructurat i lògic. La fantasia lúdica representa un estadi nou, diferent, on l'home retroba el plaer en l'activitat lliure i escollida per ell.

L'activitat dels nens està molt lligada al món de la imaginació. Tots sabem que una capsa de cartró pot ser un garatge, una nau espacial o el taulell d'una botiga. Hi ha certes diferències entre el joc infantil i el joc com a activitat dels adults: mentre que els infants juguen de manera desinteressada i no competitiva, el joc dels adults és competitiu i interessat.
També hauríem de distingir entre joc i esport, i entre esport amateur i professional.

Els somnis o l'activitat onírica
No sabem ben bé el sentit dels somnis. La psicoanàlisi en dóna una explicació dient que és una manifestació inconscient de desitjos reprimits. Per això tenen un sentit alliberador per a l'home.

Al.lucinació i drogues

Quan el món de fantasia és tan o més evident que el món concret i l'individu és incapaç de distingir el propi món del món real parlem d'al.lucinacions. Es pot dir que són experiències sensorials il'lusòries, perquè no hi ha els estímuls exteriors que en situació normal serien els que provocarien aquesta experiència.
Les al.lucinacions poden ser naturals o artificials:

• Al.lucinacions naturals. Les imatges que té el subjecte són per a ell realitats autèntiques encara que els objectes, d'experiència que ell creu certs no existeixin. El subjecte es comporta com si sentís o veiés alguna cosa. Aquest tipus d'exaltació imaginativa és freqüent en els esquizofrènics.
• Al.lucinacions artificials. Quan aquestes al.llucinacions són provocades per l'estimulació química -drogues- de certs centres nerviosos.

Paper de la imaginació en la vida psíquica

Com ja hem vist amb la memòria, també la imaginació és una capacitat imprescindible per a l'home. D'una banda ajuda a reconstruir el passat, però d'una manera més viva, més nova i original, gràcies a la capacitat creativa. Les experiències passades són refetes trencant les relacions de causalitat, les fronteres del temps i l'espai, etc. Per altra banda, l'aspecte creatiu representa la possibilitat d'anticipar-se: això ens allibera -les diverses formes d'evasió (somnis, joc, etc.)-, però també ens fa progressar culturalment tant en la ciència com en l'art.

Significació de la imaginació i la memòria

Gràcies a la imaginació i a la memòria podem parlar d'identitat.

El terme identitat vol dir que l'home, ja ho hem dit altres vegades, no és només un conjunt de sensacions i percepcions, sinó que és molt més que això, ja que té una unitat, certa estabilitat, i això és possible gràcies a l'existència d'aquestes dues aptituds de què parlem.

Cadascú de nosaltres és el resultat de les pròpies experiències. No ens podem explicar la nostra manera de ser i de fer si no és per les circumstàncies que han envoltat la nostra vida fins ara, però també pels nostres desitjos i anhels, pel projecte de futur que representen.

La vida de l'individu es pot mesurar amb aquesta relació. Una persona gran és aquella que té molt passat i poc futur i un jove és més un projecte que un record. Comprès d'aquesta manera, no és estrany trobar gent gran molt jove d'esperit, perquè són capaços d'idear, de projectar, de tenir perspectives de futur, i es poden trobar joves d'edat molt envellits perquè no tenen cap al.licient, no esperen res de la vida, del món ni d'ells mateixos. No tenen projecte.

A diferència dels altres animals, l 'home evoca el passat que no tomarà i preveu l'avenir que pot ser.