PERCEPCIÓ

Per-cebre ve del llatí per-cipere que vol dir agafar o captar del nostre voltant i de nosaltres mateixos dades de la realitat. Se suposa que fisiològicament la percepció comença amb la sensació (resultat de l'excitació del cervell davant determinats estímuls), però psicològicament (per a nosaltres) la percepció apareix en primer lloc, i només després, quan l'analitzem, som capaços de descobrir-hi les parts (sensacions). És a dir, nosaltres percebem totalitats. Per exemple, jo capto una determinada melodia. Un cop l'he captada, sóc capaç fins i tot de recordar-la. Jo he captat tota la melodia, des del començament fins al final, amb tots els elements que la componen. La melodia m'ha arribat gràcies a la percepció d'un seguit de sensacions sonores. Però jo no he captat les sensacions d'una en una i després les he organitzades en una melodia, com aquell que passa del caos a l'ordre, sinó que ja d'entrada jo he captat l'ordre de la melodia per sobre del caos de les sensacions. Sento la melodia com a melodia, no els seus components per separat.

Davant d'un arbre, com reacciono? Veig primer el tronc, després les branques i finalment les fulles? O primer les fulles, després les branques i finalment el tronc? i en acabat, ho elaboro tot i en surt l'arbre? No. Davant l'arbre reacciono captant l'arbre directament.

De manera que podem afirmar que la sensació és un moment de la percepció, com el minut és un moment del temps. En realitat, i parlant amb propietat, jo no tinc sensacions; tinc percepcions. Dit d'una altra manera: només registro les sensacions organitzades en una percepció. Sento la melodia, veig l'arbre, experimento el temps (no el minuts o les hores). És a dir, nosaltres percebem totalitats. Percebem objectes, i després podem destriar els elements de què es componen. Aquest és el plantejament de l'anomenada Gestalt o Psicologia de la Forma (també Psicologia de l'Estructura), els principals representants de la qual són Wertheimer, Köhler i Koffka, i que s'oposa bàsicament a les escoles associacionistes d'arrel humeana (David Hume).

La percepció és, doncs, un procés actiu d'integració dinàmica que el nostre cervell fa de les distintes sensacions. Percebre és assimilar els estímuls donant-los un significat.

Per això, les nostres percepcions són construccions, no simples reflexos d'allò que està fora o dins de nosaltres. A través de la percepció, l'home no sols rep i transforma informació en el seu cervell, sinó que també selecciona, organitza i interpreta. Això es comprèn millor observant algunes de les anomenades <<figures reversibles>>. Quan mirem aquestes figures tots rebem els mateixos estímuls visuals, però l'ordenació i interpretació que cadascú en fem és distinta. Percebre és, doncs, discriminar o diferenciar i interpretar donant sentit. És per això que hem dit que quan percebem no som mai purs espectadors passius.

Espontàniament, però, pensem que en percebre alguna cosa –aquest llibre, aquesta taula, aquest soroll al carrer- som totalment passius i receptius. També pensem que les coses emeten <<còpies>> seves a través de l’espai; que són rebudes pels nostres òrgans sensorials: així coneixem el món tal com és (aquesta explicació –que és la més <<natural>>- la donaren alguns filòsofs pre-socràtics, els anomenats <<atomistes>>). Res més fals: les coses no emeten <<còpies>> i nosaltres no som passius receptors seus. Deia William James –famós psicòleg i filòsof americà, mort el 1910: Part d’allò que percebem prové, a través dels sentits, de l’objecte que tenim al davant; una altra part procedeix sempre de la nostra pròpia ment. És a dir, la percepció és un procés bipolar que depèn, en part, de les característiques de la persona que percep (experiències, motivacions, expectatives, aptituds, personalitat, etc.). Per això mateix, no som mers <<espectadors>> passius quan percebem. La percepció és un fenomen actiu en què intervé tota la persona, encara que no ens n’adonem.

• Les teories associacionistes (Wilhelm Wundt, mort el 1920, fundador del primer institut de psicologia experimental) consideren la percepció com un mosaic de sensacions, de tal manera que la sensació ve a ser una mena de <<àtom cognoscitiu>> anterior a la percepció, la qual sorgeix quan el subjecte associa les sensacions entre elles. En aquesta teoria la percepció s’explica íntegrament pels seus elements (sensacions), i no seria altra cosa que la suma o simple afegitó de sensacions.

• L’Escola de la Forma (Gestalt, en alemany) (Köhler, Koffka, Wertheimer) defensa que la percepció no és una suma de sensacions ni hi és posterior. Percebem de cop i immediatament totalitats, objectes complets. Aquí la percepció és un <<tot>> anterior a les parts (sensacions) que conté sempre més que la suma d’aquestes parts. La sensació és només <<condició>> de la percepció. La teoria gestàltica desplaça l’associacionista i continua actualment vigent. Els seus principis són sobretot quatre:
  • El tot (forma) tendeix a imposar-se sobre les parts (estímuls sensorials).
  • Cada forma tendeix a configurar-se de la manera més completa possible.
  • Tota percepció es configura en la dualitat fons-figura.
  • Cada figura (objecte) tendeix a configurar-se de la forma més senzilla i econòmica possible, de la forma que exigeix del subjecte que percep una menor despesa energètica. (És la llei de la pregnància o bona forma).

• La teoria funcionalista (William James, ja citat) destaca els aspectes subjectius de tota percepció (motivacions, interès, etc.). En aquest aspecte continua tenint vigència.

La informació que rebem sobre el món a través de les nostres percepcions ens permet el desenvolupament del pensament pur (ciència, filosofia, poesia...), però pròpiament està en funció de la nostra adaptació al medi en què vivim, això és, està en funció de la vida i de l’acció.

En el seu medi cada animal percep especialment allò que li permet de sobreviure, la qual cosa demostra el caràcter adaptatiu de la percepció. Si l’home poseeix una riquesa perceptiva tan gran és perquè és el més desvalgut de tots els animals i necessita utilitzar més mitjans que cap altre. Com diu l’antropòleg A. Gehlen, l’home recompensa les seves mancances d’adaptació a l’ambient (qualsevol animal està perfecament adaptat a viure en un medi ambient determinat, i l’home sembla no estar-ne adaptat a cap) per mitjà de l’acció. Quan l’home –que té postura erecta i gira el cap contemplant tot el que l’envolta- mira al seu entorn, el que percep són objectes en els quals <<s’insinuen>> múltiples utilitzacions i possibilitats d’instrumentalització. Així, per exemple, en arribar a un nou indret –un barri, una casa, un lloc de treball, un paratge on acampar...- la nostra mirada esdevé <<circumspecta>>: inspeccionem <<a l’entorn nostre>> per situar-nos, reconèixer els instruments <<a la mà>>, endevinar els camins, etc. Ens <<carreguem>> de percepcions, les guardem en la memòria (amb la qual cosa ens en <<descarreguem>> momentàniament) i les hi tenim com a disponibles per a quan ens facin falta. Per això ens preguntem tan sovint: <<On vaig veure una cosa que podia servir per a això?>> Si no s’hi fica l’oblit, recorrem quasi automàticament a la utilització de tot el que hem encomanat a la memòria i als hàbits adquirits. El món és nostre perquè, en percebre’l, el posem ja a la nostra disposició.

La funció adaptativa de la percepció explica el seu caràcter selectiu. Un animal percep únicament allò que interessa a la seva supervivència.

A més, no sols no podem percebre més que una mínima part dels possibles estímuls, sinó que fins i tot, els que ens arriben són excessius i n’hem de fer una selecció. El cervell no pot processar tota la informació que rep. Al sistema nerviós central hi arriba la informació d’uns 260 milions de cèl.lules visuals, 48.000 cèl.lules auditives i més de 78.000 cèl.lules receptores per als altres sentits. Per a poder processar solament la informació rebuda pels dos ulls, el cervell humà hauria de tenir una grandària desmesurada (potser no gaire menys d’un any de llum cúbic!).

Fem una petita experiència. Intentem fer una llista de tots els estímuls que ens arriben dins l’habitació on som: òptics, tàctils, olfactius..., també del nostre propi cos. La llista no acabaria mai. Si ens situem enmig d’una plaça pública plena de gent, la llista encara seria més grossa. I, amb tot, percebem solament algunes coses, poques. Moltes vegades descobrim amb sorpresa detalls dels quals mai no ens havíem adonat en l’entorn que més freqüentem. Per què percebem unes coses i no d’altres? La percepció és selectiva. I la selecció es realitza a través del que anomenem atenció.

L’atenció és justament la selecció activa de determinats estímuls, amb la inhibició de tots els altres. Hernández-Peón realitzà, el 1956, un interessant experiment amb gats per registrar l’activitat elèctrica en el nucli coclear del sistema auditiu. Si a un gat se li ensenya un recipient amb rates, el canal visual resta ocupat i l’activitat del nucli coclear disminueix molt: l’entrada auditiva queda bloquejada i el gat gairebé no percep els sorolls secs que s’emeten intencionalment.

Els factors que determinen l’atenció són molt nombrosos:

• Externs: posició de l’estímul respecte de l’observador (a quina part de la pàgina d’un diari col.locaríem un anunci perquè es veiés més?), intensitat (absoluta i relativa) de l’estímul; grandària, color, lluminositat; moviment i canvis; novetat, etc.

• Interns: fonamentalment, l’interès (determinat per les necessitats del moment, motivacions personals, impulsos bàsics, gustos i ocupacions professionals, etc.). Tothom sap que per a cridar l’atenció dels altres només cal tocar certs temes. A l’inrevès, es pot donar el fenomen de <<defensa perceptiva>> per a estímuls desagradables ( no sentim el que no volem sentir, mentre l’oïda se’ns aguditza de forma extraordinària perquè ens interessa).

La percepció és, com dèiem, un acte originari a través del qual percebem un objecte. Va ser la Gestalt o Escola de la Forma la que destacà aquest aspecte en insistiren el caràcter de <<totalitat>> d’allò percebut. Allò percebut és una <<gestalt>>, una forma, una figura estructurada. Però l’Escola de la Forma (un dels seus fundadors, Köhler, també era físic) interpreta la percepció des de la teoria física del <<camp de forces>> (un camp electromagnètic, per exemple). Segons aquesta interpretació, el camp perceptiu s’organitza per si mateix, segons lleis pròpies (que veurem de seguida), prescindint de l’activitat del subjecte. En aquest sentit, l’Escola de la Forma prescindeix de les aportacions de la Teoria Funcionalista, i aquesta és precisament la seva limitació. En realitat, no és possible d’explicar bé la percepció si no és recorrent a les aportacions de la Gestalt i del funcionalisme. Això és el que farem.

1. Fons-Figura

La primera cosa que fem quan percebem és distingir el que és figura del que és fons. Segons l’Escola de la Forma, el que percebem és una figura que es destaca sobre un fons. La figura s’imposa –generalment- per ella mateixa, però la seva constitució s’explica per certes lleis d’agrupament dels estímuls.

Què percebem en aquest dibuix (conegut com a <<copa de Rubin>>)? O bé una figura en blanc (una copa) sobre un fons negre, o bé dues cares en negre sobre fons blanc. No és possible de percebre ambdues coses alhora: sempre hi ha d’haver una figura i un fons (sobre el qual es destaca la figura).

La copa de Rubin és un cas de <<reversibilitat>> de fons-figura, però és un cas poc freqüent. El que és normal i habitual és que s’imposi la que se sol anomenar <<bona figura>>, caracteritzada per la seva simetria, continuïtat, simplicitat, regularitat, proximitat dels seus elements, etc. (lleis d’agrupament).

En alguns casos la figura pot ser ambígua i admet diverses interpretacions. En aquests casos pot passar que una configuració s’imposi de tal manera que sigui difícil veure-ho d’una altra manera.



Hi ha un conegut passatemps: <<Descobreixi en aquest dibuix l’ós i el caçador amagats>> (per posar un exemple). Les figures, en efecte, poden amagar-se en el fons. Per a descobrir-les cal estructurar el conjunt d’una forma diferent.

En general, la distinció entre fons i figura pot establir-se de la següent manera:

Figura	Fons
Té forma i contorns accentuats.	Manca de forma i contorns.
Té caràcter de cosa dura, sòlida, compacta.	Posseeix un caràcter vague i difuminat.
Apareix com a tancada sobre si mateixa.	Apareix com a envoltant.
Es presenta com a molt estructurada i tendint a la <<bona figura>>.	Sembla més uniforme, primitiu, mancat d’estructura.
Té un caràcter convex: sembla que avança cap al subjecte.	Té un caràcter més aaviat còncau; apareix com darrera la figura.
Té color de superfície	Els colors són més transparents.
L’àrea figural és més brillant.	És més apagat i mat.
L’àrea és més petita.	L’àrea del fons és més gran.
És més destacada i cridanera	Passa com a més desapercebut.
Resta influïda, en les seves característiques, pel camp que l’envolta.	És marc condicionant de les característiques de la figura.

1. Lleis d’agrupament dels estímuls

• Continuïtat

• Proximitat

• Semblança

• Contrast

• Tancament

• En la selecció de dades: es diu que <<cadascú explica la festa segons com li ha anat>>. Atenem allò que ens interessa i passem per alt la resta.

• En la interpretació de les dades: en especial, les expectatives determinen el que percebrem. El qui té molta gana o necessitats de qualsevol altra mena interpreta la realitat des d’una perspectiva molt diferent de la d’un possible <<espectador imparcial>>.

• En el contingut de la percepció mateixa: els desigs, elss records, les situacions afectives s’afegeixen a la percepció. No percebem simplement, posem per cas, <<el meu veí>>, sinó <<el meu antipàtic veí, que sempre està en disposició d’empipar>>; ni percebm simplement <<aquest llibre>>, sinó <<aquesta meravella de llibre>>.

D’altra banda, la cultura exerceix un paper fonamental en el moment de percebre. Ens han ensenyat a percebre i aquest aprenentatge determinarà tota la nostra activitat perceptiva posterior. L’home de ciutat és <<cec>> respecte de moltes coses que l’home de camp percep en el seu propi terreny. El mateix es podria dir de les diferents nacions: quin gust tenen per a nosaltres les begudes i els plats típics d’altres països?, com veiem això dels toros la majoria dels catalans?

L'equip sensorial i les capacitats receptives naturals són pràcticament idèntiques en tots els components de l'espècie humana. Però l'ús que es fa d'aquest material varia profundament d'unes cultures a d'altres.

D'aquesta manera, a través de l'aprenentatge social comencem no solament a pensar i raonar, a estimar uns valors i a rebutjar uns altres, a jutjar positives unes normes i negatives d'altres, etc., sinó també a percebre les distàncies, els colors i les formes de les coses; per exemple, a apreciar correctament la llunyania i la mida dels objectes, a veure negre el carbó i les finestres quadrades, o a estimar com a molt gustosa la carn de xai i repugnant la de gos, etc.

Ornstein, R.: La Psicologia de la consciència, Edaf, Madrid, pàg. 65.

Doyle diu que si se li pregunta a algú què és el que veu en la següent figura, la majoria diu que es tracta d’un gos encara que s’adonin que el dibuix està incomplert. Aquelles persones, però, que mai no tingueren experiències amb gossos o amb fotografies de gossos, difícilment obtindran una percepció significativa d’aquesta imatge.

El fet de percebre un objecte d’una determinada manera i no d’una altra està íntimament relacionat amb els estímuls actuals sobre el mateix objecte i l’experiència que s’hagi tingut prèviament davant d’un estímul semblant. El mateix autor diu que <<l’experiència anterior ha deixat en el cervell algun tipus d’empremta o senyal. Quan és activada per estímuls externs donarà lloc a la percepció d’un gos. Allò que ha de ser emmagatzemat en el cervell no és simplement una imatge d’un gos específic, sinó més aviat una abstracció de les propietats que tenen en comú molts gossos>>.

Allò que es realitza, doncs, és una conceptualització o categorització d’un objecte. A l’experiència resultant en rebre l’estímul se l’anomena percepte.

Considerem un altre exemple. Tots tenim una categoria conceptual que inclou les següents propietats: animal domèstic, quatre potes, felí, miola. Correspon al concepte <<gat>>. Es pot manipular mentalment aquest concepte sense veure o escoltar un gat. Quan en una imatge es veu un animal i les propietats de l’animal encaixen en el concepte, s’experimenta el percepte d’un gat. Seguint el mateix autor, podem dir que <<es categoritza l’entrada sensorial com una cosa que cau dins dels límits del concepte i es reconeixen moltes de les propietats que es corresponen amb el concepte de <<gat>> associant-lo a l’animal que es veu.>>

Els mitjans de comunicació utilitzen determinats tipus de perceptes per suggerir un univers de conceptes o de relacions que no són part consubstancial seva.

En un anunci d’un detergent o d’un netejador, posem per cas, els aparells electrònics, mobles, objectes i els mateixos ambients que solen presentar-se pertanyen a una classe social distinta a la dels seus potencials destinataris.

S’identifica el detergent per un percepte que hem adquirit socioculturalment, però a aquest percepte de <<detergent>> se li solen associar propietats o categories que no defineixen químicament el producte en qüestió. El percepte <<detergent>> es juxtaposa a d’altres perceptes aliens a la categoria que l’identifica com a <<substància o producte que neteja químicament>>.

Luis Matilla diu al respecte que <<amb un producte determinat se sol vendre un estatus que no correspon a la gent que consumeix aquests productes. D’alguna manera s’està dient: Compreu aquest producte i amb ell uns elements materials (a nivell social, econòmic, cultural) als que, d’una altra manera, difícilment, s’hi tindria accés. S’estableix, doncs, un missatge de doble vincle: el del producte en qüestió i el del context del producte. (...) Llavors podem arribar a afirmar que hi ha un intent de desclassament, de desideologització, de pèrdua d’identitat de la pròpia realitat d’un individu amb la que ofereixen els mitjans de comunicació.

L’al.lucinació és una percepció sense objecte, és a dir, mancada d’estímuls exteriors. És un producte de la ment. Hi ha al.lucinacions de molts tipus: auditives, visuals, tàctils, gustatives, cinestètiques, etc. N’hi ha, fins i tot, de negatives: manca de percepció d’estímuls reals. Quan l’al.lucinació no implica la creença del subjecte enla realitat de la cosa percebuda se sol parlar de <<al.lucinosi>>, i no d’<<al.lucinació>>.

Un subjecte normal pot patir al.lucinacions en determinades circumstàncies (en adormir-se o, menys sovint, en despertar-se). Però en general es deuen a afeccions dels receptors perifèrics, a lesions localitzades en els centres nerviosos, a afeccions tòxiques del cervell (al.lucinacions, sobretot òptiques) o a malalties mentals (esquizofrènia: al.lucinacions acústiques).

Les il.lusions, al contrari, corresponen a estímuls externs i sorgeixen d’una forma absolutament normal, per una mala interpretació d’aquells estímuls. En general, les il.lusions s’expliquen per les lleis de la percepció. La percepció és, a vegades, enganyosa, i l’organització de figures en un tot pot conduir-nos a jutjar incorrectament els elements que la composen, per la qual cosa atribuïm a una figura o objecte propietats o qualitats que no tenen. Exemples:

• Il.lusió d’Ehrenstein: el quadrat apareix desfigurat.
• Il.lusió de Hering: les línies paral.leles apareixen corbades.
• Il.lusió de Müller-Lyer: els dos segments semblen desiguals.
• Il.lusió de Jatrow: la figura inferior sembla més llarga.
• Il.lusió del paral.lelogram: la diagonal AB sembla més curta.
• Il.lusió de Poggendorf: la diagonal sembla torta.
• Il.lusió de Titchener: un dels cercles centrals sembla més gran que l’altre.
• 
• Il.lusió de Zollner: les línies no semblen paral.leles,

1. Només l’home té <<món>>

Un conegut filòsof alemany, Ernst Cassirer, escrivia el 1944:

Les experiències (i, per tant, les realitats) de dos organismes diferents són inconmensurables entre elles. En el món d’una mosca, diu Uexkill, hi trobem només <<coses de mosca>>; en el món d’un eriçó de mar hi trobem només <<coses d’eriçó de mar>>... Cada organisme, fins i tot el més ínfim, no sols es troba adaptat en un sentit vague, sinó que està enterament coordinat amb el seu ambient. Conforme a la seva estructura anatòmica, posseeix un determinat sistema receptor i un determinat sistema efector. L’organisme no podria sobreviure sense la cooperació i l’equilibri d’aquest dos sistemes. El receptor, pel qual una espècie biològica rep els estímuls externs, i l’efector, pel qual reacciona davant seu, es troben sempre estretament entrellaçats. Són anelles d’una mateixa cadena, que Uexkill descriu com a "cercle funcional". (E. Cassirer, Antropologia filosòfica, México, FCE, 1971, pàgs. 45-46.)

Els animals posseeixen una percepció molt especialitzada, totalment adaptada a les necessitats de la seva existència i al medi en què ha de desenvolupar-se la seva vida. Uexküll pensava que bastava estudiar l’anatomia d’un animal per a poder reconstruir el tipus d’experiències i percepcions que li corresponen. Vet aquí un dels més coneguts exemples d’Uexküll (narrat, aquest cop, per l’antropòleg A. Gehlen):

La llagasta s’espera a les branques de qualsevol arbust per llançar-se sobre qualsevol animal de sang calenta. Com que no té ulls, posseeix a la pell un sentit general lumínic, segons que semble, per a orientar-se en el camí cap amunt quan s’enfila vers el seu punt d’espera. La proximitat de la presa és indicada a aquest animal cec i mut pel sentit de l’olfacte, que és determinat només a l’única olor que exhalen tots els mamífers: l’àcid butíric. Quan es dóna aquest senyal i es deixa caure sobre quelcom de calent i ha abastat la seva presa, continua pel seu sentit del tacte i la temperatura fins a trobar el lloc més calent, això és, el que no té pèl, i allí perfora el teixit de la pell i xucla la sang.

Així, doncs, el <<món>> de la llagasta consta solament de percepcions de llum i calor i d’una sola qualitat odorífera. S’ha provat que no té sentit del gust. Un cop acabat el seu primer i únic àpat, es deixa caure a terra, pon els ous i mor.

Naturalment, les seves possibilitats són escasses. Per a assegurar la conservació de l’espècie, un gran nombre d’aquests animals espera dalt dels arbustos i, a més, cadascú pot esperar llarg temps sense menjar. A l’Institut Zoològic de Rostock s’han conservat amb vida llagastes que van estar-se divuit anys sense menjar...>> (A. Gehlen, El hombre. Su naturaleza y su lugar en el mundo. Sígueme, Salamanca, 1980, pàgs. 84-85.)

Per aquesta raó, els animals, més que <<món>>, posseeixen <<medi vital>> o <<medi ambient>>, al qual estan perfectament adaptats, en el qual, però, viuen també tancats. Només l’home està obert al món. Encara que no sortim de la nostra ciutat o del nostre poble, <<sabem>> que aquest lloc nostre no és sinó una part de l’ample món. Per mitjà de telescopis, microscopis i altres instruments ampliem la nostra capacitat perceptiva fins a allò que és infinitament gran o infinitamen petit. Satèl.lits artificials solquen l’espai i ens trameten informació. Investiguem en el passat i fem prospeccions vers el futur. <<Per a l’esquirol no existeix la formiga que s’enfila al mateix arbre –diu Gehlen-. Per a l’home no sols existeixen l’un i l’altra, sinó també les muntanyes llunyanes i els estels, la qual cosa des del punt de vista biològic és totalment supèrflua.>>

2. El cos humà i el món perceptiu

Amb totes aquestes reflexions ens hem allunyat una mica del terreny propi de la psicologia científica per endinsar-nos en problemes més aviat filosòfics. Fiquem-nos-hi encara una mica més.

El meu cos esdevé per a mi, en un cert sentit, el centre del món. La percepció no crea el món, naturalment. El món és aquí, sense necessitar-me per a existir. Però aquest món que percebo, el percep el meu cos, i en percebre’l, s’omple de sons, colors, olors i, sobretot, de significacions de què manca el món <<físic>>. Vegem el que diu Merleau-Ponty, filòsof francès que ha estudiat molt a fons el tema de la percepció:

En el moment que percebo una cosa, experimento que ja era allà abans de mi, més enllà del meu camp de visió. Un horitzó infinit de coses disponibles envolta el reduït nombre de les que jo puc de fet percebre. El xiulet de la locomotora a la nit, la sal de teatre buida on entro, fan aprèixer, com en un llampec, coses disposades per a la percepció, espectacles per a ningú, tenebres farcides d’éssers... [Però alhora] m’adono que cada cosa, després de tot, té necessitat de mi per a existir. Quan descobreixo un paisatge ocult fins aleshores darrera un turó, és solament aleshores que arriba a ser plenament paisatge i no és possible de concebre el que seria una cosa sense la imminència o la possibilitat de la meva mirada damunt d’ella. Aquest món que té tot l’aire d’existir sense mi, d’envoltar-me i superar-me, sóc jo qui el fa existir. Jo sóc una consciència, una presència immediata al món i res no pot pretendre existir sense ser inclòs d’alguna manera en el teixit de la meva experiència.>> (M. .Merleau-Ponty, Sens et non-sens, Nagel, París, 1948, pàgs. 50-51.)

 

3. La perspectiva visual

La percepció humana es basa en el predomini del sentit de la vista. Això és degut, probablement, a l’evolució de l’espècie humana al llarg dels segles. La vista té un innegable avantatge sobre la resta de sentits: distingeix millor, arriba més lluny, dóna una informació molt més rica... No tindríem un món perceptiu tan incommensurable si no fóssim animals fonamentalment òptics. Amb això, però, se’ns escapen moltes informacions útils o pertorbadores:

Si el nas dels humans fos com el de les rates, les persones estarien lligades per sempre a tota la gamma de canvis emocionals que es produissin en aquells que estiguessin vora seu. Podríem flairar la còlera dels altres. La identitat del que visita una casa i les connotacions emotives de tot el que va succeir a la casa estarien públicament enregistrades mentre durava l’olor. Els psicòtics ens anirien fent tornar bojos a tots, i els ansiosos encara ens posarien més ansiosos. Si més no, hom podria dir que la vida seria molt més intensa i plena de preocupacions. Podríem controlar-nos menys d’una manera conscient, perquè els centres olfactius del cervell són més antics i primitius que els visuals. La transició dela confiança en el nas a la confiança en la vista va redefinir completament la situació de l’home (E.T. Hall, La dimensión oculta. Enfoque antropológico del uso dels espacio, Siglo XXI, Madrid, 1979, pàg. 56.)

Ara bé, el fet que contemplem el món des del nostre cos –més encara, des d’un suposat punt situat entre els nostres ulls- determina que tota percepció del món sigui perspectivista: mai no contemplem <<des de totes bandes>>, sinó únicament des del lloc on estem situats. Per això, a cada moment només percebem un costat de les coses. És clar, ens podem moure i canviar de perspectiva i, a més, utilitzem inconscientment les nostres experiències anteriors, per la qual cosa és fora de lloc la desconfiança d’aquell que va anar a comprar bestiar i afirmà: <<Efectivament, des d’aquí semba una vaca>>. De fet, percebem una vaca sencera, encara que no la vegem completa.

Quan es tracta, però, de percepcions més àmplies, esdevé difícil de sortir de la unilateralitat de la pròpia perspectiva. Quan emprenem un viatge per regions desconegudes per a nosaltres, solament contemplem, per exemple, <<aquesta banda de la muntanya>>. I Encara més: no podem canviar les nostres experiències passades, ni la nostra cultura, ni –sovint- els nostres sentiments. Tots aquests factors són la <<perspectiva>> personalíssima des de la qual percebem el món.

4. La percepció de l’altre

• Els altres posen en comú amb mi la seva manera de percebre el món. D’aquesta forma la meva mirada s’enriqueix i d’alguna manera percebo allò que mai no he vist. <<De què és aquest flaire?>>, pregunto en entrar a casa. <<De gas>>. I llavors començo a percebre amb claredat el flaire de gas. Una persona sola percebria el món més malament, d’una manera més pobra.

• Abans d’això, però, els altres m’han ensenyat a percebre el món. En efecte, el nen aprèn dels seus pares i dels qui l’envolten a percebre, a valorar la seva realitat immediata i a donar-li significació. La cultura que adquireix esdevindrà el gran filtre de la seva futura contemplació del món.

• Els altres són objecte de la meva pròpia percepció. Aquest tema –el de la percepció de l’altre- rep en l’actualitat una gran atenció per part de psicòlegs i experts en ciències de la comunicació. Els <<altres>> són un objecte absolutament únic per a la meva percepció: tenen interioritat, són semblants a mi, però són també distints. En percebre’ls, intento penetrar dintre seu i interpretar la seva aparença exterior. De vegades sé que s’amaguen darrera una <<màscara>> (com ho faig jo mateix); d’altres vegades intenten manifestar-se nus, però no sempre ho aconsegueixen. I hi ha alguna cosa que converteix la nostra percepció de l’altre en una cosa especialment única: quan jo percebo una cosa, aquesta cosa és aquí, a la meva disposició; en canvi, quan percebo l’altre, l’altre pot estar alhora percebent-me a mi mateix. Percebo que em percep, i llavors la situació canvia totalment.

• Finalment, els altres em perceben, i això determina com jo em percebo (autopercepció).