Malaltia

MALÀRIA ( Paludisme)

Agent causal

P. falciparum, P. vivax, P. malariae y P. ovale

Forma de contagi

A través de la picada de diferents mosquits vectors del gènere Anopheles i l'home constitueix a la pràctica la única font d'infecció. El cicle biològic de l'agent causal (Plasmodium) és molt complex i involucra una fase de multiplicació sexuada al vector (hoste definitiu) i altre asexuada a l'home (hoste intermediari). També es pot adquirir per via transplacentària.

La distribució mundial de la malària és molt àmplia.

A nivell mundial s'estimen més de 300 milions de casos de malària a l'any. Amb 2 milions o més de morts, predominantment a la regió sub-sahariana de l'Àfrica. En especial, la malària es potencialment letal per aquells individus no immunes que visiten les regions tropicals afectades.

A Amèrica apareixen un nombre variable de casos que oscil·la entre un i quatre milions a l'any, ( més de 430 casos x 100.000 habitants), destacant que, a diferència de l'Àfrica, el risc d'infecció pels visitants a àrees urbanes en general i especialment en aquelles ubicades per sobre dels 800 metres d'alçada, és extremadament baix.

Període d'incubació

Entre 1 setmana i 3 mesos.

Símptomes

S'inicia amb febre variable, malestar general, mal de cap, abatiment general i trastorns digestius (nàusees, vòmits i diarrea). En alguns casos, l'episodi febril dura poques hores, i es precedit de calfreds intensos i seguit per sudoració abundant amb marcada debilitat (astènia). Aquest quadre (accés malàric) es repeteix cada 48 ó 72 hores (febre terciana o quartana), segons la espècie de plasmodi. Els símptomes es poden confondre amb una grip o altres malalties d'evolució benigna.

Més endavant , el deteriorament clínic del malalt (P. falciparum, per exemple), pot ser brusc i dramàtic, amb un ràpid augment en el nombre de paràsits presentes a la sang.

Tractament

No existeix cap medicament o combinació ideal que pugui usar-se en forma segura en tots els pacients de malària. Els medicaments habitualment utilitzats no mostren el mateix efecte sobre els múltiples estadis del paràsit, ni sobre totes les espècies i varietats de Plasmodium. Igualment, alguns medicaments tenen efectes tòxics col·laterals i existeixen ceps de P. falciparum resistents al tractament, en diverses regions del mon.

Normalment s'utilitza la Cloroquina i la Primaquina, sempre sota supervisió mèdica.

Diagnòstic

Totes les persones exposades al risc d' infecció malàrica en les setmanes o mesos previs, que presentin febre associada a un procés tipus grip o a qualsevol de les manifestacions citades, han d'acudir ràpidament al metge. La confirmació de la diagnosi s'obté estudiant una mostra de sang del malalt en la qual, prèvia tincció, es pot detectar la presència de glòbuls vermells parasitats i fins i tot identificar l'espècie de plasmodi que n'és responsable. En general, és preferible practicar les proves diagnòstiques durant els episodis febrils i repetir l'examen abans d'excloure definitivament la malaltia.

Prevenció

És fonamental que abans d'emprendre un viatge a zones endèmiques hom consulti a un metge o en un centre especialitzat quines són les mesures que cal adoptar, incloent-hi l'administració de determinats medicaments ja abans del viatge. Per tal que les mesures profilàctiques es puguin realitzar amb prou temps cal adreçar-se a aquests centres especialitzats com a mínim tres mesos abans d'emprendre el viatge.

Gravetat

Malaltia greu. Eventualment, els pacients poden desenvolupar complicacions greus que afecten al funcionament de diversos òrgans i sistemes (ronyó, pulmó, cervell, etc.). La malària cerebral és una de les complicacions més freqüents i serioses, associant-se amb la aparició de delirium i coma progressiu, el qual desemboca en la mort del pacient en un període relativament curt de temps si no s'administra atenció mèdica adequada.

Historia

Coneguda des de l’antiguitat, el paludisme és endèmic en molts països pantanosos. El seu paràsit, el plasmodi, anomenat també hematozoari , va ser descobert per Laveran en 1881. Golgi estudià la biologia d’aquest germen; Ross va establir la seva transmissió per mitjà de mosquits del gènere Anopheles. Alguns autors admeten tres paràsits: Plasmodium vivax, que ocasiona les febres terciàries de tipus benigne; P. falciparum, que ocasiona les febres terciàries de tipus maligne, i P. malariae, que causa les febres quartanes. Altres autors estimen que es tracta de diverses formes d’un mateix protozou.