Concepte retard -trastorn

Cal diferenciar el retard del trastorn del llenguatge o de la parla.

• En el retard, l'anomalia és cronològica: desfasament en el temps respecte la norma. Potser que el retard es doni en més d'una àrea de desenvolupament i ens trobem amb un nen homogèniament immadur o podem trobar retard només en l'adquisició dels codis lingüístics amb normalitat en d'altres aspectes evolutius. En el retard, la desviació d'evolució cronològica respecte la normalitat no impedeix que el nen vagi evolucionant encara que potser lentament. Si el retard és important en el temps -entre 20-24_mesos-podem considerar-lo trastorn. Tindran prescripció reeducativa aquells retards que no evolucionin d'acord amb les expectatives, els que estiguin mermant altres aspectes del desenvolupament, i aquells que sobrepassin el temps anteriorment citat. Els retards tenen una millora ràpida amb el tractament almenys abans dels 6/7 anys.

• Per trastorn considerem les anomalies que alteren l'aprenentatge de les regles del llenguatge i de la parla suposen una desviació de l'evolució normal. En el trastorn ens és fàcil de veure que les dificultats presents són impediment per a la resolució de dels mateixos i per a l'aprenentatge d'altres aspectes del sistema lingüístic. Els trastorns tenen sempre prescripció reeducativa.

• S'entén per trastorn del llenguatge qualsevol alteració de la veu, de la paraula i/o del llenguatge que, per la seva importància, requereix una rehabilitació específica logopèdica durant un període de temps més o menys llarg.

  Els trastorns els podem classificar en:

  · Trastorns de parla: alteracions de l'articulació que es tradueixen en una dificultat de realització fonològica.
  · Trastorns de la veu: alteracions del to, timbre, melodia i ritme d'emissió.
  · Trastorns de llenguatge: aquelles patologies que presenten una alteració del llenguatge o del seu desenvolupament a nivell estructural, com absència total del llenguatge o pèrdua total o parcial, amb deteriorament i/o regressions per causes diverses.

  La reeducació dels trastorns que hem descrit breument, comporta tècniques molt diverses, que la majoria de les vegades s'han d'utilitzar combinades amb la reeducació logopèdica.

• Enumerarem una sèrie de factors que l'educador ha de tenir en compte abans de començar la rehabilitació logopèdica:

1. Exploració de l'alumne: determinar el nivell mental, la lateralitat, l'estructuració espai-temps i la direcció dels grafismes.
2. Diagnòstic del trastorn: amb totes les dades exploratòries i amb una anamnesi on es recolliran les informacions que ens puguin donar els pares relatives al desenvolupament de l'embaràs, el part, malalties patides pel nen, traumatismes, problemes en el seu desenvolupament emocional psicològic, etc. Es farà un diagnòstic del tipus de trastorn que pateix el nen. S'ha de tenir en compte que aquest diagnòstic té un valor temporal, per la variabilitat evolutiva del CI, per la circumstància al que l'alteració sigui evolutiva, o perquè el mateix diagnòstic sigui només una disfressa d'un trastorn més profund que pugui aparèixer més tard.
   

• L'equip diagnosticador estarà format per un pediatre, un neuròleg infantil, una foniatra, un otorrino i un psicòleg.
  
  Cada quadre patològic requereix mides especials que guarden poca relació en alguns aspectes amb les d'altres. Seguirem unes pautes reeducadores que es dirigeixin a rehabilitar trastorns senzills i fàcil de superar, com les dislàlies, o a alteracions profundes com l'absència total del llenguatge en un sord o en un disfàsic perinatal.

  Habitualment se sol diferenciar entre problemes de comunicació, de parla i de llenguatge (veure Quadre inici). Aquesta diferenciació aparentment útil, pot ser no obstant això enganyosa i inexacta, ja que alguns dels problemes que presenten els nens se situen en dos o en els tres nivells plantejats. És per aquesta raó per la que també fem referència a les dificultats comunicativo-lingüístiques resultants de pèrdues auditives, afectacions motores i retard mental. En aquests casos resulta molt difícil parcel·lar les dificultats, ja que es presenten més aviat en forma d'un "continu".

• Amb "problemes greus de comunicació" volem fer referència a les dificultats que comporten trastorns com l'autisme i la psicosi.
• EI mutisme selectiu és un trastorn poc freqüent que es caracteritza per l'absència total i persistent del llenguatge en determinades circumstàncies o davant determinades persones en nens que han adquirit el llenguatge i que l'utilitzen adequadament en altres contextos i/o en presència d'altres persones.
• La disfèmia, més coneguda com tartamudesa, es un trastorn relativament freqüent per tant conegut per la majoria dels educadors. Afecta a la fluïdesa de la parla i es caracteritza per interrupcions en el ritme i la melodia del discurs. Les interrupcions poden consistir bé en repeticions (tartamudesa clònica) o en bloquejos (tartamudesa tònica), encara que normalment ambdues manifestacions apareixen conjuntament.

  No obstant això, convé que diferenciem la veritable disfèmia de la denominada disfèmia fisiològica o de desenvolupament; aquesta última és un fenomen normal en el desenvolupament del llenguatge dels nens i sol donar-se amb freqüència prop dels tres anys. En aquesta edat el nen es troba en plena organització del seu llenguatge, interpretant-se la tartamudesa com un senyal d'aquesta organització.

• La dislàlia es caracteritza per ser un trastorn en l'articulació dels sons fonamentalment a causa de dificultats en la discriminació auditiva i/o en les praxies bucofonatòriesÉs aquest, un problema d'alta incidència en la població escolar.
• Les disglòssies anteriorment denominades "dislàlies orgàniques" consisteixen en dificultats en la producció oral a causa d'alteracions anatòmiques i/o fisiològiques dels òrgans articulatoris. Perelló (1973), seguint la divisió anatòmica dels òrgans perifèrics de la parla, distingeix els següents tipus de disglòssies: labials, mandibulars, linguals, palatines i nasals. El llavi leporí i la fissura palatina o el paladar ogival són tan sols algunes de les alteracions anatòmiques que poden comportar disglòssia, i davant les quals es precisa intervenció quirúrgica, però també logopèdica (dirigida a millorar els problemes de parla ocasionada).
• Els retards de parla formen en realitat un continu amb els retards del llenguatge, pel que tractarem ambdós conjuntament. El terme "retard" fa referència a un desfasament cronològic important entre el llenguatge que presenta un nen i l'esperat per a la seva edat cronològica. Ara bé, aquest retard pot ser més o menys greu i afectar al desenvolupament del llenguatge de manera global o be sols a alguns dels seus codis.

Per "retard de parla" entenem les dificultats que alguns nens presenten en el seu sistema fonològic, sent el seu desenvolupament morfosintàctic i semàntic ajustat a l'esperat per a la seva edat. No es tracta en aquest cas dels errors de parla pròpia de les dislàlies sinó d'una problemàtica més global del sistema fonològic.

• Quant als "retards del llenguatge"fan referència a dificultats globals del llenguatge; el desajustament cronològic es dóna a tots els nivells del sistema: fonologia, morfosintaxis, vocabulari.
• L'afàsia fa referència a distorsions de major o menor grau en els processos de comprensió i/o producció del llenguatge en persones que fins aleshores havien estat oients i parlants normals de la seva pròpia llengua. Aquests trastorns sorgeixen com resultat d'algun tipus de lesió cerebral per traumatismes, tumors o accidents vasculars.
• Quant a la disfàsia (denominada també per alguns autors com "afàsia congènita o de desenvolupament" es tracta d'un trastorn profund dels mecanismes d'adquisició del llenguatge. Sol donar-se un desfasament cronològic important, però a diferència del retard del llenguatge al que fèiem referència anteriorment, en el nen amb disfàsia vam trobar gairebé sempre problemes de comprensió, s'ha agafat com una adquisició que no s'ajusta als patrons evolutius esperats.

  És poc freqüent que els educadors es trobin en les seves aules amb nens que presentin problemes afàsics o disfàsics. Tanmateix, és més habitual que es trobin amb nens que presenten dèficits auditius, motors o cognitius amb conseqüències en l'àmbit comunicatiu i lingüístic.

  Els nens amb aquestes dificultats poden plantejar un continu que pot anar des de lleus problemes de parla fins a greus problemes del llenguatge. Per exemple, en el cas dels nens sords (hipoacusia), les seves dificultats dependran, entre altres, de factors tals com el grau de sordesa, l'adequada adaptació protèsica i la intervenció en el moment adequat, podent presentar greus dificultats en aprendre el llenguatge oral o bé tan sols aïllades dislàlies.

• La afonia és la pèrdua o disminució de la veu. En uns casos és produïda pels esforços fets
  parlant (afonia espàstica); en d'altres, per trastorns psíquics (afonia histèrica,
  afonia paranoica); en d'altres, per lesions produïdes per inflamacions o tumors.
• La disfonia és el trastorn de la fonació degut a canvis en les cordes vocals. La disfonia pot ésser fisiològica, com el cas del "canvi de veu" del noi a la pubertat, o patològica, en
  casos d'inflamacions de la laringe o per lesió nerviosa de les cordes vocals. (Més informació també a :http://www.arrakis.es/~fcoglez21/disfonia.htm

La disfonia es pot definir a grans trets, com una alteració d'un o més paràmetres acústics de la veu: intensitat, altura o to, timbre, durada. En el nen com en l'adult el trastorn pot deure's a una alteració de la laringe o bé a una disfunció entre els diferents òrgans i aparells que intervenes en la fonació.

• La disàrtria és el grau moderat d'anàrtria que consisteix en l'alteració de la funció motora de lesparaules, però no de les funcions superiors de comprensió i de creació d'idees. És
  causada per diverses disfuncions neuromusculars.
• La dislèxia és la dificultat d'identificar, comprendre i reproduir els símbols escrits. Els símptomesque presenta són la confusió de les lletres que tenen semblances gràfiques
  (trastorn òptic) o fonètiques (trastorn acústic) i la anormalitat en l'agrupació de les lletres en formar les paraules (alteració de la funció de globalització o síntesi). Hom ha parat especial atenció en les dislèxies en el camp de la pedagogia en apreciar la dificultat d'un bon nombre d'infants per a l'aprenentatge de la lectura. Bé que pot derivar de pertorbacions cerebrals o nervioses, unides sovint a un cert desequilibri, alguns autors moderns veuen també la causa d'aquella dificultat en certs errors pedagògics (ensenyament prematur o defectuós de la lectura i de l'escriptura), o en alguns trastorns afectius. (Més informació a :http://personales.jet.es/pilisanjose/index2.htm

inici