Els instruments de corda fregada o d'arc deuen el seu nom al fet que les cordes sonen en ser fregades amb un arquet. Constitueixen el nucli principal de l'orquestra i, de fet, en són l'origen. L'orquestra simfònica actual deriva de les orquestres de corda, a les quals es van anar afegint instruments de vent i percussió. Són, també, els únics instruments de corda que formen part permanentment de l'orquestra. Altres instruments de corda, especialment l'arpa, el piano i la guitarra, no hi són pas sempre presents (l'arpa hi és més habitualment, el piano i la guitarra, només quan han de desenvolupar funcions solistes).
Actualment, el grup es composa de quatre instruments: el violí, la viola, el violoncel i el contrabaix, tot i que, històricament, els grups de violes de braç i violes de gamba, dels quals deriven, havien tingut nombrosos components. La diferència entre les antigues violes de braç i les de gamba prové de la manera d'agafar-les per part de l'instrumentista (amb el braç o entre les cames [gambes]). El violí i la viola actuals provenen de les violes de braç i el violoncel, tot i que la manera de tocar-lo recorda a les violes de gamba, té la mateixa morfologia. El contrabaix és l'únic dels quatre que conserva formes més similars a les violes de gamba.
La forma característica de la caixa de ressonància d'aquests instruments, amb les entrades laterals en forma de U, ve donada per la necessitat de facilitar el pas de l'arquet quan aquest frega les cordes extremes.
Les cordes poden ser tocades, també, amb els dits, en una tècnica que s'anomena "pizzicatto", però no sol ser el més habitual en la música clàssica. El contrabaix, en canvi, sol ser tocat només amb els dits en la música de jazz i, també ho és, molt habitualment, en la música de Cobla, especialment en els fragments més forts de les sardanes.

Actualment, el violí i la viola tenen la mateixa morfologia, només que la viola és més gran i està afinada una quinta més avall. La viola té un so més avellutat, però el violí té més possibilitats expressives. Paradoxalment, el violí se sol tocar amb un arquet més llarg que la viola.
Tant la tapa superior com la posterior són convexes, amb perforacions acústiques en forma de "f" en la superior o taula harmònica. El pont s'aguanta sobre la tapa només per la pressió de les cordes. Les quatre cordes estan fixades al cordal per la part de baix i a les clavilles, que en permeten l'afinació, per la part de dalt. Estan afinades per quintes (Sol2, Re3, La3 i Mi4 pel violí i Do2, Sol2, Re3 i La3 per la viola).

A l'interior de la caixa de ressonància hi ha dos elements importantíssims per a la sonoritat de l'instrument: la barra d'harmonia, encolada longitudinalment sota la tapa, i l'ànima, que s'aguanta per pressió entre les dues tapes, mantenint-ne la convexitat i impedint que cedeixin per la pressió del pont.
L'arquet també ha evolucionat de manera notòria des dels seus inicis, en què era simplement un arc de fusta que mantenia les cerres tensades. Posteriorment s'hi va aplicar un sistema de cremallera que permetia a l'instrumentista anar tensant l'arc a mesura que ho necessitava. A mitjans del s. XVIII, però, ja va anar agafant la forma actual, amb la curvatura a l'inrevés i un cargol que permet mantenir la pressió de les cerres en el punt adient.

El violoncel, com ja hem dit més amunt, té exactament els mateixos elements que el violí i la viola, i una morfologia igual. Per raó de la seva mida s'ha de tocar recolzant-lo a terra, per la qual cosa té una pica a la part inferior, regulable de manera que l'instrument pugui quedar a l'alçada més còmoda per l'instrumentista.
Encara que la manera de tocar-lo recordi a la de les violes de gamba, les seves característiques corresponen exactament a les del violí: afinació de les cordes per quintes (i no per quartes), exactament una octava per sota de les de la viola (Do1, Sol1, Re2, La2) i les dues tapes són convexes.
L'instrumentista, per tocar-lo, es col·loca assegut i amb l'instrument entre les cames, tot i que no cal que l'hi aguanti, com en les antigues violes de gamba. Pel demès, la tècnica és similar a la del violí i la viola, excepte certes qüestions de la posició dels dits, donades per la major separació entre les posicions de les notes.

 

El contrabaix, com ja hem dit, és l'únic dels quatre del grup que conserva certes característiques de les antigues violes de gamba: la tapa posterior és plana, no convexa com en els altres tres; les espatlles tenen la forma més caiguda que la dels altres tres (que és pràcticament igual); i, finalment, l'afinació de les cordes és per quartes (i no pas per quintes com els altres tres) (Mi-1, La-1, Re1, Sol1, quan les cordes són quatre).
És el més gran i, per tant, el que fa funcions de baix en el grup, tot i que en el quartet de corda estàndard no hi apareix, per qüestions d'equilibri del so, i aquesta funció la fa el violoncel.
Una altra reminiscència que li queda del temps de les violes de gamba és el nombre variable de cordes. Tot i que el més habitual és que siguin quatre, com ja tenen més que fixat els altres tres membres del grup, és freqüent, en certes zones, l'ús de contrabaixos de cinc cordes (n'hi havia hagut de més) o de tres cordes. Concretament, les Cobles de Catalunya solen utilitzar contrabaixos amb tres cordes, un pont més alt i les cordes de tripa, anomenats verres o violons.

 

Són instruments de corda pinçada aquells en els quals les cordes es toquen directament amb els dits. Són, evidentment, els instruments de corda d'origen més antic, derivats de les arpes sumèries i gregues, de les cítares i les lires gregues i romanes i dels llaüts mesopotàmics.
Els instruments del tipus llaüt (descendents dels antics llaüts i cítares), amb una caixa de ressonància, taula harmònica i mànec per aguantar les cordes, han donat lloc a un innombrable tipus d'instruments en totes les cultures, el més evolucionat dels quals ha estat la guitarra. D'aquest mateix tipus descendeixen, també, els instruments de corda fregada, com ho prova el fet que, en un cert moment històric (s. XVI), a tots aquests instruments se'ls agrupava sota el genèric de violes, distingint entre violes d'arc i violes de mà.
D'entre els altres, descendents de les lires i les arpes, el que ha fet major fortuna és l'arpa moderna o de concert.

Com ja hem dit, la guitarra ha estat, d'entre els instruments tipus llaüt, el que més ha evolucionat.
La caixa de ressonància, en la forma característica de vuit, té les dues tapes planes, amb un forat harmònic rodó al mig.
Sobre el mànec hi ha enganxat el batedor o diapasó, amb trasts que faciliten l'afinació (els trasts no són presents en els instruments de corda fregada).
Històricament, hi ha hagut guitarres amb un nombre variable de cordes, però actualment el model més estès en té sis, afinades Mi1, La1, Re2, Sol2, Si2, Mi3. També existeixen models amb dotze cordes.

 

L'arpa descendeix directament dels instruments de corda més antics coneguts, que consisteixen en un mànec que aguanta un seguit de cordes (una per a cada so) sobre un element que serveix de caixa de ressonància.
L'arpa actual ha augmentat, respecte a les arpes antigues, considerablement el volum i el nombre de cordes, per la qual cosa es va fer necessària la introducció de la columna que aguanta el braç i dóna estabilitat a tot el conjunt.
La diferència principal amb els instruments de corda pinçada tipus llaüt és la no existència de batedor sobre el que vibren les cordes i sobre el que la pressió dels dits escurça la longitud de la corda per fer el so de cada nota. L'arpa, doncs, ha de tenir una corda fixa per a cada nota, cosa que fa que l'instrumentista tingui les dues mans lliures per polsar-les.
Avui dia, les arpes de concert disposen de pedals que fan possible la interpretació de notes diferents amb les cordes.

 

 

El piano és considerat, avui dia, el rei dels instruments, per ser el de majors possibilitats harmòniques i dinàmiques.
En fou inventor, a principis del s. XVIII un tal Cristofori, de Florència, on era mantenidor dels clavicèmbals del príncep de Mèdici. De fet, el muntà dins la mateixa caixa d'un clavicèmbal (instrument també anomenat clave o clavecí), però inspirant-se en el mecanisme dels clavicordis. El clavicèmbal era un instrument de cordes pinçades, si bé era un mecanisme accionat per una tecla el que pinçava la corda i no pas els dits de l'instrumentista. El clavicordi, en canvi, com el piano actual, era un instrument de cordes percudides que portava incorporada, a cada tecla, una tangent metàl·lica que colpejava les cordes. El clavicèmbal tenia unes possibilitats dinàmiques molt limitades i el clavicordi poca potència.

Cristòfori va canviar el sistema de tangents per martells, de manera que el so s'assemblava més al de les cítares de baquetes, que es toquen colpejant les cordes amb unes baquetes, el representant més conegut de les quals és, actualment, el címbalom hongarès.
El primer model fou anomenat "gravecembalo col piano e col forte", precisament per les seves possibilitats dinàmiques, per ser posteriorment anomenat pianoforte i, finalment, senzillament piano.
Cal dir que durant tot el s. XVIII convisqueren amb igual fortuna pianos i clavicèmbals, ja que els pianos primitius no aconseguien la brillantor del so dels claves. No fou fins al s. XIX que el piano es perfeccionà i acabà imposant-se entre els romàntics, sobretot gràcies, en part, a l'elaboració d'uns mobles més robusts que aguanten, actualment, grans "arpes" metàl·liques amb multitud de cordes i, per altra part, al perfeccionament del mecanisme que combina martells i apagadors i la introducció dels pedals, que augmentaren significativament les possibilitats expressives de l'instrument.
Actualment existeixen pianos de cua, amb "l'arpa" de les cordes en posició horitzontal i pianos verticals, amb les cordes en aquesta posició. Tots ells amb un teclat de més de set octaves.