Enllaços

A. Domènech:


Es pot començar el croquis de la virtut cristiana tot contrastant-lo amb la virtut del savi estoic. La llegenda filosòfica atribueix un gran parentiu al cristianisme amb l'estoïcisme. Tot i que avui sabem que aquest parentiu, sovint no és tal, subsisteix en aquest paral•lelisme algun element clau real.
La resignació, que aparentment és comú a tots dos sistemes, als esdeveniments del món. Tanmateix, es tracta d'una resignació distinta.
La resignació estoica es fa per la via de l'acceptació de l'ordre del món, tot treballant sobre les pròpies necessitats, tot extingint desitjos. L'objectiu d'aquest treball sobre el propi aparell psíquic motivacional és el de minimitzar el patiment (o el de maximitzar el plaer que dirien els epicuris), en un món que es considera intransformable:
a) pacífica resignació davant els esdeveniments del món.
b) combativa resolució a combatre els apetits.
(I tot això perquè l'estoïcisme hereda de l'ètica socràtica l'ideal d'autonomia -psíquica i moral- de l'individu).


El pensament cristià està influït, primer per idees estoiques. Però el mateix Agustí ha afirmat en d'altres ocasions l'existència de bones passions. El cristianisme posterior atorgarà (en contra de la tradició estoica) dignitat a les passions. Ja des del començament pot apreciar-se una diferència radical entre el mode estoic d'entendre la vida i la visió cristiana de la mateixa; diferència que torna natural aquesta evolució de l'ús cristià de passio.


"... Els (primers) autors cristians contraposen les passiones no pas la calma del savi, sinó la resignació davant la injustícia; el seu propòsit no és evadir-se del món per a evitar el patiment i la passió, sinó vèncer el món amb el patiment".
"Vèncer el món amb el sofriment".


Res més allunyat del món clàssic d'entendre la vida!


La posició cristiana davant el món.

- No s'enganya metafísicament sobre els horrors de la vida, sobre la naturalesa "caiguda" del món. No fantaseja, com els estoics, un univers òptim regit per la raó divina. (Al contrari, percep bé l'universal "gemegar" de les criatures de que ha parlat Pau en un pas cèlebre de l'Epístola als romans).
Per això la virtut cristiana ha de consistir en l'afany de vèncer-lo. El que és paradoxal és que el cristianisme exhorta els homes a lliurar aquesta batalla sense transformar el món (doncs no es pot posar remei a la "caiguda"), i sense transformar l'individu interiorment (sense amotllar-se).
El cristià ha de vèncer mitjançant el patiment, ha de triomfar del món sense alterar o extingir els propis desitjos. Es més, ha d'exposar-se a ells... i frustrar-los, i així sofrir i mostrar el seu patiment. El virtuós cristià no cerca sortir indemne de la prova de la fortuna, sinó mostrar la solidesa de la seva fe (que és la "consolació" del cristià) deixant-se rebolcar per aquella.
Sant Antoni, no sols lluitava contra els seus desitjos i passions, sinó que els alimentava i multiplicava per a després deixar-los insatisfets, donant-se aquesta mena de turment.

El cristianisme genuí consisteix en la insòlita posició de
1) voler vèncer el món.
2) Voler vèncer la consciència, sense alterar ni el món ni la consciència. (no pot modificar -tot extingint-los o reestructurant la seva ordenació- els desitjos dels individus; doncs aquests desitjos formen part de la naturalesa "caiguda" d'un món al que cal derrotar sense aspirar a reformar).

Es això possible?
D'on prové la força per a vèncer el món arrossegant el sofriment?
- La resposta la dóna Pau (Rom. 7,18):

"Tot allò de bo que hi ha en l'home li ha estat infós per la gràcia; l'home abandonat a si mateix tan sols és capaç d'accions egoistes i pecadores"

La consciència de l'individu està assistida -o pot ser-ho- per la gràcia, amb l'auxili de la qual podrà vèncer el món suportant amb resignació -i inclús cercant-lo- tot el sofriment que aquest pugui presentar.

El virtuós cristià no és autàrquic, no és autònom com el clàssic estoic; necessita del concurs de la gràcia divina, respecte del qual no en té cap control: la gràcia és un do del caprici diví. Precisament, la interpretació extrema d'aquesta doctrina agustiniana de la gràcia facilitarà doctrinalment al protestantisme la defensa de la predestinació. (No res pot fer l'individu per la seva salvació -per comportar-se virtuosament-. O està tocat l'individu per la gràcia divina, o no ho està, però la seva conducta terrenal no canviarà en res la seva probabilitat de salvació.
De manera que el cristianisme renuncia a l'autonomia moral de l'individu, negant-li inclús la capacitat per a fer-se i moldejar-se, per a elegir-se a si mateix. La moral cristiana trenca el vincle entre la "bona" conducta i la salut psíquica i corporal de l'individu.

....................

Agustí observava que l'ús de "passio" en el llatí clàssic difereix de l'ús grec (estoic) perquè no tenia connotacions pejoratives; però tot i així definia les passions coma motius contraris a la raó (encara que no percebés la refinada idea estoica de que el subjecte pot arribar a elegir els motius -eklogé- de la seva acció).
El pensament cristià posterior veurà les passions d'una altra manera, iniciant en certa manera una reconciliació amb elles. Si s'ha de vèncer el món amb sofriment, aleshores algunes passions han de mobilitzar-se a tal finalitat. Viure sense passions és viure sense patir, sense sofriment. Arribar a l'euthymia platònica, o a l'ataraxia estoica, o a l'aolexia epicúria (o al nirvana budista) ha de semblar-li ara al cristià de la Baixa Edat Mitjana no sols un indici de supèrbia pagana, sinó també símptoma de duresa de cor, d'impotència amatòria.
A imitació de Jesús, els cristians han de cultivar la gloriossa passio, que sorgeix de l'ardent amor a Déu. Ni l'home és impasible ni ha de ser-ho, perquè limitat com és, allò l'allunyaria de l'amor a Déu, refredant així la seva relació amb ell. Però Déu mateix sí que és impassible; a Déu es traslladen les característiques més superficials de la serenor clàssica sense minvar el seu amor per nosaltres.
Paulatinament, de "motus animi contra rationem" van passant les passions a ser "motus animi" simplement: el que prefigura la moderna noció de racionalitat.
Aquesta reconciliació medieval tardana -i renaixentista- amb les passions, visible tant a la literatura mística com a l'amorosa, allunya sens dubte al cristianisme del món clàssic. Però en comparació amb el primigeni rebuig paulí de la naturalesa humana, significa també un intent de reconciliació amb l'ésser humà; és una tendència intel•lectual humanista.

- D'on prové aquest moviment favorable a la passió, a la reconciliació amb l'ésser humà "tal com és" ?
- Quins factors incideixen en la seva aparició ?

1) L'auge, a partir del s.XII de la vida ciutadana i de les activitats comercials associades a ella.
No és casual que sigui la nova ordre dels frares franciscans ben integrats a la vida urbana (i per això mateix, rebutjats pels monjos) la que presti un impuls més decidit a la Passió i a la mística a ella vinculada).
I també sorgeix la qüestió.
- Aquest despertar de la vida urbana a Europa, a més d'induir un moviment de reconciliació amb l'ésser humà, amb les seves "passions" mundanes, no porta també, en sentit oposat, a una revitalització de la virtut clàssica, de la virtut de la polis?
- Certament sí (almenys a les ciutats italianes). I cal entendre el context en el que el pensament cristià es troba quan els filòlegs humanistes recreen acadèmicament la idea clàssica de la virtut política ciutadana.

2) En un altre aspecte, a mesura que comunitats i regnes cristians, governats per cristians i amb lleis cristianes, foren escampant-se per Europa, en la mesura també en que l'Església fou afirmant-se com a poder terrenal, l'hostilitat agustiniana a la vida política activa fou fent-se insostenible.

3) A partir del segle XII, assistim a Europa a una progressiva expansió de la utilització del mercat, i això no pot deixar de tenir conseqüències en el comportament dels agents en la vida social. Doncs la interdependència econòmica mediada pel mercat és per definició, un sistema d'interacció entre individus egoistament motivats, i és egoisme, no pas altruisme (o compassió pel proïsme) el que mou a cadascun d'aquells a prestar un servei a altre en l'intercanvi mercantil: no és en atenció a les meves necessitats farà el pa el flaquer i me l'oferirà, sinó en benefici propi.

Durant el segle XVII cau en descrèdit la "indústria" cristiana tradicional de lluita contra les passions. L'apologia absolutista de la sobirania pot veure's com una tècnica o "indústria" alternativa: la de la coerció estatal. Però també és possible una altra via: la compensatòria, basada en la tècnica de combatre el foc amb el foc, de treure un clau amb un altre clau, d'anihilar unes passions amb d'altres:

"Perquè així com en el govern dels estats és necessari a vegades enfrontar una facció amb una altra, el mateix succeeix en el nostre govern interior".

Aquesta idea és aliena a la filosofia clàssica d'ascendència socràtica, per a la que el vici és indivisible: les passions funcionen tot reforçant-se unes a altres, mai anul•lant-se i sols tenen enfront la raó, a la defensora de la virtut.