Enllaços

A. Baig

1.1 Les religions mistèriques.

Durant l'Imperi romà continuaren les principals escoles filosòfiques gregues (platonisme, aristotelisme, estoïcisme, epicureisme), que foren seguides pels romans, però es començaren a barrejar elements de totes elles fins a derivar cap a un marcat eclecticisme. Es produeix, a més, un altre fenomen molt típic de l'època: el sincretisme, és a dir, la mescla d'elements filosòfics i religiosos.
A partir de la proclamació de l'Imperi, s'instaurà la religió oficial, composta per divinitats de distinta procedència i de la qual l'emperador era el pontífex màxim. Aquesta, no obstant, tenia un caire massa formalista i no satisfeia els anhels populars de salvació; per això augmentaren els adeptes a les religions mistèriques vingudes de l'Orient (els cultes de Dionís, de Mitra, etc.) que sadollaven molt millor les necessitats salvífiques i els desitjos de contacte directe amb la divinitat, actituds que havien augmentat progressivament des de la destrucció de les polis per Alexandre Magne. Encara que distintes, totes elles tenien uns trets bàsics comuns. Eren qualificades de "mistèriques" (del verb grec mio = tancar-se) perquè no tenien un caràcter públic, sinó que els seus seguidors, abans de ser admesos a la comunitats dels creients, havien de seguir tot un procés d'iniciació. En totes elles es ret culte a un déu sofrent que mor i reneix a una vida immortal (recordeu el mite de Dionís Zagreu); per això, quan l'aspirant acabava l'etapa iniciàtica, havia de passar simbòlicament, a través d'un ritual, pel mateix tràngol que la divinitat i identificar-se així amb ella. Aquest ritu consistia, normalment, a la submersió de l'iniciat dins aigua o sang d'una bèstia sacrificada, per simbolitzar així que, quan emergia, renaixia a una vida nova i quedava purificat de l'existència mortal anterior. Aquestes religions tenien en comú, també, la celebració d'altres cerimònies a través de les quals els fidels s'unien amb la divinitat. Una de molt característica era la realització d'un àpat en què es menjaven, simbòlicament, el déu (agape).

1.2. Una religió singular: el judaisme.

Una altra de les religions que jugaren un paper important en aquesta època va ser el judaisme, que presentava unes diferències bàsiques amb totes les altres. La més important era el monoteisme: només hi ha un déu, Jahvé, que és transcendent i l'existència del qual la coneixem perquè s'ha revelat a l'home. De fet, s'ha revelat als hebreus, als quals va escollir per mostrar-se, a través d'ells, en un moment determinat, a tots els pobles de la Terra. Aquesta idea havia originat en ells una forta consciència de poble i els cohesionà fins al punt que, tot i essent poc nombrosos, havien aconseguit, cap a la fi del segon mil•leni, conquerir Palestina (La "Terra Promesa") i establir-hi el seu regne. Però, al llarg dels segles, aquest fou conquerit diverses vegades, i els hebreus sofriren diversos captiveris i exilis (com el de Babilònia). Aquests fets els interpretaven com a càstig de Jahvé per haver trencar l'Aliança, però a la vegada, els consideraven una part dels plans divins destinats a preparar-los per a l'adveniment del seu enviat (el Messies). Aquest enviat hauria de restaurar defintivament el regne d'Israel i estendre’l a tots els pobles de la Terra. Tota aquesta història, junt amb els missatges i normes (la "Llei") que Jahvé, a través dels seus profetes, havia enviat al seu poble, eren recollits en els llibres sagrats (la Bíblia).

Aquesta visió particular de si mateixos com a poble generà en els hebreus altres concepcions originals. En oposició a la noció cíclica de la història, pròpia dels grecs, la seva era lineal: el món havia tingut un principi i s'anava desenvolupant segons els plans divins. S'acabaria amb la vinguda del Messies (la Parousia), que el transformaria convertint-lo en "unc el nou i una terra nova". Això implicava dues altres idees: la de creació i la de providència. Totes dues resultaven, com veurem, estranyes a la mentalitat hel•lènica.

Com a creador, Jahvé era amo i senyor de tot, i l'única raó de l'existència i la forma del món era la seva voluntat: la creació era producte d'un acte d'amor. Enfront de l'intel•lectualisme grec, que considerava la voluntat com una simple conseqüència d'allò que la raó mostrava com el millor a fer, per als hebreus la responsable de l'actuació era, en últim terme, la decisió personal. Per això el poble d'Israel, tot i coneixent la llei divina, sovint no la complia. Així és com aparegué el concepte de pecat, una altra de les idees estranyes als grecs, els quals consideraven la mala conducta una conseqüència de la ignorància no pas de la perversitat.


II - SINCRETISME ENTRE RELIGIO JUDAICA I FILOSOFIA: Filó d'Alexandria.

A causa dels successius exilis, molts jueus vivien fora de Palestina, dispersos (diàspora) per diferents regions. Un grup molt nombrós s'havia instal•lat a Egipte, sobretot a Alexandria. Malgrat la forta consciència de poble que mai no perderen, els jueus alexandrins ja estaven, cap al segle II aC, molt hel•lenitzats. Traduïren la Bíblia al grec (Versió dels 70) i començaren a donar-ne interpretacions amarades de termes i idees de la filosofia hel•lenística.

Un dels principals sincretismes entre judaisme i filosofia és el de Filó d'Alexandria (15 aC -41 dC). Segons ell, els textos sagrats tenen un caràcter al•legòric: no s'han de tenir en compte els fets que descriuen sinó les idees que simbolitzen. La vertadera realitat és totalment transcendent i l'home no en pot percebre més que un reflex. Per això, la solució de qualsevol problema d'interpretació bíblica es redueix al descobriment del significat simbòlic, la idea que ens vol transmetre. Així, per exemple, els set dies de la creació no es refereixen a períodes cronològics sinó a l'ordenació interna del cosmos.

Déu és causa total del món i d'ell no en podem dir res més sinó que és; hom no el pot definit, ja que això seria limitar-lo. Es, pròpiament, incognoscible, car no té punt de comparació amb res del que coneixem. No n'hauríem sabut res si no se'ns hagués revelat en la Llei. Per ella en podem conèixer algunes de les seves potències: la creadora, la legisladora, la bondat, etc.. Aquest coneixement es complementa amb el descobriment de les petjades que ha deixat en el món, manifestació de la seva potència creadora. A causa de la seva absoluta transcendència, no ha obrat directament sobre la matèria sinó que ho ha fet mitjançant el Logos, que és la seva intel•ligència, la seva paraula creadora. El logos es manifesta a través dels logoi, que són les expressions actives de Déu, les executores dels seus plans eternament preconcebuts. Aquestes "expressions actives" aviat foren assimilades amb els àngels i els dimonis que trobem en diverses doctrines filosòfiques de l'època (sobretot les gnòstiques). Apareix, així, tota una munió d'éssers intermedis entre Déu i els homes que omplen l'espai supralunar i alguns dels quals són les ànimes. Aquestes, quan s'acosten a la Terra, esdevenen presoneres en els cossos i resten contaminades pel pecat (el mal) que es deriva de la matèria, dels logoi imperfectes. Filó adopta, doncs, la idea platònica de l'home com a compost per dues realitats (cos i ànima), idea completament estranya al pensament hebreu, que entenia l'ésser humà com una unitat indivisible. Per la seva pròpia força les ànimes no podrien escapar del mal, però es poden salvar, amb l'ajut de la gràcia divina, tot seguint un procés d'ascesi que comença amb el coneixement dels àngels i les potències divines, i culmina amb la unió mística amb el Logos, és a dir, retornant al seu origen.


III - EL CRISTIANISME: MES QUE UNA RELIGIO.

3.1. Origen de la nova religió.

En el segle I apareix una nova religió destinada a tenir una influència cabdal en el futur: el cristianisme. Es derivà directament del judaisme -del qual ben aviat se'n distancià-, però incorporà també altres influències de caire religiós (religions mistèriques) i filosòfic. El procés de la seva formació és molt prolongat, ja que les creences bàsiques no es poden considerar com definitivament fixades fins al segle IV, quan s'establí el cànon dels llibres sagrats. El nom de cristià prové de la creença fonamental: que Jesús de Natzaret va ser el Messies -mot traduït al grec, per Cristós, l'"ungit"- que esperaven els jueus. I aquest és considerat, doncs, el fundador de la nova religió. La vida i els ensenyaments de Jesús s'exposen en quatre llibres (Els Evangelis) considerats canònics i en molts d'altres declarats apòcrifs. No se sap la data exacta de la seva redacció, però, en tot cas, no és anterior al 70 -any de la destrucció de Jerusalem- i són plens d'interpolacions posteriors. El que s'exposa en ells és més aviat una interpretació teològica de la vida i la doctrina de Jesús; són, per tant, poc fiables des del punt de vista històric.
La crítica històrica no ha aconseguit descobrir gran cosa de la seva persona i ensenyament: sembla que va morir crucificat cap a l'any 29, en temps del procurador romà Ponç Pilat, segurament pel delicte civil de sedició. De la comunitat cristiana primitiva de Jerusalem en resten també poques notícies, ja que fou destruïda l'any 70 per l'emperador Vespasià. Era dirigida per alguns dels deixebles directes (apòstols) de Jesús. Sembla que aquest cristianisme primitiu estava lligat a una concepció temporal del messianisme judaic, amb un fort contingut apocalíptic i escatològic basat en l'esperança de la immediata salvació per la segona vinguda de Crist, que els alliberaria dels opressors romans. Si fos així, Jesús hauria estat un zelota (revolucionari jueu) que hauria pretès, com tants d'altres cabdills en aquella època, la llibertat del poble jueu.

El cristianisme històric, però, és més aviat el producte d'una interpretació mística de la vida, la passió i la mort de Jesús, que va fer Sant Pau. Aquest sí que és un personatge històricament ben conegut que visqué i escriví abans de l'any 70. Pau de Tars, o Saule, no fou deixeble directe de Crist, ni el conegué personalment, però, tal com ell mateix ens assegura, es convertí al cristianisme a partir d'una revelació personal que rebé de Jesús. Era un jueu hel•lenitzat imbuït de la ideologia salvífica de les religions mistèriques. Per això, el que va fer consistí en transformar aquell concepte zelota de salvació temporal i immediata, entesa com un alliberament político-social, en un projecte pasat/futur de salvació espiritual per l'alliberament del pecat.
La passió i mort de Jesús, que va ser entesa pels seus deixebles, al principi, com un fracàs, Pau la convertí en l'esdeveniment redemptor: Déu va enviar el seu propi fill, que s'encarnà i, mitjançant el seu sofriment, mort i resurrecció salvà tots els homes alliberant-los del pecat. Per tant, la parusia (vinguda del salvador) ja s'ha produït, i només cal que els homes l'acceptin a través de la conversió, i esperin el seu acompliment definitiu al final dels temps amb la segona vinguda del Crist. Així doncs, Jesús ha estat realment el Messies esperat i, a través d'ell, es poden salvar tots els pobles de la Terra i no sols els jueus; només cal convertir-se: seguir el procés iniciàtic, morir a l'anterior vida de pecat a través d'un ritu (baptisme) i acceptar l'acció redemptora de Jesús seguint la seva doctrina -influència de les religions mistèriques-. Aquesta visió paulina es trasllueix també en les obres de Sant Joan.
Resulta difícil d'escatir si aquesta visió, que ha estat històricament la triomfant, té o no a veure amb el Jesús històric. Si fos així, tindria fonament una altra de les interpretacions que s'han donat: més que amb els zelotes, Jesús hauria estat relacionat amb els essenis, una secta jueva de caire espiritualista.

3.2. Una nova concepció del món, de l'home i de Déu.

El cristianisme exercí una influència decisiva en el pensament occidental a través de la introducció d'un conjunt d'idees estranyes a la mentalitat grega, moltes d'elles procedents, com hem indicat, del judaisme, del filonisme i de les religions mistèriques. Les principals són.

a) Monoteisme: desenvolupa la concepció judaica d'un Déu únic, omnipotent, creador, provident i, sobretot, personal (coneix i estima).

b) Primacia de la voluntat: parteix del voluntarisme judaic. Sant Pau diu. "Qui estima Déu, coneix Déu". La fe cristiana exigeix un acte de voluntat per passar del pecat a l'amor a Déu (conversió). Com que la voluntat humana és feble a causa del pecat, Déu va redimir l'home i li concedí la gràcia. La mateixa creació, i també la redempció, han estat actes de voluntat i d'amor divins.

c) Concepció lineal del temps i sentit de la història: aquesta té, com en el judaisme, un principi (la creació) i un final (diferent aquest: la segona vinguda de Crist). La gran novetat és que el propi Déu ha entrat en la història humana en el moment de l'encarnació, i així el temps queda dividit en dos períodes diferents (l'Antic i el Nou Testament).

d) La Veritat: com que per als grecs el món és allò que és i no és producte de res més, cal que tingui en si mateix la raó (el logos) del seu ésser: la missió de la raó humana és descobrir-la. En canvi, com que per als cristians és producte de la creació divina, la raó del seu ésser és en Déu, i nosaltres no l'hauríem poguda conèixer si ell no ens l'hagués revelada. Però, com que ho ha fet, la seva paraula és la veritat absoluta i, per tant, superior a qualsevol tipus de racionalitat. Com a posseïdor de la veritat absoluta, el cristianisme no acceptarà opinions contràries als continguts que considera revelats per Déu.

e) La creació: ja hem dit que aquesta era una idea totalment estranya al pensament grec. En ésser la creació un acte lliure de Déu, el món no és necessari, sinó contingent (podria no haver existir o ésser diferent). Això, juntament amb el concepte de veritat, feia totalment inútil la filosofia, però, com veurem, els pensadors cristians trobaren la manera de fer compatible la revelació amb la raó.

f) L'home: l'home humà és un ésser lliure i, per tant, responsable dels seus actes. En haver estat creats a imatge i semblança divina, tots els homes són iguals i s'han d'estimar amb amor fraternal (caritat); cal abolir, doncs, l'esclavitud. La naturalesa humana, però, és una naturalesa batuda pel pecat original, que merma la seva llibertat i l'inclina cap al mal. No obstant, per la redempció i la gràcia divina, l'home pot redreçar el seu comportament i salvar-se. Aquesta visió ajudava, també, a explicar l'origen no diví del mal, que era una de les obsessions de l'època.

3.3. Confrontació de la religió cristiana amb la filosofia.

Totes aquestes idees topaven tant amb la mentalitat grega i romana com amb els poders establerts (a causa, per exemple, de la defensa de l'abolició de l'esclavitud). Durant els tres primers segles, el cristianisme hagué de suportar una dura lluita, tant a nivell ideològic com polític i social, per a poder subsistir. Les adversitats d'aquests primers temps obligaren els pioners a realitzar un gran esforç de formulació i clarificació dels continguts doctrinals. L'emprengueren tot un seguit d'autors,. anomenats els Pares de l'Església. No resultà fàcil la formulació del dogma i no s'hi arribà sinó després de llargues, virulentes i subtils disputes. Les diverses posicions que enfrontaven els autors eren resoltes en els concilis (Nicea, Efès, Calcedònia, etc.). Les que eren acceptades es consideraven ortodoxes i les altres, herètiques. Algunes heretgies, però, perduraren durant molts segles i constantment en sorgien de noves.
A més d'aquestes lluites ideològiques internes, el cristianisme hagué de polemitzar amb les altres religions i filosofies que competien amb ella per imposar-se a la societat. S'iniciaren així tot un seguit de controvèrsies amb les quals anà definint els punts de coincidència i de contrast amb les altres ideologies.
Respecte a la filosofia, els autors cristians mostraren diferents actituds que es poden resumir en aquestes dues:
a) Actitud oberta, que busca les afinitats entre el cristianisme i la filosofia. Creu que aquesta pot servir per a explicar el dogma.Els principals representants d'aquest corrent són. Sant Justí (S. II), Sant Climent d'Alexandria (s. III), Orígenes (s. III), Sant Gregori Naciancè (s. IV), Sant Gregori Nissè (s. IV), Lactanci (s. IV), etc.

b) Actitud tancada, que considera que la fe, des del punt de vista del pensament, és absurda; es justifica per si mateixa sense necessitat de cap raó ("Crec perquè és absurd"). La saviesa humana no hi té res a dir en aquest terreny. Els principals defensors d'aquesta postura són: Tacià (s. II), Sant Ireneu (s. II), Tertulià (s. III), Arnobi (s. IV), etc.



IV - EL CRISTIANISME FINS AL SEGLE V.

4.1. Els canvis ideològics en el si de l'Església.

La paulatina convergència d'Església i Imperi produí un canvi d'actitud dels cristians enfront del poder i les institucions; si en els primers temps de l'Església hi havia desinterès i rebuig del poder,ja en segle III augmentà la participació dels cristians en la vida pública amb càrrecs en la cort, en l'administració, en l'exèrcit i en la vida econòmica.
Aquest canvi d'actitud fou paral•lel a l'elaboració del cristianisme. En efecte, els Pares, des del segle III, ja no s'interessen tant per polemitzar contra els perseguidors, el pensament pagà o les desviacions herètiques, com per definir els continguts de la nova religió, sistematitzar-los i presentar-los com a continuació i culminació del saber de les antigues filosofies. En aquest període es formularen els dogmes fonamentals i més característics del cristianisme.
En el si de les diferents comunitats cristianes també es produí un canvi ideològic de gran transcendència històrica: les expectatives escatològiques (d'ésjatos: "últim") del pròxim final del món i de l'home, i la immediata segona vinguda de Crist, donaren pas, paulatinament, a la idea d'un llarg pelegrinatge de l'Església sobre la Terra. Això significà que es deixés en un segon terme l'aspecte ritual de purificació i preparació per a l'imminent retorn de Jesucrist, i que es posés en primer pla l'establiment de les bases teològiques de l'Església dels creients.

4.2. Les grans polèmiques teològiques.

Els segles IV i V és el període dels grans Pares de l'Església. Entre els Pares grecs destaquen Sant Atanasi, Sant Basili, Sant Gregori de Nissa i Sant Gregori Naziancè. El primer fou el gran defensor de l'ortodòxia de Nicea enfront d'Arrius; l'últim, l'expositor clàssic del dogma trinitari en polèmica amb l'arrià Eunomi. El dogma trinitari i el cristològic foren els grans temes dels Pares grecs.
Entre els Pares llatins destaquen Sant Ambròs, Sant Jeroni -traductor al llatí de la Bíblia, "La Vulgata"-, i sobretot, Sant Agustí d'Hipona. Els temes del pecat i el mal, la gràcia i la llibertat, la salvació, foren l'objecte de polèmica i reflexió , en especial per part de Sant Agustí.



La polèmica trinitària.

En intentar racionalitzar el contingut doctrinal, els teòlegs cristians volgueren desmarcar-se tant del judaisme com del neoplatonisme. Per això calia definir què és Déu en si mateix i quina relació té amb el món.
Jueus i neoplatònics accepten la unicitat de Déu; però, la relació de Déu amb el món, els primers l'expliquen amb el concepte de creació (producció del no-res) i els segons amb el d'emanació. El cristianisme accepta el concepte de creació i també el d'un Déu únic, però introdueix matisos en l'ésser de Déu. Per explicar les relacions internes de Déu, el cristianisme introdueix el terme de generació: el Pare genera el Fill, i de l'amor de Pare i Fill és generat l'Esperit. Com cal entendre aquesta generació? Es la disputa trinitària. Primer es donaren dues solucions extremes: a) la subordinació: el Fill (Logos) és inferior al Pare (en la línia de Filó i el neoplatonisme); b) el modalisme: Pare, Fill i Esperit són facetes de l'únic Déu. Una i altra tenien conseqüències difícilment assumibles: la primera fa problemàtica la redempció; la segona implica que el Pare també mor. En el concili de Nicea (325), sota la presidència de Constantí, es defineix la relació de Pare i Fill, i en el de Constantinoble (381), la naturalesa de l'Esperit. La solució "ortodoxa" vol ser una via mitjana: contra la subordinació, Pare, Fill i Esperit són considerats de la mateixa naturalesa -"consubstancials"-; contra el modalisme, se'ls considera tres persones distintes.


La polèmica cristològica.

El problema consistia a definir el ser del Fill de Déu i l'explicació de l'Encarnació (déu fet home), on s'implicaven els temes de la redempció i de la salvació dels creients. Les primeres solucions foren també extremes: a) Nestori: en el Fill conviuen dues persones i dues naturaleses (divina i humana); b) monofisisme d'Eutiques: en el Fill hi ha una naturalesa i una persona, la divina. En el concili d'Efès (431) es condemnà Nestori i en el de Calcedònia (451) el monofisisme. L'"ortodòxia" fou també síntesi de les dues posicions: en Crist hi ha dues naturaleses i una sola persona. Així es volia subratllar la perfecta simbiosi del déu-home en l'Encarnació: hi ha mort de Déu i la redempció de Déu; i la mediació salvadora del Fill entre Déu i els homes queda, sembla, perfectament trabada.