Apunts Jota'O

Material de suport de l'assignatura de filosofia per alumnes de primer i segon de batxillerat

 

Índex
Tornar
Sociologia i ciències socials
Naixement i evolució
Globalització

Naixement i evolució de la Sociologia
 
Introducció
Per què la sociologia?
Vivim en un món ambivalent
L'estudi de la sociologia
El pensament sociològic
-Teories
-Els primers teòrics
   August Comte
   Émile Durkheim
   Karl Marx
   Max Weber

 

Teories actuals
-El funcionalisme.
-Teories del conflicte
-L'interaccionisme simbòlic
 

Qüestionari

 

Per què la sociologia?
La Sociologia, com altres disciplines, va néixer per intentar comprendre un entorn que canvia constantment. La sociologia va néixer motivada per les transformacions que varen irrompre de forma decidida i rupturista durant l’època de la revolució industrial d’Occident, en contrast amb les formes de vida característiques de les societats preexistents. El ritme dels canvis socials es va accelerar de tal manera i ha continuant accelerant-se en els nostres dies encara més i de forma molt més acusada.

Què li pertoca de fer a la Sociologia? Doncs explorar les transformacions que han tingut lloc en el passat, així com la comprensió dels grans trets de desenvolupament que avui es manifesten.

Una altra tasca que té encomanada la sociologia és ser-ne conseqüent de la globalització de la vida social. En el passat, aquesta disciplina es va veure dominada per la perspectiva de que les societats podien estudiar-se com unitats independents. I això era, de fet, un miratge. Perquè tampoc mai les societats han estat aïllades, ni tan sols en el passat. Actualment podem observar una evident acceleració dels processos d’integració social: el comerç, les telecomunicacions, els mercats financers....

Vivim en un món ambivalent

Vivim en un món ambivalent: Arreu sorgeixen problemes preocupants, però alhora també tenim unes extraordinàries promeses de cara al futur, com mai. Vivim en un món accelerat, de canvis constants, travessat per conflictes enquistats, tensions i divisions socials. També som conscients dels atacs destructius de la tecnologia envers el medi ambient. I, també, al mateix temps, mai com abans tenim al nostre abast controlar el nostre destí i millorar les nostres vides.

¿Com va sorgir aquest món? ¿Per què les nostres condicions de vida actual són tan diferents de les dels nostres avantpassats? ¿Quin rumb prendrà el canvi en el futur? Aquestes són les preocupacions i el leitmotiv de la sociologia.

La SOCIOLOGIA és l’estudi de la vida social humana, dels grups que la composen, de les seves societats. Té un abast amplíssim, ja que aplega des de fenòmens efímers i passatgers entre individus que es troben al bell mig del carrer fins la investigació de processos socials globals com l’auge del fanatisme religiós arreu del món.

Com contemplem el món? Doncs segons la “nostra” motxilla cultural, social, segons les nostres “ulleres” mentals. La sociologia ens mostra la necessitat d’adoptar un punt de vista molt més ampli: ¿per què som allò que som? ¿Per què actuem precisament d’aquesta manera? La sociologia ens ensenya que allò que considerem “normal”, “natural”, “inevitable”, “bo”, o “vertader”, pot no ser així i que allò “normal” de les nostres vides està enormement influït per forces històriques i socials. La perspectiva sociològica, requereix la imatge “d’ull de bou” dels fotògrafs, requereix de la comprensió de les formes subtils i també complexes en què es mouen les nostres vides individuals, doncs, en un grau o en un altre reflecteixen els contextos en els quals ens ha tocat viure.

Aquest constant passar d’allò global a allò concret és essencial en aquesta disciplina. No podem caure en un procés rutinari d’adquisició de coneixements

L’estudi de la sociologia

La “totalitat sociològica” ens permet d’adonar-nos de que molts esdeveniments que semblen preocupar únicament l’individu, de fet, estan relacionats amb assumptes més generals. Per exemple, EL DIVORCI, pot resultar un procés molt difícil per qui ho està passant i convertir-se en un problema personal. No obstant això, també pot ser un assumpte públic en una societat com la nostra on aproximadament més d’un terç dels matrimonis se separen durant els seus primers deu anys ‘existència. Un altre exemple, L’ATUR. Pot ser una tragèdia individual per algú que es acomiadat i no pot trobar una altra feina, però el problema va més enllà del nivell de la desesperació personal quan en una societat milions de persones es troben en la mateixa situació, i és aleshores quan es converteix en un assumpte públic que expressa àmplies tendències socials.

Per bé que tots estem influïts per contextos socials, el nostre comportament no està del tot condicionat per ells, doncs tenim la nostra pròpia individualitat i l’anem forjant. La tasca de la sociologia consisteix en investigar la connexió existent entre allò que la societat fa de nosaltres i el que fem de nosaltres mateixos. Les nostres activitats donen forma al món social que ens envolta i, alhora, el món social també ens dóna forma a nosaltres.

L’estructura social
Aquest concepte és emprat per designar als contextos socials de la nostra vida no tan sols es composen d’una col•lecció aleatòria d’esdeveniments i accions, sinó que, de diverses maneres, estan estructurats, és a dir, segueixen una pauta. La nostra manera de comportar-nos i les relacions que mantenim uns respecte dels altres presenten regularitat. Tanmateix, l’estructura social no és quelcom fix ni definitiu, sinó que estan sempre en procés. Els components bàsics d’aquesta estructuració (que són els éssers humans) la reconstrueixen a cada moment.

EL PENSAMENT SOCIOLÒGIC

La sociologia com gairebé totes les disciplines de les ciències humanes no compta amb un cos d’idees la validesa de les quals és acceptada per tothom. Els sociòlegs discuteixen sovint entre ells a l’hora de plantejar com cal estudiar el comportament humà i quina és la millor manera d’interpretar els resultats de les investigacions. I això té la seva lògica, doncs la sociologia té a veure amb la nostra pròpia vida i el nostre propi comportament, de manera que estudiar-nos a nosaltres mateixos és una empresa de les més difícils a realitzar.

Teories

Un dels primers temes de debat que va encetar aquesta disciplina tan jove va ser l’impacte de la industrialització sobre la societat. La investigació empírica mostra de forma descriptiva COM succeeixen les coses, però la sociologia no consisteix solament en constatar FETS, per bé que siguin d’extraordinària importància, sinó que vol anar més enllà: PER QUÈ succeeixen les coses. I per assolir aquest objectiu hem d’aprendre a elaborar teories explicatives.

Per exemple, sabem que la industrialització ha tingut una influència fonamental en el naixement de les societats modernes, però ¿quins són els seus orígens i les condiciones que van possibilitar que això es produís? ¿Per què trobem diferències entre els processos d’industrialització de diferents societats? ¿Per què s’associa la industrialització a determinats canvis en la forma de castigar els delictes? ¿Per què associem la industrialització a determinats canvis en els sistemes matrimonials i familiars?. És per això que és necessari el pensament teòric.

Les TEORIES impliquen l’elaboració d’INTERPRETACIONS ABSTRACTES que puguin emprar-se per tal d’explicar una amplia varietat de situacions reals. En definitiva, necessitem teories que ens ajudin a comprendre els fets. Els fets no parlen per si mateixos:necessiten unes “ulleres” per a ser descodificats.

Els primers teòrics

Abans del naixement de la societat moderna moltes persones creien que mols successos naturals, com ara els terratrèmols, eren causats pels déus o per determinats esperits. Per tant, val a dir que l’estudi sistemàtic de la societat humana és quelcom relativament recent. Els seus orígens es remunten a finals del segle XVII i inicis del segle XVIII. El context que donà origen a la sociologia fou el seguit de canvis fulminants precipitats per la Revolució Francesa de 1789 i el naixement de la Revolució industrial a Europa. La ruptura dels modes de vida tradicionals propiciada per aquests canvis fou la causa de que alguns pensadors intentessin desenvolupar una nova comprensió tant del món social com del món natural.

Un factor principal fou la utilització de la ciència en comptes de la religió per comprendre el món Les qüestions a les que van intentar respondre aquests teòrics fou: ¿Què és la naturalesa humana? ¿Què és el que explica l’estructura actual de la societat? ¿Com i per què canvien les societats? Actualment, si fa no fa, són aquestes mateixes preguntes les que els sociòlegs prenen respondre. És ben cert, però, que el món modern és radicalment diferent al del passat; és per això que la sociologia intenta contribuir a la comprensió d’aquest món i intenta albirar el que ens depara el futur.

AUGUST COMTE
Molts autors participaren en els orígens del pensament sociològic. Però es concedeix especial importància a Auguste Comte (1798-1857), encara que només sigui perquè va ser ell qui va encunyà el terme “sociologia”. Inicialment, Compte parlà de “física social” per referir-se al nou camp d’estudi, però en aquell moment alguns dels seus contemporanis intel•lectuals també emprava aquest concepte. Comte va voler distingir la seva perspectiva de la dels altres i així va encunyà el terme “sociologia” per tal de descriure la disciplina que pretenia instaurar.

El pensament de Comte reflecteix en certa manera els turbulents esdeveniments de la seva època. La Revolució Francesa havia produït canvis socials notables i el desenvolupament industrial estava alterna la vida tradicional de la població francesa. Comte intentà de crear una ciència de la societat que pogués explicar les lleis del món social de la mateixa manera que les ciències naturals explicaven el funcionament del físic. Comte reconeixia que cada disciplina científica té el seu propi objecte d’estudi, creia que totes comparteixen una lògica i un mètode científic comuns, l’objectiu del qual és mostrar lleis universals. De la mateixa manera que el descobriment de lleis en el món natural ens permet de controlar i predir els fenòmens que ens envolten, desvetllar les que regeixen la societat humana podria ajudar-nos a “dissenyar” el nostre destí i millor el benestar de la humanitat. Comte assenyalà que la societat s’ajusta a lleis invariables de forma molt similar a com ho fa el món físic.

Segons Comte, la sociologia era una ciència positiva que havia d’aplicar a l’estudi de la societat mètodes científics igual de rigorosos que els que emprava la física o la química per estudiar el món físic. El POSITIVISME sosté que la ciència ha de centrar-se només en allò que és observable mitjançant l’experiència. Partint de la base d’una acurada observació podem inferir lleis que expliquin la relació entre els fenòmens observats. Posteriorment, un cop compresa la relació entre els esdeveniments, els científics poden predir com tindran lloc altres fenòmens futurs. La sociologia, segons l’enfoc positivista, pot produir coneixements socials basats en dades empíriques procedents de l’observació, la comparació i l’experimentació.

La llei dels tres estadis de Comte assenyala que els esforços humans per comprendre el món han passat per tres estadis: el teològic, el metafísic i el positiu. En el teològic, allò que guiava el pensament eren les idees religioses i la creença en què la societat era l’expressió de la voluntat divina. En l’estadi metafísic, que començà aproximadament durant el Renaixement, la societat passà a considerar-se com quelcom natural, no sobrenatural. L’estadi positiu, propiciat pels descobriments i avenços de Copèrnic, Galileu i Newton, va impulsar l’aplicació de les tècniques científiques al món social. En concordança amb aquesta idea, Compte considerava que la sociologia era l’última ciència que restava per crear –tot seguint així l’exemple de la física, la química i la biologia-, per bé que la sociologia era la més significativa i complexa de totes.

Al final de la seva vida, i empès per una ambició optimista va exigir l’establiment d’una “religió de la humanitat” que abandonés la fe i el dogma per abraçar bases científiques. La sociologia ocuparia el centre d’aquesta nova religió. A Comte el preocupaven les desigualtats que estava produint la industrialització i l’amenaça que suposaven per a la cohesió social. Al seu parer, a llarg termini la solució passava per generar un consens moral que ajudés a regular la societat, o a mantenir-la unida, malgrat les noves desigualtats. Bé, podem dir que l’aportació de Comte va ser molt important per arribar a la professionalització posterior de la sociologia com a disciplina acadèmica.

ÉMILE DURKHEIM (1858-1917)

Els escrits d’aquest autor francès han tingut una influència més duradora en la sociologia moderna que els d’Auguste Comte. Va recollir alguns elements de l’obra de Compte, però Durkheim considerava que la major part dels seus treballs eren massa especulatius i abstractes, i que no havia assolit allò que s’havia proposat: donar a la sociologia una base científica. Segons Durkheim, la sociologia era una ciència nova que podia emprar-se per tal de dilucidar les tradicionals preguntes filosòfiques mitjançant anàlisi de tipus empíric. Durkheim –coincidia en això amb Comte- creia que havíem d’estudiar la vida social amb la mateixa objectivitat amb que els científics s’ocupen de la naturalesa. El primer principi de la sociologia per a Durkheim era “estudiar els FETS SOCIALS com si fossin coses”. I amb això volia dir que la vida social pot ser analitzada amb el mateix rigor que els objectes o fenòmens naturals.

Va tractar mols temes. Tres foren d’importància cabdal: 1) la sociologia com a ciència empírica; 2)l’ascens de l’individu , i la formació d’un nou ordre social, i 3) les fonts i naturalesa de l’autoritat moral en la societat. També va tractar assumptes com la religió, la desviació i la delinqüència, i el treball i la vida econòmica.

Segons Durkheim, la principal preocupació intel•lectual de la sociologia és l’estudi dels FETS SOCIALS. Més que estudiar els individus, els sociòlegs han d’analitzar els fets socials: aspectes de la vida social, com ara la situació de l’economia o la influència de la religió, que modelen les nostres accions com a individus. Durkheim creia que les societats tenen la seva pròpia realitat; és adir, que la societat no es composa només de les accions i interessos de cadascun dels seus membres. A parer de Durkheim, els fets socials són formes d’actuar, pensar o sentir externes als individus i tenen una realitat pròpia al marge de les vides i percepcions dels seus integrants.

Els fets socials també tenen un poder coactiu sobre els individus. Tanmateix, la gent no acostuma a reconèixer aquest caràcter condicionant dels fets socials. Això és degut a que, en general, les persones accepten els fets socials lliurement, tot creient que actuen amb voluntat pròpia. A parer de Durkheim, sovint la gent no fa més que seguir les pautes habituals de la seva societat. Els fets socials poden condicionar l’acció humana de diferents maneres, que van des d’un rotund càstig (en el cas d’un delicte, per exemple) fins el rebuig social (en el cas d’un comportament inacceptable), passant per un simple malentès (en el cas d’un ús equivocat de l’idioma).

Durkheim acceptava que els fets socials són difícils d’estudiar perquè, com són invisibles i intangibles, no poden observar-se directament. En comptes d’això, les seves propietats han de posar-se de manifest indirectament mitjançant l’anàlisi dels seus efectes o analitzant els intents que s’han fet per expressar-les, com són les lleis, els textos religiosos o les normes de conducta escrites. En estudiar els fets socials, Durkheim subratllava com era d’important que era abandonar els prejudicis i la ideologia. Una actitud científica exigeix una ment oberta a les evidències sensorials i lliure d’idees preconcebudes procedents de l’exterior. Durkheim afirmava que només es podien generar conceptes científics mitjançant pràctiques científiques. Va desafiar els sociòlegs a estudiar les coses tal com són i a elaborar nous conceptes que reflecteixen la vertadera naturalesa d’allò social.

A Durkheim li preocupaven, com a d’altres fundadors de la sociologia, els canvis que s’estaven produint en la seva època, canvis que transformaven la societat. Tenia un especial interès en la solidaritat de tipus social i moral, és a dir, la que manté unida a la societat i evita que es precipiti en el caos. La solidaritat es manté quan els individus aconsegueixen integrar-se en grups i es regeixen per un conjunt de valors i costums compartits. A la seva primera gran obra, “La divisió del treball social”, Durkheim presentà una anàlisi del canvi social que propugnava que l’adveniment de l’era industrial comportava l’aparició d’un nou tipus de solidaritat. Quan plantejava aquest argument, Durkheim contraposava dues classes de solidaritat (la mecànica i l’orgànica), tot relacionant-les amb la divisió del treball, el desenvolupament de la diferenciació entre diverses ocupacions.

Segons Durkheim, les cultures tradicionals en les que es donava una reduïda divisió del treball es caracteritzaven per una solidaritat mecànica. Com la majoria dels membres de la societat realitzen ocupacions similars, les uneixen les experiències comunes i les creences compartides. La força d’aquestes creences tenen un caràcter repressiu: la comunitat castiga immediatament a qualsevol que qüestioni les formes de vida convencionals. Resta poc espai per al dissentiment individual. Per tant, la solidaritat mecànica es basa en el consens i en la similitud de creences. Tanmateix, les forces de la industrialització i de la urbanització han produït una creixent divisió del treball que ha contribuït a la fallida d’aquest tipus de solidaritat. Per Durkheim, l’especialització de les tasques i la creixent diferenciació social en les societats avançades anaven a produir un nou ordre en el que hauria una solidaritat orgànica. A les societats que es caracteritzen per aquest tipus de solidaritat les mantenen unides la interdependència econòmica de les persones i el reconeixement de la importància de les aportacions alienes. A mesura que s’expandeix la divisió del treball, la gent depèn cada cop més dels altres, perquè cada persona necessita productes i serveis que els proporcionen els que tenen altres ocupacions. Les relacions de reciprocitat econòmica i de dependència mútua arriben a substituir les creences compartides coma fonament del consens social.


Tanmateix, els processos de canvi que succeeixen en el món contemporani són tan ràpids intensos que donen lloc a dificultats socials encara més grans. Poden tenir efectes pertorbadors sobre les formes de vida, la moral, les creences religioses i les pautes quotidianes tradicionals, sense proporcionar uns nous valors clars. Durkheim vinculava aquestes inquietants condicions a l’ANOMIA, la sensació de manca de sentit o de desesperació que provoca la vida social moderna. En general, els controls i criteris tradicionals que acostumava a proporcionar la religió s’han vist destruïts pel desenvolupament social modern, i això deixa a molts individus de les societats contemporànies amb la sensació de que la seva vida quotidiana no té sentit.

En un dels seus més famosos estudis, Durkheim va analitzar el suïcidi, un fenomen que sembla un acte purament personal, resultat d’una profunda infelicitat de l’individu. Tanmateix, Durkheim assenyala que els factors socials tenen una influència decisiva en el comportament suïcida, i l’anòmia és una d’aquestes influències. Les taxes de suïcidi assenyalen, any rere any, una pauta regular que ha d’explicar-se sociològicament.
 

El suicidi, segons Durkheim

Un dels estudis sociològics clàssics que ha estudiat la relació entre l’individu i la societat és l’anàlisi del suïcidi que va fer Durkheim (publicat originalment el 1897). Encara que els éssers humans es vegin a si mateixos com a individus que actuen per voluntat pròpia i elecció personal, sovint és la societat la que conforma els seus comportaments i la que els ofereix un model. L’estudi de Durkheim mostrava que fins i tot un acte tan personal com el suïcidi es veu influït pel món social.

Abans de l’estudi de Durkheim ja s’havien dut a terme investigacions sobre el suïcidi, però ell fou el primer que va insistir en que calia donar-li una explicació sociològica. Els escrits anteriors havien reconegut la influència dels factors socials sobre el fenomen, però les explicacions que havien donat al fet de que un individu fos més o menys procliu a suïcidar-se s’havien centrat en consideracions racials, climàtiques o en d’altres consideracions relacionades amb problemes mentals. Tanmateix, segons Durkheim, el suïcidi era un fet social que només podia explicar-se mitjançant altres fets socials. El suïcidi no era només la suma d’una sèrie d’actes individuals: era un fenomen en el que apareixien certes pautes.

En examinar les xifres de suïcidi oficials de França Durkheim s’adonà que alguns tipus de persones tenien més tendència a suïcidar-se que d’altres. Va descobrir, per exemple, que hi havia més suïcidis entre els homes que entre les dones; més entre els protestants que entre els catòlics; més entre els rics que entre els pobres, i més entre els solters que entre els casats. Durkheim també va percebre que els índex de suïcidi solien ser menors en temps de guerra i majors en les èpoques de canvi econòmic i d’inestabilitat.

Aquests descobriments feren concloure a Durkheim que hi ha forces socials externes a l’individu que influeixen en el nombre de suïcidis. Va relacionar la seva explicació amb la idea de solidaritat social i amb dos tipus de vincles socials: la INTEGRACIÓ SOCIAL i la REGULACIÓ SOCIAL. Durkheim creia que era menys probable que es treiés la vida les persones que estaven molt integrades en grups socials i els desigs i aspiracions dels quals es trobaven regulats per normes socials. Va identificar quatre TIPUS DE SUÏCIDI, segons fos la presència o absència relativa de la integració i la regulació:

-En els suïcidis “EGOISTA” allò propi és l’escassa integració social. Tenen lloc quan un individu està aïllat o quan els seus vincles amb un grup es debiliten o es trenquen. Per exemple, l’escàs nombre de suïcidis entre els catòlics podria explicar-se a partir de la força de la seva comunitat social, mentre que la llibertat personal i moral dels protestants comporta que “estiguin sols” davant Déu. El matrimoni protegeix del suïcidi en integrar l’individu en una relació social estable, mentre que les persones solteres segueixen estant més aïllats dins la societat. Segons Durkheim, el menor nombre de suïcidis en temps de guerra pot interpretar-se com un signe de la major integració social.

El suïcidi “ECONÒMIC” es produeix per la manca de regulació social. Amb això Durkheim es referia a les condicions socials de l’ANOMIA, situació en la que les persones es queden “sense normes” degut a un ràpid canvi en la societat o a la inestabilitat d’aquesta. La pèrdua d’un punt fix de referència per a les normes o desigs –com la que es dóna en èpoques de convulsions econòmiques o de conflictes íntims com un divorci- poden alterar l’equilibri entre les circumstàncies d’una persona i els seus desigs.
 


KARL MARX
Les idees de Karl Marx (1818-1883) contrasten força amb les de Comte i Durkheim, però, com també ells, va intentar explicar els canvis socials que estaven succeint durant la Revolució industrial. Quan Marx era jove, les seves activitats polítiques li varen reportar molts problemes amb les autoritats alemanyes i, després d’una breu estança a França, es va exiliar definitivament a Gran Bretanya. Marx va assistir al desenvolupament de les fàbriques i de la producció industrial, així com al de les desigualtats que generava. El seu interès en el moviment sindical i en les idees socialistes es va palesar en els seus escrits, que apleguen diversos camps. Gran part de la seva obra se centra en qüestions econòmiques, però sempre va entortolligar-los amb les institucions socials. L’obra de Marx doncs està farcida d’interessants observacions sociològiques. Fins i tot els seus crítics més severs reconeixen que la seva obra fou molt important per al desenvolupament de la sociologia.

El capitalisme i la lluita de classes

Marx va escriure sobre diferents períodes històrics, però va focalitzar la seva atenció en el canvi en l’època que li va tocar viure. Per a ell, les transformacions més importants d’aquest període estan vinculades al desenvolupament del CAPITALISME, sistema de producció que contrasta radicalment amb els anteriors ordres econòmics de la història, ja que comporta la producció de béns i serveis per vendre’ls a una àmplia gamma de consumidors. Marx identificà dos elements principals dins les empreses capitalistes. La primera és el CAPITAL: qualsevol actiu, ja siguin els diners, les màquina o fins i tot les fàbriques, que pot emprar-se o invertir per crear altres actius. L’acumulació de capital va unida al següent element, EL TREBALL ASSALARIAT, format pel conjunt de treballadors que no posseeixen els mitjans per guanyar-se la vida i que han d’acceptar la feina que els donen els propietaris del capital. Marx creia que aquests últims, els CAPITALISTES, constitueixen una classe dominant, mentre que el gruix de la població constitueix una classe de treballadors assalariats o CLASSE OBRERA. Quan es va estendre la industrialització, un gran nombre de camperols que solia mantenir-se amb el treball agrícola es va traslladar a les ciutats que aleshores estaven en procés d’expansió i això va ajudar a constituir una classe obrera URBANA. A aquesta classe obrera també se l’anomena PROLETARIAT.

Segons Marx, el capitalisme és per si mateix un sistema classista en el que les relacions de CLASSE es caracteritzen pel conflicte. Per bé que els propietaris del capital i els treballadors depenen els uns dels altres (els capitalistes necessiten mà d’obra i els treballadors un salari), aquesta dependència està molt desequilibrada. La relació entre les classes es basa en l’EXPLOTACIÓ, ja que els treballadors tenen poc o cap control sobre el seu treball i els empresaris poden general guanys tot apropiant-se del que produeixen els treballadores amb el seu treball. Marx creia que el conflicte que enfronta les classes pels recursos econòmics s’agreujaria amb el pas del temps.

El canvi social: La concepció materialista de la història

La perspectiva de Marx es basava en el que ell va anomenar la concepció materialista de la història. Segons aquest enfocament, les principals causes del canvi social no són pas les idees o els valors dels éssers humans. Ans al contrari, el canvi social està condicionat principalment per influències econòmiques. El conflicte entre les classes constitueix el motor del desenvolupament històric: és el motor de la història. Així ho diu al “Manifest Comunista”, escrit el 1848 amb F. Engels: “Tota la història humana fins als nostre dies és la història de la lluita de classes”

Tot i que Marx va centrar gairebé tota la seva atenció en el capitalisme i en la societat moderna, també va examinar com s’havia desenvolupat les societats en el curs de la història. Segons Marx, els sistemes socials passen d’una forma de producció a una altra (ja sigui de forma gradual o mitjançant una revolució), provocat per les contradiccions que es produeixen en les seves economies. Va posar èmfasi en l’existència d’una progressió d’estadis històrics que començava amb les primitives societats comunistes de caçadors i recol•lectors per passar després als sistemes esclavistes de l’Antiguitat i als feudals, que es basaven en la divisió entre propietaris de terres i serfs. L’aparició de mercaders i artesans va assenyalar l’inici d’una classe comercial o capitalista que després va desplaçar la noblesa terratinent. D’acord amb aquesta visió de la història, Marx assenyalà que de la mateixa manera que els capitalistes s’havien unit per enderrocar l’ordre feudal, també ells serien substituïts quan s’instaurés un nou ordre: el COMUNISME.

Marx creia en la inevitabilitat de la revolució obrera que havia d’enderrocar el sistema capitalista i propiciar una nova societat sense classes, és a dir, sense divisions a gran escala entre rics i pobres. Amb això no volia dir que haguessin de desaparèixer totes les desigualtats entre els individus, sinó que la societat ja no estaria dividida entre una petita classe que monopolitza el poder econòmic i polític i una gran massa de persones que gairebé no es beneficia de la riquesa que genera el seu treball. El sistema econòmic passaria a ser de propietat comunal i s’establiria una societat més humana que l’actual. Marx creia que en la societat del futur la producció estaria més avançada i seria més eficient que en el sistema capitalista.

L’obra de Marx va tenir una profunda influència al segle XX. Fins a finals dels anys 80 del segle XX un terç de la població de la terra vivia en societats, com ara la Unió Soviètica i els països de l’Europa Oriental, els governs dels qual deien inspirar-se en les idees de Marx.



MAX WEBER

Al igual que Marx, Weber (1864-1920) no és només un sociòleg. Va tractar camps diversos. Va desenvolupar gran part de la seva carrera acadèmica a Alemanya on va néixer i era un gran erudit. Els seus estudis tracten d’economia, el dret, la filosofia i la història comparada, a més a més de la sociologia, i gran part del seu treball se centra també en el desenvolupament del capitalisme i en els trets que diferenciaven la societat moderna d’altres formes d’organització social anteriors. Mitjançant una sèrie d’estudis empírics, Weber va indicar algunes de les característiques fonamentals de les societats industrials modernes i identificà debats sociològics clau que segueixen essent cabdals per als sociòlegs actuals.

Com d’altres pensadors del seu temps va intentar comprendre la naturalesa i les causes del canvi social. Va estar influït per Marx, però fou també molt crític amb algunes de les principals idees. Rebutjava la concepció materialista de la història i considerava que els conflictes de classe eren menys rellevants del que suposava Marx. Segons Weber, el canvi social és igualment significatiu. La seva obra “L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme” suggereix que els valors religiosos (especialment aquells associats al puritanisme) varen tenir una importància fonamental en la creació del capitalisme. A diferència d’altres sociòlegs de la primera fornada, Weber creia que la sociologia havia de centrar-se en l’ACCIÓ SOCIAL, no pas en les estructures. Va assenyalar que la motivació i les idees de l’ésser humà són les forces que impulsen el canvi: les idees, els valors i les creences tenen poder per produir transformacions. Segons Weber, els individus disposen de la capacitat per actuar lliurement i conformar el seu futur. No creia, com indicaven Marx i Durkheim, que hagués estructures fora dels individus o independents d’ells. Ans al contrari, les estructures socials es formen mitjançant una complexa interconnexió d’accions. La tasca de la sociologia és la de comprendre els seus significats subjacents.

Alguns dels escrits més influents de Weber reflectien aquesta preocupació per l’acció social, en analitzar el caràcter distint de la societat occidental en comparació amb altres grans civilitzacions. Va estudiar les religions de la Xina, la Índia i Orient Mitjà i amb aquestes investigacions feu aportacions clau a la sociologia de la religió. Després de comparar els sistemes religiosos dominants a Xina i la Índia amb els occidentals, Weber va arribar a la conclusió de que alguns aspectes de la doctrina cristiana havien tingut un paper fonamental en l’aparició del capitalisme. Al contrari de Marx, aquesta perspectiva no sorgia únicament de les transformacions econòmiques, sinó que, segons Weber, les idees i valors culturals ajuden a que es constitueixi una societat i conformen les nostres accions individuals.

Un important element de la perspectiva sociològica de Weber era la ideal del TIPUS IDEAL, un model conceptual i analític que pot emprar-se per tal de comprendre el món.
Tot i que en la vida real, els tipus ideals són infreqüents, són construccions hipotètiques que poden ser útils, ja que qualsevol situació del món real pot interpretar-se mitjançant la comparació amb un tipus ideal. És a dir, serveixen com a punts de referència fixos. El tipus ideal tampoc és un objectiu perfecte o desitjable.. Weber va utilitzar els tipus ideals en els seus escrits sobre els tipus de burocràcia i de mercat.

La racionalització

Segons Weber, l’aparició de la societat moderna fou acompanyada d’importants canvis en les pautes de l’acció social. Creia que les persones s’estaven apartant de creences tradicionals basades en la superstició, la religió, el costum i en hàbits molt arrelats. Així, els individus cada cop realitzaven més càlculs racionals i instrumentals que tenien en compte l’eficiència i les futures conseqüències de les seves accions. En la societat industrial a penes hi havia espai per als sentiments i per fer les coses d’una determinada manera, simplement perquè s’havia fet així durant generacions. El desenvolupament de la ciència, de la tecnologia moderna i de la BUROCRÀCIA era descrit per Weber col•lectivament com RACIONALITZACIÓ: l’organització de la vida social i econòmica en funció de principis d’eficiència i recolzant-se en coneixements tècnics. Si en les societats tradicionals els principals components que definien les actituds i valors de les persones eren la religió i costums molt arrelades, la societat moderna es caracteritzava per la racionalització d’un nombre creixent d’àrees vitals, que anaven des de la política i la religió fins l’activitat econòmica.

A parer de Weber, la Revolució industrial i el sorgiment del capitalisme eren mostres d’una àmplia tendència que conduïa a la racionalització. El capitalisme no estava dominat pas pels conflictes de classe, com pensava Marx, sinó per l’ascens de la CIÈNCIA i la BUROCRÀCIA: les organitzacions de gran dimensió. Segons Weber, el caràcter científic d’Occident era un dels seus trets més rellevants. La burocràcia, la única forma d’organitzar amb eficiència un gran nombre de persones, augmenta amb el desenvolupament econòmic i polític. Weber emprava el terme DESENCÍS per descriure com, en el món modern, el pensament científic havia escombrat del passat les forces del sentimentalisme.

Tanmateix, Weber no es mostrava del tot optimista en allò referent als resultats de la racionalització. Es preocupava que la societat moderna fos un sistema que aixafés l’esperit humà en intentar regular totes les esferes de l’existència. A Weber l’inquietaven sobretot les conseqüències potencialment asfixiants i deshumanitzadores de la burocràcia i les seves implicacions per al destí de la democràcia. El programa de la Il•lustració del segle XVIII, que pretenia fomentar el progrés, la riquesa i la felicitat tot rebutjant els costums i la superstició i abraçant la ciència i la tecnologia, posseïa els seus propis perills.

RESUM
Semblances entre primers sociòlegs: desig de comprendre el canvi de la societat.; desenvolupar formes d’estudi del món social que poguessin explicar el funcionament general de les societats.
Diferències: Mentre que Durkheim i Marx se centraven en la gran influència de les forces externes a l’individu, Weber pretenia que l’individu pot actuar creativament sobre el món exterior. Mentre que Marx assenyalava el predomini de les qüestions econòmiques, Weber considerava la importància d’una sèrie de factors molt més àmplia.
Aquestes diferències d’enfocament s’han mantingut durant la història de la sociologia.

TEORIES ACTUALS.
El funcionalisme, els enfocaments que es basen en el conflicte i l’interaccionisme simbòlic. Aquestes tres perspectives enllacen directament amb Durkheim, Marx i Weber.


EL FUNCIONALISME
Sosté que la societat és un sistema complex les diverses parts de la qual funcionen conjuntament per generar estabilitat i solidaritat. Segons aquest enfoc, la disciplina sociològica ha d’investigar la relació existent entre cadascuns dels components de la societat i la que es dóna amb el conjunt d’aquesta.

Per entendre aquesta concepció val la pena recórrer a la ANALOGIA ORGÀNICA. La societat funciona com un organisme viu. Exemple: si volem estudiar com funciona el cor hem de mostrar de quina manera es relaciona amb altres parts del cos.

El funcionalisme subratlla la importància del CONSENS MORAL per al manteniment de l’ordre i l’estabilitat socials. El consens moral es dóna quan la majoria de les persones d’una societat comparteixen els mateixos valors. Per als funcionalistes, una societat està en el seu estat normal quan hi ha ordre i equilibri: aquesta harmonia social es basa en l’existència d’un consens moral entre els membres d’aquesta societat. Per exemple, segons Durkheim, la religió reforça l’adhesió de les persones als valors socials centrals i, per això, contribueix al manteniment de la cohesió social.

Probablement, fins a la dècada dels anys seixanta el pensament funcionalista fou la tradició teòrica més rellevant en sociologia, sobretot als Estats Units: Talcott Parsons (1902-1979) i Robert K. Merton (1910-2003), ambdós molt influïts per Durkheim.

En els darrers anys, l’acceptació del funcionalisme ha minvat força. En haver-se centrat tant en la importància de l’estabilitat i l’ordre ha minimitzar les divisions o desigualtats socials que es basen en factors com la classe, la raça i el gènere. Molts dels seus crítics comparteixen la idea de que l’anàlisi funcionalista atribueix a les societats qualitats que no posseeix.

TEORIES DEL CONFLICTE

Subratllen la importància que tenen les estructures dins la societat. També proposen un “model” global per explicar el seu funcionament. Rebutgen la importància central que el funcionalisme atribueix al consens. Ans al contrari, reforcen la importància social de les divisions. D’aquesta manera, se centren en qüestions com el poder, la desigualtat i la lluita. Sovint assenyalen que la societat es composa de grups diferents que persegueixen els seus propis interessos. L’existència d’aquests implica la constant possibilitat de conflicte i que uns grups es beneficien més que d’altres. Els teòrics del conflicte examinen les tensions socials que es registren entre els grups dominants i els desafavorits, i pretenen comprendre com s’estableixen i perpetuen les relacions de control.

Un dels enfocaments més influents dins la teoria del conflicte és el marxisme, doncs l’obra de Marx subratllava els conflictes de classe. És possible realitzar nombroses interpretacions de les principals idees de Marx i en l’actualitat existeixen escoles de pensament marxista que adopten posicions teòriques molt diferents. Totes les versions dels marxisme es distingeixen de la majoria de les restants tradicions sociològiques en que els seus autors ho consideren una mescla d’anàlisi sociològica i reforma política, doncs pretenen la transformació social.

No obstant això, no totes les teories de conflictes tenen un enfoc marxista i alguns teòrics del conflicte s’han vist influïts per Weber: Ralph Dahrendorf (1929). Dahrendorf assenyala que els pensadors funcionalistes només tenen en compte la vessant de la societat relacionada amb els aspectes de la vida social en els que existeix harmonia i acord. Dahrendorf, per contra, creu que els conflictes i la divisió social són igualment importants o més. El conflicte, afirma Dahrendorf, sorgeix principalment dels diferents interessos que tenen els individus i els grups. Marx veia aquesta diversitat d’interessos en termes de classe, però Dahrendorf la relaciona amb un context d’autoritat i poder més ampli. Totes les societats es divideixen entre els que tenen l’autoritat i els que, en general, es veuen apartats d’ella, entre els governants i els governats.

L’INTERACCIONISME SIMBÒLIC.

Influència de l’obra del filòsof nordamericà G. H.Mead (1863-1931). L’interaccionisme simbòlic sorgeix de la preocupació pel llenguatge i el significat. Mead sosté que és el llenguatge allò que ens fa éssers autoconscients, és a dir, coneixedors de la nostra pròpia individualitat i capaços de veure’ns des de fora tal i com ho fan els altres. L’element clau en aquest procés és el SÍMBOL, que és quelcom que representa una altra cosa. Per exemple, les paraules que emprem per anomenar alguns objectes són, de fet, símbols que representen allò que volem dir. La paraula “llibre” és el símbol que utilitzem per descriure un conjunt de fulls relligats escrits que ens proporcionen informació variada. Els gestos o formes de comunicació no verbal també són símbols. Fets com saludar algú amb la mà o fer un gest groller té un valor simbòlic. Mead indica que ens valem d’uns símbols i una complicitat en les nostres interaccions amb els altres. Atès que els éssers humans viuen en un ric univers simbòlic, gairebé totes les seves interaccions comporten un intercanvi de símbols.

Aquests sociòlegs subratllen el paper d’aquesta interacció en la creació de la societat i de les seves institucions. Se li ha criticat, però de prescindir de qüestions de més importància, com ara el poder i l’estructura dins la societat i com serveixen aquests elements per condicionar l’acció individual.
 

QÜESTIONARI

1. Per què; quins factors fan que aparegui la sociologia?
2. Quina funció s’atorga a la sociologia?
3. Quin factor determinant del nostre temps condiciona l’estudi de la sociologia?
4. Posa algun exemple que nosaltres considerem d’un fet o situació “normal” i que creguis que no ho seria tant des de ulls més distants als nostres.
5. Amb les teves paraules, intenta explicar què entens per “estructura social”
6. Quin va ser un dels primers debats de la sociologia, en els seus inicis?
7. Com creus que la industrialització va introduir canvis en els sistemes matrimonials i familiars?
8. Per què creus que la Revolució Francesa i els canvis polítics que ella provoca influeix en els inicis de la sociologia com a nova disciplina?
9. Com anomena Comte en un començament a aquesta nova ciència? Per què inventa, doncs, el nom de “sociologia” per a anomenar la nova ciència social?
10. Quin significat té el mot “positiu” en la visió de Comte?
11. Què en saps de la llei dels tres estadis de Comte? Comenta-la breument.
12. Quins fenòmens preocupaven Comte malgrat la seva visió optimista de la història?
13. Què critica Durkheim de l’obra de Comte? I en què coincideix?
14. Quin és el primer principi o concepte bàsic de la Sociologia, segons Durkheim?
15. Com interpretes la següent frase referida a Durkheim: “Els fets socials també tenen un poder coactiu sobre els individus”?
16. Com explicaries la “solidaritat mecànica”, i la “solidaritat orgànica” de Durkheim?
17. Esbrina el significat d’”anòmia” que encunya Durkheim. Creus que actualment es dóna aquest fenomen. Intenta posar algun exemple.
18. Quins factors t’han semblat més rellevants que explicarien el suïcidi, segons l’estudi realitzat per Durkheim?
19. En què consisteix “l’explotació”, segons Marx?
20. Quin significat tindria l’expressió “la concepció materialista de la història”?
21. Estàs d’acord o no amb Marx: que el sistema capitalista és injust. Dóna raons a favor i en contra d’aquesta afirmació.
22. En què discrepa Weber de Marx? En què discrepa Weber de Marx i de Durkheim?
23. A què anomena Weber “procés de racionalització”?

 

 

 

Per comentaris i suggeriments: joancampeny@yahoo.es