Enllaços

Esquemes 1
Esquemes 2

 

Presocràtics Dels presocràtics a Plató (exercicis de repàs) Aristòtil Sofistes i Sòcrates Filosofia Hel·lenística El Món romà. Època Medieval

Plató. La República René Descartes David Hume Stuart Mill F. Nietzsche

Presocràtics


per Neus P. Curs 05-06

1. Per què els milesis volien explicar-ho tot a partir d’una sola substància? Et sembla que és un bon principi epistemològic? Per què?
- L’activitat racional consisteix en la tendència a trobar una unitat més enllà de la diversitat. Així, un dels objectius dels milesis era trobar una sola llei a partir de la qual s’expliqués tota la realitat. En aquest intent per entendre la realitat, els milesis van suposar que tot allò que hi ha en l’univers, tot i la diversitat, està compost per una única substància que amb la pròpia dinàmica ha donat orígen als éssers concrets. Amb aquesta teoria, s’abandonaren tots els pensaments relacionats amb el mite i la intervenció divina en l’explicació de l’origen i la composició de l’univers.
- Les teories monistes són un bon raonament en quant a l’explicació del perquè de la diversitat a l’Univers. Basar-se en l’existència d’un element primari que evoluciona és senzill i és pot demostrar. Una persona sempre és ella mateixa i sempre l’anomenarem de la mateixa manera tot i que el seu cos hagi evolucionat, hagi estat sotmès a un procés de canvi en algun moment de la vida.

2. Compara les teories dels tres milesis: en què s’assemblen i en què es diferencien?
- Tales defensava que la substància d’on tot prové era l’aigua o l’element humit en general. I que el mateix foc, que creiem que és contrari, també se n’alimenta ja que l’atreu o l’evapora. Tales escollí l’aigua perquè és l’únic element que se’ns mostra en la natura en els tres estats (líquid, sòlid i gasós).
- Anaximandre creia que la substància original no podia ser cap dels elements concrets perquè els uns són contraris als altres i cap no es pot convertir en el seu contrari. Considerà que tots havien de provenir d’una substància primària que fos indeterminada i pogués adoptar qualsevol determinació, a la qual anomenà àperion. Així doncs, creia que el moviment va causar que els contraris s’anessin separant creant grans capes esfèriques. Aquesta dinàmica d’invasions fa que tot estigui en evolució constant.
- Anaxímenes va considerar que l’àpeiron d’Anaximandre era massa abstracte. No entenia com d’una substància indeterminada podien sorgir unes altres determinades. La substància que li semblà que podia ser el principi originari de totes les coses era l’aire, element que té la propietat de poder-se condensar o expandir-se. D’aquesta manera, creia que si la quantitat era més o menys elevada donava lloc a propietats diferents i que les diferències qualitatives es podien explicar per diferències purament quantitatives.

 Fes-ne una crítica: què trobes de positiu i de negatiu en cada una?
- La base del pensament de Tales és bastant acertat en quant definir l’aigua com l’element primogeni a causa de la seva existència en tota la natura en els tres estats. Mentre que les teories d’Anaxímenes i Anaximandre són massa abastractes. En la consideració que una substància indeterminada pot crear-ne altres de determinades, és des del meu punt de vista estrany.

 ¿Creus que han tingut alguna importància pel que fa al desenvolupament de la ciència moderna o més aviat han estat un obstacle? En quins aspectes?
- Cadascuna de les teories dels milesis serveix per trobar nous punts que millorar o en els quals profunditzar. Així doncs, aquestes teories són les primeres i de cap manera pot ser un obstacle sinó l’inici del pensament que més tard conduirà a uns altres pensaments que nosaltres creurem certs. Un bon exemple és la teoria atomista formada per Leucip de Milet i desenvolupada per Demòcrit d’Abdera i que ha tingut un gran ressò en la història del pensament d’Occident. Segons la teoria atomista, tota la realitat està formada per un nombre infinit de partícules, invisibles a causa de la seva petitesa. Actualment, la teoria que predomina en respecte a la composició de tots els elements és l’atomista, tot està format per aquestes partícules diminutes que anomenem àtoms.

3. Per què el pitagorisme es considera més aviat un corrent filosòfic que no pas una secta religiosa?
- Tot i que els pitagòrics creien en el component místic, ja que van ser influits per les religions místiques i en concret per les creences òrfiques, existeix un component bàsicament racional en el qual es basaven les seves teories. Així doncs, els pitagòrics creien que si l’estudi era la via per adquirir la perfecció, no podia ser un estudi qualsevol sinó el dels nombres i les figures geomètriques. D’aquesta manera van arribar a creure que els nombres constituïen la base de tota la realitat.
 Et sembla que conté elements purament religiosos? Quins són únicament religiosos i quins únicament filosòfics?
- Els elements religiosos són tots aquells que van adoptar de les creences òrfiques: el seu déu era Dionís, la dualitat de la persona (ànima i cos), la reencarnació… Els aspectes purament filosòfics són la base que tota la realitat ha estat formada per la perfecció dels nombres, el concepte de la limitació i la il•limitació com a elements anteriors als nombres, l’harmonia com a element que regeix totes les coses, la consideració que la Terra era esfèrica i no constituïa el centre de l’Univers sinó que girava al voltant del Sol i el concepte de Cosmos com a un conjunt d’esferes girant de forma constant i uniforme.

4. Quins aspectes dels pitagòrics han perdurat en la nostra cultura?
- Un dels conceptes que ha perdurat en la nostra cultura és la creença que la Terra és esfèrica i no és el centre de l’Univers sinó que gira entorn del Sol com a qualsevol altre planeta.
 Fixa’t en les columnes dels oposats i comenta-les també en aquest sentit, respecte tant dels elements que hi surten com de les valoracions implícites.
- Tots els oposats de la taula s’han mantingut en la nostra cultura per designar el contrari de l’altra. L’única dualitat que no és del tot clara és oblong – cuadrat, si bé oblong significa quelcom de forma allargada, i avui en dia considerem rodó el contrari de cuadrat.
- Actualment, la societat ja té assolits aquests valors i és gairabé impossible que es qüestioni la possibilitat que dreta no és el contrari d’esquerra.
Comentari del professor:
Respecte a la resposta a la pregunta núm. 1, es podria afegir també que els monistes incorporen, tot reciclant-lo, el saber del mite, que, seguint el model genètic, fan derivar la physis d'un sol element.
Respecte als aspectes positius de la filosofia de Tales podem esmentar el fet que trenqués amb la tradició i acudís a explicar la physis mitjançant elements que s'hi troben a la mateixa physis, com ara l'aigua, per tal d'explicar la transformació contínua que pateix la naturalesa; pel que fa a Anaximandre podem subratllar l'intent seu d'indicar que la substància o arjé havia de ser més subtil tot i que no fos perceptible als sentits, allò indeterminat, tot fugint de la visió més simplista de l'element concret, i d'Anaxímenes, el criteri de quantificació per tal d'explicar el canvi: és a dir la quantitat determina el pas a la qualitat.


5. Què es vol donar a entendre quan es diu que Parmènides és un filòsof eleàtic?
- L’escola d’Elea aplegà un conjunt de filòsofs l’activitat dels quals va tenir lloc principalment a aquesta mateixa ciutat del sud d’Itàlia. Parmènides es considera un filòsof eleàtic perquè en va ser el principal representant ja que va inaugurar la metafísica o ontologia, és a dir, l’estudi del SER en general. Dit d’una altra manera, què vol dir que les coses SÓN a Occident.

6. A quina banda del Mediterrani podem situar a Parmènides: més oriental que occidental? Té importància això?
- La ciutat d’Elea es trobava al sud d’Itàlia. Té importància perquè voldria dir que pertany al grup de filòsofs itàlics que tenen un interès més gran per les qüestions de “la forma” o abstracció, que no pas els filòsofs orientals, anomenats materialistes o jonis.

7. Va escriure alguna obra Parmènides? En cas afirmatiu, digues com és la seva estructura.
- Parmènides va escriure un poema filosòfic del qual ens han arribat uns cent cinquanta versos agrupats en un proemi o introducció i dues parts: “Via de la veritat” i “Via de l’opinió”. Parmènides presenta el seu discurs com si es tractés de la revelació d’una deessa i fa servir un llenguatge argumentatiu volgudament contundent en forma d’estructures disjuntives (o A o B) i hipotètiques (si A, aleshores B) ben travades.

8. Quin aspecte en comú comparteix amb els pitagòrics?
- L’aspecte que comparteix amb els pitagòrics és el dualisme contraposat i també caràcter de misteri religiós en el proemi o introducció. En aquest, s’hi narra el viatge del poeta en un carro que el porta fins a la deessa. És allà on aquesta li fa una revelació que tindrà el valor d’una experiència mística en què es passa de l’error (Via de l’opinió: de les aparences, del ser i no ser. Crítica als jonis materialistes que formulen el canvi de forma contradictòria) a la veritat (Via de la veritat o coneixement cert, el SER sempre és)

9. Quin és el fons de la proposta de Parmènides, més enllà del seu estil poètic i misteriós?
- La reflexió de Parmènides condueix a l’afirmació de la identitat: el que ÉS és, i el que no és, no és. En el fons d’aquesta proposta, Parmènides es troba amb el problema lingüístic ja que acceptant una predicació negativa com a procediment lògic es suposa l’afirmació de la no-existència..
10. Per què es diu que Parmènides rebutja la formulació física (explicació de com funciona la physis) dels milesis?
- Parmènides rebutja la hipòtesi inicial dels milesis segons la qual alguna cosa pot arribar a ser si no era prèviament, és a dir, del no res no es pot originar una cosa determinada. Suposa l’afirmació de la no-existència. El SER és un verb que té un valor predicatiu (SER determinada qualitat: fred, calent, alt, baix...) i també existencial (EXISTIR) La forma com els materialistes monistes explicaven el canvi, segons Parmènides era incorrecta, ja que representava passar del SER al no SER i a l’inrevés quan deien que les coses canviaven de qualitat (en aquesta transformació contínua que és la naturalesa).

11. A quina conclusió arriba Parmènides en nom de la lògica respecte al discurs sobre la physis dels monistes?
- Parmènides arriba a la conclusió que no hi ha pluralitat, no hi ha moviment, ni dinàmica, ni canvi i, per tant, tampoc no hi ha naixement ni destrucció. Però per donar una explicació a l’experiència diària que mostra un món variable i plural, Parmènides decideix que la raó és allò que ho explica tot i, d’aquesta manera, nega qualsevol valor de veritat als sentits, que tan sols generen una doxa, una opinió, només perceben allò que canvia, les aparences, i no pas allò que sempre roman constant, el SER.

12. Per què Empèdocles, Anaxàgores i Demòcrit són anomenats filòsofs pluralistes?
13. Com intenten superar els pensadors posteriors a Parmènides les contradiccions que aquest filòsof assenyala en referència al saber sobre la Physis?
- Tots tres filòsofs accepten les “regles de Parmènides” respecte al verb SER: no es pot explicar el canvi tot dient que és el pas continu del SER al no SER; és a dir, no reneguen dels principis de Parmènides, però tampoc no es resignen a deixar d’explicar el món, la physis, de manera material o física (no abstracta). Així, doncs, els pluralistes postulen que la realitat no ha sorgit d’un únic principi o element, sinó de diversos elements materials, i la varietat o diversitat del món respon a una combinació múltiple d’aquests elements sempre existents. És a dir la suma del SER sempre és constant i mai no deixa d’existir (ni minva ni creix). Al igual que Parmènides, els tres accepten que no és possible ni la creació ni l’anihilació de les coses sinó que existeixen combinacions d’elements preexistents i ETERNS (sempre SÓN)

14. Quina proposta d’entre els dels filòsofs pluralistes t’atrau més? Justifica-ho.
- La teoria que més m’atrau és la d’Empèdocles d’Agrigent. La teoria dels quatre elements, foc, aire, aigua i terra, com arrels de les coses i l’existència de l’amor (atracció) i l’odi (repulsió) com a mecanismes per crear agregats que després formaran cossos específics (un arbre, un ocell...), des del meu punt de vista, és força peculiar i una manera senzilla, si cap, d’explicar la formació de les coses. I considero que aquest punt li dóna un cert to estrany i místic , i és precisament això el que m’atrau.
- Amb Anaxàgores, doncs s’avança en concretar que “en tot hi ha de tot”, que el nombre de partícules presents en cada cosa o element és infinit, i només així es pot explicar que totes les coses es transformin en totes les coses.
- M’atrau més la proposta de Demòcrit perquè és la que més s’assembla a la ciència actual i em sorprèn que fa 2.500 anys ja es pogués formular una hipòtesi així sense els mitjans necessaris i amb l’única eina que disposaven: el raonament.

15. Enfront dels mites, dogmàtics, tancats i indiscutibles, el pensament racional combina la crítica i la teoria. Desenvolupa aquest argument, encara que sigui breument.
- El pensament racional es fa públic amb les seves teories i s’exposa a la crítica. Amb això, s’ajuda a aprofundir en les explicacions que cada cop s’esdevenen més comprensibles. El debat públic és molt important per al progrés en el coneixement i l’origen d’altres principis que reafirmin, concretin o contradiguin els anteriors. Per tant, les teories mai no són definitives sinó que es poden sotmetre a discussió.

16. Què es pretén expressar quan s’afirma que els milesis introdueixen el principi epistemològic bàsic per a tota la ciència posterior?
- Es vol expressar que tots els fenòmens obeeixen a unes lleis immutables, de manera que, si es descobreixen aquestes, es pot predir què passarà i així es podrà controlar i usar el curs de la naturalesa en benefici propi. D’aquesta manera, s’estableix la relació d’aquest principi dels milesis amb les lleis universals que ha aconseguit establir la ciència en l’actualitat a través d’estudis i comprovacions.

17. Justifica la següent expressió: “En les diferents teories dels presocràtics ja trobem la majoria d’elements bàsics en què es fonamentarà l’explicació científica del món”…
- Que els milesis intentaven explicar tota la realitat a partir d’una sola substància, i per tant, a partir d’una sola llei.. O b é que en alguns dels principis dels pluralistes es troben les bases de la ciència actual. Per exemple, la idea que la diversitat és aparent i que, per contra, la realitat és una de sola i que l’atribució de tots els fenòmens s’atribueix a unes poques causes. Actualment, se sap que totes les coses estan formades per partícules diminutes imperceptibles als sentits humans, els àtoms, i que aquest conjunt forma la realitat que nosaltres veiem cada dia, és a dir, la teoria dels pluralistes s’ha fet palesa amb la comprovació mitjançant els instruments més sofisticats que avui tenim a l’abast.
- També podem afegir que la reducció dels aspectes qualitatius als quantitatius (l’aplicació de les matemàtiques a la physis, sobretot a partir del Renaixement), la utilització d’analogies.

18. En què consisteix el model biològic organicista? Què significa hilozoisme?
- Consisteix en explicar que la natura és com un gran animal que està composat per diferents òrgans: els éssers que viuen en ella, on cadascun té una finalitat dins d’aquest cos que explica la seva raó de ser. Tota la matèria experimenta un canvi constant, s’autotransforma per la seva pròpia matèria.
- El mot hilozoisme prové d’hylé “matèria” i zoé “vida”. Tot allò que és natural està dotat de vida. Per tant, la natura no és matèria “morta”, inerte, sinó autotransformadora i dinàmica: viva.


EL PROBLEMA DEL CANVI (Guthrie). Comentari

Resposta de Jordi M. 2n Bat 04-05


La pregunta de com entendre i per què succeeix, si succeeix, el canvi, va començar a plantejar-se al segle VI a.C., a Milet, perquè va ser el lloc i època on es van donar les condicions, coneixements i inquietuds necessàries per realitzar-se aquesta pregunta.
Tres filòsofs, representants de l’escola jònia, van ser els primers a plantejar-se aquesta pregunta. Per ells, la qüestió que principal era, de què estava fet el món?, ja que cercaven un element constant en un món en perpetu canvi segons ens diuen els sentits. Tales, Anaxímenes i Anaximandre, van dir que tot està format a partir d’una sola matèria, la qual, variant en quantitat i/o forma, crea totes les coses existent al món. Bàsicament, i de forma bastant raonable i lògica, van pensar en allò que donava la vida, segons el parer de cada filòsof, per assignar-li aquest qualificatiu de “matèria” mare de la resta de coses existents al món.
La fixació d’aquests filòsofs per cercar la resposta del problema del moviment en el fet de que està composta la matèria, els va fer mereixedors de ser coneguts com a materialistes.

Més endavant, altres dos filòsofs, van plantejar el problema de forma diferent. Un era l’antítesi de l’altre, encara que tot s’ha de dir, han sofert una greu esquematització de les seves idees massa important, un encasellament erroni.
Un d’aquest dos filòsofs, va ser Heràclit, abans la fixació havia estat en l’estabilitat, però Heràclit afirma que aquesta immutabilitat es impensable, tot està en constant canvi. Tot neix de la lluita, de la guerra. Les coses canvien perquè lluiten entre elles, i aquesta guerra es la que proporciona l’equilibri. L’imatge que representa el món és el foc; aquest està en constant canvi i subsisteix perquè ‘lluita’ contra l’aire, el destrueix. Però no s’ha de pensar pas que Heràclit pensi que tot esdevé del foc, per éll el foc només es una imatge d’aquest funcionament del món, ja que per a éll, el món no esdevé d’una substancia primària com pensaven els materialistes, sinó que el món sempre ha estat, i sempre serà, el que es ara; no es va crear.
El seu ‘rival’, era Parmènides. En contra del que pensa Heràclit, i en contra de tota lògica, la dels sentits, Parmènides afirma que res esta en moviment, TOT està estàtic i que el que ‘creiem’ moviment es simplement una engany dels sentits. En què es basa Parmènides per afirmar això? Per explicar-ho em de fer palès en el significat de les paraules. Per a ell el problema ‘radica’ en el verb ser, ‘ser’ volia dir existir, encara que s’utilitzava també per atribuir propietats a un conjunt determinat. Ara bé, quant aquest conjunt es mou, varia, diem que canvia, i canviar volia dir, “convertir-se en allò que no s’és”, si extrapolem existir per és, arribem a: “convertir-se en allò que no existeix”, i s’hi deixa d’existir ja no varia perquè no es d’aquest món. Tot el sustent de la teoria parmenidiana es basa en aquesta incongruència del significat de les paraules, que podria resoldre’s definint canviar com: “convertir-se en quelcom diferent”. Parmènides també sostenia, que si tot l’espai està ocupat, el moviment resta impossible, ja que no podem ocupar un lloc on ja hi ha alguna cosa emplaçada.
Amb aquest ‘joc’ de paraules, amb l’ús d’una lògica basada en el llenguatge, el qual s’ha de donar per irrefutable per sostenir aquesta teoria, però el llenguatge es un invent humà no exempt d’errors, recordem-ho, Parmènides va produir un impacte importantíssim en la filosofia de l’època i va marca un punt a l’historia de la filosofia, un impacte que va fer que la filosofia es plantegés de forma diferent a partir d’ell.
No hem de deixar de remarcar, però, que tant Heràclit com Parmènides, han estat injustament encasellats en dos pensaments irreconciliables, oposats, però rés més lluny de la realitat, ni Heràclit era plenament heraclitià, ni Parmènides plenament parmenidià, per trobar algú plenament heraclitià hem de recórrer al seu deixeble, Cràtil. Per Heràclit, a pesar del perpetu canvi, tot conjunt tenia ‘quelcom’ que feia que continués sent el que era, encara que canviés; les aigües d’un riu van fluent i mai son les mateixes, però nosaltres sempre identifiquem aquell flux d’aigües distintes, com el mateix riu.

Anys més tard, Plató va intentar tornar a donar resposta al problema del canvi. Plató estava fortament influenciat per Heràclit i Parmènides, per tant, el seu problema va resultat d’intentar combinar dos teories, en principi, tan distanciades. Per solucionar aquest problema i no deixar res en l’ambigüitat o l’escepticisme, Plató va generar dos mons, un, el que vivim, i l’altre,el món de les Idees, on es troben els valors absoluts, l’estabilitat. Tot el que hi ha en el nostre món son simples imitacions imperfectes de l’ideal, del valor absolut del món de les idees. Tots els llops son burdes imitacions imperfectes de l’idea, del valor absolut de llop. Per això, encara que els ‘clons’ imperfectes d’aquest món variïn constantment, tenen quelcom que ens recorda a el valor absolut d’aquest. Per explicar aquest fet, Plató recorre a la reminiscència, afirmant que tot humà te una anima immortal, coneixedora de tots aquests valors absoluts, i que mitjançant les ‘aproximacions’ o còpies imperfectes del món en que vivim, aquesta rememora el valor absolut. Aquest fet comporta afirmar a Plató que, l’esser humà no aprèn, només recorda el que ja sap.
El deixeble de Plató, Aristòtil, però adopta un ‘caire’ més científic. El seu pensament es basa, certament en Plató, i n’extreu d’ell la base de la seva teoria, però rebutja el món de les idees. Per a Aristòtil, aquest quelcom que ens fa identificar un conjunt, amb una idea, encara que aquest canviï, esta inclòs en aquest conjunts, no estem evocant cap món extern i perfecte on existeixen uns valors absoluts, sinó que aquesta valors son intrínsecs en la matèria. Com a primer biòleg que podem tractar a Aristòtil, intenta cercar el problema del canvi en els essers vius i la natura. Per justificar aquesta variació, i seguint identificant aquest conjunt amb la mateixa idea encara que varií, recorre al ser en acte i ser en potència. El ser en acte es allò que un es un moment determinat, i ser en potència, allò que pot arribar a ser, es a dir, un nen, no es un home, es un nen (ser en acte), però l’organisme té la informació necessària per que aquest nen pugui arribar a esdevenir un home (ser en potencia).
Hem de remarcar, que tant Aristòtil com Plató van abandonar la teoria dels jònics que per a trobar la resposta del problema ens hem de preguntar de què està fet el món, sinó que cercaven la solució estudiant les formes d’aquests, ja que si tot ve d’un mateix material, el problema radica en les formes que adopta aquest, i estudiant això, podrem trobar la solució al problema.

PROBLEMA DEL CANVI A LA FILOSOFIA GREGA
(Comentari del professor Jota'O)

- El problema del canvi aplega dos aspectes cabdals del que suposa la filosofia:
- El problema del coneixement com a tal.
- Com explicar les transformacions que es donen a la naturalesa.

- Podem establir 5 etapes: dels monistes milesis fins a Aristòtil.

1. Monistes materialistes:
- Partim del concepte de Physis = moviment = vida (en el grec clàssic l'arrel "fio" significa tot plegat).
- Cal buscar les causes i l'origen de la physis (naturalesa), no pas en la intervenció divina (ruptura amb el mite o explicació tradicionalista).
- Es busca l'arkhé (element priomordial, mare, d'on brollen i que és arreu).
Per explicar el canvi es cau en una confusió entre el valor predicatiu del verb ser (tenir una determinada qualitat: l'aigua calenta es refreda), i el sentit existencial (existir -calent- o no existir -fred-). Així sembla com si en canviar de qualitat es deixés d'existir.
CANVI: Les coses deixen de ser l'arkhé (no ser), per convertir-se en d'altres coses (ser), o bé el seu "contrari".
- CANVI D'ESTAT: LLuita de contraris. És l'expressió que utilitzen els monistes.

2. Heràclit i Parmènides.

Heràclit: Cal copsar (Logos) què hi ha més enllà de la lluita de contraris (del canvi d'aparences). Cal buscar aquesta harmonia de contraris, allò que romangui constant malgrat aquesta lluita de contraris (o canvi). Per això ho simbolitza amb el foc: inestable i estable alhora.

Parmènides. Insatisfacció davant l'explicació que fan els monistes del canvi, i el moviment.
Problema lingüístic (confusió en l'ús del verb ser).

CONTRA MONISTES MATERIALISTES: Les coses sempre són (vol dir que el canvi o transformacions de la naturalesa no es poden explicar mitjançant l'expressió "naixer i/o mort del SER). NO podem dir que l'Arkhé (Ú, Aigua, Aire, etc..) -SER- desapareix de l'existència, o bé s'"engreixa", o bé "minva".

Conclusió (a causa d'aquesta confusió del sentit predicatiu i existencial del verb ser: Si el moviment s'explica com els monistes (ser/no ser/ser/no ser...), doncs, si és així, no hi ha moviment ni canvi.

EL SER (quantitat) sempre és constant. No hi ha augment ni disminució del SER (Ho exemplifica amb una esfera on no hi ha mai el buit).

3. Pluralistes.

Atès que Parmènides dóna una explicació massa abstracta, tot i que té raó en el mal ús que s'ha fet del verb ser per explicar el canvi mitjançant un únic arkhé, els pluralistes ho expressaran d'una altra manera.

Però també s'allunyaran de Parmànides perquè els filòsosfs pluralistes són naturalistes i pretenen continuar explicant la physis (la naturalesa) acudint a elements també físics o materials. És a dir, segueixin la tradició materialista dels milesis, però tot acceptant, alhora, les "regles lingüístiques" de Parmènides respecte del verb SER: no podem dir que el canvi = a augment (naixement) , o bé més abundància del SER (disminució del SER).
En definitiva, la suma del SER sempre ha de ser constant, i no pas com deien els milesis que d'un sol arkhé o element primigeni en sorgien (naixien) molts.
Proposta: EL SER ( o arkhés) sempre són els mateixos (el mateix SER). El canvi, o diversitat de la naturalesa no obeeix a cap naixement o mort del SER, sinó a una diferent combinació interior dels elements del SER. SER = SER (Exemple cassolà: amb 4 xifres podem composar un nombre molt gran de matrícules de cotxes, o del caixer automàtic).

4. Plató.

Però tampoc els filòsofs posteriors quedaran satisfets amb la "solució" pluralista.

PLATÓ accepta que la physis està en continu canvi (Heràclit). És per això que de la physis no en podem extreure EPISTEME = coneixement segur i immutable (autèntic = cert -SER), sinó només efímer (per tant, no vertader). SER = estabilitat; NO-SER: inestabilitat

PLATÓ accepta, amb Parmènides, que "més enllà" de la physis hi ha un món immutable (de conceptes, formes, o "idees", de models (el món del SER immutable de Parmènides: autèntic, immutable, que no varia, etc...). És aquest món on trobem la veritat, el que cal buscar amb l'esforç. El món físic vindria a ser com les "fotocòpies" gastades d'aquelles idees o món de models o patrons (paradigmes = originals). I gràcies a aquell món de models, perfecte (a través del record), podem detectar què són els diversos cossos físics canviants. Per semblanca (mimesis) a l'original.

5. Aristòtil.

Plató té una tirada a les matemàtiques, a la poesia, a causa de la seva influència pitagòrica. I explica el canvi de forma literària i mitjançant mites. En canvi, Aristòtil té una tirada més aviat a ser naturalista, "biòleg". Les seves explicacions seran més "científiques".
Per Aristòtil, el canvi existeix en el món físic seguint una trajectòria. No existeix un món "apart" d'idees al qual mirar com a model. Al contrari, el model és dins els propis cossos (cada element físic conté una mena de "programa" -ESSÈNCIA- que anirà desplegant fins que acabi el seu "itinerari". Això ho anomena TELOS (que nosaltres traduim per finalisme, o intencionalitat). L'embrió ja té programat que serà el dia de demà adul; l'aglà ja té programat que serà alsina, etc... Cada ésser té el seu propi "programa" o essència" que ha de dur a terme.

Això ho explica Aristòtil amb la seva teoria hilemòrfica. Les coses són el que són en el moment present (per exemple, nadó), però són també en potència (per exemple, una persona adulta). Per tant, el verb SER, amb Aristòtil contempla el que ha estat, el que és i el que serà. Donant aquest "joc" al verb ser, "resol" així el problema del canvi que s'havia iniciat amb els milesis.



Sofistes i Sòcrates
Qüestionari Sòcrates

1. Comenta el següent comentari: “Respecte d’ell ningú no podia restar indiferent: suscitava grans amors o bé despertava grans odis”

Tothom que l’escoltava sentia repulsió pels seus comentaris o bé quedaven entusiasmats. Causava un fort impacte als seus contemporanis perquè quan intentava realitzar la missió que segons ell tenia encomanada, intentava curar l’ànima de les persones, és a dir, treure’n d’elles l’individualisme i la sensació de tenir tot el coneixement per a donar (Primera fase de la maièutica o ensenyament socràtic: la ironia. Despullar del fals coneixement o de l’erudició per practicar l’oratòria per triomfar en el debat polític). Introduir en l’esperit dels fills dels rics educats amb sofistes, el patriotisme, però abans havien de passar per l’estat de la ignorància (la ignorància sàvia), i abandonar la prepotència i l’autosuficiència. Així, doncs, la reacció davant d’aquest mètode tan combatiu de Sòcrates era o bé, de repulsió i es creava enemics, o bé, l’individu en qüestió acceptava la ignorància i es proclamava admirador de Sòcrates, doncs l’havia obert els ulls cap el patriotisme i el sentit de la globalitat, en contraposició a l’egoisme i l’individualisme competitiu.

2. Explica el significat de la controvèrsia “physis versus nomos”

Entre els sofistes hi havia certa visió en comú sobre l’origen de les lleis, costums o normes socials. Aquestes eren fruit –segons els sofistes- de l’acord dels ciutadans en una determinada època i en un determinat lloc (convencionalisme). El que es discuteix amb aquesta expressió és de si les lleis són manifestacions de la “naturalesa” (=instints, o bé manifestacions de la naturalesa aplicada a les normes), o bé si les lleis el que fan és reprimir aquests instints de violència i agressivitat per no haver d’arribar a una guerra de tots contra tots. És a dir, si les lleis “subjecten” la força instintiva dels humans per fer possible la convivència. I si això és bo o no. Alguns sofistes diuen que sí que és bo (Protàgores), perquè la convivència consisteix precisament en això, en autocontrolar-se i no caure en l’agressivitat recíproca que significaria guiar-se per la revenja i l’agressivitat. Això ens fa humans (l’autocontrol). En canvi, altres Sofistes, com Gòrgies vénen a dir que les lleis reflecteixen l’estat de les forces en un moment donat. L’amor a la llei no és més que una estratègia (la unió de la seva força) per part dels febles per evitar que els forts s’imposin. Però, al final, la physis (els instints) guanyarà i els forts imposaran la seva força i la seva voluntat al conjunt de la societat. En aquesta línia es troben tant les postures que justifiquen la tirania, com postures de caire “anarquista”, que afirmen que les guerres obeeixen a la imposició de normes que divideixen la humanitat en funció de fronteres, llengua, color de pell, etc... perquè la naturalesa ens fa i bo i germans, mentre que les lleis creen diferències entre els humans.
D’altra part, hi ha sofistes, com Antífont, que afirmen que les lleis són útils, perquè la por al càstig ens fa autocontrolar-nos i fer possible la convivència. Però quan no hi ha testimonis, ens deixem endur pels instints (Physis) i l’egoisme amb el que naixem i no fem cas de les normes (nomos).

3. Quina és l’arrel, a parer de Sòcrates, de la degradació moral en que anava caient Atenes? Quins remeis proposa Sòcrates?

L’arrel de la degradació moral, segons Sòcrates, era l’individualisme, la virtut entesa com habilitat per triomfar en la vida (ho ensenyaven els sofistes als fills dels rics), la recerca del guany purament personal i èxit “professional” a costa, o sense tenir en compte, allò que convé a la globalitat, a la polis.

Sòcrates proposa com a remei un nou concepte de virtut. Mitjançant la cura de l’ànima, l’areté anthropine, o sentit de la pròpia existència, i així poder aconseguir la felicitat practicant l’areté. I Sòcrates vol, mitjançant les preguntes que li faci a la gent sobre la virtut, que aquests se n’adonin de si estan equivocats, i així s’intenti fer la recerca en comú, col•lectiva de la veritat, mitjançant la definició d’allò que anomenen “valors”, o virtuts que cal seguir. Recuperem així la cohesió perduda que ha portat la crisi i així retornar a aquell “patriotisme” que tanta glòria ha donat a Atenes.


4. Per què l’anomenaven “tàvec d’Atenes”?

Perquè incordiava i “esperonava” als ciutadans, segons ell perquè la seva funció com a pensador era aquesta tasca de “llevar” ments, mitjançant el descobriment de la ignorància per després esforçant-se en buscar la veritat en comú.

5. En què consisteix la “ignorància sàvia” de Sòcrates?

Consistia en fer entendre o fer reconèixer la pròpia ignorància a un personatge que es creia savi fins al punt de fer-li creure que era un imbècil (o tenia una erudició postissa). Segons Sòcrates, en reconèixer la pròpia ignorància esdevenia en cert grau la saviesa i també la humilitat de la persona, pas previ per posar-se en camí cap a la veritat i l’areté.


6. Indica les fases del mètode socràtic.

Primera fase: ironia
Segona fase: Preparació (propedèutica). Maièutica (extreure el coneixement autèntic que portem a dins). Recerca en comú sobre el significat dels valors o “virtuts” ciutadanes.


7. Explica en què consisteix “l’intel•lectualisme moral”
L’intel•lectualisme moral és la teoria pròpia de Sòcrates, segons la qual la conducta moral només és possible si aquesta es recolza en el coneixement del bé i de la justícia. El mal és per ignorància (entesa aquesta com a fals coneixement o només coneixement parcial o fragmentari i no global d’allò que convé a la persona i a la col•lectivitat). L’intel•lectualisme fa derivar del coneixement el bé i la felicitat: Saber = virtut = felicitat.


Qüestionari Sofistes.

1. En quina idea democràtica es basa la novetat de l’ensenyament sofístic?

La novetat de l’ensenyament sofístic és la idea segons la qual l’excel•lència (areté) es podia obtenir sense ser noble, que no s’hi naixia, sinó que també es podia triomfar en la vida pública i privada amb esforç i exercici. I sobretot amb l’adequada preparació i entrenament en tècniques de retòrica i oratòria. Entenent-se que per areté s’entén triomf en la vida pública i assolir l’èxit en les disputes polítiques. (persuasió,etc..)


2. Quina modificació en el significat de la paraula va patir el mot “areté”, en aquesta època?

En l’època més antiga on dominava la noblesa i aristocràtica: Do natural –superioritat i capacitat de domini -propi d’una classe social-, la noblesa, que s’obté per naixement en una determinada família o classe social noble.
En una societat democràtica: Habilitat en el conjunt de tècniques per triomfar en la vida pública, i abans en l’àmbit dels oficis (artesans, “ser bon professional”).


3. Com defensen els sofistes el seu escepticisme davant l’intent de conèixer la physis?

Les teories sobre la naturalesa eren tan allunyades de la vida ciutadana i, a més, tan incompatibles entre si, que els sofistes es van plantejar per primera vegada les possibilitats del coneixement humà i les seves limitacions. En els sofistes es va generar una actitud general de desconfiança vers el coneixement vertader de la naturalesa: aquesta actitud s’anomena escepticisme: No es possible assolir la veritat, o un coneixement vertader de la physis, només fenomènic (opinió)


4. Com es pot explicar l’actitud relativista respecte dels valors dels sofistes? Quin lligam existeix amb el seu escepticisme?

La majoria de sofistes provenien de ciutats diverses i eren grans viatgers, per la qual cosa estaven informats de la diversitat cultural. Atenes, a més, era un focus d’atracció econòmica. Per això no va estranyar gens que els sofistes plantegessin la qüestió de la naturalesa dels valors socials, morals, estètics o religiosos. El que és bo o dolent, el que és just o injust, el que és bell o lleig, etc., canvia d’unes ciutats a unes altres i d’unes èpoques a unes altres; els valors són, doncs, relatius, segons les societats i segons el moment en què viu una comunitat


5. Quina relació hi ha entre la controvèrsia “physis versus nomos” i l’actitud relativista i escèptica dels sofistes?

Amb la democràcia i l’adveniment de la sofística, el mot nomos passà a signifcar “convenció”, “pacte”, “contracte”, contraposat sovint a physis, o a norma inspirada pels déus (Apol•lo) i transmesa pels grans savis legisladors (com ara Soló). El relativisme i l’escepticisme apunten cap a aquesta direcció: no hi ha cap criteri absolut de veritat. No és el respecte a la llei, sinó mirar si és útil o eficaç per als nostres interessos. Només existeixen una pluralitat d’opinions i, d’entre aquestes, l’opinió majoritària esdevé l’opinió de la polis.

6. Explica amb paraules teves el significat de “convencionalisme”

Les normes o lleis, o tradicions, no són sagrades ni eternes: algú les va inventar. Per tant, en ser creacions humanes també es poden modificar o bé suprimir per altres humans. Convencionalisme = invenció + pacte.


Síntesi: Dels monistes a Sòcrates.


1. Descriu la influència del diversos models mitològics (genealògic i el de Zeus com a àrbitre i governador de l’Olimp) que hem explicat a classe. Com influeixen en la forma com els primers filòsofs han explicat el funcionament de la “physis”?

Versió A.R (2BD)
“El model genealògic adoptat pels milesis Tales, Anaximandre i Anaxímenes es tradueix en la visió del canvi com si es tractés d’una genealogia, és a dir, que a partir d’un principi sorgeix la diversitat. Així, van buscar l’origen d’aquesta diversitat: l’arkhé. La physis seria, llavors, un continu moviment a partir d’aquest element primigeni. Pel que fa al model de Zeus com a àrbitre i governador, dóna lloc al pensament abstracte. D’aquesta manera es recicla la tradició mitològica: Zeus representaria l’harmonia de contraris, la qual segons els metafísics Heràclit i Parmènides, és l’episteme o alezeia; allò que roman sempre constant malgrat el canvi, allò que dóna estabilitat en el permanent canvi que caracteritza la physis. Copsem el canvi mitjançant els sentits, i l’estabilitat essencial mitjançant el logos. En resum, Zeus simbolitza l’estabilitat universal malgrat els canvis.”

Versió A.A.(2CD):
“Hi ha dos models mitològics que van influenciar en els primers filòsofs a l’hora d’explicar el funcionament de la physis. El primer model és el genealògic, que estructura els déus en un ordre segons el seu naixement, és a dir, segueixen la genealogia dels déus (del Caos... en sorgeix Gea, la Terra, que va engendrar amb Urà a Cronos i Rea., etc... Van ser els pares dels déus més coneguts, Zeus, Hera, etc.).
L’altre model mitològic és el que concep Zeus com a principal déu, el qual controla el món i imparteix justícia. D’aquesta manera el model genealògic va influir als milesis monistes, que creien que tot estava format a partir d’un element primordial. El segon model, el de Zeus, va ser emprat per Heràclit i Parmènides, sobretot pel primer, que defensava que el canvi era degut a la diversitat de les coses (lluita de contraris), però que el “logos” (és a dir, Zeus) era el que donava ordre i estabilitat (harmonia de contraris). En Parmènides la raó copsa EL SER, immutable, imperible, etc...”

2. Com expliquen els estudiosos el fet que el saber dels egipcis i babilonis no va esdevenir en ciència tot i que disposaven de segles i segles d’acumulació de minucioses observacions i coneixements astronòmics, físics i mecànics, matemàtics, etc... ? I, en canvi, els milesis, amb una tradició més curta d’observacions, sí que van inaugurar la ciència o pensament racional?

Versió B.C. (2AD):
“La ciència s’esdevé amb la utilització del mètode científic, és a dir, l’experimentació i l’observació, però a més a més, també és necessari FORMULAR HIPÒTESIS, lleis i, finalment, teories, per a trobar un sentit o una regularitat a tot el que ha anat canviant davant l’experimentació. Els egipcis i babilonis tenien una elevada quantitat de coneixements (dades) de molts i molts anys, però no s’havien plantejat mai (o no havien tingut la necessitat o facilitat per a fer-ho) i no havien escrit mai cap llei ni teoria, així que no va ser fins els milesis, que no van començar a englobar coneixements.”

Versió R.P. (2AD):
“Els egipcis i babilonis acumulaven minucioses observacions i coneixements astronòmics..., però no tenien una visió coherent del món. No tenien cap teoria que expliqués aquests coneixements. Els milesis van elaborar teories i van voler explicar el món amb el MÍNIM DE TEORIES POSSIBLES, i això va esdevenir en ciència.”

3. Què significa “timocràcia” (Estat dels atenesos)

Significa el govern de l’aristocràcia militarista o guerrera. Dues polis es caracteritzaren per aquest govern: Esparta i Creta.

4.Per què la democràcia de Clístenes comptava amb una participació minoritària? (Estat dels atenesos)

Versió J.S. (2AD):
“Perquè en l’època de Clístenes la participació política en determinats òrgans no es pagava (més tard sí que es va arribar a pagar) i, per tant, només els que es podien permetre perdre un dia de feina podien anar a “fer política”. Això volia dir que només els rics feien política perquè la gent més humil, si no treballava, en sortia perdent”

5. Evolució del terme “sofista”. Breu explicació.

“El mot grec SOPHISTÉS significava de primer moment simplement “el que sap fer” alguna cosa, que és “hàbil” o “destre” per fer-la; després va significar “savi” en general i, més endavant, va implicar la connotació de “educador”. Ja a l’Atenes de l’època de Pèricles, s’entenia per SOFISTA un professional de la saviesa, el posseïdor d’un saber que era capaç de transmetre’l; el sofista vivia de l’ensenyament d’aquest saber i per això es feia pagar els ensenyaments impartits. Hi ha dos períodes de la sofística. En el primer van destacar personalitats intel•lectuals de gran categoria. La segona, ja avançada la guerra del Peloponès, i en una situació política inestable, la van formar un conjunt de personatges, mer mestres de retòrica, que només perseguien el lucre i el profit personals”

6. Explica en què consisteix “l’intel•lectualisme moral”

Versió G.A. (2BD):
“L’intel•lectualisme moral és la teoria moral que defensa Sòcrates. Postula que per arribar a la felicitat primer hem de conèixer, saber, el que està bé i com hem d’obrar davant la vida, ja que d’aquesta forma exercirem la pràctica de la virtut, de la bondat, que ens portarà a la felicitat. Sòcrates creu que no existeixen les males persones i que el mal es fa per ignorància, i per tant, pel no coneixement, ja que si sabem el que està bé no podem actuar d’una altra manera.”

7. Explica el significat de la controvèrsia “physis-nomos”

Versió E.M. (2AD)
“Els sofistes pensaven que les normes o lleis eren pactades pels ciutadans d’un lloc i una època determinada (convencionalisme). El que es preguntaven era si aquestes normes responien a la naturalesa (guiada pels instints) o el que feien era reprimir aquests instints per tal de fer possible la convivència; i si això era bo o no.
Es van donar diferents postures:
- Protàgores creia que el NOMOS (les normes pactades) s’havia d’imposar als instints (Physis) per tal d’autocontrolar-nos i evitar així una guerra de tots contra tots.
- Gorgies, en canvi, pensava que aquest pacte de les lleis va ser creat pels febles, per tal de conviure amb els forts, però que la physis (instints) s’imposaria sobre els febles i acabaria guanyant. D’aquest raonament, però en podem extreure doctrines oposades: la que legitima la tirania (el fort ha de prevaldre sobre els febles), i la que considera que les fronteres i les lleis només fan que dividir la humanitat segons credos, races i fronteres (versió comunista o anarquista), doncs diu que el nomos fa aquesta funció de divisió, atès que els humans tendim a la fraternitat per naturalesa (physis), i els nomos el que fan és precisament dividir-nos i enfrontar-nos segons el lloc d’origen, de llengua, religió, etc...
- També hi ha pensadors com Antífont, que creu que les normes són les que obeïm per por al càstig, i ens autocontrolem quan hi ha testimonis, però quan no hi ha testimonis, que ens puguin cridar l’atenció o denunciar, ens deixem endur pels instints (physis), atès que són inevitables.”

8. En quina idea democràtica es basa la novetat de l’ensenyament sofístic?
“La novetat de l’ensenyament sofístic és la idea democràtica segons la qual l’excel•lència (areté) es podia obtenir sense ser noble; que no s’hi naixia, sinó que també es podia triomfar en la vida pública i privada amb l’esforç i exercici.”

9. Quina modificació en el significat de la paraula va patir el mot “areté”, en aquesta època?

Versió A.R. (2BD):
“El mot areté en l’època que hi havia un govern aristocràtic i una societat estamental, significava allò propi (conducta, coneixements, pràctiques) de la classe més poderosa. Més tard, va designar el saber fer dels artesans. Amb els sofistes significà techné, el conjunt de tècniques de persuasió i l’habilitat de la retòrica. Areté, llavors, ja no significava lligams de sang ni de naixement sinó uns coneixements que es podien aprendre gràcies als sofistes. Per últim, Sòcrates afegí l’última accepció: l’areté és la missió o sentit que hom té a la vida (un cert sentit patriòtic sobre què és el millor per a la comunitat). Això ja no es pot transmetre o ensenyar, s’ha de buscar en la nostra ànima (“Coneix-te a tu mateix”)”

10. Descriu les etapes que, segons el professor Guthrie, recorre el que s’ha anomenat el “problema del canvi” en la filosofia grega.

Versió S.B. (2AD)
“El problema del canvi sintetitza, de fet, dos aspectes: primer, com funciona la physis?, i el segon, de l’àmbit lingüístic, el significat del verb “SER”. Podem indicar 5 fases.
Primera. Els monistes milesis, que partien del significat de PHYSIS = moviment = vida. Cal buscar les causes i l’origen de la physis (naturalesa). Es distanciaven així de les explicacions mitològiques i la intervenció divina en la naturalesa. (ruptura amb el mite). Es busca l’arkhé, o l’element primordial del qual se’n deriva la diversitat de la naturalesa. Per explicar aquesta diversitat o canvi confonen el valor del verb ser (qualitat), i el sentit SER (sentit existencial). Així sembla que en dir que les coses canvien de qualitat deixessin d’existir per convertir-se en no-ser, en el seu “contrari”.

Segona fase. Heràclit (més enllà dels sentits). Cal buscar aquesta harmonia de contraris, allò que romangui constant malgrat aquesta lluita de contraris. Ho simbolitza amb el foc: inestable i estable alhora. Parmènides. Va proposar la regla bàsica del pensament lògic que consisteix en afirmar que no podem pensar que una cosa, en canviar de qualitat deixa l’existència. És per això que nega el moviment entès o explicat com el pas del ser al no ser. Les coses sempre són i mai no deixen d’existir: el ser i el no ser no és. En realitat es tracta d’un problema lingüístic provocat per la confusió entre el sentit existencial del verb ser (existir) i el de tenir/ser d’una determinada qualitat.

Tercera fase. Pluralistes: Segueixen la tradició materialista dels milesis monistes, però tot acceptant, alhora, les regles lingüístiques de Parmènides respecte del verb “SER”: la suma del ser sempre ha de ser constant. És per això que en comptes de dir que d’un sol arkhé se’n derivava tot un seguit d’altres elements, van decidir que en l’origen ja hi era “tota “ la naturalesa. El que succeïa amb la diversitat era una diferent combinació dels elements o arkhés originaris.

Quarta fase. Plató. Accepta que la physis està en continu canvi (Heràclit). Accepta també amb Parmènides, que més enllà de la physis hi ha un món immutable de conceptes, formes o idees, de models. Gràcies a aquests models, perfectes, podem detectar què son els diversos cossos físics canviants.

Cinquena fase. Aristòtil. Les coses són el que són en el moment present (ser en acte), però aquests éssers són també EN POTÈNCIA,allò que poden arribar a ser algun dia. Per tant, el verb ser, contempla el que ha estat, el que és i el que serà.
 

Exercicis de repàs (fins a Plató)

PAU JUNY 2010

Sóc, doncs, una cosa de veritat, i que existeix de veritat; però, quina cosa? Ja ho he dit: una cosa que pensa. I què més? Miraré de buscar més intensament en la imaginació per a esbrinar si no sóc alguna cosa més. Certament, no sóc aquesta combinació de membres que anomenem cos humà [... ] perquè ja he suposat que [... ] això no era res; i, tanmateix, sense canviar aquesta suposició m’adono que no deixo d’estar segur que jo sóc alguna cosa.

[... ] Sé que jo existeixo, i vull saber què és aquest “jo” que sé que existeix. És clar que la concepció de mi mateix a la qual he arribat no depèn de les coses que encara no sé si existeixen i, per consegüent, encara amb més motiu no depèn de cap de les coses que la meva imaginació es figura. I els mateixos termes “figurar-se” i “imaginar” m’adverteixen el meu error: en efecte, estaria inventant si imaginés ser alguna cosa, perquè imaginar és contemplar la figura o la imatge d’una cosa corpòria. Ara bé: se del cert que jo existeixo i sé també que totes les imatges (i, en general, totes les coses que es refereixen a la naturalesa dels cossos) potser són només somnis o quimeres. En conseqüència, veig clarament que és tan absurd dir “usaré la meva imaginació per a conèixer més distintament què sóc” com ho seria dir “ara estic despert i percebo una cosa real i vertadera, però com que no la percebo encara prou nítidament, m’adormiré per tal que els meus somnis me la presentin amb més veritat i evidència”. Així doncs, sé amb certesa que res del que puc comprendre per mitjà de la imaginaicó no pertany al coneixement que tinc de mi mateix, i que cal que allunyi el meu esperit d’aquesta manera de concebre, per tal que ell mateix pugui conèixer distintament la seva pròpia naturalesa.

                                                                                                                                        Meditacions metafísiques, II

1.Expliqueu breument –entre cinquanta i vuitanta paraules- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades [2 punts].
En aquest text apareixen tres idees.

Per ordre d’aparició són les següents: Primera: Descartes ha arribat a que sap que ell existeix, que és una cosa que pensa i que no és una cosa corpòria; segona: la imaginació permet imaginar només allò que és corpori; i finalment, que la imaginació no ens permet saber res sobre quina és la naturalesa del “jo”.

2.Expliqueu breument –entre cinc i quinze paraules en cada cas- el significat que tenen en el text els mots o expressions següents:[1 punt]

a) “imaginació”: procés pel qual podem contemplar una figura o imatge material.
b)”cosa corpòria”: objecte físic, que es pot traduir a extensió i mesurar (res extensa)

3.Expliqueu el sentit de la frase següent del text i de la comparació que s’hi estableix: “és tan absurd dir “usaré la meva imaginació per a conèixer més distintament què sóc” com ho seria dir “ara estic despert i percebo una cosa real i vertadera, però com que no la percebo encara prou nítidament, m’adormiré per tal que els meus somnis me la presentin amb més veritat i evidència””. (En la resposta, heu de referir-vos als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)
 

CONSIDERACIONS/OBSERVACIONS PRÈVIES A L’HORA DE RESPONDRE:

Aquesta pregunta és el ”cor” del comentari de text, on l’alumne/a ha de demostrar la seva maduresa, tant en la visió de conjunt, com en la redacció. L’estratègia és ben simple: Primerament, cal respondre a la pregunta, de forma directa i no massa extensa. I més endavant, a “aquells aspectes del pensament de l’autor que siguin pertinents” . Però ¿què vol dir això? Doncs vol dir que ens hem de referir, en aquest cas, a allò que provoca que Descartes es posicioni de la manera com ho fa: és a dir, per què diu que és una “cosa pensant”? Per què es refereix al cos físic com quelcom més irreal que el “cos mental” o cogito (PENSAMENT).?

Si el professor o professora no fa de Descartes i de les “Meditacions” un text que “respiri”, “viu”..., no haurà fet bé la seva feina. Si el professor o professora només  ensenya als alumnes el recorregut del dubte fins al cogito, i després del cogito fins a la naturalesa com quelcom real i matematitzable –ja sí plenament creïble- gràcies a la presència d’un “Déu no enganyador”  , com si fos un divertiment... (com aquell que juga a la PLAY i supera pantalles), és que està empetitint Descartes.

Hem de donar, doncs, al comentari, una dimensió de conjunt; hem d’indicar, tot i que sigui de forma breu, que darrera d’aquests meandres argumentals es troben unes vicissituds històriques intel·lectuals de l’època, religioses i personals. No caiguem en el recurs de la recitació del lloro, perquè sinó al Descartes innovador, trencador, que dóna pas, juntament amb Galileu i a tants d’altres, a la física quantitativa, que tant utilitza el metge quan demana una anàlisi de sang fins a l’arquitecte o enginyer quan calcula la resistència de materials.....

Si no situem a Descartes en aquestes coordenades no podrem aprofitar la seva aportació filosòfica. La seva lluita contra els “resaviats” descreguts –el recurs del dubte metòdic- ens porta, per exemple,  a la polèmica ben actual del pas de l’AVE prop de la Sagrada Família.

¿Per què es dóna aquesta polèmica tan apetitosa electoralment? Doncs perquè no fa pas gaire es va produir l’esfondrament del túnel de la línia del metro del barri del Carmel, quan tots pensàvem que la enginyeria civil més costosa i més moderna no podia fallar. Doncs bé, el mateix -ens podem imaginar ara- que devia passar quan a l’edifici de la visió del món aristotèlico-medieval, amb segles i segles de “seguretat” i “certesa”, es van manifestar un munt de ”goteres”, que ara etiquetem com “revolució científica”.... I van ser dos segles de transició cap a la"modernitat" i, tant el Hamlet dubitatiu al bell mig de les boires daneses, fins al Quijote que confón els molins amb gegants, o el descregut Calderón de la Barca, a "La vida es sueño", etc... ho expressen a la seva manera....

També Descartes, amb el dubte metòdic vol assenyalar que hi ha llum al final del túnel. I aquest missatge esperançador, en les pròpies forces i un bon mètode, és el que vol transmetre l'autor de les "Meditacions". I aquest és l'esperit "democràtic" i individualista, que també un criat de gamma alta, pintor de la cort, Velázquez, ens expressa quan diu a la posteritat  i amb enginy: "sense mi no hi hauria quadre de les princesetes".

L'altre error, també força comú, és "abocar la fitxa" de l'autor, tot desentenent-se del text que se'ns proposa. Cal "agafar de la mà" el text i acompasar-lo amb indicacions al context vital i intel·lectual. El fragment que cal comentar i les referències que són "pertinents de l'autor" s'han de "comunicar". I en això també  l'alumne/a cal que demostri que, en teoria, ha d'estar a punt per entrar a la universitat.

Proposta:

Descartes vol donar a entendre que tan invàlida és la font de la imaginació, molt donada a distorsionar la informació que provenen dels sentits, com la suposada “realitat” dels somnis. Ni la imaginació ni els somnis són cap base segura per assolir una veritat tan sòlida com la del COGITO, inqüestionable i base segura per avançar.

Aquest fragment pertany a la segona “Meditació segona” de “Les “Meditacions metafísiques”, on Descartes vol demostrar l’existència d’una veritat segura i indubtable, després que a la Primera Meditació hagi posat en marxa el seu dubte metòdic (que no escèptic) per tal de superar l’escepticisme propi de l’època del Barroc.

Aquest escepticisme, originat, entre d’altres factors, per la crisi de la Escolàstica i el seu criteri de veritat basat en l’autoritat, crisi de la visió aristotèlico-medieval del món, i de la insuficiència del mètode inductiu i “empirista” de Bacon, com alternativa a l’Escolàstica: ” És clar que la concepció de mi mateix a la qual he arribat no depèn de les coses que encara no sé si existeixen i, per consegüent, encara amb més motiu no depèn de cap de les coses que la meva imaginació es figura”.

En el món de la intel·lectualitat del segle XVII, l’escepticisme i pessimisme existencial havia guanyat molt de territori i expressa la incertesa d’aquella època de transició, doncs lo vell no acabava de morir i lo nou encara no acabava de néixer.

Descartes, doncs, convençut que les matemàtiques sí que eren una ciència segura, molt més que la física antiga aristotèlica, considera que aquest àmbit del saber sí que és apte per a proporcionar-nos les eines necessàries per refundar la ciència sobre bases prou sòlides.

Les matemàtiques no provenen de l’experiència, formen part de les nostres capacitats innates. Si aconseguim que la intel·lectualitat es convenci d’això, podem construir una física basada en criteris quantitatius més que no pas qualitatius. Així ho havia intentat Galileu, en expressar que la naturalesa estava escrita en llenguatge matemàtic i amb la seva distinció entre qualitats primàries objectives (matemàtiques) i qualitats secundàries (subjectives i provinents dels sentits enganyosos i equívocs).

Descartes, conscient també que la tradició del saber hermètic i màgic -un altre adversari a superar- estava impedint la democratització de la ciència, considerarà una tasca prioritària guanyar-se el crèdit dels escèptics. I és per això que emprarà el recurs de la meditació, exercici propi dels jesuïtes de la Flèche, per tal de sotmetre a la raó a un test exhaustiu.

De les 6 Meditacions, la primera està destinada a aquest procés de dubte intensiu: dubtarà dels sentits, de la realitat, del mateix Déu, de les matemàtiques...., de tot... Però arribarà a un punt del qual no és possible dubtar: del propi dubte, que és una modalitat del pensar.

La segona meditació, a la qual pertany aquest fragment, està destinada a demostrar que el JO PENSANT és més autèntic i vertader (segur) que el propi jo físic: “Certament, no sóc aquesta combinació de membres que anomenem cos humà... “

A la Tercera Meditació i successives, Descartes es dedicarà a que, un cop demostrada l’existència i veritat del cogito i dels seus continguts, queda provada l’existència d’un Déu no enganyador que sí que em permet confiar en la realitat que m’envolta, sempre i quan jo en tingui evidència –idea clara i distinta- i traduir-la a termes geomètrics i matemàtics. D’aquesta manera, allò físic és mesurable quantitativament (res extensa).

Neix així la ciència moderna, amb dos grans pilar: l’optimisme en la capacitat individual per dominar i controlar el món a través de les matemàtiques, i també en que Déu, si bé ha creat el món, ja no intervé en ell, sinó que el món funciona automàticament, i ja no és necessari recórrer a la participació divina per explicar el món.

4.Compareu la concepció de Descartes del coneixement amb una altra concepció del coneixement que es pugui trobar en la història del pensament occidental [2 punts ].
5.Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: “Per a conèixer-me a mi mateix, per a saber quina mena d’entitat sóc, només em cal usar la reflexió i el raonament”. Raoneu la resposta [2 punts ]
 

MEDITACIÓ PRIMERA
Text 1.

“Tot allò que jo he admès fins al moment present com allò més veritable i segur, ho he après dels sentits o pels sentits. Ara bé, he comprovat alguna vegada que aquests sentits eren enganyadors, i és usar la prudència no confiar mai del tot en aquells que ens han enganyat un cop. Però, malgrat que els sentits ens enganyen de vegades, pel que fa a les coses poc sensibles i molt allunyades, se'n troben potser moltes altres de les quals hom no pot dubtar raonablement encara que les coneguem per llur mitjà. Per exemple, que jo sóc aquí, assegut a prop del foc, vestit amb una bata, amb aquest paper a les mans, i altres coses d'aquesta natura? I com podria negar que aquestes mans i aquest cos són meus?, si no és, potser, que em comparo amb aquests insensats el cervell dels quals es troba tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors de la bilis, que asseguren contínuament que són reis, quan són molt pobres, que vesteixen or i porpra, quan van tots nus, o que s'imaginen que són càntirs o que tenen el cos de vidre.”

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades
(entre 40 i 80 paraules).[2 punts]

Tot el que sé prové dels sentits, però aquests, a vegades, ens enganyen, i és per això que cal desconfiar d’ells. Tanmateix hem de dubtar també d’altres coses, com ara la consciència del meu cos, per no caure en la mateixa creença d'aquells folls que s’imaginen coses irreals

2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents
(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]
a) «allò més veritable i segur»:que no admet dubte després de sotmetre’l a prova
b) «sentits»: òrgans mitjançant captem la realitat física

3. Per què diu Descartes que « és usar la prudència no confiar mai del tot en aquells que ens han enganyat un cop»? Feu referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]

Les Meditacions cal emmarcar-les és una època coneguda com el Barroc, època de pessimisme existencial i escepticisme epistemològic. Descartes tracta aquí de respondre a aquesta desconfiança creixent entre els intel·lectuals de la seva època. La física i la visió del món aristotèlica havia entrat en una crisi profunda, de tal manera que no representava ja un model a seguir en l’àmbit científic. La seva eina principal de raonament i argumentació era el sil·logisme, argument deductiu que serveix per ordenar els coneixements sempre i quan partim de principis i/o afirmacions indiscutibles (la premissa major). Quan aquesta ja no és acceptada (criteri de veritat basat en l’autoritat), la conclusió tampoc és creïble. 

Davant aquest panorama d’incertesa, des de les illes britàniques es va intentar substituir el sil·logisme per la inducció, argument que basa el seu criteri de veritat en l’acumulació de dades obtingudes per experiència, i procedir després a una afirmació general.

Tanmateix, Descartes considera que tampoc el mètode inductiu (emprat per l’empirisme britànic) és adequat per als temps que corren. En una cruïlla històrica on s’espera un nou model de raonament d’investigació que proporcioni certesa no pot estar basat en l’experiència (qualitats secundàries) perquè també una experiència posterior pot desmentir les observacions prèvies. En definitiva, aquesta època d’incertesa requereix un nou criteri de veritat que no es fonamenti en l’autoritat (ja no respectada) ni en l’experiència (considerada ara com a font enganyosa).

Si la seva obra anterior, El DISCURS DEL MÈTODE, està sobretot adreçat a exposar les condicions que ha de complir una reflexió científica (les regles del mètode, el dubte ordenat i no escèptic, etc.), les qüestions metafísiques (jo, Déu, món), hi apareixen tractades amb menys detall. Així les MEDITACIONS METAFÍSIQUES són un text bàsicament adreçat a filòsofs. La ‘meditació’ constituïa a l’època un gènere literari i filosòfic de regles prou conegudes. Meditar és una acció del pensament que exigeix algú (un ‘jo’) que medita.  

La meditació va més enllà de l’estricta ‘reflexió’: mentre una reflexió pot ser ràpida i fins i tot instantània, la meditació és una acció que ha de durar algun temps (setmanes, mesos...) i que demana una certa calma intel·lectual.  

El dubte constitueix el punt de partida de la Primera Meditació. Per triomfar sobre l’escepticisme cal fer almenys un cop en la vida, un ‘exercici’, una ‘meditació’ de dubte a fons. Fer l’exercici del dubte té un valor central perquè ens permetrà reorientar la nostra pròpia existència.  

Mentre al DISCURS, Descartes dubta com a savi i té com objectiu eliminar els errors dels sentits per tal de poder fonamentar la ciència (dubte metòdic), a les MEDITACIONS el to és molt més existencial. Si a les MEDITACIONS apareix el «geni maligne», un argument que no apareix per a res al DISCURS és, precisament, per tal d’accentuar la radicalitat de la meditació.
Només dubtant fins i tot de si existeix un déu enganyador (és a dir, experimentant el dubte des de l’interior mateix), podrem superar aquesta situació. ¿Per què hem de ‘meditar’, doncs? La resposta cartesiana (i d’aquí el valor del seu text), serà que meditar és la forma de passar del probable al cert; la meditació és l’eina del coneixement cert: en Descartes la meditació és l’instrument de la veritat, tal com li havien ensenyat els seus mestres jesuïtes. Només si reflexionem segons el que ell anomena «l’ordre de raons», analitzant pas per pas el valor de les nostres idees, podrem arribar al coneixement de la veritat.

El dubte és el punt de partida i l’objectiu és trobar uns fonaments sòlids per a les ciències. I a aquesta finalitat està orientada la primera meditació. Cal posar un fonament de les ciències que sigui segur, ferm i constant. Descartes vol desfer-se de totes les falses opinions admeses fins aleshores com a veritables.

• El procediment o mètode consisteix a sotmetre a la prova de foc del dubte tota opinió,per trobar el camí recte cap a la veritat.
•De què es pot dubtar? 1) Dels sentits: alguna vegada ens han enganyat;  2) de la suposada salut mental: no hem d’obrar com els folls, que és l’eix central del fragment que ens ocupa: “... que em comparo amb aquests insensats el cervell dels quals es troba tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors de la bilis...” ; 3) de la diferència entre vetlla i somni: no sembla que es puguin distingir amb netedat; 4) de la Física, l’Astronomia, la Medicina i les altres ciències. 5) De Déu: com que és omnipotent, pot ser que m’enganyi contínuament o que permeti que m’equivoqui de vegades. I 6) d’un geni maligne: tot el que percebo podria no ser res més que les seves il·lusions i enganys. 

La conclusió d’aquesta primera meditació és que cal aturar-se i suspendre, provisionalment, el judici per tal de procedir a una reconstrucció del que podem saber amb certesa.

4. Compareu la visió de coneixement sensible que té Descartes amb una altra concepció de coneixement sensible que es pugui trobar en la història del pensament. [2 punts]
És preferible que la comparació es faci amb un sol autor.

Descartes és un filòsof racionalista. Defensa que hi ha idees innates. Per a ell, els sentits no poden ser la font última de coneixement. No podem trobar en el que ens diuen els sentits res que ens garanteixi plenament que no ens enganyen. Això no vol dir que Descartes no troba la manera de refiar-se dels sentits. El seu argument és que, partint de la meva pròpia existència i del fet que tinc la idea de Déu, és possible demostrar que en certs casos bàsics –quan fem la observació tenint en compte la millor evidència possible, quan seguim els principis i les regles de la millor ciència possible- tenim dret a refiar-nos dels sentits: altrament, Déu ens estaria enganyant. I això no pot ser, ja que Déu és infinitament omniscient, bo i poderós.

 La comparació òbvia que es podria fer: amb la concepció empirista del coneixement (Hume). 

Altra possibilitat: la comparació amb Plató. Aleshores caldria exposar alguna diferència entre el racionalisme de Plató i el de Descartes. Per exemple:

a) La manera en què Déu és, per a Descartes, garantia el coneixement.
b) El paper diferent dels sentits (que en el cas de Plató ens produeixen una mena de record).
c) L’abast diferent de l’innatisme. El que es demana és que l’alumne compari la concepció de l’autor amb altra –una qualsevol. Per tant, el fet que l’alumne triï qualsevol altra -.diferent de les suggerides- no pot comptar mai en contra seu.

5. Creieu que Descartes té raó quan desconfia de l’experiència sensible com a font de coneixement? Raoneu la resposta.[2 punts]


Text 4

“Tanmateix, fa molt de temps que tinc al meu esperit certa opinió, que hi ha un Déu que ho pot tot, i pel qual jo he estat creat i produït tal i com jo sóc. Per tant, qui em pot assegurar que aquest Déu no hagi fet que no hi hagi cap terra, cap cel, cap cos extens,
cap figura, cap grandària, cap lloc i que, tanmateix, jo tingui els sentiments de totes aquestes coses, i que tot això no em sembla existir altrament a com jo ho veig? I, fins i tot, com jo jutjo de vegades que els altres s'enganyen, àdhuc en les coses que pensen
saber amb la màxima certesa, potser ell ha volgut que m'equivoqui totes les vegades que jo faig la suma de dos més tres, o que compto els costats d'un quadrat, o que jutjo sobre alguna cosa encara més fàcil, si és que hom pot imaginar res encara més fàcil que això”.

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades
(entre 40 i 80 paraules).[2 punts]
2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents
(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]
a) «esperit»: cosa pensant, no material, no física.
b) «Déu»: substància infinita, que no depèn de res per existir. Garantia del coneixement del món
3. Per què diu Descartes que « qui em pot assegurar que aquest Déu no hagi fet que no hi hagi cap terra, cap cel, cap cos extens,...»? Feu referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]
4. Compareu la visió que té Descartes en relació a una divinitat omnipotent amb una concepció de divinitat que es pugui trobar en la història del pensament. [2 punts]
5. Creieu que Descartes té raó quan defensa que l’ànima és més fàcil de conèixer que el cos? Raoneu la resposta (2 punts).


MEDIACIÓ SEGONA

Text 6


“Però què sé jo si no hi ha alguna altra cosa diferent de les que acabo de jutjar incertes, de la qual hom no pugui tenir el menor dubte? No hi ha Déu, o algun altre poder, que em posa a l’esperit aquests pensaments? Això no és necessari; atès que potser jo sóc capaç de produir-los per mi mateix. Jo, si més no, no sóc alguna cosa? Però ja he negat que tingués cap sentit ni cap cos. Dubto ara, perquè, que se'n segueix d'aquí? Sóc jo de tal manera dependent del cos i dels sentits que no pugui ésser sense ells? Però jo m'he persuadit que no hi havia res de res al món, que no hi havia cap cel, cap terra, cap esperit, ni cap cos; no m'he persuadit doncs també que jo no era? No, certament, jo era sense dubte, si m'he persuadit, o solament si he pensat alguna cosa. Però hi ha una mena, no sé quina, d'enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha doncs cap dubte que jo sóc, si ell m'enganya; i que m'enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa. De manera que després d'haver-hi pensat bé i d'haver examinat acuradament totes les coses, cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició “Jo sóc, jo existeixo”, és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio, o que la concebo en el meu esperit.”

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades
(entre 40 i 80 paraules).[2 punts]

Descartes desenvolupa amb tota l'extensió el seu dubte metòdic: dubta d'un suposat Déu o d'un suposat esperit o geni maligne que ens faci creure coses que no són, que ens enganyi. Però cap d'aquests dubtes por impedir que jo tingui la certesa de que jo sóc alguna cosa, i per tant, que existeixi com a cosa que pensa.

2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents
(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]
a) «jo sóc»: cosa pensant, immaterial.
b) «món»: cosa extensa, física, material, que es pot copsar pels sentits
3. Per què diu Descartes que « mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa »? Feu referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]

Resposta a la pregunta: L'objectiu de Descartes en aquesta Segona Meditació és arribar a la primera veritat indubtable que ens permeti fonamentar el coneixement. Malgrat pugui dubtar de tot, del que no es pot dubtar és del mateix dubte, que és una forma de pensar. Per tant, el pensament existeix, com a tal, separat de l'extensió, dels cossos físics. En principi ha de quedar clar que el dubte cartesià no es pot assimilar de cap manera al dubte escèptic. Descartes persegueix metòdicament la recerca de la certesa (és a dir d’algun cosa que sigui certa i segura en les ciències). El dubte s’ha de fer només «un cop en la vida» per tal de poder fonamentar metòdicament el coneixement i, d’aquesta manera, assolir la veritat.

 Les dues primeres MEDITACIONS METAFÍSIQUES estan dedicades al tema del dubte i el «cogito». En un primer moment es passa ‘del dubtós al dubte’ i en aquesta Segona meditació es presenta el tema del dubte en tant que acte del pensament.

Context: Les Meditacions cal emmarcar-les és una època coneguda com el Barroc, època de pessimisme existencial i escepticisme epistemològic. Descartes tracta aquí de respondre a aquesta desconfiança creixent entre els intel·lectuals de la seva època. La física i la visió del món aristotèlica havia entrat en una crisi profunda, de tal manera que no representava ja un model a seguir en l’àmbit científic. La seva eina principal de raonament i argumentació era el sil·logisme, argument deductiu que serveix per ordenar els coneixements sempre i quan partim de principis i/o afirmacions indiscutibles (la premissa major). Quan aquesta ja no és acceptada (criteri de veritat basat en l’autoritat), la conclusió tampoc és creïble. 

Davant aquest panorama d’incertesa, des de les illes britàniques es va intentar substituir el sil·logisme per la inducció, argument que basa el seu criteri de veritat en l’acumulació de dades obtingudes per experiència, i procedir després a una afirmació general.

Tanmateix, Descartes considera que tampoc el mètode inductiu (emprat per l’empirisme britànic) és adequat per als temps que corren. En una cruïlla històrica on s’espera un nou model de raonament d’investigació que proporcioni certesa no pot estar basat en l’experiència (qualitats secundàries) perquè també una experiència posterior pot desmentir les observacions prèvies. En definitiva, aquesta època d’incertesa requereix un nou criteri de veritat que no es fonamenti en l’autoritat (ja no respectada) ni en l’experiència (considerada ara com a font enganyosa).

Si la seva obra anterior, El DISCURS DEL MÈTODE, està sobretot adreçat a exposar les condicions que ha de complir una reflexió científica (les regles del mètode, el dubte ordenat i no escèptic, etc.), les qüestions metafísiques (jo, Déu, món), hi apareixen tractades amb menys detall. Així les MEDITACIONS METAFÍSIQUES són un text bàsicament adreçat a filòsofs. La ‘meditació’ constituïa a l’època un gènere literari i filosòfic de regles prou conegudes. Meditar és una acció del pensament que exigeix algú (un ‘jo’) que medita.  

La meditació va més enllà de l’estricta ‘reflexió’: mentre una reflexió pot ser ràpida i fins i tot instantània, la meditació és una acció que ha de durar algun temps (setmanes, mesos...) i que demana una certa calma intel·lectual.  

Només dubtant fins i tot de si existeix un déu enganyador (és a dir, experimentant el dubte des de l’interior mateix), podrem superar aquesta situació. ¿Per què hem de ‘meditar’, doncs? La resposta cartesiana (i d’aquí el valor del seu text), serà que meditar és la forma de passar del probable al cert; la meditació és l’eina del coneixement cert: en Descartes la meditació és l’instrument de la veritat, tal com li havien ensenyat els seus mestres jesuïtes. Només si reflexionem segons el que ell anomena «l’ordre de raons», analitzant pas per pas el valor de les nostres idees, podrem arribar al coneixement de la veritat.

El dubte és el punt de partida i l’objectiu és trobar uns fonaments sòlids per a les ciències. I a aquesta finalitat està orientada la segona meditació. Cal posar un fonament de les ciències que sigui segur, ferm i constant. Descartes vol desfer-se de totes les falses opinions admeses fins aleshores com a veritables. Les coses corporals (la matèria) no són res més que extensió, figura i quantitat.  El jo, en canvi, no és una substància material, sinó esperit, cosa que pensa.  Que jo sóc i que jo sóc esperit, cosa que pensa, és la primera certesa indubtable que
podem trobar: "No hi ha doncs cap dubte que jo sóc, si ell m'enganya; i que m'enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa".

La conclusió de la 2a meditació és que és més fàcil conèixer el propi jo que les coses corporals del món.  La raó és que el jo no és una cosa extensa, sinó una cosa que pensa. I així és fàcil separar del jo tot el que no sigui pensament. una cosa que dubta, que concep, que afirma o que nega, que vol o que no vol, que imagina i que sent. (És el conjunt de les activitats mentals i dels continguts de consciència).

Les facultats —és a dir, l’enteniment, la voluntat, la imaginació, i la facultat de sentir— depenen tan sols del subjecte S’entén per pensament qualsevol activitat de la consciència.  En canvi, requereix més esforç conèixer què pertany i què no pertany veritablement a les coses corporals, a la matèria, al món.

La importància que té per a la filosofia és cabdal: representa una injecció d'optimisme i de confiança en la sola força de la raó que faran de Descartes el pioner del pensament modern. El filòsof Foucault compara aquest gest al del pintor Velázquez de las Meninas: el criat-pintor s'atreveix en erigir-se en el creador de l'obra i no sotmès als prínceps i reis que li han fet l'encàrrec. El jo és primer que totes les altres coses.

Amb Descartes, també, s’inicia el problema ment/cos  i el problema de la diferència entre món físic (objectes materials, extensos) i món mental (en què els pensaments semblen estar fora de l’espai i del temps i són subjectius, privats i propis de cada individu)

4. Compareu la visió que té Descartes en relació a una divinitat omnipotent amb una concepció de divinitat que es pugui trobar en la història del pensament. [2 punts]

5. Creieu que Descartes té raó quan defensa que l’ànima és més fàcil de conèixer que el cos? Raoneu la resposta (2 punts).

El món mental interfereix en el món físic? Diuen que la tristesa fa baixar les nostres defenses i debilita el nostre sistema immunològic. Amb la psicoanàlisi s’afirma que allò inconscient determina en tot moment la conducta. Per tant, en el camp de la psicologia i medicina actuals, hom diria que l’ànima i el cos són permeables i exerceixen una influència mútua, tot desmentint la separació cartesiana entre cos i ànima

Text 8

“Car és en si mateix tan evident que sóc jo qui dubta, entén i qui desitja que no cal afegir res aquí per a explicar-ho. I jo tinc també el poder d'imaginar; puix que encara que pogués passar (com he suposat abans) que les coses que imagino no siguin veritables, tanmateix aquest poder d'imaginar no deixa pas d'ésser en mi i d'ésser part de mi mateix. Finalment sóc el mateix que sent, és a dir, que rep i coneix les coses com pels òrgans dels sentits, puix que, efectivament veig la llum, sento el brogit i sento la calor. Però hom dirà que aquestes aparences són falses i que dormo. Que sigui així; de tota manera, si més no, és molt cert que em sembla que hi veig, que hi sento i que m'escalfo; i és pròpiament això el que en mi s'anomena sentir, i això, pres així precisament, no és cap altra cosa que pensar”

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades
(entre 40 i 80 paraules).[2 punts]
2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents
(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]
a) «imaginació»
b) «pensar»
3. Per què diu Descartes que « és en si mateix tan evident que sóc jo qui dubta, entén i qui desitja ... »? Feu referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]
4. Compareu la visió que té Descartes respecte a la relació cos-ànima amb una manera de concebre aquesta relació que es pugui trobar en la història del pensament. [2 punts]
5. Quina vigència creieu que pot tenir avui la separació entre cos i ànima que proposa Descartes ? Raoneu la resposta.[2 punts]



MEDITACIÓ TERCERA

Text 10


“Estic cert que sóc una cosa que pensa; però no sé, doncs, també que és el que es requereix per a ésser cert d'alguna cosa? En aquest primer coneixement, no s'hi troba res més que una clara i distinta percepció d'allò que conec; la qual de veritat no fóra suficient per a assegurar-me que és veritable, si es pogués esdevenir que una cosa que jo concebés així clarament i distintament resultés falsa.
I, per tant, em sembla que ja puc establir com a regla general que totes les coses que concebem força clarament i amb força distinció, són totes veritables.”

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades
(entre 40 i 80 paraules).[2 punts]

Sóc una cosa que pensa. I tinc certesa d'això perquè en tinc una idea clara i distinta de mi mateix com a cosa pensant. Per tant, puc certificar l'existència de totes les coses de les quals en tinc una idea clara i distinta
2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents
(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]
a) «idea clara»: idea separada de les altres coses
b) «idea distinta»: idea de la qual puc distingir les parts internes de la mateixa
3. Per què diu Descartes que « em sembla que ja puc establir com a regla general que totes les coses que concebem força clarament i amb força distinció, són totes veritables”? Feu referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]

Resposta: Descartes ja està en disposició d'estudiar el món físic, la res extensa, un cop té unes bases segures de certesa per tal de no equivocar-se. Ara bé, el que cal és tenir la certesa de que aquella informació que ens arriba pels sentits és fiable. És en aqeust sentit que insisteix tant en la idea clara i distinta, és a dir quan tenim davant un fenomen ben diferenciat d'un altre fenomen, i quan en aqeust fenomen sabem distingir les seves parts itneriors (per exemple: detectem una ma separada del braç i quan veiem en la ma fins a les seves parts me´s simples o naturaleses simples, els dits, les ungles...)

Context: Les Meditacions cal emmarcar-les és una època coneguda com el Barroc, època de pessimisme existencial i escepticisme epistemològic. Descartes tracta aquí de respondre a aquesta desconfiança creixent entre els intel·lectuals de la seva època. La física i la visió del món aristotèlica havia entrat en una crisi profunda, de tal manera que no representava ja un model a seguir en l’àmbit científic. La seva eina principal de raonament i argumentació era el sil·logisme, argument deductiu que serveix per ordenar els coneixements sempre i quan partim de principis i/o afirmacions indiscutibles (la premissa major). Quan aquesta ja no és acceptada (criteri de veritat basat en l’autoritat), la conclusió tampoc és creïble. 

Davant aquest panorama d’incertesa, des de les illes britàniques es va intentar substituir el sil·logisme per la inducció, argument que basa el seu criteri de veritat en l’acumulació de dades obtingudes per experiència, i procedir després a una afirmació general.

Tanmateix, Descartes considera que tampoc el mètode inductiu (emprat per l’empirisme britànic) és adequat per als temps que corren. En una cruïlla històrica on s’espera un nou model de raonament d’investigació que proporcioni certesa no pot estar basat en l’experiència (qualitats secundàries) perquè també una experiència posterior pot desmentir les observacions prèvies. En definitiva, aquesta època d’incertesa requereix un nou criteri de veritat que no es fonamenti en l’autoritat (ja no respectada) ni en l’experiència (considerada ara com a font enganyosa).

Si la seva obra anterior, El DISCURS DEL MÈTODE, està sobretot adreçat a exposar les condicions que ha de complir una reflexió científica (les regles del mètode, el dubte ordenat i no escèptic, etc.), les qüestions metafísiques (jo, Déu, món), hi apareixen tractades amb menys detall. Així les MEDITACIONS METAFÍSIQUES són un text bàsicament adreçat a filòsofs. La ‘meditació’ constituïa a l’època un gènere literari i filosòfic de regles prou conegudes. Meditar és una acció del pensament que exigeix algú (un ‘jo’) que medita.  

La meditació va més enllà de l’estricta ‘reflexió’: mentre una reflexió pot ser ràpida i fins i tot instantània, la meditació és una acció que ha de durar algun temps (setmanes, mesos...) i que demana una certa calma intel·lectual.  

Només dubtant fins i tot de si existeix un déu enganyador (és a dir, experimentant el dubte des de l’interior mateix), podrem superar aquesta situació. ¿Per què hem de ‘meditar’, doncs? La resposta cartesiana (i d’aquí el valor del seu text), serà que meditar és la forma de passar del probable al cert; la meditació és l’eina del coneixement cert: en Descartes la meditació és l’instrument de la veritat, tal com li havien ensenyat els seus mestres jesuïtes. Només si reflexionem segons el que ell anomena «l’ordre de raons», analitzant pas per pas el valor de les nostres idees, podrem arribar al coneixement de la veritat.

Tercera Meditació: Després de l’estudi del subjecte que coneix (quan ja estic segur de la meva existència), cal estudiar els objectes del coneixement. En aquesta Tercera Meditació es rebutja tota forma de sensibilitat i s’estableix el criteri d’evidència de la primera veritat, s’analitzen els continguts de la ment i Descartes demostra l’existència de Déu a partir de la presència en la ment de la seva idea.

• El descobriment de la 1a certesa/veritat ofereix el criteri per a ésser cert d’alguna cosa: una percepció clara i distinta: En què es fonamenta, però, el criteri de la claredat i la distinció de l’enteniment? En l’existència de Déu, en tant que és perfecte, bondat infinita i omnipotent, i, per tant, no ens enganya i ens ha creat amb una natura capaç de conèixer la veritat de les coses a través de la claredat i la distinció de les idees del nostre esperit.

• Sense el coneixement que Déu existeix i que Déu no és enganyador, no podríem mai ésser certs d’alguna cosa. Déu és la garantia del coneixement, de la certesa i de la veritat. Per demostrar-ho, Descartes analitza els tipus d’idees que apareixen en el nostre enteniment i en troba tres segons l’origen. Per tant: innates, adventícies i factícies.

• La idea de Déu és, doncs, una idea innata. I, en l’ordre del coneixement, la noció d’infinit o de Déu és primera i anterior a la noció del jo, que és finit. Déu és la realitat més veritable perquè la seva idea en nosaltres (la idea d’infinit) té més realitat objectiva que cap altra idea: és la idea més clara i més distinta que podem tenir, de manera que no podem afegir res a la sobirana perfecció que Déu posseeix. I això encara que no comprenguem l’infinit.
• Déu, que és omnipotent, ha creat el món i ha creat el jo de cadascú, i a més conserva en el seu ésser el que ha creat (creació contínua)

Per tant, Descartes conclou que  Déu existeix, i així garanteix la veritat del coneixement humà quan copsa les idees de manera clara i distinta. Que  Déu no és enganyador, ja que posseeix totes les perfeccions imaginables i enganyar és una mancança o imperfecció.  Així podem fiar-nos del nostre coneixement, ja que hem estat creats, d’alguna manera, a imatge i semblança de Déu.

 Del jo (2a meditació) hem passat a Déu (3a meditació), però és Déu qui garanteix la idea del jo: l’ordre del descobriment descansa en l’ordre de la realitat (ordre ontològic). Per a Descartes, de l’existència de Déu depèn la comprensió de les coses més elementals de la vida.
 

4. Compareu la visió que té Descartes respecte a la relació cos-ànima amb una manera de concebre aquesta relació que es pugui trobar en la història del pensament. [2 punts]

5. Quina vigència creieu que pot tenir avui la separació entre cos i ànima que proposa Descartes ? Raoneu la resposta.[2 punts]

El món mental interfereix en el món físic? Diuen que la tristesa fa baixar les nostres defenses i debilita el nostre sistema immunològic. Amb la psicoanàlisi s’afirma que allò inconscient determina en tot moment la conducta. Per tant, en el camp de la psicologia i medicina actuals, hom diria que l’ànima i el cos són permeables i exerceixen una influència mútua, tot desmentint la separació cartesiana entre cos i ànima

Fou Plató qui va definir que el cos pertany al món sensible (mutable, canviant...), mentre que l’ànima és superior i pertany al món intel•ligible, en la mesura que és a través d’ella que es capten les idees. Amb l’excepció d’Epicur –que reivindica el cos com l’única realitat que l’home té i pot gaudir- la filosofia ha tendit a pensar memys en el cos que en l’ànima i a això ha contribuït en gran manera el cristianisme que veia el cos com a font de pecat i defensava la immortalitat de l’ànima.


Es fa difícil, un cop dit això, plantejar la vigència de la separació actual entre ànima i cos tal i com la feia Descartes fa gairebé 400 anys. Hi ha, però, algunes experiències psicològiques de dualisme (algunes experiències al·lucinògenes, o records de persones que retornen d’un coma per exemple) que ens podrien fer pensar en la separació, al menys provisional, entre ambdós nivells.



Text 13

“Si aquestes idees són solament preses en tant que són certes maneres de pensar, jo no reconec en elles cap diferència o desigualtat, i totes semblen procedir de mi d'una mateixa manera; Però, considerant-les com a imatges, de les quals unes em representen una cosa i les altres una altra, és evident que són força diferents les unes de les altres. Car, en efecte, aquestes que em representen substàncies són sens dubte alguna cosa més, i contenen en elles (per dir-ho així) més realitat objectiva, és a dir, participen per representació en més graus de l'ésser o de perfecció que aquelles que em representen solament modes o accidents. A més, aquesta per la qual concebo un Déu sobirà, etern, infinit, immutable, omniscient, omnipotent, i Creador universal de totes les coses que són fora d’ell; aquesta, dic, té en ella certament més realitat objectiva que aquestes per les quals em són representades les substàncies finites.”

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades
(entre 40 i 80 paraules).[2 punts]
2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents
(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]
a) «idees»
b) «substància»
3. Per què diu Descartes que « -la idea de Déu sobirà- té en ella certament més realitat objectiva que aquestes per les quals em són representades les substàncies finites”? Feu referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]
4. Compareu la concepció de Descartes de la raó amb una altra concepció de la raó
que es pugui trobar en la història del pensament.[2 punts]
5. Creieu que Descartes té raó quan defensa que sense saber que Déu existeix és
impossible conèixer l’existència del món extern? Raoneu la resposta. [2 punts]


Text 14

“Per tant no resta més que la sola idea de Déu, en la qual cal considerar si hi ha alguna cosa que no pugui venir de mi mateix. Pel nom de Déu entenc una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, i per la qual jo mateix i
totes les altres coses que són (si és veritat que n'hi ha que existeixen) han estat creades i produïdes. Ara bé, aquests avantatges són tan grans i tan eminents,que com més atentament les considero, menys em persuadeixo que la idea que en tinc pugui tenir el seu origen en mi mateix. I per consegüent, cal concloure necessàriament de tot el que he dit abans, que Déu existeix; car, encara que la idea de la substància sigui en mi, fins
i tot que jo sóc una substància, no tindria tanmateix la idea d'una substància infinita, ja que jo sóc un ésser finit, si no hagués estat posada en mi per alguna substància que fos veritablement infinita.”

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades
(entre 40 i 80 paraules).[2 punts]
2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents
(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]
a) «substància finita»
b) «substància infinita»
3. Per què diu Descartes que « Pel nom de Déu entenc una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent...”? Feu referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]
4. Compareu la concepció de Descartes de substància amb una altra concepció de substància que es pugui trobar en la història del pensament.[2 punts]
5. ¿Creieu que Descartes te raó quan defensa que, si no creiem en Déu, no podem estar completament segurs que els sentits no ens enganyen sistemàticament? Raoneu la desposta (2 punts)



Text 17


“I tota la força de l'argument que he usat aquí per provar l'existència de Déu, consisteix en això: que reconec que no seria possible que la meva natura fos tal i com és, és a dir, que tingués en mi la idea d'un Déu, si Déu no existís veritablement; aquest mateix Déu, dic, la idea del qual és en mi, és a dir, que posseeix totes aquestes altes perfeccions, de les quals el nostre esperit pot ben bé tenir alguna idea sense tanmateix comprendre-les totes, que no és subjecta a cap mancança, i que no té cap de les coses que tenen alguna imperfecció. D'on és prou evident que no pot ésser enganyador, puix que la llum natural ens ensenya que l'engany depèn necessàriament d'alguna mancança”


1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades
(entre 40 i 80 paraules).[2 punts]
2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents
(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]
a) «esperit»
b) «Déu»
3. Per què diu Descartes que « no seria possible que la meva natura fos tal i com és, és a dir, que tingués en mi la idea d'un Déu, si Déu no existís veritablement”? Feu referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]
4. Compareu la concepció de Descartes de Déu amb una altra concepció de Déu que es pugui trobar en la història del pensament.[2 punts]
5. ¿Creieu que Descartes te raó quan defensa que, si no creiem en Déu, no podem estar completament segurs que els sentits no ens enganyen sistemàticament? Raoneu la desposta (2 punts)


MEDITACIÓ QUARTA


Text 18


“(...) La idea d'un ésser complet i independent, és a dir, de Déu, es presenta al meu esperit amb molta distinció i claredat; i només del fet que aquesta idea es trobi en mi, o bé que jo sóc o existeixo, ja que posseeixo aquesta idea, concloc tan evidentment l'existència de Déu, i que la meva depèn completament d'ell, en tots el moments de la meva vida, que no penso que l’esperit humà pugui conèixer res amb més evidencia i certesa. I ja em sembla que descobreixo un camí que ens conduirà d'aquesta contemplació del veritable Déu (en el qual estan inclosos tots els tresors de la ciència i la saviesa) al coneixement de totes les altres coses de l'Univers.”

Car, en primer lloc, reconec que és impossible que mai m'enganyi, puix que en tot frau i engany s'hi troba alguna força d'imperfecció. I encara que sembla que poder enganyar sigui una marca de subtilesa, o de poder, tanmateix, voler enganyar dóna testimoni sens dubte de feblesa de malícia. I, per tant, això no es pot trobar en Déu.”

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades
(entre 40 i 80 paraules).[2 punts]:

Gràcies a que tinc un aidea clara i distinta de déu com a substància infinita puc concloure que Déu existeix. I gràcies a aquesta també puc concloure que jo (res cogitans) existeixo, així com el món físic (res extensa)

Bernat P. (2010-11): 1.La primera idea que apareix al text és que Déu existeix perquè la seva idea es troba de manera clara i distinta en mi. La segona és que com que tinc aquesta idea (penso), jo també existeixo. La tercera idea és que Déu és la font de tot coneixement cert. La quarta i última idea és que com que Déu és un ésser perfecte, és impossible que ens enganyi amb el món exterior (res extensa).

2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents
(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]
a) «distinció». Idea distinta: Quan se distingir les parts que composen internament aquesta idea clara.
b) «claredat». Idea clara: Quan tinc una idea de quelcom  separat nítidament d'altri que l'envolten.

3. Per què diu Descartes que « descobreixo un camí que ens conduirà d'aquesta contemplació del veritable Déu ... al coneixement de totes les altres coses de l'Univers”? Feu referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]

Resposta: En les tres Meditacions anteriors Descartes s’ha elevat, mitjançant el Jo envers el coneixement del Déu. I ara es tracta de retornar al món. Però el Món és un lloc ple d’errades. En conseqüència, Descartes explica la seva teoria sobre l’error. Tota aquests Meditació vol respondre a la qüestió: ¿com és possible que jo m’enganyi?

Context: Les Meditacions cal emmarcar-les és una època coneguda com el Barroc, època de pessimisme existencial i escepticisme epistemològic. Descartes tracta aquí de respondre a aquesta desconfiança creixent entre els intel·lectuals de la seva època. La física i la visió del món aristotèlica havia entrat en una crisi profunda, de tal manera que no representava ja un model a seguir en l’àmbit científic. La seva eina principal de raonament i argumentació era el sil·logisme, argument deductiu que serveix per ordenar els coneixements sempre i quan partim de principis i/o afirmacions indiscutibles (la premissa major). Quan aquesta ja no és acceptada (criteri de veritat basat en l’autoritat), la conclusió tampoc és creïble. 

Davant aquest panorama d’incertesa, des de les illes britàniques es va intentar substituir el sil·logisme per la inducció, argument que basa el seu criteri de veritat en l’acumulació de dades obtingudes per experiència, i procedir després a una afirmació general.

Tanmateix, Descartes considera que tampoc el mètode inductiu (emprat per l’empirisme britànic) és adequat per als temps que corren. En una cruïlla històrica on s’espera un nou model de raonament d’investigació que proporcioni certesa no pot estar basat en l’experiència (qualitats secundàries) perquè també una experiència posterior pot desmentir les observacions prèvies. En definitiva, aquesta època d’incertesa requereix un nou criteri de veritat que no es fonamenti en l’autoritat (ja no respectada) ni en l’experiència (considerada ara com a font enganyosa).

Si la seva obra anterior, El DISCURS DEL MÈTODE, està sobretot adreçat a exposar les condicions que ha de complir una reflexió científica (les regles del mètode, el dubte ordenat i no escèptic, etc.), les qüestions metafísiques (jo, Déu, món), hi apareixen tractades amb menys detall. Així les MEDITACIONS METAFÍSIQUES són un text bàsicament adreçat a filòsofs. La ‘meditació’ constituïa a l’època un gènere literari i filosòfic de regles prou conegudes. Meditar és una acció del pensament que exigeix algú (un ‘jo’) que medita.  

La meditació va més enllà de l’estricta ‘reflexió’: mentre una reflexió pot ser ràpida i fins i tot instantània, la meditació és una acció que ha de durar algun temps (setmanes, mesos...) i que demana una certa calma intel·lectual.  

Només dubtant fins i tot de si existeix un déu enganyador (és a dir, experimentant el dubte des de l’interior mateix), podrem superar aquesta situació. ¿Per què hem de ‘meditar’, doncs? La resposta cartesiana (i d’aquí el valor del seu text), serà que meditar és la forma de passar del probable al cert; la meditació és l’eina del coneixement cert: en Descartes la meditació és l’instrument de la veritat, tal com li havien ensenyat els seus mestres jesuïtes. Només si reflexionem segons el que ell anomena «l’ordre de raons», analitzant pas per pas el valor de les nostres idees, podrem arribar al coneixement de la veritat.

Quarta Meditació: Un cop Descartes demostra l'existència d'un Déu benevolent i que no ens enganya, ara cal que comencem a fixar-nos en el món físic, que és, de fet, l'objectiu del filòsof per tal de superar l'escepticisme imperant, i fer cas de les dades que ens mostren els sentits. Però, tanmateix, hem de ser conscients que  el Món és un lloc ple d’errades. En conseqüència, Descartes explica la seva teoria sobre l’error. Tota aquests Meditació vol respondre a la qüestió: ¿com és possible que jo m’enganyi?

La meva facultat de jutjar no és enganyadora en la mesura que prové de Déu. Però el cas és que no deixa de succeir que jo m’enganyo sovint. Com succeix això? Doncs perquè  l’error és la marca de la meva imperfecció: "reconec que és impossible que mai m'enganyi, puix que en tot frau i engany s'hi troba alguna força d'imperfecció" L’error és un defecte. En la mesura que sóc un ésser finit, imperfecte. Puc equivocar-me perquè, a diferència de déu, sóc finit i imperfecte. No hem d’acusar Déu en la mesura que resulta impossible comprendre les seves intencions.

Finalment, Descartes, fent ús de la teoria del lliure albir, conclou que l’error no depèn del meu enteniment (que em proposa una idea o una altra), sinó de l’ús que faig de la meva voluntat.
Així, doncs, com evitar l’error? Si els judicis de la voluntat humana (limitada) respectessin la necessitat de la reflexió prèvia (enteniment) no es produiria l’error. Per tant cal no queixar-se de Déu, sinó anar amb compte. I el mètode que ell proposa és que el coneixement de l’enteniment ha de ser anterior a la decisió de la voluntat. Cal suspendre el judici mentre les idees no són encara clares i distintes. És una invitació a practicar el dubte metòdic en forma d’indiferència quan apareixen dues idees contràries entre si.

Bernat P. (2010-11): Cal emmarcar Descartes en l’època del Barroc, en la qual visqué. És una època marcada per una crisi que provocà un pessimisme existencial i un escepticisme epistemològic. L’Escolàstica estava en un període de crisi ja que el cristianisme i la física i concepció del món d’Aristòtil començaren a ésser qüestionats i posats en dubte. Així doncs, René Descartes creia que calia trobar una manera segura per conèixer la veritat de les coses. L’Escolàstica utilitzava el sil•logisme, un mètode que, partint d’una premissa major, arribava a altres veritats. El problema era que aquesta premissa major, que havia de ser certa, solia basar-se en el criteri d’autoritat.

A les Illes Britàniques sorgí l’Empirisme, basat en la inducció (acumulació de dades per l’experiència i fer una teoria general a posteriori) però tenia un error en la seva concepció, i era que sempre pot haver-hi una experiència posterior a totes les altres que desmenteixi la teoria abans donada com a certa.
La seva obra anterior, El Discurs del mètode, estava sobretot dirigit a científics ja que dictava unes condicions que s’havien de complir per qualsevol reflexió científica. Les Meditacions metafísiques van dirigides sobretot a filòsofs i estan menys detallades. Mitjançant el gènere literari i filosòfic ja conreat a la seva època de la meditació (prova consistent en posar-se traves a les teves pròpies creences per trobar veritats sòlides), intenta posar unes bases de coneixements certs i inqüestionables. Una meditació va més enllà d’una reflexió perquè requereix molt més temps (no són instantànies) i una calma intel·lectual. Descartes va aprendre la tècnica de les meditacions a la Flèche, escola de jesuïtes enfocada a formar la noblesa.

René Descartes es basa en el dubte per escriure les seves Meditacions. Per a ell, meditar és la única manera de passar del probable al cert, és l’instrument necessari per trobar la veritat.

Aquest text forma part de la quarta Meditació. En la primera, posa totes les coses en dubte (salut mental, si estem en estat de vetlla, l’esistència de déu...). En la segona arriba a la conclusió de que hi ha una cosa de la que no es pot dubtar i és del propi dubte, una forma de pensar, per tant, existim com una cosa pensant (cogito) separada de la res extensa o món físic. En la tercera, arriba a la conclusió que Déu existeix i que ens ha creat a nosaltres. Ell és infinit i perfecte i nosaltres som finits i imperfectes.

Descartes pensa que Déu ens porta a descobrir tot el coneixement cert perquè ell és infinit i ens ha creat a nosaltres que som finits. Déu, a més, és perfecte i no ens enganyaria mai atès que l’engany és una mostra d’imperfecció. En el text diu: “...Voler enganyar dóna testimoni sens dubte de feblesa de malícia. I, per tant, això no es pot trobar en Déu...”

Si tenim errors és per culpa nostra que, a vegades, no pensem en què tenim un enteniment limitat i una voluntat infinita que fa que ens equivoquem. Ens equivoquem per una mala utilització del lliure albir, per no saber on estan les nostres limitacions. Déu ens dóna el coneixement cert perquè ens dóna la idea de claredat i distinció amb les quals hem de jutjar el que és cert o no. És gràcies a ell que poem trobar la veritat. A més, ens dóna coneixements innats de matemàtiques, l’única ciència segura que mai erra.


4. Compareu la concepció de Descartes de Déu amb una altra concepció de Déu que es pugui trobar en la història del pensament.[2 punts]

Bernat P. (2010-11): Descartes-Escolàstica.
Descartes creia que Déu, un ésser infinit, perfecte, omniscient i omnipotent, ens ha creat. Tot i això, pensava que un cop creats ell ja no intervé. Es podria fer el símil amb un rellotger, que un cop dóna corda al rellotge, aquest ja té el necessari per funcionar i seguir funcionant.
És una concepció nova de Déu ja que es tenia fins aleshores la idea de que l’Escolàstica, basada en Sant Agustí i altres filòsofs cristians. Ells li donaven més importància a aquest Déu ja que consideraven que anava més enllà de la simple creació i ens conduïa i intervenia en el funcionament del món. A més, Descartes dóna prioritat a la raó (tot i que després la lligui a Déu) que a la fe (Ell arriba a la conclusió de que Déu existeix seguint un mètode racional). L’Escolàstica, en canvi, donava prioritat a la fe i deixava la raó en segon lloc, essent vigent el criteri d’autoritat.

5. ¿Creieu que Descartes te raó quan defensa que, si no creiem en Déu, no podem estar completament segurs que els sentits no ens enganyen sistemàticament? Raoneu la desposta (2 punts)
No estic d'acord. Són àmbits diferents. Aquesta dependència es deu més que a la lògica a qüestions històriques que viu l'autor. Descartes viu en una època que, per tradició, i també per por a les repressàlies i, probablement, també per convicció, situa Déu com a garant de tot el seu edifici de certesa. És una manera de que el jo pensant surti del seu aîllament immaterial. La funció del "Déu" és més la de suport a causa del context polític i social que altra cosa, potser. Descartes intenta reivindicar la força del JO davant del criteri d'autoritat (la tradició i el fanatisme). Reivindica l'evidència dels sentits sempre i quan tinguem una idea clara i distinta. Actualment, però, en una societat més indiferent a la divinitat, la figura d'un ésser omnipotent entra més dins de la fe que no pas de la ciència o la filosofia. Avui dia és més natural acceptar la certesa dels sentits que l'existència de Déu (més propi de l'àmbit privat i de la fe personal).

Bernat P. (2010-11):

Jo no estic d’acord amb Descartes quan diu que hem de creure en Déu per estar segurs que els sentits no ens enganyen. Crec, a més, que Descartes podria no estar convençut d’això i dir-ho per tradició, i sobretot, per por a que se’l pogués sancionar. La Inquisició estava força activa en aquella època i podia arribar a castigar amb la mort si algú posava en dubte el que ella deia.

Jo personalment crec que els sentits ens enganyen poc, i en els casos que ho fan, penso que hi ha d’haver una explicació purament científica del fet. No crec que els creients s’enganyin menys pels sentits que els no creients.

Descartes és important perquè d’una manera o altra li treu importància a Déu i li dóna a la capacitat humana. Crec que això és el més destacable perquè dóna una injecció d’optimisme a la societat de l’època.

Ivette A. (10-11): No hi estic d’acord ja que penso que són dues coses d’àmbits molt diferents.
La fe i la religió són una cosa espiritual a les quals hi ha persones que hi creuen i si aferren per voluntat pròpia. No creure en Déu no és sinònim de no poder estar segurs que els sentits ens enganyen. A més a més, s’ha de tenir en compte que Descartes utilitza Déu de suport en una època molt diferent a l’actual i que llavors la gent vivia atemorida per les represàlies que podien patir per anar en contra o tenir una visió diferent a la de l’Església, una institució que en aquells temps era molt poderosa. És important tenir en compte, també, l’educació que va rebre Descartes.
La gent, creient o no creient, sap que els sentits no són fiables al cent per cent. Es pot fer la prova d’introduir una canya en un estany. Hi haurà un efecte òptic que provocarà que veiem una canya torta. Això ho pot veure i saber qualsevol personal sigui o no sigui religiosa. Així doncs, no estic d’acord amb Descartes de cap manera: la religió i els sentits no tenen relació.

Núria S. (10-11): Jo crec que Descartes no té raó quan diu que si no creiem en Déu, no podem estar completament segurs que els sentits no ens enganyen sistemàticament. Crec que no, perquè ara per ara, ningú ha demostrat l’existència ni hi ha proves de que Déu existeixi; per tant, jo no crec que hi hagi un ésser que sigui tan poderós que hagi pogut creat tot el que ara veiem. És clar que els sentits ens poden enganyar i potser que ara mateix estigui somniant i aquest aper i aquest boli ni res existeixo. El que se segur és que encara que creguis en Déu, aquests dubtes de que si estàs vivint en una realitat i la seguretat de que els sentits t’enganyen, la tens igual. Per tant, el creure en un Déu no canvia la manera en que estem vivint.



Text 20

“Després d'això, mirant-me de més a prop, i considerant quins són els meus errors (els quals testimonien que hi ha imperfecció en mi), trobo que depenen del concurs de dues causes, a saber, del poder de conèixer que és en mi, i del poder d’elegir, o del meu lliure albir: és a dir, del meu enteniment, i juntament de la meva voluntat. Car per l'enteniment sol jo no afirmo mi nego cap cosa, sinó que solament concebo les idees de les coses, que
puc afirmar o negar (...)Només hi ha la voluntat que és tan gran, que no concebo pas la idea de cap altra de més ampla i més extensa; de manera que és ella principalment qui em fa reconèixer que duc la imatge i la semblança de Déu. Car, encara que sigui incomparablement més gran en Déu que en mi, sigui per raó del coneixement i de la potència, que ajuntant-s'hi la fan més ferma i més eficaç, sigui per raó de l'objecte, en la mesura que ella es porta i s'estén infinitament a més coses; ella no em sembla de fet més gran, si la considero formalment i precisament en ella mateixa”


1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades
(entre 40 i 80 paraules).[2 punts]
2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents
(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]
a) «enteniment»
b) «voluntat»
3. Per què diu Descartes que « Car per l'enteniment sol jo no afirmo mi nego cap cosa, sinó que solament concebo les idees de les coses, que puc afirmar o negar”? Feu referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]
4. Compareu la concepció de Descartes de Déu amb una altra concepció de Déu que es pugui trobar en la història del pensament.[2 punts]
5. ¿Creieu que Descartes te raó quan defensa que, si no creiem en Déu, no podem estar completament segurs que els sentits no ens enganyen sistemàticament? Raoneu la desposta (2 punts)




PAU LOGSE 2000-2001.

“Després, examinant atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir pas fingir per això que no existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les altres coses, se’n derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó de creure que jo existís; a partir d’aquí vaig conèixer que jo era una substància tal que tota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar, i que per a existir no necessita cap lloc ni depèn de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l’ànima no deixaria pas de ser tot allò que és.”

DESCARTES, Discurs del mètode

1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts)
Portar fins al límit el dubte fins arribar al punt de no poder dubtar que estava pensant i arribar així a establir la primera veritat: el cogito o substància pensant (ànima), independent del cos.

2. A quina època de la història de la filosofia pertany aquest text? Relacioneu-lo amb alguna característica pròpia del pensament d’aquesta època (3 punts)

Pertany al segle XVII. L’any 1637, any de publicació del Discurs, és una època coneguda com el Barroc, època de pessimisme existencial i escepticisme epistemològic. La física i la visió del món aristotèlica havia entrat en una crisi profunda, de tal manera que no representava ja un model a seguir en l’àmbit científic.

La seva eina principal de raonament i argumentació era el sil•logisme, argument deductiu que serveix per ordenar els coneixements sempre i quan partim de principis i/o afirmacions indiscutibles (la premissa major). Quan aquesta ja no és acceptada (criteri de veritat basat en l’autoritat), la conclusió tampoc és creïble.

Davant aquest panorama d’incertesa, des de les illes britàniques es va intentar substituir el sil•logisme per la inducció, argument que basa el seu criteri de veritat en l’acumulació de dades obtingudes per experiència, i procedir després a una afirmació general.

Tanmateix, Descartes considera que tampoc el mètode inductiu és adequat per als temps que corren. En una cruïlla històrica on s’espera un nou model de raonament d’investigació que proporcioni certesa no pot estar basat en l’experiència (qualitats secundàries) perquè també una experiència posterior pot desmentir les observacions prèvies.
En definitiva, aquesta època d’incertesa requereix un nou criteri de veritat que no es fonamenti en l’autoritat (ja no respectada) ni en l’experiència (considerada ara com a font enganyosa).

És doncs, aquesta situació d’escepticisme i de malfiança, el que porta a Descartes a acceptar només l’evidència com a criteri de veritat, sempre i quan aquesta evidència pugui ser traduïda als coneixements o idees innates dels que ja ens dota l’existència en néixer (idees matemàtiques per aplicar a l’evidència dels sentits) un cop verificat que aquests no ens enganyen.

Descartes posa així de manifest la confiança il•limitada en les forces intel•lectuals de l’individu que, per si mateix, pot assolir i desentrellar tots els secrets que els presenti la naturalesa gràcies al seu poder de matematització d’allò sensible. Però, primer de tot, caldrà convèncer que tampoc l’ànima enganya. I és per això que cal fonamentar la seva certesa a través de la seguretat absoluta que proporciona la primera veritat del seu raonament: cogito ergo sum, i també assegurar que allò que percebem pels sentits no és enganyós, doncs l’ànima comprova que Déu existeix, i que aquest, que no ens enganya, dóna fe que la natura (el món sensible) existeix. I, finalment, aquest món el podem reduir a nocions matemàtiques (a figura i número), que són idees innates que acompanyen l’ànima en néixer.

3. Expliqueu el concepte d’ànima que es desprèn d’aquest text (3 punts)
Ànima és la substància pensant, és a dir és una substància no física ni material. No està sotmesa a les lleis matemàtiques ni a la física; no està determinada i és lliure: no és previsible. Així, separa aquestes dues substàncies i assegura que l’ésser humà és lliure

4. Quina vigència creieu que pot tenir avui la separació entre cos i ànima que proposa Descartes ? (2 punts)
El món mental interfereix en el món físic? Diuen que la tristesa fa baixar les nostres defenses i debilita el nostre sistema immunològic. Amb la psicoanàlisi s’afirma que allò inconscient determina en tot moment la conducta. Per tant, en el camp de la psicologia i medicina actuals, hom diria que l’ànima i el cos són permeables i exerceixen una influència mútua, tot desmentint la separació cartesiana entre cos i ànima.

PAU LOGSE. Curs 2002-2003

“Les llargues cadenes de raons simples i fàcils, per mitjà de les quals generalment els geòmetres arriben a les demostracions més difícils, m’havien proporcionat l’ocasió d’imaginar que totes les coses que poden ser objecte del coneixement dels homes s’entrellacen d’igual forma i que, abstenint-se d’admetre com a veritable alguna que no ho sigui i guardant sempre l’ordre necessari per deduir-ne unes d’unes altres, no n’hi pot haver algunes de tan allunyades del nostre coneixement que no puguem, finalment, conèixer ni de tan ocultes que no puguem arribar a descobrir”

DESCARTES, Discurs del mètode

1. Expliqueu breument la idea principal del text (2 punts)
Descartes ens indica que el mètode per assolir el coneixement de les coses ha de ser l’axiomàtico-deductiu, en tots els àmbits. De fet, ens està dient que la matematització (partint del model d’Èuclides, axiomàtico-deductiu) és l’eina principal per conèixer i dominar la naturalesa.

Número 1. Albert R. (2BD) 2006-07
Tot pot ésser conegut per l’ésser humà utilitzant un mètode adequat com el de les matemàtiques. Si s’empra bé i ordenadament, podem arribar al coneixement veritable i inqüestionable, i res hi ha que se’ns presenti que pugui quedar fora de l’abast d’aquest mètode perquè és segur.

Número 1. Carles P. (2BD). 2006-07
Ens diu que l’home, per arribar a assolir els coneixements més difícils (o complexos) primer ha de partir des d’una base (o premissa) segura que el pugui conduir sense equivocar-se fins als coneixements que busca. Compara aquest mètode amb el que fan servir els matemàtics per a les seves demostracions, i per tant, com les matemàtiques, el resultat és segur i indiscutible
 

2. Expliqueu l’expressió “cadenes de raons” inclosa en aquest text. (3 punts)
Significa deducció, però tot partint de veritats “segures”, fonamentades en la raó (mitjançant les idees innates entre les que sobresurten les matemàtiques), per aplicar-les a tot allò traduïble a extensió (res extensa), la naturalesa. Aquestes veritats segures de les que se’n deriven (mitjançant deduccions o cadenes), la resta, no es fonamenten en l’autoritat (ja no indiscutible: crisi de la física aristotèlica) nien l’experiència (sempre enganyosa i parcial), sinó en la pròpia raó (començant pel cogito, substància pensant, fins a la res extensa, (traduïble a fórmula matemàtica).

3. A quina època de la història de la filosofia pertany aquest text? Relacioneu-lo amb alguna característica pròpia del pensament d’aquesta època (3 punts)
Pertany al segle XVII. L’any 1637, any de publicació del Discurs, és una època coneguda com el Barroc, època de pessimisme existencial i escepticisme epistemològic. La física i la visió del món aristotèlica havia entrat en una crisi profunda, de tal manera que no representava ja un model a seguir en l’àmbit científic.

La seva eina principal de raonament i argumentació era el sil•logisme, argument deductiu que serveix per ordenar els coneixements sempre i quan partim de principis i/o afirmacions indiscutibles (la premissa major). Quan aquesta ja no és acceptada (criteri de veritat basat en l’autoritat), la conclusió tampoc és creïble.
Davant aquest panorama d’incertesa, des de les illes britàniques es va intentar substituir el sil•logisme per la inducció, argument que basa el seu criteri de veritat en l’acumulació de dades obtingudes per experiència, i procedir després a una afirmació general.

Tanmateix, Descartes considera que tampoc el mètode inductiu és adequat per als temps que corren. En una cruïlla històrica on s’espera un nou model de raonament d’investigació que proporcioni certesa no pot estar basat en l’experiència (qualitats secundàries) perquè també una experiència posterior pot desmentir les observacions prèvies.

En definitiva, aquesta època d’incertesa requereix un nou criteri de veritat que no es fonamenti en l’autoritat (ja no respectada) ni en l’experiència (considerada ara com a font enganyosa).

És doncs, aquesta situació d’escepticisme i de malfiança, el que porta a Descartes a acceptar només l’evidència com a criteri de veritat, sempre i quan aquesta evidència pugui ser traduïda als coneixements o idees innates dels que ja ens dota l’existència en néixer (idees matemàtiques per aplicar a l’evidència dels sentits) un cop verificat que aquests no ens enganyen.

Descartes posa així de manifest la confiança il•limitada en les forces intel•lectuals de l’individu que, per si mateix, pot assolir i desentrellar tots els secrets que els presenti la naturalesa gràcies al seu poder de matematització d’allò sensible. Però, primer de tot, caldrà convèncer que tampoc l’ànima enganya. I és per això que cal fonamentar la seva certesa a través de la seguretat absoluta que proporciona la primera veritat del seu raonament: cogito ergo sum, i també assegurar que allò que percebem pels sentits no és enganyós, doncs l’ànima comprova que Déu existeix, i que aquest, que no ens enganya, dóna fe que la natura (el món sensible) existeix. I, finalment, aquest món el podem reduir a nocions matemàtiques (a figura i número), que són idees innates que acompanyen l’ànima en néixer.

4. Quin sentit creieu que pot tenir avui la defensa d’un mètode geomètric per al coneixement filosòfic (2 punts) Resposta oberta. Exemple:
La validesa del mètode geomètric es basa en la credibilitat de les matemàtiques. Les matemàtiques responen a la realitat o bé és un codi inventat? És a dir 1 + 1 = 2, ¿Perquè hem acordat mitjançant un axioma (veritat acceptada sense discutir) que 1 + 1 fan 2, però si inventem que les matemàtiques són un codi inventat segons el qual 1 + 1 = 3, llavors aquest filtre per interpretar (el mètode geomètric) és un més dels possibles i prou, i no pas l’únic vertader, perquè en aquest cas no tenim cap tribunal que garanteixi què és o què no és la veritat (geometries no euclidianes).

Número 4. Pedro G. (2AD) 2006-07
Jo crec que el sentit que té emprar les matemàtiques per al coneixement de la veritat filosòfica és molt dubtós. O sigui, la filosofia és un mètode de coneixement de l’individu, dels seus problemes personals, és totalment subjectiu. Qui sóc? D’on vinc? Per què existeixo? Són preguntes que no poden ser solucionades amb 2 + 2 = 4. Hi ha d’haver una recerca interior. La filosofia no pot estar lligada a unes normes com volia Descartes. Perquè ¿Com podem saber que Déu ens ha creat? I el geni maligne no pot intervenir també en aquest moment? Doncs Déu no em pot enganyar, ¡però el diable, sí! En definitiva, si poso en dubte una veritat fonamental tot s’enfonsa. Descartes va fer bé el “cogito ergo sum”, però les seves deduccions posteriors van ser massa precipitades.

Número 4. Montse S. (2AD) 2006-07
Personalment, penso que no té cap sentit recórrer a un mètode geomètric per assegurar el coneixement filosòfic. Actualment les preguntes que ens preocupen més serien: la vida, després de la mort existeix? Com va començar el món?... Són preguntes abstractes que no es poden sotmetre a un raonament matemàtic, perquè no tindria cap sentit. (...)

Número 4. Sara Zetapé (2AD) 2006-07
Avui dia, la utilització d’un mètode geomètric per al coneixement filosòfic ja ha quedat massa desfasada. És a dir la filosofia per a mi no té perquè ser un coneixement com les matemàtiques, és a dir, un coneixement rígid amb una única veritat i una única forma de procedir, perquè en la filosofia es poden donar moltes interpretacions, fins i tot moltes de contradictòries, encara que no tenen perquè ser falses; és a dir, ningú pot estipular si tal cosa ha de ser per mi una veritat o una mentida. Es tracta de l’àmbit de la subjectivitat

PAU FILOSOFIA 2004-2005.

En fi, si encara hi ha homes a qui les raons que he presentat no han convençut prou de l’existència de Déu i de l’ànima, vull que sàpiguen que totes les altres coses de les quals pensen que potser estan més segurs, com ara que tenen un cos, que hi ha astres, i una terra, i altres semblants, són, això no obstant, menys certes. És veritat que tenim una seguretat moral d’aquestes coses tan forta que el dubte sobre la seva existència semblaria una extravagància. Tot i això, si el que està en qüestió és la certesa metafísica, no es pot negar [...] que tenim motius suficients per excloure la seguretat completa quan ens adonem que igualment podem imaginar, en un somni, que tenim un altre cos i que veiem altres astres i una altra terra, sense que això sigui així. Doncs, ¿com sabrem que els pensaments que se’ns ocorren durant el somni són falsos, i que no ho són aquells que tenim desperts, si moltes vegades succeeix que els primers no són menys vius i manifests que els segons? I per molt que estudiïn els millors enginys, no crec que puguin donar cap raó que pugui apaivagar aquest dubte, si no és que pressuposen l’existència de Déu. Així, en primer lloc, aquesta mateixa regla que abans he acceptat, a saber, que les coses que concebem molt clarament i distintament són totes vertaderes, aquesta mateixa regla rep la seva certesa només del fet que Déu existeix i és un ésser perfecte.

DESCARTES, “Discurs del mètode”.

1. Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (2 punts).

Descartes distingeix entre la seguretat quotidiana i pràctica (“moral”) sobre certs fets i la certesa absoluta (“metafísica”). La segona requereix proves (evidència, raons, motius) tan fortes que no podríem estar equivocats. La possibilitat del somni demostra que això no passa en el cas de la seguretat quotidiana. Acaba enunciant que només l’existència de déu pot ser una raó per acceptar que en alguns casos (quan tenim una idea clara i distinta) és absolutament segur que no podem estar equivocats.

Número 1. Marta B (2BD) (2006-07)
En aquest text Descartes defensa d’una banda, la certesa de l’existència de Déu, de l’ànima(el jo pensant) i de l’altra, parla de la certesa de les coses que hi ha al món. No obstant, diu que està molt més segur de l’existència de les dues primers (Déu i ànima) que no pas de les coses, ja que els humans no podem tenir constància de si allò que veiem quan estem desperts és realment real o és solament una imaginació, un somni,una il•lusió de la nostra ment. A més, Descartes també diu que hem de buscar la resposta a aquest enigma en Déu, la substància perfecta


2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents paraules o expressions –al voltant de 5-15 paraules en cada cas. (1 punt)

“ànima”: cosa pensant, no física, pensament;

"seguretat moral”: seguretat pràctica, encara que no absoluta en el sentit filosòfic, però sí en la rutina diària.

3. Quines raons té Descartes per dir que la seguretat ordinària sobre, per exemple, l’existència del meu cos no és una certesa absoluta? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de Descartes que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text) (3 punts)

Segons Descartes, el més assenyat és qüestionar-se absolutament tots els coneixements rebuts i anar a la recerca de veritats indubtables: fa una crítica radical de tot el saber i considera no fiables tots els coneixements. És el seu famós dubte universal i metòdic, que es fonamenta en primer lloc en la incertesa de les dades sensorials. ¿Per què? Doncs, en primer lloc, perquè guiats pels sentits, durant mil•lenis els humans deien que la Terra era immòbil i era el centre de l’Univrs, per exemple. Els sentits ens han enganyat moltes vegades; fins i tot aquell a qui li han amputat una cama té dolor d’un membre que ja no en té; al igual que quan introduim un pal rígid en una bassa d’aigua aquest sembla que es torça. És per això que els sentits ens han enganyat moltes vegades; aleshores, Descartes dubta de totes les dades que s’originen en els sentits, dubta de la seva mà, del seu cos i de tota la realitat material del món.

El període històric que viu Descartes es situa al segle XVII. L’any 1637, any de publicació del Discurs, és una època coneguda com el Barroc, època de pessimisme existencial i escepticisme epistemològic. La física i la visió del món aristotèlica, basada en la confiança que dóna la informació que rebem pels sentits (qualitats secundàries) havia entrat en una crisi profunda, de tal manera que no representava ja un model a seguir en l’àmbit científic.

La seva eina principal de raonament i argumentació era el sil•logisme, argument deductiu que serveix per ordenar els coneixements sempre i quan partim de principis i/o afirmacions indiscutibles (la premissa major). Quan aquesta ja no és acceptada (criteri de veritat basat en l’autoritat), la conclusió tampoc és creïble.
Davant aquest panorama d’incertesa, ja Francis Bacon va intentar substituir el sil•logisme per la inducció, argument que basa el seu criteri de veritat en l’acumulació de dades obtingudes per experiència, i procedir després a una afirmació general.

Tanmateix, Descartes considera que tampoc el mètode inductiu és adequat per als temps que corren. En una cruïlla històrica on s’espera un nou model de raonament d’investigació que proporcioni certesa no pot estar basat en l’experiència perquè també una experiència posterior pot desmentir les observacions prèvies.
En definitiva, aquesta època d’incertesa requereix un nou criteri de veritat –una certesa metafìsica- que no es fonamenti en l’autoritat (ja no respectada) ni en l’experiència (considerada ara com a font enganyosa).

És doncs, aquesta situació d’escepticisme i de malfiança, el que porta a Descartes a acceptar només l’evidència com a criteri de veritat, sempre i quan aquesta evidència pugui ser traduïda als coneixements o idees innates dels que ja ens dota l’existència en néixer (idees matemàtiques per aplicar a l’evidència dels sentits) un cop verificat que aquests no ens enganyen.

Descartes posa així de manifest la confiança il•limitada en les forces intel•lectuals de l’individu que, per si mateix, pot assolir i desentrellar tots els secrets que els presenti la naturalesa gràcies al seu poder de matematització d’allò sensible. Caldrà, però asegurar-se que les dades no són enganyoses (evidència: tenir una idea clara i distinta). Per això, partirà del cogito per demostrar l’existència d’un Déu perfecte i que no enganya, el qual ens permeterà acceptar les dades dels sentits sempre i quan siguin evidents
 

4. Compareu la concepció de Descartes de l’experiència i els sentits amb una altra concepció de l’experiència i els sentits que es pugui trobar en la història del pensament.  (2 punts)

És preferible que la comparació es faci amb un sol autor.

Descartes és un filòsof racionalista. Defensa que hi ha idees innates. Per a ell, els sentits no poden ser la font última de coneixement. No podem trobar en el que ens diuen els sentits res que ens garanteixi plenament que no ens enganyen. Això no vol dir que Descartes no troba la manera de refiar-se dels sentits. El seu argument és que, partint de la meva pròpia existència i del fet que tinc la idea de Déu, és possible demostrar que en certs casos bàsics –quan fem la observació tenint en compte la millor evidència possible, quan seguim els principis i les regles de la millor ciència possible- tenim dret a refiar-nos dels sentits: altrament, Déu ens estaria enganyant. I això no pot ser, ja que Déu és infinitament omniscient, bo i poderós.

La comparació òbvia que es podria fer: amb la concepció empirista del coneixement (Hume).

Altra possibilitat: la comparació amb Plató. Aleshores caldria exposar alguna diferència entre el racionalisme de Plató i el de Descartes. Per exemple:
a) La manera en què Déu és, per a Descartes, garantia el coneixement.
b) El paper diferent dels sentits (que en el cas de Plató ens produeixen una mena de record).
c) L’abast diferent de l’innatisme. El que es demana és que l’alumne compari la concepció de l’autor amb altra –una qualsevol. Per tant, el fet que l’alumne triï qualsevol altra -.diferent de les suggerides- no pot comptar mai en contra seu.

5. ¿Creieu que Descartes te raó quan defensa que, si no creiem en Déu, no podem estar completament segurs que els sentits no ens enganyen sistemàticament? Raoneu la desposta (2 punts)

La resposta ha d’estar ben argumentada. I, al final, ha de donar un veredicte. “Sí, estid d’acord”, “No, no hi estic d’acord”. En l’opinió, ha d’acceptar o rebutjar la tesi que es proposa

Exemple 1: La qüestió que se’ns planteja aquí es pot reduir així: Acceptem les dades dels sentits com a vertaderes? O bé depenem d’una instància superior de la qual no en tenim evidència pels sentits? És a dir necessitem confiar (o tenir dependència) en quelcom que no “veiem” (Déu) per acceptar que el que sí rebem pels sentits no ens enganya?

En definitiva, tenir més confiança en algú o quelcom que no conec però que accepto perquè així està establert per la meva religió. Això representa una contradicció per a la nostra mentalitat , però que es pot explicar en un ambient on l’Església catòlica, al igual que les protestants, tenien aquesta creença com un dogma inqüestionable. A mnés, els que tenien por a la represàlies feien veure que s’ho creien. Actualment acceptaríem que el més lògic fora que tot partint del coneixement proper poguéssim arribar al coneixement més “transcendent” o més enllà (Déu) i no a l’inrevés. Per tant, la resposta és rotunda: NO.

Exemple 2: La qüestió que se’ns planteja aquí es pot reduir així: Acceptem les dades dels sentits com a vertaderes? O bé depenem d’una instància superior de la qual no en tenim evidència pels sentits? És a dir necessitem confiar (o tenir dependència) en quelcom que no “veiem” (Déu) per acceptar que el que sí rebem pels sentits no ens enganya?

Així les coses, tot depèn de quina confiança haguéssim tingut en allò que hem percebut pels sentits. Si ens han defraudat o no (pal rígid que per l’efecte de la rarefacció es “torça”, etc.). Sí que tindria lògica confiar en algún ésser suprem o instància superior en la qual confiar sempre i quan dotéssim a aquesta d’unes característiques de fiabilitat que en aquest món no trobem. Actualment, la figura de Déu està molt impregnada de religió, de fanatisme, de saber no fiable. Però en el cas que imaginéssim a un Déu com si fos l’harmonia o ordre, o llei universal que hauria d’existir en tots els fenòmens (o a la que obeïssin tots els fenòmens) , sí que podríem afirmar que si no creiem en una harmonia o llei que es compleix, que determina tots els fenòmens, no podríem preveure el futur o el funcionament de la natura: no podríem tenir coneixement científic, perquè la ciència és sobretot la capacitat de poder preveure el comportament dels fenòmens futurs perquè segueixen una “llei” o ordre. Per tant, la resposta és que sí, que Descartes tindria raó, sempre en el ben entès que veiéssim en aquest “Déu” el significat abans esmentat

Marta B. (2BD) 2006-07
No estic d’acord amb Descartes, però no perquè cregui en la informació que em donen els meus sentits i no pas en Déu, sinó perquè penso que l’argument cartesià per demostrar l’existència de Déu no és massa coherent (que sigui ell mateix qui arribi a la conclusió que la nostra ment és imperfecta i Déu és perfecte basant-se només en el fet que “així ens ho ha volgut fer saber ell mateix (Déu)”. Si això fos cert podria creure en qualsevol ésser que fos semblant a ell en les seves característiques. Jo crec que és fruit de la nostra imaginació, que no té límits. D’altra banda, sí que estic d’acord en què a vegades els sentits ens poden jugar males passades, ja que es donen casos en que hi ha coses que creiem veure (per exemple els oasis en un desert) i que en realitat no existeixen: la nostra vista ens ha “enganyat”. També és veritat que no només ha estat la vista, sinó que aquesta il•lusió ha estat creada per la nostra ment per falta d’hidratació. Caldria doncs, també dubtar del nostre pensament en certs moments (no només en el somni) i no només dels sentits.

 

VARIACIÓ DE PREGUNTES SOBRE EL MATEIX TEXT (2 i 3)

En fi, si encara hi ha homes a qui les raons que he presentat no han convençut prou de l’existència de Déu i de l’ànima, vull que sàpiguen que totes les altres coses de les quals pensen que potser estan més segurs, com ara que tenen un cos, que hi ha astres, i una terra, i altres semblants, són, això no obstant, menys certes. És veritat que tenim una seguretat moral d’aquestes coses tan forta que el dubte sobre la seva existència semblaria una extravagància. Tot i això, si el que està en qüestió és la certesa metafísica, no es pot negar [...] que tenim motius suficients per excloure la seguretat completa quan ens adonem que igualment podem imaginar, en un somni, que tenim un altre cos i que veiem altres astres i una altra terra, sense que això sigui així. Doncs, ¿com sabrem que els pensaments que se’ns ocorren durant el somni són falsos, i que no ho són aquells que tenim desperts, si moltes vegades succeeix que els primers no són menys vius i manifests que els segons? I per molt que estudiïn els millors enginys, no crec que puguin donar cap raó que pugui apaivagar aquest dubte, si no és que pressuposen l’existència de Déu. Així, en primer lloc, aquesta mateixa regla que abans he acceptat, a saber, que les coses que concebem molt clarament i distintament són totes vertaderes, aquesta mateixa regla rep la seva certesa només del fet que Déu existeix i és un ésser perfecte.

DESCARTES, “Discurs del mètode”.

1. Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (2 punts).

Descartes distingeix entre la seguretat quotidiana i pràctica (“moral”) sobre certs fets i la certesa absoluta (“metafísica”). La segona requereix proves (evidència, raons, motius) tan fortes que no podríem estar equivocats. La possibilitat del somni demostra que això no passa en el cas de la seguretat quotidiana. Acaba enunciant que només l’existència de déu pot ser una raó per acceptar que en alguns casos (quan tenim una idea clara i distinta) és absolutament segur que no podem estar equivocats.

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents paraules o expressions –al voltant de 5-15 paraules en cada cas. (1 punt)

“idea clara i distinta”: bases de l'evidència o coneixement directe: idea clara d'un objecte: tenir constància separada dels altres; idea distinta: tenir constància de les seves parts internes.

 “seguretat moral”: seguretat pràctica; seguretat en el nostre comportament respecte al bé i el mal

3. Com demostra Descartes que Déu existeix i que és un ésser perfecte? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de Descartes que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text) (3 punts)

Descartes considera que el jo pensant no és perfecte, i que el mateix dubte metòdic s’ha establert per tal de corregir-ne els errors, il•lusions i imprecisions; però, malgrat això, el jo pensant posseeix la idea de perfecció. Si tenim consciència de la nostra naturalesa imperfecta és perquè sabem en què consisteix una naturalesa perfecta i ens hi comparem. Així, la idea de perfecció innata en nosaltres és la idea d’ésser perfecte: és la idea de déu. Segons Descartes, aquesta idea de perfecció o de Déu no pot provenir de nosaltres, éssers imperfectes; aleshores, ha estat una realitat divina que l’ha fet surgir dins de les nostres ments.
Així, del conjunt d’idees que posseeix el jo pensant, en sobresurt una idea ben privilegiada, una idea que permet d’anar més enllà de la pròpia subjectivitat. Una idea que em permet d’afirmar, clara i distintament, que fora de mi mateix, fora de la meva ment, existeix una realitat, una realitat “extra-mental”. I aquesta idea tan privilegiada que descobreixo dins meu, i que alhora em permet d’anar més lluny de mi mateix, és la idea innata de Déu. La demostració de l’existència de déu és una peça fonamental en la metafísica cartesiana. Déu és la realitat que permet de superar la meva subjectivitat. Ara ja sé que fora del meu jo hi ha una altra realitat, la substància perfecta, un ésser que no pot permetre que les meves idees clares i distintes siguin un engany. Així, Descartes fa un pas més: Déu esdevé garantia del coneixement. En Déu existiesen les grans veritats eternament establertes per Ell; totes les veritats matemàtiques que descobrim hi són, en Déu; les lleis de la natura són decretades per Déu de la mateixa manera que un rei decreta lleis en els seus regnes.

En els seus arguments a favor de l’existència de déu, Descartes incorpora l’antic argument ontològic de sant Anselm: l’essència de déu és inseparable de la seva gran propietat, l’existència. A aquest ésser perfecte no li pot mancar una perfecció com és l’existència.

El període històric que viu Descartes es situa al segle XVII. L’any 1637, any de publicació del Discurs, és una època coneguda com el Barroc, època de pessimisme existencial i escepticisme epistemològic. La física i la visió del món aristotèlica, basada en la confiança que dóna la informació que rebem pels sentits (qualitats secundàries) havia entrat en una crisi profunda, de tal manera que no representava ja un model a seguir en l’àmbit científic.

La seva eina principal de raonament i argumentació era el sil•logisme, argument deductiu que serveix per ordenar els coneixements sempre i quan partim de principis i/o afirmacions indiscutibles (la premissa major). Quan aquesta ja no és acceptada (criteri de veritat basat en l’autoritat), la conclusió tampoc és creïble.
Davant aquest panorama d’incertesa, ja Francis Bacon va intentar substituir el sil•logisme per la inducció, argument que basa el seu criteri de veritat en l’acumulació de dades obtingudes per experiència, i procedir després a una afirmació general.

Tanmateix, Descartes considera que tampoc el mètode inductiu és adequat per als temps que corren. En una cruïlla històrica on s’espera un nou model de raonament d’investigació que proporcioni certesa no pot estar basat en l’experiència perquè també una experiència posterior pot desmentir les observacions prèvies.
En definitiva, aquesta època d’incertesa requereix un nou criteri de veritat –una certesa metafìsica- que no es fonamenti en l’autoritat (ja no respectada) ni en l’experiència (considerada ara com a font enganyosa).

És doncs, aquesta situació d’escepticisme i de malfiança, el que porta a Descartes a acceptar només l’evidència com a criteri de veritat, sempre i quan aquesta evidència pugui ser traduïda als coneixements o idees innates dels que ja ens dota l’existència en néixer (idees matemàtiques per aplicar a l’evidència dels sentits) un cop verificat que aquests no ens enganyen.

Descartes posa així de manifest la confiança il•limitada en les forces intel•lectuals de l’individu que, per si mateix, pot assolir i desentrellar tots els secrets que els presenti la naturalesa gràcies al seu poder de matematització d’allò sensible. Caldrà, però asegurar-se que les dades no són enganyoses (evidència: tenir una idea clara i distinta). Per això, partirà del cogito per demostrar l’existència d’un Déu perfecte i que no enganya, el qual ens permeterà acceptar les dades dels sentits sempre i quan siguin evidents
 

Selectivitat Juny 2007. Opció A

“Però, allò que fa que molts pensin que és difícil conèixer el que és Deu, i fins i tot el que és la seva ànima, és que no eleven mai el seu esperit per damunt de les coses sensibles i que estan tan acostumats a no considerar res si no és imaginant-ho –que és una manera de pensar apropiada per a les coses materials- que tot allò que no és imaginable els sembla que és inintel•ligible. Cosa que és bastant palesa pel fet que, fins i tot els filòsofs, admeten com a màxima a les escoles que no hi ha res en l’enteniment que no hagi estat anteriorment en els sentits, on, tanmateix, és segur que mai no han estat les idees de Déu i de l’ànima. I em sembla que aquells que volen usar la imaginació per comprendre-les fan igual com si, per sentir els sons o flairar les olors, volguessin servir-se dels ulls, i amb aquesta diferència afegida: que el sentit de la vista no ens assegura pas menys que l’olfacte o l’oïda la veritat dels seus objectes respectius, mentre que ni la imaginació ni els sentits ens poden assegurar mai res si no hi intervé l’enteniment”.

René DESCARTES. “El discurs del mètode”, IV

Qüestionari:
1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (entre 40 i 40 paraules). (2 punts)

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les paraules següents (entre 5 i 15 paraules en cada cas): (1 punt)
a) “inintel·ligible”
b) “imaginació”

3. Per què diu Descartes que els sentits no “ens poden assegurar mai res si no hi intervé l’enteniment”? Feu referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. (3 punts)

4. Compareu la concepció de Descartes de l’ànima amb una altra concepció de l’ànima (o de la ment, o del “jo”) que es pugui trobar en la història del pensament. (2 punts)

5. Creieu que Descartes té raó quan defensa que l’ànima és més fàcil de conèixer que el cos? Raoneu la resposta (2 punts).

 

David Hume

Model antic Nº 1
“Hom copia tota idea d’alguna impressió o sentiment precedents, i on no podem trobar cap impressió, és segur que no hi ha cap idea. A tots els casos singulars d’operació o activitat de cossos o ments, no hi ha res que produeixi cap impressió –ni, consegüentment, que pugui suggerir cap idea- de poder o connexió necessària. Tanmateix, quan apareixen molts casos uniformes i el mateix objecte és, sempre, seguit pel mateix fet, llavors comencem d’albirar la noció de causa i connexió. Llavors sentim un sentiment o impressió nous, és a dir, una connexió habitual en el pensament o la imaginació entre un objecte i el seu corresponent usual; i aquest sentiment és l’original de la idea que cerquem. El primer cas que veiérem de moviment comunicat per la topada de dues boles de billar és exactament igual a qualsevol cas que, a hores d’ara, se’ns pugui presentar, llevat tan sols que, en el primer, no podíem inferir un fet a partir de l’altre, la qual cosa podem fer ara, després d’una successió tan llarga d’experiències uniformes”.

D. HUME, “Investigació sobre l’enteniment humà”, secció VII, 2ª part,núm. 61

Qüestionari:

1. Exposa –amb paraules teves i sense comentaris personals- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (1’5 punts)
2. Posa títol al text (1 punt)
3. Comenta el text, és a dir, posa el text en relació amb el pensament de l’autor, tenint en compte les principals influències que l’autor hagi pogut rebre . (Recorda que no es demana que desenvolupis un tema, sinó que comentis el text). (2’5 punts).
4. Compara la noció d’idea de Hume amb la de Plató, i digues quines semblances i diferències hi veus (2’5 punts).
5. Quin paper juguen les inferències en el coneixement científic ? ¿Et sembla que la ciència se’n pot refiar o creus que té altres mitjans més segurs de coneixement? (2’5 punts)
 

Andrea C. (Curs 2003-04)
1. Primer se’ns presenten les impressions i d’aquí sorgeixen les idees. Les idees són pàl•lides còpies de les impressions. Entre els objectes no existeix cap connexió necessària, és a dir, no hi ha entre els objectes o fets cap relació causa-efecte, sinó que és per costum que ho atribuïm.

2. Crítica o la relació de causa-efecte.

3. Podríem considerar Hume un dels empiristes més importants, en part perquè va ser ell qui va conduir a Kant al camí de la seva filosofia. Hume es va obligar a si mateix a ordenar tots els conceptes i totes les construccions filosòfiques que havien edificat tots els filòsofs anteriors. Hume com a empirista que fou, centrarà l’anàlisi del coneixement en la seva gènesi i destacarà, les dades observacionals, l’experiència. Altres empiristes britànics que trobem són Berkeley i Locke. Hume prendrà de Locke la idea de que el coneixement depèn dels sentits, que la metafísica és impossible, i el coneixement neix per l’associacionisme d’idees.

Si parlem de la relació que tingué Hume amb el racionalisme, podem dir que és l’evolució i la crítica d’aquest sistema i comparteix la tesi de que les idees són representacions de les coses.

Newton rep una influència directa de Newton. Intentarà ser un Newton però en les ciències morals; es tractarà d’aplicar la inducció a la ciència del comportament humà.

Els trets generals de la filosofia de Hume es poden resumir en els següents punts: Hume considera que hi ha dues menes de percepcions: les impressions, que són les sensacions immediates de la realitat externa i les idees, que són el record d’aquestes. Per exemple, si et cremes amb una estufa obtens una impressió immediata. Més endavant pots recordar que et vas cremar –idea. La diferència és que la impressió és més viva i forta i la idea n’és un pàl•lid record. Tant unes com les altres poden ser simples o complexes. Pel que fa a les idees es distingeix de dues classes: les de memòria (tal i com s’han donat), imaginació (idees complexes formades per associacions i alteracions de les idees simples) –les idees tendeixen a associar-se en la ment com empeses per una força suau que les atreu. Això recorda l’atracció dels cossos descoberta per Newton.

Es fa seguint els principis de semblança (exemple: el retrat d’algú et recorda a “x”), causa-efecte (exemple veus fum i penses que hi deu haver foc); contigüitat. En el text ho veiem clarament reflectit. Ens critica aquest principi ja que considera que si atribuïm alguna cosa com a causa d’una altra no és perquè sigui realment així sinó perquè estem acostumats a veure-ho. És quelcom que depèn del costum. L’expectativa que una cosa segueixi a una altra no està en els objectes sinó en el poder de l’hàbit. També se serveix del principi d’immanència (no hi ha contacte entre la ment i l’objecte), còpia (idees = còpies d’impressions) i el de negació de les idees generals.

Un altre aspecte de Hume és la part ètica, malgrat que en el text no estigui palès. Els racionalistes creien per exemple que la distinció entre el bé i el mal és inherent a la raó humana. Aquesta idea de dret natural està present en molts filòsofs, de Sòcrates fins a Locke. Però Hume diu que ho determinen els sentiments.

Pel que fa a l’escepticisme es pot dir que Hume era un escèptic moderat. Ens farà desconfiar de la raó, ens allunya del dogmatisme. Amb el seu escepticisme fins i tot arribarà o negar la idea de substància, Déu i el jo, en definitiva el món. Dirà que el coneixement dels fets del món no són més que creences, però que no ens podem instal•lar en el dubte bastant. Simplement ens hem de limitar a les nostres capacitats i en la vida pràctica hem de comportar-nos com l’altra gent i acceptar que la motivació de les nostres accions no prové tant de la raó com del costum..

4. Per Plató, les idees són entitats extramentals, són eternes i immutables i alhora universals. Són innates i existeixen independentment dels éssers humans. Estan contingudes en un món apart, l’anomenat “món de les idees”. És a dir, les idees existeixen independentment dels éssers materials. En no tenir característiques físiques no es poden copsar pels sentits, sinó per la intel•ligència (pensament totalment contrari al de Hume: empirisme).Mentre que per a Hume les idees són records de les impressions. Tant les impressions com les idees poden ser simples o complexes. I existeixen dos tipus d’idees, les d’imaginació i les de memòria. Evidentment, per a Hume, les idees no són innates.

Laura P. Curs 2003-04.
1. Primer se’ns presenten les impressions i d’aquí sorgeixen les idees. Aquestes són pàl•lides còpies de les impressions. No tenim cap impressió de cap connexió necessària quan percebem dos fets seguits un de l’altre, sinó que és un sentiment o costum mitjançant el qual atribuïm una relació de causa-efecte.

2. Crítica a la idea de connexió necessària.

3. (POSSIBLES AFEGITS A LA RESPOSTA) Hume va ser un filòsof i historiador escocès nascut a Edimburg. Dues són les seves principals obres: El tractat sobre la naturalesa humana i l’Investigació sobre els principis de la moral. Va viure en una època en què les monarquies autoritàries com Espanya i Alemanya van esdevenir absolutes. El tercer estat (burgesos, artesans, camperols...) pagaven impostos i estaven agrupats en gremis.

3.(Variant a la 3)  Hume ha estat un il•lustrat anglès i un escèptic. Des dels seus inicis ha estat un gran admirador de Newton. El principal objecte d'estudi de Hume és l’ésser humà, i va utilitzar el mateix mètode de Newton per estudiar la naturalesa humana. Segons Hume, l’estudi de la naturalesa humana és molt important perquè considera que en certa forma totes les ciències depenen de la naturalesa de l’ésser humà. Per ell serà més important la part moral. Hume es considerava el Newton de les ciències morals.

Tot i que sempre va mostrar una gran admiració per Newton no va entendre com aquest va indicar que Déu era finalment qui posava ordre al món. Hume va considerar que en aquest moment Newton anava molt més enllà de la informació que ens proporcionen els sentits. A partir de llavors, Hume es va plantejar perquè l’ésser humà sempre acostumava a fer suposicions.
Hume és empirista. L’empirisme és una filosofia que va sorgir al segle XVII-XVIII, juntament amb el Racionalisme com a resposta al repte de la revolució científica. El racionalisme i l’empirisme difereixen en el fet que el primer és continental, intenta fonamentar la ciència en una metafísica i subratlla l’aspecte formal, deductiu i matemàtic de la ciència, mentre que el segon és britànic, i centra l’anàlisi del coneixement en la seva gènesi tot destacant les dades observacionals, l’experiència. Tot i això les dues filosofies consideren que el coneixement no és de coses sinó d’idees. Pels racionalistes com Descartes hi ha idees innates mentre que pels empiristes com Hume no n’hi ha.
Hume és un escèptic que considera que l’experiència és el límit i l’origen del coneixement. Hume va basar el seu estudi en principis com: el principi d’immanència, el principi de còpia, el d’associacionisme.

El seu principi d’immanència indicava que no havia relació entre ment i objecte, ; els sentits són els conductes de la informació. Tal i com diu en aquest text les impressions són reproduccions vives de la realitat i les idees són records d’impressions. En aquest text es fa referència al principi d’associació que ens indica que el fet que hi hagués relació en el passat entre causa i efecte no significa que també passi en el futur. L’individu tendeix a associar causa i efecte per l’hàbit i el costum. El fet que hagin vist el mateix molts cops ens fa creure que tornarà a passar, però això és erroni, segons Hume, ja que no ens podem basar en creences sinó en experiències. És per això que Hume nega en certa forma la ciència, ja que aquesta es basa en el passat. Inclòs se’l va caracteritzar d’ateu ja que negava la idea de substància i per tant Déu, el món extern i el jo eren simplement creences ja que sobretot de Dèu no tenim impressió. D’altra banda, la seva ètica és l’emotivisme moral i indica que l’home distingeix entre el bé i el mal mitjançant un sentiment moral i no pas racional. A Hume se’l pot comparar amb Locke. Aquest indicava que no totes les idees provenen de l’experiència. En canvi, Hume indica que sense experiència no hi ha idea. Diu que les idees són records d’impressions. Locke indicava que havien idees simples (provenen de l’experiència) i les complexes que podien ser de coses modes o relacions. D’altra banda, Hume deia que havia idees de memòria i provenen d’impressions i d’imaginació i l’associació d’idees.

Nº 2

"Quan observem els objectes externs del nostre voltant i considerem l'acció de les causes, no som pas capaços, en un sol cas, de trobar-hi cap poder o connexió necessària, ni cap qualitat que lligui l'efecte amb la causa i faci de l'un infal•lible conseqüència de l'altra. Tan sols ens adonem que, en realitat, l'un segueix l'altra. L'impuls d'una bola de billar ve seguit de moviment en la segona bola. Això és tot el que apareix als sentits externs. La ment no té cap sentiment ni cap impressió interior de tal successió d'objectes: consegüentment, en cap cas particular de causa i efecte, no hi ha res que pugui suggerir la idea de poder o connexió necessària".

D. HUME, "Investigació sobre l'enteniment humà".
secció VII, primera 0 part, núm. 50


Qüestionari:

1. Exposa -amb paraules teves i sense comentaris personals- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (1'5 punts).
2. Posa títol al text (1 punt).
3. Comenta el text, és a dir, posa el text en relació amb el pensament de l'autor, tenint en compte les principals influències que l'autor hagi pogut rebre. (Recorda que no es demana que desenvolupis un tema, sinó que comentis el text). (2'5 punts).
4. Quin paper juga la causa en el coneixement humà segons Hume i segons (Aristòtil) (Kant). (Compara els plantejaments dels dos autors sobre aquest punt, i digues en quin sentit les seves posicions són semblants o diferents) (2'5 punts).
5. Què en penses del paper que juga l'experiència en el procés del coneixement científic? (2'5 punts).

Nico G. (Curs 2004-05).

1. Les impressions només capten la realitat actual. Això vol dir que no existeix cap connexió necessària entre dos fets que van seguits. Per tant, no podem conèixer la causalitat entre dos fets, encara que sí tinguem constància de la seva contigüitat.

2. Crítica a la idea de relació causa-.efecte.

3. Hume (1711-1776) va ser un filòsof del segle XVIII que va voler estudiar el coneixement humà a partir de la inducció i l’experiència, seguint el model de Newton. Hume és d’un dels empiristes més importants, i a partir de la induccció va voler crear una nova filosofia coherent amb aquest mètode. Això el porta a una lluita en el camp de les idees polítiques contra el dogmatisme, la religió.
Els seus estudis ens vénen a dir que nosaltres captem un coneixement a través dels sentits, i això que captem és real i s’anomena impressió. Les idees són el record de les impressions i per tant estan per sota d’aquestes.

Per plantejar-se l’existència del món extern, diu que hi ha d’haver una relació de causa-efecte, ja que quan es produeix algun fet, ha de seguir-lo les conseqüències. Segons Hume, com que no podem conèixer, a partir de la raó, el futur, no podem demostrar l’existència d’aquesta connexió necessària causa-efecte. Però hi ha alguna cosa que permet poder predir el que passarà en el futur (si escalfem aigua fins a 100 graus, aquesta s’evaporarà). Però què és aquesta cosa? Com que hem dit que la raó no pot ser, ha d’estar relacionat amb els sentiments, i el costum. Allò que ens permet predir les conseqüències d’un fet és l’hàbit de veure que sempre que ha passat alguna cosa les conseqüències són les mateixes. D’aquesta manera assimilem l’existència d’una relació causa-efecte, però és només una creença. Podem observar que hi ha una contigüitat entre dos fets, però no podem demostrar la connexió necessària entre ells, perquè no hi ha cap impressió sobre aquesta connexió. Si no hi ha la connexió necessària no podem demostrar l’existència d’un món exterior, ni de Déu ni de nosaltres mateixos (el jo).

Després d’arribar a aquetes conclusions podem dir que Hume era un escèptic moderat, perquè deixava en l’aire l’existència de tot el que ens envolta, però llavors considera que hem de creure que el món existeix, perquè sinó els humans acabaríem per no trobar sentit en la nostra vida. Estaríem paralitzats en el nostre horitzó i ideals; no tindria cap sentit ni significat tot el que fem i som.

4. Hume i Descartes representen les dues tendències que emergeixen del trencament produït per la revolució científica davant la tradició anterior (escolàstica), però són totalment diferents. Les semblances més destacables són que els dos neguen l’existència de les coses en si.

Les diferències són bàsicament: el mètode. Hume utilitza la inducció i Descartes la deducció. Hume representa l’empirisme, defensa el coneixement mitjançant l’experiència i els sentiments, mentre que Descartes defensa el racionalisme en què per sobre de tot mana la raó. Hume pensa que les idees no són més que dèbils representacions de les impressions, i que aquestes les anem adquirint a través de l’experiència (en néixer som un full en blanc). Per Descartes, les idees es poden formar a través de la imaginació o bé són innates.

Hume és molt escèptic respecte l’existència d’un món extern i de déu, a través de les seves teories demostra que no existeix la connexió necessària i no hi ha impressions de Déu ni del jo. Descartes, en canvi afirma l’existència del jo, de Déu i del món exterior.




Model actual. Nº 3


Però encara que la raó, ben assessorada i documentada, pugui preveure suficientment les conseqüències útils o pernicioses de les qualitats o les accions, no pot produir per ella mateixa l’aprovació o blasme morals. La utilitat no és més que una tendència a un cert fi; si el fi ens fos totalment indiferent, sentiríem la mateixa indiferència pels mitjans. És necessari, doncs, un sentiment que es manifesti per ell mateix i que ens faci preferir les tendències útils a les perjudicials. Aquest sentiment no pot ser altre que la simpatia per la felicitat dels homes i la indignació per la seva infelicitat, ja que aquests són els fins a què tendeixen la virtut i el vici. Per tant, la raó ens informa sobre les diferents tendències de les accions, i la humanitat determina la nostra preferència per les que són útils i beneficioses.

David Hume."Investigació sobre els principis de la moral". Apèndix 1. Del sentiment moral.

Qüestionari:
1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts).
2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):
- “conseqüències útils”:
- “sentiment”.
3. Quines raons té Hume per diferenciar les facultats de l’enteniment i del sentiment? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de Hume que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text).. (3 punts).
4. Compareu la concepció humeana de justícia una altra concepció de justícia d’un altre autor (2 punts).
5. Creieu que és més progresista guiar-se pel sentiment que per la raó? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com si és negativa (2 punts).

(Nota: pregunta 1: de 60 a 80 paraules; pregunta 2: de 7 a 15 paraules)

Respostes
1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts).

La raó no pot ser la guia de la nostra conducta. És el sentiment el que condueix les nostres accions, el que ens fa distingir el bé i el mal, atenent al criteri d’utilitat. S’entén per utilitat allò que afavoreix la felicitat general i no pas el benestar particular en detriment dels altres (53 paraules)

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):

- “conseqüències útils”: allò que afavoreix la felicitat general d’una col•lectivitat (8 paraules).
- “sentiment”: Espècie de “sisè” sentit espontani, diferent a la raó. Guia la nostra conducta (13 paraules)

3. Quines raons té Hume per diferenciar les facultats de l’enteniment i del sentiment? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de Hume que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text).. (3 punts).

Els motius que porten  Hume a diferenciar les facultats de l’enteniment i del sentiment són eminentment d’ordre pràctic. D’una banda, el relacionat amb l’àmbit científic, i d’altra, el relacionat amb l’àmbit de la moral i la política, en general.

L'estudi de la naturalesa humana que realitza Hume l’indica que la personalitat humana consta de dos àmbits: l’enteniment (la raó), i el sentiment. Que per a les disciplines formals (la lògica, les matemàtiques...), les que ell anomena relacions d’idees, sí que la raó pot obtenir certesa demostrativa; però pel que fa a la realitat (qüestions de fet), l’enteniment es veu ultrapassat per les associacions d’idees que ens indueix, ens fan anar més enllà de les percepcions (impressions, idees), com si fos una força suau. Així analitza la idea de causa, la idea de substància, pilars de la ciència i de la metafísica. ¿Com podem fer prediccions de futur, tasca principal de la ciència?; Com podem afirmar l’existència de Déu, del món, del jo... si no tenim impressions mes que del passat i del present, i no pas del futur? Doncs perquè el nostre enteniment és esclau de les passions, del sentiment (del “cor”).

Davant de l’arrogància de la raó cartesiana, ambiciosa, optimista si es vol, David Hume contraposa la concepció d’una raó supeditada, esclava de les passions, als sentiments. La raó ja no està en possessió de certeses pel que fa al coneixement de les 3 substàncies clàssiques que havia assenyalat Descartes, de la realitat.

És per això que a Hume se’l considera un escèptic, però un escèptic moderat, perquè al capdavall ens ve a dir que la naturalesa ens ha volgut així, que ens deixem endur per les passions i no pas per la raó. És clar que això, pres al peu de la lletra, significarà que la ciència (ciències empíriques) ja no pot basar-se en la certesa absoluta. Però Hume dirà, amb el tarannà que el caracteritzà, que la vida continua i funciona gràcies a que ens guiem pel costum, per l’hàbit, per la creença de que les coses es comportaran com sempre, com ho han fet fins ara, encara que no tinguem certeses absolutes sobre el futur, sinó probables.

Pel que fa a l’àmbit de la moral i de la política (època de conflictes religiosos), aquesta mena d’escepticisme moderat el guiarà per combatre la superstició, i el farà capdavanter de la Il·lustració europea, per tal de temperar els fanatismes i farà més difícil acceptar la intolerància. Perquè la intolerància es basa en la creença de la possessió de certeses absolutes, de veritats dogmàtiques assolides suposadament per la raó. En canvi, el sentiment és el que guia la nostra conducta seguint el criteri d'utilitat, entesa com l’assoliment de la felicitat col·lectiva i no només personal o individual en contraposició als altres.

Aquest punt de vista moral s'ha anomenat EMOTIVISME. L'emotivisme moral és un moviment filosòfic que considera que l'autèntic fonament bàsic del judici moral no són informatius (no tenen contingut objectivable), sinó que exerceixen només la funció d'expressar o suscitar sentiments o emocions. Són els sentiments els que poden mostrar la bondat o maldat de les accions humanes. Això té com a conseqüència més important la no existència d'una moral general basada en la raó, com ara L'INTEL·LECTUALISME MORAL socràtic que va influir molt en la doctrina moral de Plató, sinó que la moral està basada en els sentiments, en un gust similar al gust estètic, i, per tant la pretensió de crear normes morals racionals no té sentit. No se sap, racionalment, que una acció és moralment reprovable, sinó que se sent.

David Hume, un dels màxims exponents de l'emotivisme moral, no nega que la raó intervingui al crear el judici moral. El que nega és que sigui l'única que intervé, fins i tot nega que sigui l'element més important, però sense arribar a afirmar que la raó estigui totalment fora de l'elaboració del judici moral. En Hume, això vol dir que en tot home hi ha una mateixa natura emotiva, igual a la de qualsevol altre humà, que li permet sentir la moralitat de la mateixa manera.

Segons el text que es comenta, hi ha una naturalesa comú genèrica que permet associar sentiment, felicitat general o utilitat: una mena de compassió general o "simpatia" que ens uneix als humans: "Aquest sentiment no pot ser altre que la simpatia per la felicitat dels homes i la indignació per la seva infelicitat, ja que aquests són els fins a què tendeixen la virtut i el vici". Mës endavant, Stuart Mill reprendrà part d'aquesta visió en la seva reformulació de l'utilitarisme moral.

4. Compareu la concepció humeana de justícia una altra concepció de justícia d’un altre autor (2 punts).
Hume-Plató.

Segons Hume, quan actuem no ho fem moguts per certeses (la raó), sinó pel sentiment. Aquesta mena de “sentit” moral, que posseïm tots ens fa actuar de forma espontània. Per tant a l’hora d’actuar ho fem sense basar-nos en suposades “veritats”, seguint el criteri d’utilitat general.

Per a Plató, hereu de la visió socràtica intel•lectualista, la virtut és coneixement, és a dir, quan fem el mal ho fem per ignorància. I només aquells que són capaços de fer front als seus instints (tendència egoista) poden enlairar-se cap al Bé general, a allò que convé a la polis, a la felicitat general.

Veiem, doncs, dues visions contraposades de les passions: Per a Hume, les passions guien el nostre comportament, i són més aviat benignes envers els altres. Per contra, per a Plató, les passions ens porten a l’individualisme. Per Plató, només aquells que estan en possessió de la veritat o visió general (els filòsofs), seran capaços d’actuar pel Bé de la Polis. La justícia segons Plató significarà que tot encaixa, que cadascú ocupa el lloc que li pertoca segons les seves capacitats. I que en la polis es fa allò que indica el filòsof o el savi, precisament perquè es guia per la raó, lluny de les seves passions o instints, o ambicions personals.

Segons Hume, la raó no guia el nostre comportament. I lluny de portar-nos a una guerra d’ambicions personals, ens fa sentir-nos humils i no arrogants, lluny del fanatisme del qui es pensa que està en possessió de la veritat absoluta o de la fe vertadera. El camí cap a la tolerància és precisament el camí dels sentiments i no pas el de la raó, perquè el sentiment, mogut pel criteri d’utilitat, entén aquesta com la persecució de la felicitat general.

5. Creieu que és més progresista guiar-se pel sentiment que per la raó? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com si és

“L’empirisme britànic clàssic va sorgir en una freqüentment sana oposició contra l’obscurantisme religiós i la ideologia reaccionària... L’empirisme s’oposa a la doctrina pessimista segons la qual els éssers humans som esclavitzats per una naturalesa immutable i estructures mentals immodificables.

Quan es parla de sentiment, podem dir que els sentiments són més “líquids”, més moldejables. És cert que els sentiments poden fer-nos més generosos i compassius en cas de desgràcies o de sofriment aliè, o en cas de conflictes i enfrontaments de qualsevol mena. Però també és cert que el sentiments poden ser molt més manipulables que la raó. Això ja ho van fer els nazis quan posaven megàfons dins de les habitacions dels hospitals, tot aprofitant la vulnerabilitat dels pacients, amb consignes en contra de tots aquells que no combreguessin amb les seves idees: comunistes, jueus, gitanos, homosexuals, etc...

Actualment, les campanyes polítiques, gràcies als poder dels MEDIA es basen més en els sentiments que no pas en arguments racionals. Aquí a Espanya se’ns va voler enganyar (voluntària o involuntàriament) tot suggerint per part d’alguns portaveus governamentals que els autors dels atemptats de l’11-M havien estat els de l’ETA. Els va sortir malament, gràcies a la mobilització del poble i el rebuig a la guerra d’Iraq... ¿Però quantes vegades se’ns bombardeja amb missatges publicitaris tot apel•lant als sentiments amb èxit per als interessos dels poderosos? ¿Davant reaccions impulsives, basades en els sentiments, no porten a enfrontaments o a agressions , com ara el cas de les caricatures de Mahoma? Per no parlar ja de les mobilitzacions xenòfobes o racistes, davant d’un conflicte aïllat, convenientment manipulat mitjançant els sentiments i on la raó gairebé no pot intervenir, etc.

Nº 4

Totes les nostres idees sobre una deïtat –d’acord amb aquells qui neguen les idees innates- no són res més que una composició d’idees que adquirim en reflexionar sobre les operacions de les nostres pròpies ments. Ara bé, les nostres ments no ens ofereixen pas més la noció d’una energia de la que ens brinda la matèria. Si volem considerar la nostra voluntat –o la nostra volició- a priori i fem abstracció de l’experiència, mai no serem capaços d’inferir-ne cap efecte. I si recorrem a l’experiència, aquesta només ens mostrarà objectes contigus, successius i en conjunció constant (19). En resum, doncs: o bé no tenim en absolut cap idea de força i d’energia –i aquests mots són del tot irrellevants-, o bé no podem significar cap altra cosa que aquesta determinació del pensament adquirida per hàbit en passar de la causa a l’efecte habitual.

David Hume. Abstract

Qüestionari

1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts).
2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):
- “composició d’idees”:
- “hàbit”.
3. Quines raons té Hume per diferenciar les composicions d’idees amb d’altres objectes de la nostra ment? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de Hume que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text). (3 punts).
4. Compareu la concepció humeana de causa amb una altra concepció de causa d’algun altre autor (2 punts).
5. Creieu que actualment té vigencia el fenomenisme de Hume? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com si és negativa (2 punts)


Respostes

1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts).

La noció d'un suposat Déu és una idea complexa quan la ment és activa. L'experiència només ens mostra la contiguïtat de fenòmens, la successió d'aquests o la conjunció constant. Només és gràcies a l'hàbit i la creença que parlem de causa i efecte, de força o energia

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):
- “composició d’idees”: associació d'idees que realiza la ment amb elmaterial procedent de les percepcions (impressions i idees)
- “hàbit”: costum, manera d'actuar similar a com ho hem fet regularment en el passat.

3. Quines raons té Hume per diferenciar les composicions d’idees amb d’altres objectes de la nostra ment? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de Hume que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text). (3 punts).

Els motius que té Hume per procedir a aquesta distinció és la d'acotar on arriba l'experiència i l'abast del coneixement cert, i on la nostra ment pot arribar més enllà de l'experiència, i per tant, deixa de ser font de certesa. Tot i així Hume indica que els humans tenim aquesta tendència irrefrenable. I la nostra vida es guia precisament per aquesta tendència (el sentiment, les passions), i no pas per la raó (que ha de limitar la seva jurisdicció fins on arriben les percepcions).

Hume va continuar el camí traçat per John Locke, de tendència empirista, i el va seguir fins a les últimes conseqüències. L’empirisme anglès, que s’inicia a finals del segle XVII, a diferència del racionalisme cartesià, desconfia del poder il•limitat que aquest últim atribueix a la raó.

Segons l’empirisme anglès, l’origen del coneixement és l’experiència, car en néixer som una mena de full en blanc. Ara bé, també estem limitats per l’experiència; és a dir, el nostre coneixement no pot tenir certeses absolutes més enllà de la informació que ens proporcionen els sentits. Aquest criteri és el que va permetre a la “ciència anglesa” assolir les més altes cotes de prestigi i de saber, amb l’obra de Newton, ja que aplega en unes poques lleis tots els avenços fragmentaris (que van desmentir la visió antiga i medieval del món en la que es basava l’Escolàstica), i que van originar la revolució científica en l’astronomia i en la física.

La suposada “ciència anglesa”, és a dir els científics anglesos, se sentien cofois de basar-se en l’experiència, en dades observacionals i en l’experimentació. A diferència dels “europeus”, que preferien emprar el model matemàtico-deductiu. Encara que això no fos del tot cert, Newton representava l’èxit d’aquesta opció, i és a la que Hume s’adhereix de forma entusiasta durant la seva primera època, abans dels 30 anys.

Ni Locke ni Hume accepten l’existència d’idees innates dels racionalistes, ja que tot el coneixement prové de l’experiència segons ells. Hume, a diferència de Locke (encara amb residus cartesians) no accepta la idea de substància. Tots dos, però, consideren que la ment és receptora quan és passiva, i és creadora d’idees quan combina i associa les idees que ha rebut com a matèria primera.

Enlluernat per la monumental aportació de Newton a la ciència, David Hume es proposa unificar totes les ciències (vella ambició cartesiana), tot basant-se en la ciència mare: la ciència de la naturalesa humana. Vol arribar a ser el “Newton de les ciències socials i morals”. Aquest és l’objectiu del “Tractat”, obra de joventut que el marcarà per sempre.

És quan el seu admirat Newton manifesta una visió de l’univers que es manté en una harmonia perfecta i necessitada d’una mena d’un Déu arquitecte suprem, quan David Hume el critica i intenta explorar els motius pels quals els humans (fins i tot les ments més lúcides, com ara Newton) tenim aquesta tendència a ultrapassar les dades observacionals amb afirmacions que van més enllà de l’experiència. Arriba a la conclusió que al igual que l’univers que ha estudiat Newton es regeix per una mena de lleis i es manté en harmonia gràcies al magnetisme –o lleis de gravitació universal-, així també les idees que tenim a l’enteniment, s’associen espontàniament i van més enllà del que podem verificar per l’experiència. Al igual que Newton amb les lleis de la gravitació universal, Hume exposarà l’existència de lleis d’associació d’idees, regides per la creença, el costum, l’`habit (àrea del sentiment i no pas de la raó).

Així doncs, l’estudi de la naturalesa humana que realitza Hume l’indica que la personalitat humana consta de dos àmbits: l’enteniment (la raó), i el sentiment. Que per a les disciplines formals (la lògica, les matemàtiques...), les que ell anomena relacions d’idees, sí que la raó pot obtenir certesa demostrativa; però pel que fa a la realitat (qüestions de fet), l’enteniment es veu ultrapassat per les associacions d’idees que ens indueix, ens fan anar més enllà de les percepcions (impressions, idees), com si fos una força suau. Així analitza la idea de causa, la idea de substància, pilars de la ciència i de la metafísica. ¿Com podem fer prediccions de futur, tasca principal de la ciència?; Com podem afirmar l’existència de Déu, del món, del jo... si no tenim impressions mes que del passat i del present, i no pas del futur? Doncs perquè el nostre enteniment és esclau de les passions, del sentiment (del “cor”).

Davant de l’arrogància de la raó cartesiana, ambiciosa, optimista si es vol, David Hume contraposa la concepció d’una raó supeditada, esclava de les passions, als sentiments. La raó ja no està en possessió de certeses pel que fa al coneixement de les 3 substàncies clàssiques que havia assenyalat Descartes, de la realitat.

És per això que a Hume se’l considera un escèptic, però un escèptic moderat, perquè al capdavall ens ve a dir que la naturalesa ens ha volgut així, que ens deixem endur per les passions i no pas per la raó. És clar que això, pres al peu de la lletra, significarà que la ciència (ciències empíriques) ja no pot basar-se en la certesa absoluta. I si neguem la ciència, ¿com podem considerar l’obra de Newton, el cim del saber occidental?

Però Hume dirà, amb el tarannà que el caracteritzà, que la vida continua i funciona gràcies a que ens guiem pel costum, per l’hàbit, per la creença de que les coses es comportaran com sempre, com ho han fet fins ara, encara que no tinguem certeses absolutes sobre el futur, sinó probables.

Pel que fa a l’àmbit de la moral i de la política (època de conflictes religiosos), aquesta mena d’escepticisme moderat el guiarà per combatre la superstició, i el farà capdavanter de la Il•lustració europea, per tal de temperar els fanatismes i farà més difícil acceptar la intolerància. Perquè la intolerància es basa en la creença de la possessió de certeses absolutes, de veritats dogmàtiques assolides suposadament per la raó. En canvi, el sentiment és el que guia la nostra conducta seguint el criteri d utilitat, entesa com l’assoliment de la felicitat col•lectiva i no només personal o individual en contraposició als altres.
 

4. Compareu la concepció humeana de causa amb una altra concepció de causa d’algun altre autor (2 punts).

Hume-Aristòtil.
Aristòtil considera que la causa consisteix en el perquè del moviment en la physis (des dels organismes vius com els cossos inertes), fins a tota la naturalesa presa globalment, i assenyala quatre tipus de perquès: la causa eficient o agent immediat, la final (objectiu o intencionalitat a assolir pel moviment), la material i la formal...

L’objectiu d’Aristòtil és esbrinar què és allò que pot explicar la naturalesa i allò que la caracteritza per damunt de tot a la physis/vida: el moviment. I això significa explicar, és a dir, indicar quin és l’origen, el mitjà del moviment i quina direcció pren (cap on es dirigeix). La teoria hilemòrfica, els conceptes d’acte i potència ajuden a entendre la physis amb la idea de causa. Dóna així resposta a l’inacabable problema del canvi de la filosofia grega clàssica.

En canvi, per a Hume, la idea de causa és el producte d’una idea complexa, quan se’ns presenten els fenòmens, ja siguin contigus, successius o en conjunció constant. I això és producte de l’hàbit i no pas per la raó.

Aristòtil considera que la raó és la que copsa el canvi si és capaç d’indicar, d’explicar el canvi, les seves diferents causes, i sobretot, la final: la ciència vol dir preveure el futur, la finalitat. Per a Hume, no es pot assolir aquesta certesa, perquè la raó no pot anar més enllà de l’experiència, però sí ho fa la creença (que no és la raó). És una tendència o força suau a la que ens empeny la ment amb les dades que posseïm tot projectant-les cap el futur. No es certesa, però sí coneixement probable: escepticisme moderat davant el funcionament del món (qüestions de fet).


5. Creieu que actualment té vigencia el fenomenisme de Hume? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com si és negativa (2 punts)
S’entén per fenomenisme que no hi ha més veritat que la que se’ns apareix pels sentits. S’entén per fenomenisme que no hi ha cap realitat autèntica més enllà de les dades que ens proporcionen els sentits: ni un suposat Déu, ni un suposat món, ni un suposat JO permanent o identitat personal. Això significa que la ciència no té cabuda, entesa aquesta com la capacitat de fer prediccions en el futur. El progrés de la humanitat s’ha basat precisament en la noció de ciència, en pensar que podem preveure el comportament que tindran en el futur fenòmens que estan succeint en el present. El fenomenisme sempre tindrà vigència si s’entén com una actitud de cautela davant de situacions noves, o bé per moderar l’arrogància que l’espècie humana té en relació a la tecnologia: a pensar que tot ho tenim controlat. Per tant ens hauria d’empènyer a revisar contínuament l’abast del nostre coneixement de les coses.

Però el fenomenisme no ens hauria de fer caure en un escepticisme paralitzant, que ens pot provocar la nostra desconfiança respecte al nostre saber acumulat o en la tecnologia desenvolupada fins ara.

En definitiva, fenomenisme moderat, però no pas fins al punt de creure que la ciència no és possible, que no és possible l’ajuda de les nocions matemàtiques per desentrellar la naturalesa, ja que això ha facilitat molt la democratització del saber des dels temps de Descartes, tot superant la potentíssima corrent màgica, sovint esotèrica i supersticiosa de poders ocults.

Narcís R. (2AD). Curs 2005-06
Personalment, crec que les idees de Hume ja no tenen cap vigència, ja que les ciències actuals es basen en l'experimentació i la posterior formulació de lleis o teories generals. Aquestes lleis i teories es basen en la certesa (fins que no es demostri el contrari) que amb una acció determinada la reacció o efecte serà el mateix o seguirà uns patrons dictats en la llei en qüestió. Si seguíssim el pensament de Hume sobre la relació inexistent entre causa-efecte, no seria possible teoritzar i formular lleis de ciències determinades i, per tant, les ciències no evolucionarien, i perderien la seva autèntica finalitat i raó d'existència. Per bé que tot és passatger i no és estable, totes les coses segueixen uns patrons determinats dictats en lleis. Per tant, el fenomenisme humeà queda sense vigència actualment.

Nº 5

Heus ací una bola de billar quieta sobre la taula i un altra que es mou ràpidament envers ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de la relació causa-efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, adés per sensació, adés per la reflexió. Però examinem-lo: és obvi que totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant, una circumstància per a l’operació de totes les causes. També és evident que el moviment que en fou la causa és anterior al moviment que en fou l’efecte. La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. Però això no ho és tot; provem, continuem la prova amb altres boles del mateix material i que estiguin en una situació semblant: hi trobarem sempre que l’impuls d’una bola produeix indefectiblement el moviment d’una altra. Heus ací, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objecte semblant a una causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte. Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. La primera bola en moviment toca la segona, i immediatament la segona es posa en moviment; i quan provo l’experiment amb boles iguals i circumstàncies semblants, trobo que el moviment i contacte d’una bola segueix sempre el moviment de l’altra. Per més voltes que hi faci, a aquesta qüestió, i per més que l’examini, no puc trobar-hi res més.
 

David Hume. Abstract
 

Qüestionari
1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts).
2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):
- “circumnstàncies de contigüitat”:
3. Quines raons té Hume per diferenciar les circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant amb la noció de causa? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de Hume que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text). (3 punts).
4. Compareu el concepte d’idea en Hume amb el concepte d’idea d’algun altre autor.(2 punts).
5. Creieu que és més defensable l’innatisme racionalista o la teoria empirista sobre l’experiència com a origen del coneixement? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com si és negativa. (2 punts
 

Qüestionari
1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts).

Si analitzem el moviment de dues boles de billar que entren en contacte, podem comprovar que en aquest fenomen es donen tres circumstàncies: la contigüitat en el temps i en l’espai, la prioritat en el temps, i la conjunció constant. Tot plegat ens fa atribuir, gràcies a la llei de semblança, a que la primera bola causa el moviment de l’altra bola. (62 paraules)
 

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):
- “circumnstàncies de contigüitat”: Factors, fets o situacions seguides en el temps o en l'espai

3. Quines raons té Hume per diferenciar les circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant amb la noció de causa? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de Hume que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text). (3 punts).

Els motius que Hume té per diferenciar aquestes circumstàncies amb la noció de causa, és el de limitar l’abast de la raó. Segons Hume, tot seguint la distinció introduïda per Leibniz, hi ha dos àmbits de coneixement: les veritats de raó i les qüestions de fet. Hume adopta una altra terminologia: les relacions d’idees, que són les que empren les ciències “formals”, on sí podem obtenir veritats demostratives, i les qüestions de fet, on només podem obtenir coneixement probable, però no pas segur.

És per aquest motiu que Hume s’esforça en analitzar el contingut de la ment humana. Cal saber diferenciar el contingut de la ment quan rep, del que la ment elabora i crea més enllà de les dades que n’obté de les experiències, gràcies a l’associació d’idees, i que són a les que de forma irrefrenable tendeix l’ésser humà.

Això significarà que pel que fa al coneixement del món en general no podem “fer ciència”, predir el futur, etc., sinó només obtenir un coneixement aproximat, probable, perquè la certesa només es pot aplicar a allò que anomenava Lebniz veritats de raó. Amb aquesta postura, Hume critica per primera vegada el model inductiu de Bacon, tradicionalment admirat a Anglaterra com a guia de la ciència experimental.

Aquest fenomenisme escèptic tindrà repercussions, tant en l’àmbit de la ciència, la ciència newtoniana, com en l’àmbit de l’ètica i de la política, com a continuació s’explica.

Hume va continuar el camí traçat per John Locke, de tendència empirista, i el va seguir fins a les últimes conseqüències. L’empirisme anglès, que s’inicia a finals del segle XVII, a diferència del racionalisme cartesià, desconfia del poder il•limitat que aquest últim atribueix a la raó.

Segons l’empirisme anglès, l’origen del coneixement és l’experiència, car en néixer som una mena de full en blanc. Ara bé, també estem limitats per l’experiència; és a dir, el nostre coneixement no pot tenir certeses absolutes més enllà de la informació que ens proporcionen els sentits. Aquest criteri és el que va permetre a la “ciència anglesa” assolir les més altes cotes de prestigi i de saber, amb l’obra de Newton, ja que aplega en unes poques lleis tots els avenços fragmentaris (que van desmentir la visió antiga i medieval del món en la que es basava l’Escolàstica), i que van originar la revolució científica en l’astronomia i en la física.

La suposada “ciència anglesa”, és a dir els científics anglesos, se sentien cofois de basar-se en l’experiència, en dades observacionals i en l’experimentació. A diferència dels “europeus”, que preferien emprar el model matemàtico-deductiu. Encara que això no fos del tot cert, Newton representava l’èxit d’aquesta opció, i és a la que Hume s’adhereix de forma entusiasta durant la seva primera època, abans dels 30 anys.

Ni Locke ni Hume accepten l’existència d’idees innates dels racionalistes, ja que tot el coneixement prové de l’experiència segons ells. Hume, a diferència de Locke (encara amb residus cartesians) no accepta la idea de substància. Tots dos, però, consideren que la ment és receptora quan és passiva, i és creadora d’idees quan combina i associa les idees que ha rebut com a matèria primera.

Enlluernat per la monumental aportació de Newton a la ciència, David Hume es proposa unificar totes les ciències (vella ambició cartesiana), tot basant-se en la ciència mare: la ciència de la naturalesa humana. És l'ésser humà el que investiga i coneix, i que també actua i té un comportament concret; per tant, caldrà primer esbrinar com funciona aquest instrument o naturalesa de l'ésser humà. Vol arribar a ser el “Newton de les ciències socials i morals”. Aquest és l’objectiu del “Tractat”, obra de joventut que el marcarà per sempre.

És quan el seu admirat Newton manifesta una visió de l’univers que es manté en una harmonia perfecta i necessitada d’una mena d’un Déu arquitecte suprem, quan David Hume el critica i intenta explorar els motius pels quals els humans (fins i tot les ments més lúcides, com ara Newton) tenim aquesta tendència a ultrapassar les dades observacionals amb afirmacions que van més enllà de l’experiència. Arriba a la conclusió que al igual que l’univers que ha estudiat Newton es regeix per una mena de lleis i es manté en harmonia gràcies al magnetisme –o lleis de gravitació universal-, així també les idees que tenim a l’enteniment, s’associen espontàniament i van més enllà del que podem verificar per l’experiència. Al igual que Newton amb les lleis de la gravitació universal, Hume exposarà l’existència de lleis d’associació d’idees, regides per la creença, el costum, l’`habit (àrea del sentiment i no pas de la raó).

Així doncs, l’estudi de la naturalesa humana que realitza Hume l’indica que la personalitat humana consta de dos àmbits: l’enteniment (la raó), i el sentiment. Que per a les disciplines formals (la lògica, les matemàtiques...), les que ell anomena relacions d’idees, sí que la raó pot obtenir certesa demostrativa; però pel que fa a la realitat (qüestions de fet), l’enteniment es veu ultrapassat per les associacions d’idees que ens indueix, ens fan anar més enllà de les percepcions (impressions, idees), com si fos una força suau. Així analitza la idea de causa, la idea de substància, pilars de la ciència i de la metafísica. ¿Com podem fer prediccions de futur, tasca principal de la ciència?; Com podem afirmar l’existència de Déu, del món, del jo... si no tenim impressions més que del passat i del present, i no pas del futur? Doncs perquè el nostre enteniment és esclau de les passions, del sentiment (del “cor”).

Davant de l’arrogància de la raó cartesiana, ambiciosa, optimista si es vol, David Hume contraposa la concepció d’una raó supeditada, esclava de les passions, als sentiments. La raó ja no està en possessió de certeses pel que fa al coneixement de les 3 substàncies clàssiques que havia assenyalat Descartes, de la realitat.

És per això que a Hume se’l considera un escèptic, però un escèptic moderat, perquè al capdavall ens ve a dir que la naturalesa ens ha volgut així, que ens deixem endur per les passions i no pas per la raó. És clar que això, pres al peu de la lletra, significarà que la ciència (ciències empíriques) ja no pot basar-se en la certesa absoluta. I si neguem la ciència, ¿com podem considerar l’obra de Newton, el cim del saber occidental?

Però Hume dirà, amb el tarannà que el caracteritzà, que la vida continua i funciona gràcies a que ens guiem pel costum, per l’hàbit, per la creença de que les coses es comportaran com sempre, com ho han fet fins ara, encara que no tinguem certeses absolutes sobre el futur, sinó probables.

Pel que fa a l’àmbit de la moral i de la política (època de conflictes religiosos), aquesta mena d’escepticisme moderat el guiarà per combatre la superstició, i el farà capdavanter de la Il•lustració europea, per tal de temperar els fanatismes i farà més difícil acceptar la intolerància. Perquè la intolerància es basa en la creença de la possessió de certeses absolutes, de veritats dogmàtiques assolides suposadament per la raó. En canvi, el sentiment és el que guia la nostra conducta seguint el criteri d utilitat, entesa com l’assoliment de la felicitat col•lectiva i no només personal o individual en contraposició als altres.

4. Compareu el concepte d’idea en Hume amb el concepte d’idea d’algun altre autor.(2 punts).

Hume-Plató.
Podem comparar les idees de Hume amb les de Plató. Per Plató, existien les idees innates, però aquestes es trobaven separades de l’ésser humà, ja que es trobaven en un món apart., en el “món de les idees”. Aquestes idees són immutables i les persones les rebien a través de la teoria de la reminiscència: a base de recordar les idees que tenien en la vida anterior de la nostra ànima.

Per Hume, com que és empirista, les idees innates no existeixen. Les idees són simples records de les impressions, que es reben, per tant, a través dels sentits. Els sentits ens proporcionen les impressions que es transformen en idees (el record de la impressió).
 

5. Creieu que és més defensable l’innatisme racionalista o la teoria empirista sobre l’experiència com a origen del coneixement? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com si és negativa. (2 punts)
 

 Marta C. 2CD. Curs 2005-06
1. Aquest text ens parla de la relació que hi ha entre la causa i l’efecte entre dues impressions, comparant-lo amb el símil de dues boles de billar. També ens parla sobre les tres circumstàncies que fan que es produeixi la causa, que són la contigüitat, la prioritat i la conjunció constant, totes tres determinen la causa.

2. És la circumstància que ens indica que dues impressions o causes estan unides en el temps i en l’espai.

3. David Hume separa aquestes tres circumstàncies per tal d’explicar la unió o repulsió de dues impressions segons la seva llei d’associacions d’idees.

Hume va ser un dels grans empiristes anglesos del segle XVIII. Amb la revolució científica es destruí la visió aristotèlica del món (crisi de l’Escolàstica), ja que els nous científics volien descriure d’una altra forma el món físic que els rodejava. Davant d’aquesta nova recerca, aparegué el Racionalisme, que es basa en l’existència de les idees innates i en la força de la raó, i l’Empirisme on es considerarà que el coneixement es rebia per l’experiència i, per tant, no existeixen les idees innates (quan naixem som un full en blanc).

Hume formava part dels empiristes ja que va seguir la influència de Locke en que tot coneixement es rep de l’experiència, tot i que es distingeix d’aquest autor perquè Hume no està d’acord en anomenar “idea” a tot allò que rebem pels sentits. Hume fa una distinció entre impressió, que és quelcom que rebem pels sentits, i la idea, que és la còpia de la impressió o el record d’aquesta.

En aquest context històric de la recerca de noves ciències, va tenir un paper fonamental Newton, amb la seva teoria de la gravitació, que afirmava que els cossos s’atrauen i es repel•len a causa d’una força magnètica. Aquestes teories influeixen molt a Hume, qui volgué ser el “Newton de la ciència moral”. Això ho desenvolupà en la seva obra de joventut “Tractat de la naturalesa humana”, on vol unificar totes les ciències en la ciència mare de la naturalesa humana. Aquí, Hume desenvolupa la llei d’associacions d’idees, que al igual que Newton, descriu les possibles associacions que hi ha entre les idees.

Aquesta llei és la que es desenvolupa al text, tot fent una comparació amb dues boles de billar. Hume considera que en aquesta associació hi juguen tres factors importants: la contigüitat, la prioritat en el temps i la conjunció constant de la causa-efecte.

Per aquest autor no pot haver idea de causa-efecte, perquè no poden fer prediccions sobre el futur.

Les impressions determinen la realitat present, i les idees (el record de les impressions), el passat. Del present i del passat es pot tenir impressions però no pas del futur ja que és impossible obtenir una impressió d’allò que encara no ha ocorregut. Però la ment humana, en aquests casos, tendeix a produir la causa-efecte, és a dir pel costum i l’hàbit creiem que allò que passarà en el futur serà igual que el que ha passat al passat, ja que l’experiència ens ho marca així. Però és impossible mantenir aquesta afirmació com una de veritablement correcta, ja que només es probable.

Quan Hume diu que “més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no pot descobrir en aquesta causa”, vol dir que no podem anar més enllà de les nostres impressions de causa.

Però el fet de negar la predicció d’un futur, perquè no tenim impressió sobre aquest, significarà negar la ciència, ja que predir és una de les tasques principals de la ciència. Llavors, tots els models de ciència, com ara Newton, queden descartats, portant-nos a un escepticisme moderat: no podem tenir certesa en les coses, només en les nostres impressions. Per tant, no coneixem les coses per si mateixes. La idea de món, Déu i el jo, queden descartades, cosa que el durà a fer una obra crítica de Newton, ja que aquest, tot i ser model de ciència, afirmava que Déu era qui controla el moviment dels cossos.

Aquest escepticisme ens lliura del dogmatisme i de les supersticions. Pel que fa a la seva ètica, Hume afirma que l’humà està dividit en dues parts: la raó, que ens indica quan una acció es beneficiosa o no, i el sentiment. A l’hora d’actuar, les persones no es guiem per la raó, sinó pel sentiment.

Stuart Mill

1. "10. Admeto plenament que el mal que una persona es causa a si mateixa, pot afectar greument, adés per les seves simpaties, adés pels seus interessos, els que s’hi relacionen i, en un grau menor, la societat en el seu conjunt. Quan per una conducta d’aquesta mena una persona es veu arrossegada a violar una obligació clara i adjudicable envers una altra persona o persones, aquest cas ja no cau dins l’àmbit de la moralitat privada, i llavors esdevé susceptible de desaprovació moral en el sentit apropiat del terme. Si, posem per cas, un home, per intemperància o extravagància, deixa de pagar els seus deutes o bé, havent assumit la responsabilitat moral d’una família, per la mateixa causa deixa de ser capaç d’educar o mantenir els seus fills, mereix una justa reprovació i pot ser castigat, però si ho és serà a causa de la infracció del seu deure envers la seva família o els seus creditors, no pas per la seva extravagància"

John Stuart Mill. “Sobre la llibertat”. Cap. IV

Qüestionari

1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts).

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):
- “moralitat privada”:
- “desaprovació moral”.

3. Quines raons té John Stuart Mill per diferenciar la moralitat privada de la moralitat social? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de J. S. Mill que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text). (3 punts).

4. Compareu la concepció milleana de llibertat amb una altra concepció de llibertat d’algun altre autor (2 punts).

5. Creieu que actualment té vigència l’individualisme de Mill? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com si és negativa (2 punts)

1. El mal que ens autoinfligim també pot afectar els altres. En aquest cas, aquesta acció ultrapassa l’àmbit privat i, llavors, la societat o l’Estat ha d’intervenir.

2. “moralitat privada”: comportament que només afecta a l’esfera particular o individual; espai lliure de la ingerència pública.
“desaprovació moral”: reprovació o crítica pública (sigui dels poders o majories socials) a un comportament individual donat.

3. John Stuart Mill separa amb claredat l’esfera on la col•lectivitat pot intervenir i l’àmbit privat, on ningú no podria fer ús de la coacció social, ja sigui institucional o espontàniament. JSM vol assegurar així un espai propi perquè l’individu pugui autodesenvolupar-se, en el ben entès que aquest ús de la llibertat personal no suposa un perjudici per als altres.
Segons JSM, aquest espai (la llibertat individual) és una de les característiques més genuïnes o pròpies de les societats civilitzades modernes: és el seu signe de distinció. No hi ha progrés social, pròpiament dit, si no hi ha un espai per a la peculiaritat individual; el dret a la diferència ha de ser consubstancial a la democràcia, ja que, segons JSM, les democràcies basades en el poder de les majories corren el risc permanent d’anorrear (suprimir) la llibertat individual, ja sigui de forma més o menys evident o més o menys subtil, mitjançant els poderosos mecanismes de l”opinió pública”.

L’obra “Sobre la llibertat”, publicada el 1860, cal situar-la, d’una banda, en un context filosòfic dominat per doctrines com les de Hegel i Comte. Cadascuna, i a la seva manera, l’individu queda reduït i subordinat als interessos del TOT (Estat), tot seguint unes corrents històriques inexorables o imparables on l’individu no pot intervenir en el seu destí.

D’altra banda, JSM n’és conscient del creixent poder dels estats i de les “opinions públiques” de les anomenades classes mitjanes que exerceixen un control més o menys directe en els gustos, en les peculiaritats individuals dels ciutadans. El perill d’uniformització per a JSM és el risc més seriós que les societats del futur hauran de fer front tard o d’hora.

Aquest diagnòstic també es veu influït per l’obra d’Alexis de Tocqueville, sociòleg francès, la descripció del qual sobre la vida institucional i quotidiana dels Estats Units, arribarà a tenir un fort impacte en alguns cercles intel•lectuals europeus. Segons Tocqueville, la societat nordamericana marca la pauta social del que arribaran a ser després les altres societats modernes (europees): La democràcia americana és diferent de la francesa o europea, en general, segons Tocqueville: no són tant els intel•lectuals influents o determinats personatges els que marquen les tendències ideològiques, sinó que és el poder de la majoria. A banda dels aspectes positius, Tocqueville assenyala que les societats del futur correran el risc d’irreflexió, de volubilitat i viariabilitat, perquè aquest és un dels trets distintius de les democràcies: la tirania de la majoria. Aquesta suposada tirania no afluixa el control social sobre l’individu; ans al contrari, el fa més subtil però no menys restrictiu.

Per últim, val a dir també que una influència decisiva en els punts de vista de JSM és l’utilitarisme del qual son pare, James Mill, i l’amic d’aquest, Jeremy Bentham, són impulsors a Anglaterra. JSM s’incorpora al cercle utilitarista amb poc més de vint anys, però ell també crearà el seu propi cercle, atès que complementarà l’ideari utilitarista amb observacions pròpies sobre la felicitat i la protecció de l’individualisme, trets que el distanciaran de l’utilitarisme clàssic dels autors abans esmentats. Per als utilitaristes, el fi de l’ésser humà és la felicitat entesa “científicament” com quelcom mesurable (la diferència entre el plaer i el dolor). Segons els utilitaristes, el criteri correcte per avaluar l’acció humana és l’assoliment de la felicitat.

Aquest criteri clàssic de l’utilitarisme de Bentham es desplaçat, en part, del centre de gravetat, pel que JSM anomena el principi d’individualitat (la felicitat és complementada per la llibertat com a criteri principal, perquè el fi màxim de l’ésser humà és el desenvolupament més elevat i harmònic de les seves facultats). JSM subratlla la necessitat per als humans d’arribar a ser quelcom per ells mateixos.

La individualitat és presentada per JSM com un fre o barrera contra la tradició que impedeix el progrés. Aquest punt de vista de JSM trastoca el criteri d’utilitat de Bentham (assolir la màxima felicitat per al major nombre), per introduir la defensa de les característiques peculiars i pròpies; per introduir la individualitat com a fi. Aquesta transformació teòrica donarà lloc a que també sigui la llibertat, i no pas la utilitat, el principi que governa les relacions individu-societat.

L’obra “Sobre la llibertat” és un al•legat en favor de la dissidència. En ella es presenta una distinció entre la “llibertat negativa” (la no interferència o ingerència de la societat en l’àmbit privat) i la “llibertat positiva”, el desig de governar-se a si mateix. Tanmateix, JSM no ignora que un dels problemes de la seva filosofia serà el de concretar en què consisteix aquesta independència individual. ¿On fixar els límits entre voluntat particular i voluntat general, entre l’àmbit públic i del privat?

A “Sobre la llibertat” hi ha una defensa ferma de l’àmbit del privat i de l’individual, però no sempre i en tots els casos. El present fragment n’és un exemple on es fa notar un paper intervencionista dels poders públics quan sigui convenient.
“Si posem per cas, un home per intemperància o extravagància, deixa de pagar els seus deutes o bé, havent assumit la responsabilitat moral d’una família, per la mateixa causa deixa de ser capaç d’educar o mantenir els seus fills, mereix una justa reprovació i pot ser castigat”

Com a contrapartida al respecte a l’esfera personal, JSM reclama certa lleialtat a les normes bàsiques de convivència social. Tanmateix, la defensa de la llibertat com a límit de la intervenció és un principi que es manté i li serveix a JSM per arribar a definir l’àmbit del privat.

Durant el segle XX, la influència de les doctrines de JSM s’han conservat, després de les conseqüències desastroses dels totalitarismes a societats on es van implantar els règims de partit únic. Les reflexions sobre la necessitat de preservar la parcel•la personal enfront del poder de les burocràcies ha estat sempre latent des d’aleshores, ja sigui en el camp filosòfic o en el literari, o fins i tot cinematogràfic. Des de l’existencialisme als autors “liberals”, s’alerta sobre el risc del creixement dels tentacles del poder i del control social omnipresent, gràcies als poderosíssims mitjans de comunicació de masses (Aldous Huxley a “The Brave new world”; Orwell, “1984”; Ray Brabuury , “Fahrenheit 475”, etc.). Val a dir també que determinat liberalisme, hereu de John Stuart Mill s’ha vist contaminat de forma oportunista per aquells partidaris del capitalisme més salvatge on es confon deliberadament la llibertat individual amb la prohibició de l’Estat per tal que protegeixi els febles dels més forts econòmicament, i que intervingui per redistribuir la riquesa i evitar així les desigualtats socials. Aquest objectiu dels liberals en economia, més propi de les forces conservadores, no s’ajusta als propòsits de John Stuart Mill, ja que si bé és cert que era liberal pel que fa al dret de l’individu en autogovernar-se, també és cert que era partidari que l’estat intervingués per millorar l’educació de la població i per tal d’aplicar principis d’equitat social (liberalisme social o socialisme liberal).

4. Alternativa: John Stuart Mill - Descartes
La concepció de la llibertat de JSM la podem comparar amb la de Descartes, almenys, nominalment, ja que el concepte de llibertat de Descartes està molt impregnat de càrrega teològica, en el sentit de si l’individu, la res cogitans, està determinada o no. En Descartes estem davant de l’anomenat lliure albir, del determinisme o indeterminisme que pot (o no) governar les nostres vides.. Descartes, en separar la res cogitans de la res extensa, ho fa precisament per respectar l’ortodòxia religiosa, i en part, per preservar la llibertat humana en l’àmbit de l’acció moral (lliure decisió).

Per contra, John Stuart Mill, quan parla de llibertat, ho fa per preservar un àmbit, el de l’esfera individual, en contra, o per rebutjar el control social. Ho fa per alertar, no ja del perill de l’intervencionisme polític, sinó, a més a més, de l’intervencionisme social de la “majoria”. Llibertat i felicitat s’identifiquen aquí, tot modificant el criteri utilitarista clàssic “la major felicitat per al major nombre”, atès que sense llibertat, sense autogovern de l’individu, aquest no pot assolir tampoc la felicitat, que és el principal objectiu social.

Alternativa John Stuart Mill – Kant

Per a Kant, el deure és la màxima expressió de la llibertat, el deure entès com la comunió d’interessos entre l’individu i l’interès de tota la humanitat. Kant vol superar la contradicció bàsica que segons Hobbes existeix entre els egoismes particulars. Segons Hobbes és impossible superar aquest si no és mitjançant l’ús i monopoli de la força a càrrec de l’Estat (Leviatan).

Kant, per contra, considera que la voluntat general (Rousseau) no s’ha d’imposar a costa del sacrifici de la llibertat. L’individu, però, ha de tenir aquesta visió global del que és millor per la humanitat i obligar-se a si mateix. Aquest deure o imperatiu categòric és absolutament autònom i es fa per amor al deure, absolutament no egoista o desinteressat, absolutament lliure. Kant, partidari de la revolució francesa, considera que cap dels ideals revolucionaris (liberté, fraternité, egalité) poden separar-se. Per tant la llibertat ha d’estar al mateix nivell que els altres, o si cal, per damunt. Difícil equilibri, però que Kant creu possible.

John Stuart Mill, gairebé dos segles més tard, ha pogut comprovar la voracitat dels aparells estatals i de les societats per reduir els espais d’autonomia personal. Segons JSM ens trobem en unes societats on dominen les “majories” que “encadenen les ànimes”. Per a JSM, el perill no rau, no tant en els individualismes possessius, com deia Hobbes, com en el control que exerceix la col•lectivitat en els individus.

5 En té i molta. Totes les societats han augmentat el control sobre determinats aspectes de la nostra existència: des dels diferents documents d’identificació personal imprescindibles per a l’activitat laboral, comercial, de lleure, etc...; la impossibilitat per decidir sobre la nostra mort un cop hem entrat en l’engranatge mèdic en cas de malalties greus (acarnissament terapèutic, negació de l’eutanàsia activa), o en el cas de l’obligatorietat de dur determinada indumentària o “imatge” en alguns àmbits laborals, etc...

Si equiparem el dret d’individualitat amb el dret a la intimitat ens trobem davant un panorama desalentador perquè comprovem diàriament com l’esfera privada es veu sotmesa a ingerències de tot tipus: publicitat no volguda perquè determinades empreses fan un ús indegut de les nostres dades personals; la videovigilància omnipresent a carrers, centres comercials.. I també podem tractar de temes més polèmics com la conveniència o no de permetre el consum de determinades substàncies tòxiques tant de moda entre sectors de joves i adolescents (si és té una informació deguda i si s’és adult, ¿hauríem de ser lliures d’aquest consum encara que sigui a costa de la pròpia salut?. O una altra polèmica ben actual: determinades dones tenen dret a l’ús del seu propi cos (la prostitució), o no? ¿O bé aquestes pseudollibertats en realitat no preserven l’individu, sinó que l’esclavitzen a través de l’addicció i la incultura, i l’estat llavors té l’obligació de preservar i protegir els ciutadans?

La protecció de la individualitat en societats com les nostres sotmeses a fortes migracions en un lapse de temps reduïts també és de molta actualitat. El dret a la diferència, i el respecte a la tolerància que això comporta, és un exercici difícil de complir. Ja sigui causat per la por, pels prejudicis racials, per la competència laboral en els extractes més poc formats de la població,etc., podem trobar-nos davant d’un polvorí social d’incalculables conseqüències: Cada cop més tolerem més acríticament sentir dir “aquest negre” per referir-nos a un home o noi que es diu Idrissa, o bé “moro” o “mora” per referir-nos a Sheila o Abdelkader. En contextos com aquest, on pot abundar la xenofòbia i el racisme, és més necessari que mai tenir en compte les indicacions de John Stuart Mill.
Sigui com sigui, actualment, el dret a la llibertat individual entès d’aquesta manera (i no pas en el sentit de permetre determinats privilegis elitistes que s’amaguen darrera de “la llibertat de mercat”) es pot equiparar en alguns casos, amb la lluita per la igualtat de temps passats.
 

(A l'hora de l'examen, segurament no estareu amb el cap tan clar per fer un desenvolupament argumental tan ampli. L'objectiu d'aquesta resposta és recollir un ampli ventall d'angles i/o arguments per tal que els tingueu en compte.)




2. "Quisvulla que no reïx en la consideració generalment deguda als interessos i sentiments dels altres, sense que s’hi vegi empès per algun imperatiu moral o justificat per una preferència permissible, és subjecte a la desaprovació moral per aquesta incapacitat però no pas pel seu origen o pels errors, merament personals, que remotament hi poden haver menat. De manera semblant quan una persona s’incapacita per raó del seu comportament privat per a l’exercici de qualsevol deure precís envers la col•lectivitat que li ha estat encomanat, és culpable d’una infracció social. És injustificat de castigar algú perquè està ebri, però en canvi cal punir un soldat o un policia que s’embriagui estant de servei. En suma, sempre que existeix un dany o un risc de dany definits, ja sia a un individu o a la col•lectivitat, el cas ja no cau dins l’àmbit de la llibertat i entra de ple dins el de la moralitat o el dret."

John Stuart Mill. “Sobre la llibertat”. Cap. IV

Qüestionari

1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts).Aquell que no actua segons els interessos i sentiments dels altres, és objecte de sanció social. No es pot excusar-se darrere l'argument de la privacitat, ja que causa perjudicis a la col·lectivitat

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):
- “moralitat privada”: comportament o actitutd que només afecta a l'esfera privada; espai lliure de la ingerència pública.
- “àmbit de la llibertat”: reprovació o crítica pública (sigui dels poders o majories socials) a un comportament donat.

3. Quines raons té John Stuart Mill per diferenciar la moralitat privada de la moralitat social? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de J.S. Mill que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text). (3 punts).

4. Compareu la concepció milleana de llibertat amb una altra concepció de llibertat d’algun altre autor (2 punts).

5. Creieu que actualment té vigència l’individualisme de Mill? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com si és negativa (2 punts)




3. "12. Però el més fort de tots els arguments contra la ingerència de la col·lectivitat en la conducta purament personal és que, quan s’hi immisceix, hi ha moltes probabilitats que ho faci malament i en els punts menys adients. En qüestions de moralitat social, de deure envers els altres, l’opinió del públic, això és, de la majoria aclaparadora, tot i que sovint sigui incorrecta, és probable que més sovint sigui correcta, perquè en aqueixes qüestions els seus membres no fan altra cosa que jutjar els seus propis interessos i la manera com un determinat comportament, si es permet la seva pràctica, els pot afectar.

Però l’opinió d’una majoria semblant, imposada a tall de llei sobre la minoria, en qüestions de capteniment personal, és tan probable que sigui encertada com desencertada, car en aquestes ocasions l’opinió pública vol dir, en el millor dels casos, l’opinió d’algunes persones sobre allò que és bo o dolent per a altres persones i molt sovint ni tan sols significa això, car el públic, passant per alt amb la més perfecta indiferència el plaer o la conveniència d’aquells la conducta dels quals censura, només considera la seva pròpia preferència"

John Stuart Mill. “Sobre la llibertat”. Cap. IV

Qüestionari

1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts). Quan la col·lectivitat intervé en assumptes de moral social no acostuma a errar perquè defensa la suma dels interessos particulars. És quan s'ingereix en les conductes privades que actua amb turpitud, perquè sovint l'anomenada opinió pública no és gaire més gent que aquells als que ataca o reprova.

Marina F. Curs 2010-11.
Quan la majoria intervé o infereix en qüestions de moralitat social, ho fa basant-se en els seus propis interessos, és a dir, mirant pels seus beneficis i, per tant, aquesta ingerència no és incorrecta (es basa en la individualitat). En canvi, quan la majoria intervé en una conducta personal té més opcions d’errar ja que sovint no mira pel plaer de l’altre que censura, sinó per la seva conveniència, oprimint així la majoria a una minoria i abolint la diversitat.


2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):
- “la col·lectivitat”: la societat, ja siguin les institucions polítiques (Estat) o bé l'"opinió pública".
- “l’opinió pública”: Mentalitat o idees de la societat organitzada o no. També pot significar els mitjans de comunicació.

3. Quines raons té John Stuart Mill per témer el poder de l’opinió pública? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de JS Mill que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text). (3 punts). (Pau M., 2C/ 12-5-06)
Les raons que té JSM per témer el poder de l'opinió pública són que aquesta molt sovint suposa un obstacle per preservar el principi d'individidualitat, és a dir, la llibertat.
"Sobre la llibertat" va ser publicada el 1860, una época en que tenien molta vigència les doctrines de Hegel i Comte, i en les que en major o menor mesura es propugnava la subordinació de l'individu al tot, a l'estat.

Mill rep la influència directa de l'obra del sociòleg francès Alexis de Tocqueville. En ella es planteja que la democràcia nordamericana, la més consolidada i més exemplar, pot resultar perillosa perquè es pot caure en el que ell anomena "tirania de la majoria". Això vol dir que la democràcia es veu completament sotmesa a l'opinió pública. Segons Tocqueville aquest seria el destí en què es convertirien les democràcies europees.

L'altra influència de l'autor és la tradició utilitarista del seu pare i de Jeremy Bentham. Aquest utilitarisme "clàssic" es pot resumir amb la frase "la major felicitat per al major nombre de gent", i Mill és conscient de que l'ésser humà no pot ser feliç tot sol ("no és una illa"), sinó que la felicitat ha de ser "solidària". Però Mill, prenent com a base la doctrina de Bentham, considera que en ares de la convivència social, l'opinió pública només pot intervenir si les accions de l'individu afecten als altres. Mill creu, per exemple que "les extravagàncies d'un individu" només són perilloses "si afecten a la seva muller i fills". Tanmateix, l'extravagància com a tal no pot ser condemnada quan no hi ha d'altres afectats.

Les idees de Mill es poden percebre en les antiutopies o utopies negatives (totalitàries) de George Orwell ("1984") i Aldous Huxley ("The Brave New world"), on l'estat (el tot) controla l'individu i aquest ha perdut el dret a la dissidència en favor d'una opinió única (el que avui la gent d-esquerres anomenen "pensament únic"?
Correcció: Falten alguns detalls per esementar: la diferència entre l'utilitarisme clàssic i el de Mill (plaers de quantitat i qualitat o dignitat de la persona), i conceptes com la llibertat negativa i positiva (desenvolupament de la persona en una democràcia). Puntuació: 2'5 punts

Marina F. Curs 2010-11:
John Stuart Mill fou un filòsof anglès que rebé influències de diversos autors.
Així, per exemple, la seva teoria és deutora de l’utilitarisme clàssic postulat per Bentham, íntim amic de James Mill, el seu pare. Bentham resumia la seva teoria amb la sentència: la felicitat per al màxim nombre.
Mill, que mai trencà amb l’ètica utilitarista, però sí la va modificar i hi va reflexionar com a conseqüència del seu contacte amb la poesia (després d’una forta depressió als 20 anys) i del seu matrimoni amb Harriet Taylor (una dona d’ideologia socialista), va diferir amb l’utilitarisme clàssic en dos aspectes.
En primer lloc, conscient que la vinculació del mot plaer amb el terme felicitat creava contradiccions, va concloure que els plaers no s’havien de mesurar per la quantitat (com defensava Bentham), sinó per la qualitat. Així, doncs, l’autor tractat feu una jerarquització dels plaers, considerant els plaers intel·lectuals i que afavorien a la majoria, com a superiors; i els corporals, com a menys importants.
En segon lloc, defensà, a part de la felicitat per al màxim nombre, la pluralitat, ja que considerava que aquesta pluralitat era necessària i beneficiava a la societat. Mill proposava una igualtat homogènia a partir de l'heterogeneïtat i el seu lema fou: “A la igualtat des de la llibertat”. Marx ho va utilitzar a la inversa: “A la llibertat des de la igualtat”.
Així, doncs, en el seu llibre “Sobre la llibertat” (1860) s’allunyà de les teories de Hegel i Comte, en les quals l’individu restava subjugat al bé de la comunitat, i plantejà dos tipus de llibertat, segons terminologia d'Isahiah Berlin: la negativa (no intervenció de la societat en la moralitat personal) i la positiva i llibertat individual (promoure condicions d’igualtat social i cultural).
Mill, que rebé influència de Tocqueville, està en contra de la tirania de la majoria, és a dir, considera que l’opinió pública no ha d’inferir en la moralitat personal ja que això oprimiria les minories i cauríem en l’error de la homogeneïtat. Malgrat que la seva filosofia ha estat adaptada per la democràcia, Mill és conscient que s’ha de limitar el poder dels que manen i s’ha d’evitar escoltar la veu subtil de les majories. Considera que és l’única manera de preservar l’individualitat.



4. Compareu la valoració dels riscos de la majoria que fa J.S. Mill amb la valoració al respecte d’algun altre autor (2 punts).(Pau M., 2C/ 12-5-06)
Plató va fer una reflexió sobre els riscos de la majoria a "La República". El perill de la democràcia per a Plató és que l'opinió majoritària (que a l'Atenes del segle V a.C. era la democràcia dels sofistes) no donava la seguretat de ser la veritat. Així, per a Plató, el sistema ideal per tal d'evitar els riscos és un govern dirigit per un filósof-rei. John Stuart Mill estableix també els perills de la majoria però perquè suposen un perill per a l'individu i el seu dret a discrepar. La diferència és clara. Per a Plató, el perill d'una opinió majoritària és polític (per a la comunitat, per a l'"Estat"), ja que això no garanteix la seva efectivitat. I per a Mill és "social", ja que això desestabilitza una convivència "feliç" (de llibertat individual). Mentre que per a Plató l'individu ha de subordinar-se al govern ideal, per a Mill, no. L'obra de Mill serveix per marcar uns límits per tal que la democràcia no vulneri els drets de les persones particulars.

Marina F. Curs 2010-11
Mill tem l'opinió pública i la tirania de la majoria perquè defensa la llibertat individual, malgrat ser partidari que s'ha de mirar pel bé de la societat (el bé dels altres també ens beneficia a nosaltres que malgrat adquirir la conducta moral som sociables per naturalesa).
Plató, en canvi, tem la majoria perquè considera que el poder ha d'estar en mans dels savis o virtuosos i que la veu de la majoria pot estar errada. Recordem que Sòcrates fou condemnat per un ampli jurat.
Així doncs, Plató no vol la inserció de la majoria al poder, en canvi Mill tem la inserció en l'àmbit personal (caràcter més ètic).

Mill es pot comparar amb Plató per la valoració dels riscos de la majoria que fan. Per ambdòs autors, els risc principal del règim polític de la democràcia és que la majoria imposi l’opinió que té sobre tota la societat. Tot i això, els preocupa per motius diferents.

Laura S. Curs 2010-11
En Plató, trobem que únicament és política aquesta preocupació. Considera que qualsevol democràcia pot no governar sobre allò que realment és l’adequat per a la societat, a causa de no saber què ho és. La majoria, doncs, no pot governar i, per això, ho ha de fer un rei-filòsof que sí que conegui el bé i, gràcies a això, pugui governar segons aquest principi. A diferència, Mill es preocupa per la individualitat de les persones i no tant per allò que és el bé. Creu que aquesta majoria pot no respesctar la llibertat de pensament que és necessària per a l’individi, ja que li permet desevolupar-se i constituir-se com a ésser humà. Així doncs, si això es garanteix, la democràcia pot seguir sent un bon règim, però per a Plató no, perquè no garantitza el “bon govern”.
 

5. Creieu que actualment té vigència els retrets que fa JS Mill a l’opinió pública? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com si és negativa (2 punts)(Pau M., 2C/ 12-5-06)
Sí, l'opinió de Mill és molt important i vigent en la societat de la informació en què vivim. L'opinió pública, la informació sobre l'actualitat, està representada per uns mitjans de comunicació que ja estan completament "polititzats". El poder dels MASS MEDIA és tan gran que hi ha una tendència cap al "políticament correcte", que sembla irreversible.

La xarxa "internet" suposa una nova via per a la pluralitat d'opinions i una manera de contrastar l'opinió pública dominant "oficial". La xarxa d'intenet, però, corre el risc de veure's també institucionalitzada per les grans corporacions que volen "patrocinar-la".

Als Estats Units, la situació que va constatar Tocqueville ha passat a ser una mica més que una realitat. El recent conflicte bèl·lic d'Iraq ha posat en evidència una democràcia dominada per l'"opinió pública", i la PATRIOT ACT promulgada pel govern de George W. Bush, en la que es permet un control total sobre l'individu (escoltes telefòniques, control sobre els llibres que es llegeixen a les biblioteques, controls del servei de missatgeria, etc..) suposa, en part, una mena de totalitarisme, que ha tingut com a resultat una creixent tensió social i racial.

Així, doncs, el "principi d'individualitat" de Mill conserva tota la seva actualitat

Laura S. Curs 2010-11
Crec que té completa vigència. Avui dia, l’opinió pública es pot comparar amb els mitjans de comunicació, que són els que proporcionen la totalitat de la informació que rebem de tot arreu. Aquests mitjans, però, sempre tenen una part subjectiva a l’hora de narrar qualsevol fet i, per això, influencien molt la manera en la qual jutjarem i entendrem cada notícia. Per exemple, quan es narra un crònica esportiva, depenent de quin canal de televisió o de ràdio s’escolti es podrà veure com estan a favor o no d’una acció dela jugadors o d’una decisió de l’àrbitre. Per tant, sempre s’ha de tenir en compte, per sobre de tot, la parcialitat amb què se’ns presenta la informació. A més, mai es poden recollir completament tots els punts de vista i únicament es presta més atenció a la de la majoria, retornant a aquests retrests que Mill fa a la seva societat, que poden aplicar-se perfectament a la nostra.

 

PAU JUNY 2010

5. Expliqueu si esteu d'acord o en desacord amb l'afirmació següent: "L'opinió de la majoria no es pot imposar mai com a llei a una minoria" Raoneu la resposta (2 punts).

Proposta J.O

Prefereixo apostar per la postura “En principi sí, però...”, que no pas per la postura “En principi no, però...”

Per què? Doncs perquè les societats modernes i democràtiques es caracteritzen per la llibertat individual i el respecte a les minories, per incòmodes que aquestes siguin per al criteri de la majoria. El grau o qualitat d’una democràcia es verifica mitjançant el respecte a aquests principis.

Situem-nos a l’any 2010 a Catalunya. Els partits de centre dreta han iniciat una cursa electoral amb motiu de la discussió sobre la prohibició del vel integral a dependències públiques a les dones musulmanes, tot comptant amb el rerefons de la immigració com a font de problemes. Aquesta cursa per guanyar vots de les tendències xenòfobes de la població, també ha estat seguida, fins i tot, per algun membre del partit majoritari de l’esquerra.

Ja Mill  va fer una referència als mormons en tractar de les dificultats de conciliar les opinions contràries en temes que afectaven la suposada “dignitat” de les dones.

Si es tracta de defensar els més febles, curiosament, els partits de dretes van votar en contra de la LLEI DE DEPENDÈNCIA, una de les lleis més solidàries envers els més desvalguts de la societat. Ara addueixen els drets de la dona per prohibir el vel integral en espais públics.. El nombre de dones afectades és ínfim. Al igual que a França, on la discussió fa més temps que s’arrossega. Però l’electoralisme mana...

Doncs bé, jo crec que els instruments conceptuals de la filosofia de Mill ens poden donar pistes per tal de conciliar aquest "conflicte moral".

Primer de tot, ajudem les dones si les prohibim dur el vel integral als espais públic? O bé les aïllem més? Estem segurs que no són elles les que han decidit dur-lo? Ajudem a afluixar la suposada repressió dels marits? O, per contra, -la distinció entre ètiques conseqüencialistes versus ètiques intuïcionistes ens en són d’utilitat- les conseqüències d’un “bon principi” pot malbaratar "les conseqüències": un esforç d’integració que s’està fent per tal que les dones (tot i amb vel) puguin participar de la vida social? Aquests pocs casos de dones que porten vel integral ens ha de fer aplicar una llei quan hi ha altres problemes tan i tan greus que sí posen en risc la pau social?

.
4. "Suposem ara que en un poble, format per una majoria musulmana, aquesta insistís en el fet de no permetre menjar carn de porc dins els límits del país. Aquest fet no seria gens nou en els països mahometans ¿Seria un exercici legítim de l’autoritat moral de l’opinió pública? I, en cas negatiu, ¿per què no? Aquesta pràctica inspira realment fàstic a la col•lectivitat en qüestió. Els seus membres pensen sincerament que és prohibida i avorrida per la divinitat. Però aquesta prohibició no podria ser blasmada com una persecució religiosa. És possible que el seu origen fos religiós, però no seria una persecució per raó de religió, ja que el fet de menjar carn de porc no constitueix un deure en la religió de ningú. L’únic motiu de condemna defensable d’aquesta prohibició seria que la col•lectivitat no té dret a immiscir-se en els gustos personals i en els interessos privats dels individus."


John Stuart Mill. “Sobre la llibertat”. Cap. IV



Qüestionari

1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts). La prohibició sobre algunes costums, com ara, la ingesta de carn de porc en alguns països musulmans, no seria tant de caire religiós com social, atès que la societat ha fet seva la prohibició. Aquesta actitut la podem condemnar si considerem la prohibició esmentada com un assumpte privat atenyent al gust individual on la col·lectivitat no té dret a intervenir

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):
- “exercici legítim”: Moralment just en referència al respecte a la llibertat de l'individu
- “dret a immiscir-se”: Dret a intervenir, dret a la ingerència en la privacitat de la gent.

3. Quines raons té John Stuart Mill per restringir el dret d’ingerència de la col•lectivitat en la vida dels individus? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de J. S. Mill que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text). (3 punts).

4. Compareu la valoració dels riscos de la majoria que fa JS Mill amb la valoració al respecte d’algun altre autor (2 punts).

5. Creieu que actualment el perill més greu de les societats modernes rau en l’excessiu individualisme o en l’abús de la intervenció de l’Estat o de la societat en la vida privada dels ciutadans? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com si és negativa (2 punts)


.
5. "22. Un escriptor recent, en alguns aspectes de mèrit considerable, proposa (per usar les seves pròpies paraules) no una creuada, sinó una civilitzada, contra aquesta comunitat poligàmica, per tal de posar fi al que li sembla un pas enrere en la civilització. Jo també estic d’acord amb aquest darrer punt, però no crec que cap comunitat tingui el dret a forçar a una altra a civilitzar-se. Mentre que els qui pateixen la llei dolenta no demanin ajut a altres comunitats, no puc admetre que persones que no tenen res a veure amb ells hagin d’intervenir-hi i acabar amb un estat de coses amb el qual hi estan d’acord tots els directament interessats perquè representa un escàndol per a individus que es troben a mils de milles de distància, que no hi tenen ni art ni part. Que els enviïn missioners, si volen, a predicar contra aquesta doctrina i que s’oposin, amb mitjans justos (fer callar els seus mestres no n’és cap), a l’avenç de creences semblants entre els membres del seu poble. Si la civilització ha avantatjat la barbàrie quan aquesta dominava el món, és exagerat témer que la barbàrie, després d’haver estat sotmesa plenament, revisqui i arribi a conquerir la civilització"

John Stuart Mill. “Sobre la llibertat”. Cap. IV

Qüestionari

1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts).

Cap comunitat té dret a intervenir per la força en una altra comunitat per tal que aquesta adapti el seus criteris de civilització, a no ser que gran part d'aquesta darrera no demani la ingerència. Tampoc ho podem fer tot per prevenir-nos de l'expansió de la barbàrie car la civilització no necessita recórrer a aquests mètodes.


2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):
- “una civilitzada”: campanya per preservar els drets individuals en les societats que encara no ho fan.
- “mitjans justos”: no violents, no coactius.

3. Quines raons té John Stuart Mill per distingir entre civilització i barbàrie? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de J. S. Mill que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text). (3 punts).

(Abel A. 2009-10) La idea de JSM d’una societat civilitzada és que la societat permeti un alt grau de llibertat individual, mentre castiga els qui amb la seva llibertat perjudiquen d’altres individus, i que, a més, proporcioni mitjans als membres de l’esmentada societat per a que puguin autorealitzar-se. Els bàrbars, per tant, serien aquells que no contemplessin les llibertats individuals, no castiguessin els qui les reprimissin i no proporcionessin als individus mitjans per a autorealitzar-se.
JSM aborda aquestes temàtiques per tres influències bàsiques. La primera, la del seu pare i el seu “padrí”, Jeremy Bentham, que l’eduquen per a prosseguir amb el desenvolupament de l’utilitarisme. La segona, la de la seva dona, Harriet Taylor, que l’influeix amb idees socialistes reformadores. La tercera, el concepte de buròcrata victorià que treballa per a millorar el seu món.

En tot cas Mill ha estat educat i influït per a ser prou altruista i per a voler treballar per als altres. És normal, doncs, que es planegi la moralitat d’obligar un poble a ser lliure. L’utilitarisme exposaria que sí. Si imposar la civilització ha de causar més felicitat que patiments, s’hauria de fer, doncs l’utilitarisme és una filosofia teleològica (que persegueix un objectiu), l’objectiu de la qual és la felicitat humana. Ignorant totalment la càrrega emotiva, un utilitarista faria comptes i si imposar la civilització suposa més felicitat, ho faria. Però Stuart Mill no.

JSM creu que s’hauria de respectar la llibertat dels bàrbars tot i que des del punt de vista utilitarista( l’utilitarisme de Bentham) els civilitzats haguessin de civilitzar els bàrbars. Per què? Doncs perquè els motius pels quals siguin bàrbars no importen, el que importa és que els bàrbars són lliures de viure en barbàrie i ells semblen estar-hi d’acord. Mill explica que cada individu és lliure de portar la vida privada com vulgui (Llibertat negativa) mentre no perjudiqui a la resta.

Tot i així, també és cert que Mill exposa que el comportament dels individus es veu molt condicionat per l’entorn social. D’això en diu la tirania de la majoria, que restringeix les llibertats individuals inconscientment o conscient, pel que “l’avenç de creences semblants entre els membres del seu poble” (entenent el seu poble com a la tribu bàrbara) es perllonga, donat que la societat bàrbara afavoreix que els individus es resignin a la seva barbàrie.
Així doncs Mill fa la distinció entre civilització i barbàrie perquè el seu concepte de llibertat n’afavoreix la distinció. Els bàrbars tot i tenint menys llibertats, són irònicament lliures de ser-ho, doncs és l’elecció que prenen. En conseqüència els civilitzats, amb el seu respecte per a la llibertat, no podrien imposar la civilització perquè haurien de tenir en compte la llibertat dels bàrbars per a ser-ho, mentre que els bàrbars no dubtarien en imposar la seva barbàrie als civilitzats. Tot i així, Mill conclou dient : “si la civilització ha avantatjat la barbàrie quan aquesta dominava el món, és exagerat témer que la barbàrie (...) revisqui i arribi a conquerir la civilització”, mostrant la seva fe en que els civilitzats, sense imposar-se, triomfin.


4. Compareu la idea de govern just de J.S Mill amb la d’algun altre autor (2 punts).

5. Creieu que actualment es pot imposar la llibertat o la democràcia a d’altres pobles? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com si és negativa (2 punts)

(Abel Á. 2009-10)  . NO, actualment no es pot, i no pas per criteris de llibertat només, sinó per una cosa que Mill no té en compte. L’egoisme humà. La imposició de la democràcia en l’actualitat tindria qualsevol objectiu (especialment econòmic) menys garantir la llibertat dels individus. L’ésser humà té un egoisme innat i inconscient que el condueix a dur a terme certes accions per a fer-lo feliç, però la natura d’aquestes accions pot ser bona o perversa.
La imposició de la llibertat és dolenta perquè parteix de la imposició, una manera més de negar la llibertat. Això la converteix en una excusa per a satisfer ambicions egoistes (com a la guerra d’Iraq) o acomplir objectius distints de ser o assegurar la llibertat d’un poble





6. "38. No és necessari pel propòsit actual decidir si el sentiment del deure és innat o implantat. Suposant que sigui innat, queda oberta la qüestió relativa als objectes amb què s’associa naturalment; perquè els seguidors filosòfics d’aquesta teoria estan d’acord que la percepció intuïtiva es refereix només als principis de la moralitat, no pas als detalls. Si hi ha d’haver res innat en aquesta matèria, no veig per què no pot ser el sentiment innat de consideració pels plaers i dolors dels altres. Si hi ha cap principi moral que sigui intuïtivament obligatori, diria que ha de ser aquest. Si fos així, l’ètica intuïcionista coincidiria amb la utilitarista, i ja no caldria que hi hagués més baralles entre elles. Sigui com vulgui, si bé els intuïcionistes creuen que hi ha d’altres obligacions morals intuïtives, de fet creuen que aquesta n’és una; perquè sostenen unànimement que una bona part de la moralitat versa sobre la consideració deguda als interessos dels nostres semblants. Per tant, si bé és cert que la creença en un origen transcendental de l’obligació moral aporta alguna eficàcia addicional a la sanció interna, em sembla que el principi utilitarista ja posseeix d’entrada aquest avantatge."

John Stuart Mill. “L’utilitarisme”. Cap. 3

Qüestionari

1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts). Comparació entre la moral utilitarista i la intuïcionista, "innata" o "transcendental". La moral utilitarista coincidiria amb la intuïcionista o innata en la possibilitat de calcular la quantitat de dolor i de plaer dels altres. En aquest aspecte la moral transcendental no és superior a la moral utilitarista.

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):
- “implantat”: adquirit, no innat
- “intuïcionista”: moral que no s'adquireix per experiència.

3. Quines raons té John Stuart Mill per distingir entre ètica intuïcionista i ètica inductivista? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de J. S. Mill que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text). (3 punts).

4. Compareu la idea del sentiment del deure de J.S Mill amb la d’algun altre autor (2 punts).

5. Creieu que actualment és el sentiment del deure el que impera en la nostra societat? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com si és negativa (2 punts)

Pregunta número 3:

Mill participa de la tradició de l’utilitarisme encara que no sigui ben bé com el de Jeremy Bentham. Considera que el principi o criteri d’utilitat, basat en que els humans perseguim la felicitat (fugir del dolor i obtenir sensacions agradables) hauria de ser el criteri bàsic per avaluar les accions humanes. L’utilitarisme considera que les accions no són bones o dolentes en si mateixes (moral deontològica), sinó que les accions han de ser avaluades únicament en funció dels resultats.

És per això que Stuart Mill està molt interessat en distingir i separar l’ètica intuïcionista (segons la qual ja naixem amb les nocions del bé i del mal; per tant, els nostres valors són de caràcter innat), de l’ètica inductivista (segons la qual tot coneixement, i també les nocions sobre el bé i el mal són adquirits).

Mill considera que l’ètica utilitarista és inductivista car no accepta cap coneixement a priori, tot seguint la tradició empirista, primer, i de l’utilitarisme de Bentham, després. I és lògic que així sigui perquè l’ètica utilitarista de Mill és conseqüencialista, i la defensa perquè la considera més acceptable que la intuïcionista, ja que les accions han de ser avaluades únicament en funció dels resultats. Per tant, és crucial el paper que hi juga l’experiència.

L’utilitarisme, que és la doctrina ètica més discutida dins el món anglosaxó, es resumeix així: “La màxima felicitat per al major nombre”. Aquest corrent ètic està lligat a la corrent reformista anglesa i europea. L’autor més característic d’aquest moviment és Jeremy Bentham, als inicis del segle XIX.

Bentham formula el principi d’utilitat que el farà famós: és aquell que aprova o desaprova tota acció que augmenti o disminueixi la felicitat. Bentham també proposarà la idea d’una mesura “científica” de la felicitat individual i, per addició, de la felicitat col•lectiva, a partir dels plaers i els dolors particulars.

Abans que Bentham presentés aquest ideari, i sense necessitat de recórrer als grecs clàssics (el concepte aristotèlic d’eudaimonia, o de l’epicureisme, o bé del mateix Plató al “Protàgoras”), trobem ja al segle XVIII una corrent de pensament, anomenada Hedonisme teològic, segons el qual els humans tenim una obligació moral cabdal: la necessitat de fer o d’ometre una acció amb l’objectiu de ser feliç. Atès que Déu vol la felicitat de la humanitat, la seva voluntat pot ser la regla d’una activitat humana tan sols motivada per la “felicitat privada”. Però això implica també que siguin respectades les regles que, en general, produeixen el bé comú.

Amb la seva obra, “L’utilitarisme” (1869), J. S. Mill desenvoluparà els diferents aspectes socialment innovadors de l’utilitarisme: el dret a vot, fins i tot per a les dones, el dret a l’educació, a la vida privada, etc... Però també, Mill es distancia dels seus antecessors utilitaristes, ja que, a diferència d’ells, considera que determinats tipus de plaers són més desitjables (tenen més valor que altres, en sintonia amb el clàssic Epicur), car Mill reconeix la diferència qualitativa dels plaers (“Més val ser un home insatisfet que un porc satisfet”).

L’utilitarisme de Mill va estretament vinculat a la dignitat humana, perquè per assolir la felicitat és precís que hi hagi, primer, autodesenvolupament (la capacitat de créixer, capacitat de conèixer i de modificar les nostres opinions); segon, un reconeixement efectiu i garantit de la individualitat; tercer, altruisme (com a mínim, cal exigir que de cap acció que ens afavoreixi com a individus, no en surti un dany per a la resta dels humans).

En definitiva, l’utilitarisme de Stuart Mill persegueix la felicitat com a gaudi solidari: cap individu no és una illa, i només es pot arribar a ser plenament feliç quan es viu voltat de gent que també n’és. En aquest sentit Mill adapta a la seva manera l’imperatiu kantià (el que ell anomena utilitarisme de la regla), en un intent d’universalitzar el criteri d’utilitat. En el fragment que ens ocupa ho deixa entreveure:

“Per tant, si bé és cert que la creença en un origen transcendental (“innat”) de l’obligació moral aporta alguna eficàcia addicional a la sanció (obligació, deure) interna, em sembla que el principi utilitarista ja posseeix d’entrada aquest avantatge”.

En fi, es pot dir, que al segle XIX a Anglaterra i a Europa,en ple desenvolupament de la industrialització i de l’explotació de la classe treballadora que comporta el capitalisme més salvatge, l’utilitarisme de Mill apareix com un intent de posar l’accent en la reforma social i política, mitjançant canvis en la legislació i les institucions tot aplicant la seva visió de l’utilitarisme.

A finals del segle XX i principis del segle XXI, en plena època de globalització insolidària governada pels poderosos, s’ha produït una perversió de les nocions de “liberalisme”, i s’ha apel·lat a un “utilitarisme” depravat consistent en assolir beneficis ràpids i costos mínims, on la “utilitat” s’entén amb ulls economicistes (felicitat = diners) més que de dolor o benestar humà. És el que s’anomena el capitalisme de casino, on els diners electrònics són capaços de moure’s en temps real i provocar la fallida d’empreses i de països sencers, a causa de l’especulació en la Borsa. Això fa trontollar la cohesió social a causa de la deslocalització d’empreses, de negocis, etc... Es tracta d’un ús indegut del principi utilitarista i, per descomptat, d’una deformació del pensament de J. Stuart Mill.


7. "39. Si d’altra banda, com crec, els sentiments morals no són innats, sinó adquirits, no per aquesta raó són menys naturals. En els homes és natural parlar, raonar, construir ciutats, cultivar la terra, si bé totes aquestes facultats són adquirides. Els sentiments morals no són certament una part de la nostra naturalesa, en el sentit de ser presents en grau perceptible en tots nosaltres; però això, malauradament, és un fet admès també per tots els qui creuen de la manera més fervorosa en el seu origen transcendental. Com aquelles altres capacitats esmentades, si bé la facultat moral no forma part de la nostra naturalesa, és un brot que sorgeix naturalment d’ella, i és igualment susceptible en cert grau de brotar espontàniament i, cultivada convenientment, de ser ensenyada fins a un alt grau de desenvolupament"
 

John Stuart Mill. “L’utilitarisme”. Cap. 3


Qüestionari

3. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts). Els sentiments morals no són innats sinó adquirits per l'experiència. La pràctica ens ho converteix en quelcom natural, com altres habilitats que que hem assolit els humans mitjançant la pràctica. És la capacitat d'adquisició i aprenentatge moral la que és natural i espontània.

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):
- “naturals”: propi de la naturalesa humana, innat, no adquirit per l'experiència.
- “transcendental”: que possibilita l'adquisició (en sentit kantià). En un cert sentit es pot dir que vl dir "innat" (però no en el sentit racionalista)

3. Quines raons té John Stuart Mill per distingir entre sentiments innats i sentiments adquirits? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de J. S. Mill que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text). (3 punts).

4. Compareu la idea de sentiment de J.S Mill amb la d’algun altre autor (2 punts).

5. Creieu que les societats occidentals han millorat moralment amb l’accés de tota la població a una educació universal? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com si és negativa (2 punts)




8. "Ara bé, la societat entre éssers humans, llevat de la relació entre amo i esclau, és manifestament impossible sobre qualsevol altra base que no sigui la necessitat de consultar els interessos de tots. Una societat entre iguals només pot existir si s’entén que s’han de contemplar igualment els interessos de tots. I com que en tots els estadis de la civilització, cada persona té iguals, llevat d’un monarca absolut, cada un es veu obligat a viure en aquests termes amb els altres. (...). També estan avesats a cooperar amb altres i a proposar-se un interès col•lectiu, no pas individual, com un objectiu (almenys ocasional) de les seves accions. Quan cooperen els seus objectius s’identifiquen amb els dels altres; comparteixen el sentiment, ni que sigui temporal, que els interessos dels altres són els interessos propis"

John Stuart Mill. “L’utilitarisme”. Cap. 3


Qüestionari

4. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts). Una societat que no contempli els interessos de tots no és viable. Una societat igualitària no és possible si cadascun dels seus components no s'identifica en un alt grau amb els interessos dels altres, considerant-los sovint com a propis.

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):
- “interessos de tots”: interessos col·lectius, de la societat, encara que sigui considerant la suma dels interessos particulars.
- “objectius”: finalitat, desitjos, projectes o ideals (col·lectius).

3. Quines raons té John Stuart Mill per distingir entre interessos individuals i interessos de tots? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de J. S. Mill que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text). (3 punts).

4. Compareu la idea de bé general de J.S Mill amb la d’algun altre autor (2 punts).

5. Creieu que actualment es pot dir que els interessos dels treballadors equivalen als interessos de tota la societat? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com si és negativa (2 punts)



9. "47. Però al capdavall, ¿que potser la doctrina utilitarista nega que la gent desitgi la virtut, o manté que la virtut no sigui una cosa desitjable? Ben bé al contrari. Sosté no solament que la virtut és desitjable, sinó que s’ha de desitjar desinteressadament, per ella mateixa. Independentment de l’opinió que tinguin els utilitaristes respecte a les condicions originàries per les quals la virtut esdevé virtut, i per més que pensin (com de fet fan) que les accions i disposicions són virtuoses només pel fet de promoure un fi diferent de la mateixa virtut, un cop admès tot això i decidit què és virtuós a partir de consideracions fetes arran d’aquesta descripció, no solament situen la virtut al capdamunt de les coses que són bones com a mitjà d’un fi últim, sinó que també reconeixen com un fet psicològic la possibilitat que per l’individu sigui un bé en ella mateixa, un bé que no busca cap altre fi més enllà d’ella"

John Stuart Mill. “L’utilitarisme”. Cap- 4



Qüestionari

5. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts). No es pot criticar que l'utilitarisme no sigui deontològic i sigui només conseqüencialista, perquè l'utilitarisme també reconeix que complir amb el deure proporciona satisfacció, sensació agradable de plaer o benestar emocional.

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):
- “desitjar desinteressadament”: no egoistament. Es refereix a la virut o moral autònoma (en sentit kantià); no conseqüencialista (deontològica)
- “fet psicològic”: sensació de satisfacció, de benestar psicològic en complir amb el deure.

3. Quines raons té John Stuart Mill per distingir entre fet psicològic i fet natural? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de J. S. Mill que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text). (3 punts).

4. Compareu la idea de felicitat de J.S Mill amb la d’algun altre autor (2 punts).

5. Creieu que es pot ser feliç tot i que estiguem voltats de situacions de marginació social? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com si és negativa (2 punts)


10. "50. Partir de les consideracions precedents, es desprèn que l’únic que desitgem en realitat és la felicitat. Qualsevol altra cosa que desitgem no com a mitjà per algun fi més enllà d’ella mateixa (i en últim terme per la felicitat), la desitgem com a part de la felicitat, i no la desitjarem per ella mateixa fins que no hagi esdevingut part d’aquesta. Aquells que desitgen la virtut per raó d’ella mateixa, o bé la desitgen perquè la consciència de posseir-la és un plaer, o perquè la consciència de trobar-se’n privat és un dolor, o per les dues raons ensems; ja que veritablement el plaer i el dolor rarament existeixen per separat, sinó que gairebé sempre es troben units, i la mateixa persona sent plaer segons el grau de virtut que assoleix, i dolor per no haver-ne assolit més. Si allò no li proporcionés plaer ni això dolor, no estimaria ni desitjaria la virtut, o només la desitjaria pels beneficis que pogués produir-li a ell o a les persones per qui es preocupa."



John Stuart Mill. “L’utilitarisme”. Cap- 4

Qüestionari

1. Expliqueu breument la idea principal del text. (2 punts). 

Qualsevol finalitat que ens proposem està relacionada amb la felicitat. La virtut i la felicitat tenen quelcom en comú: ser virtuosos ens fa sentir bé (plaer) i quan som conscients de no ser-ne ens provoca dolor o insatisfacció. Per tant, la felicitat i la virtut coincideixen en els seus componenets bàsics (plaer i dolor) 

Marc V. (2009-10) L’únic fi de la nostra vida és assolir la felicitat. La resta de coses que puguem desitjar les desitgem o bé com un mitjà o bé com un fi que és part de la felicitat. Així doncs tot el que desitgem ho desitgem només per aconseguir la pròpia felicitat o per donar felicitat als altres.

 

2. Expliqueu breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt):
- “felicitat”: obtenció de plaer o eliminació del dolor (individual i/o col·lectivament)
                      Marc V (2009-10) Pretensió humana de l’excel•lència moral, unida a un sentiment natural de convivència amb els altres.
                      Gabriel R (2009-10):Finalitat última de les accions útils, s’aconsegueix amb l’obtenció de plaer i l’absència de dolor.
- “virtut”: complir amb les normes o regles per elles mateixes.
                      Gabriel R. (2009-10):  actuació altruista, que vol atorgar plaer al col•lectiu (ètica deontològica)

3. Quines raons té John Stuart Mill per distingir entre utilitarisme de l’acte i utilitarisme de la regla? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de J. S. Mill que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text). (3 punts).

(Gerard A., 2B/ 11-5-06)

Les raons que té Stuart Mill per diferenciar l'utilitarisme de l'acte de l'utilitarisme de la regla les trobem en què el primer busca l'essència més pura de la felicitat, entesa com a un tot individual i propi de la persona. Però Mill es qüestiona que l'individu, si vol assolir un desenvolupament complet necessita trobar-se en l'atmosfera adequada que regeix el bé comú (cal respectar les normes socials), entès com l'utilitarisme de la regla, que busca un sentit ampli a la felicitat, ja que l'individu només serà feliç si els que el rodegen també ho són. Per tant, Mill estableix la diferència per tal d'aplicar la recerca de la felicitat amb la solidaritat.

John Stuart Mill s'emmarca en l'Anglaterra del segle XIX, moment en el que la Revolució industrial està força consolidada, i això comporta l'explotació de la classe treballadora, fruit del capitalisme salvatge. Aquests treballadors viuen sota condicions laborals molt dures, sobrevivint amb sous miserables, i treballant durant llargues jornades laborals. En aquest marc històric, l'utilitarisme de Mill apareix per posar l'accent en les reformes polítiques i socials necessàries per humanitzar la societat. (amb lleis i institucions que s'hi adeqüin).

L'utilitarisme clàssic té com a criteri principal "la felicitat màxima per al major nombre". Varen ser el pare de Stuart Mill, James Mill i Jeremy Bentham els seus divulgadors i propagandistes. El principi d'utilitat que proposen és aquell que aprova o desaprova tota acció segons que augmenti o disminuixi la felicitat. A més, Bentham proposarà una idea de mesura "científica" de la felicitat individual i, per addició, també de la col·lectivitat, a partir del dolor i el plaer. (Referències a la Grècia clàssica ja n'hi ha a la literatura filosòfica. També durant el segle XVIII, l'hedonisme teològic proposava que l'objectiu principal de l'individu és fer o ometre una acció amb la finalitat de ser feliç, ja que Déu vol la felicitat de la humanitat).

(...) A diferència de l'utilitarisme clàssic, el de Mill està vinculat a la dignitat humana, ja que si volem assolir la felicitat, primer cal un autodesenvolupament de l'individu, és a dir, la capacitat de créixer, la capacitat de conèixer i de modificar les altres opinions. En segon lloc, hem de reconèixer i garantir l'individualitat i evitar la irrupció de la "societat" en la nostra llibertat; en tercer lloc, cal l'altruisme, és a dir, que la nostra individualitat s'acaba quan afecta negativament a tercers.

L'utilitarisme de Mill també dirà, i aquí és on se centra el fragment del text, que l'individu sempre persegueix la felicitat, però d'una forma solidària. Ja que no estem sols al món: hem de buscar la felicitat pel major nombre, ja que així és com l'individu assolirà una major felicitat. En aquest aspecte, Mill adapta l'imperatiu categòric de Kant i l'anomena utilitarisme de la regla en un intent d'uniformitzar l'utilitarisme.
 

(Marc. V. 2009-10) JSM (1806-1873) va establir la diferenciació entre utilitarisme de l’acte i utilitarisme de la regla com a part de la seva crítica a la doctrina utilitarista clàssica, per tal de fer-ne una revisió qualitativa.

Des que nasqué, el pare del nostre filòsof, James Mill, amic del pare de l’utilitarisme, Jeremy Bentham, l’havia educat apartat dels ambients escolars i dels altres nens i nenes de la seva edat per instruir-lo amb una educació forta com si fos un superdotat. El seu objectiu era que el petit Mill s’arribés a convertir en el precursor de les idees utilitaristes quan ell i Bentham morissin.

JSM, però, va viure una important crisi personal als vint anys i es va rebel·lar contra l’educació que havia rebut i contra l’utilitarisme. No obstant, no va arribar a trencar-hi mai, però sí que el va matisar i enriquir respecte la definició que en donava Bentham.

Jeremy Bentham apostava per un utilitarisme de l’acte, paradigma ètica teleològic: la única aspiració moral havia de ser que cada acte contingués la major felicitat possible per al major nombre d’individus possible. Això implicava que, davant cada situació, l’ètica utilitarista requeria efectuar un càlcul felicífic, és a dir, una resta del dolor al plaer que comportaria aquella acció. L’acció seria bona o útil si el saldo fos positiu, i dolenta si fos negatiu. Com més gent sortís beneficiada del resultat més útil i, per tant, més desitjable, seria. És per aquests càlculs que també anomenem l’utilitarisme de Bentham quantitatiu.
JSM, en canvi, va criticar aquest utilitarisme de l’acte, i hi va contraposar el que anomenem utilitarisme de la regla. L’utilitarisme de la regla era un intent de crear criteris universals útils, que servissin sempre per assolir la felicitat d’una manera un tant similar a l’imperatiu categòric kantià.

Per elaborar aquest concepte, Mill feia una crítica al càlcul felicífic excessivament quantitatiu de Bentham, tot argumentat que hi ha coses que no poden quantificar-se perquè no són comparables, així com hi ha coses que són desitjables només en certes circumstàncies. Per exemple, no és possible quantificar si dóna més felicitat un bé espiritual o bé un plat de menjar. Per això parlem d’un utilitarisme qualitatiu de Mill.

Per a Mill, que distingia entre acontentament (que era la pura satisfacció de les pròpies necessitats) i felicitat (que era l’estat de plenitud i llibertat en relació amb la societat), els béns espirituals eren més plaents que els materials. En aquest sentit, va dir: “Prefereixi ser un Sòcrates insatisfet abans que un neci satisfet”. I el seu utilitarisme de la regla se situa en aquest context i en aquesta diferència clau amb Bentham, perquè és una pauta de comportament que parteix de la dignitat humana i té la dignitat humana com a focus del seu interès, en tant que entén que, per a l’ésser humà, tenir assegurada la dignitat li és més desitjable i, per tant, li dóna més felicitat, que és, com diu el text, “l’únic que desitgem en realitat”.

Mill, que va demanar el dret de vot per a les dones i era partidari del treball cooperatiu, creia que l’establiment de regles que asseguressin la llibertat individual era l’única manera d’assolir la igualtat d’oportunitats i, per tant, la justícia social.

Així doncs, Mill anteposa una felicitat solidària que només té sentit dins una societat que sigui també feliç, a diferència de Bentham, que és més individualista i creu que l’individu pot assolir la pròpia felicitat a través dels actes, i per això és necessari que hi hagi unes regles útils que promoguin la llibertat i la igualtat de la societat.

Gabriel R. (2009-10):
Perquè l’aplicació sistemàtica de l’utilitarisme en els casos concretes (acte) i de la seva màxima pot portar a conclusions xocants (disjuntiva per atorgar dret de vot a les dones). Per això, cal tenir en compte un altre utilitarisme, el de la regla. En el cas esmentat, si les dones voten el mateix que els homes, el resultat serà el mateix i no tindrà utilitat, però de forma general, s’anul·la la dignitat de la dona (la regla). Els dos tipus d’utilitarisme corresponen a dues ètiques diferents: el de l’acte, s’encamina a la finalitat (ètica teleològica) i el de la regla a l’altruisme (ètica deontològica).

L’utilitarisme és una ideologia que va sorgir en el marc burgès de l’Anglaterra del segle XIX. En un context de grans desigualtats socials, i sota la influència de les idees de la il·lustració, es va voler trobar una manera sistemàtica d’aconseguir una societat millor. Es va plantejar assignar principis científics a la moral, com el principi d’utilitat: una acció és útil si produeix plaer. Es va difondre la màxima de Bentham, principal precursor de l’utilitarisme: s’ha de fer allò que produeixi plaer al màxim nombre de persones, alhora que el mínim dolor.

JSM va cultivar-se ja de jove en el si de l’utilitarisme de la ma del seu pare. No obstant, amb el temps va decidir diferir de l’utilitarisme clàssic, fent distincions als seus principis. Per començar, va reconèixer que hi ha plaers que no es poden quantificar, com l’estètic o l’espiritual. Va atorgar el caràcter qualitatiu al plaer, a més del quantitatiu establert per Bentham. També va introduir el concepte de dignitat de la persona. Això es recull a la seva obra “L’utilitarisme”.
També va establir diferents tipus d’utilitarisme doncs hi ha casos on no està clar si el principi d’utilitarisme és el més correcte. Per això, s’ha de distingir entre l’aplicació de l’utilitarisme de l’anàlisi de casos particulars (l’acte) i a l’`àmbit general (la regla).

Mill també coincidia en alguns aspectes amb HUME, doncs tenia en compte el gaudi solidari, doncs si al nostre entorn la Gent no és feliç, nosaltres tampoc ho podrem ser. Té en compte la virtut com a mitjà per assolir la felicitat: “Aquells que desitgen la virtut per raó d’ella mateixa, o bé la desitgen perquè la consciència de posseir-la és un plaer o perquè la consciència de trobar-se’n privat és un dolor”. Correspon al model d’ètica deontològica, on a diferenciada de la de la teleològica, les accions no es fan per la conseqüència sinó pel fet de que s’ha de fer per ser un criteri universal.




4. Compareu la idea de virtut de J.S Mill amb la d’algun altre autor (2 punts). (Àngel R., 2B/11-5-06)
La idea de virtut de John Stuart Mill està molt relacionada amb el plaer en general. Segons Mill, l'acció pot ser més o menys virtuosa segons el plaer que reporti. Així,, també s'identifica amb el concepte d'utilitat. La idea de virtut de Plató es relaciona amb la idea de saber, que s'entén com aquell individu que es guia per la raó i no cedeix als impulsos o les emocions o sentiments. El virtuós és aquell que gaudeix la vida perquè segueix la raó.

(M arc V. Curs 2009-10)
Gairebé podríem dir que, per a Mill, la virtut té una lectura humeana, és a dir, no n’hem tingut mai cap impressió empírica i, per tant, el més segur és que existeixi com una idea composta només en l’àmbit psicològic.

Per a Plató, en canvi, que creu en un món superior de formes pures, la virtut és l’ideal d’excel•lència al qual tot home savi ha d’arribar, i que es resumiria en conèixer la idea del Bé i, en conseqüència, fer el Bé.

Mill, per contra, viu la virtut com un ingredient més de la felicitat, amb tota probabilitat psicològic i fictici, i que interessa només perquè permet arribar a la meta màxima que és la felicitat. En tot cas, li pot interessar un concepte de virtut unit al de dignitat humana, entès com un saber viure en col•lectivitat procurant la màxima felicitat per a un mateix i per als altres.


5. Creieu que per ser virtuós cal saber suportar el dolor o el displaer? Argumenteu la resposta tant si és afirmativa com si és negativa (2 punts)(Àngel R., 2B/11-5-06)

Jo crec que sí. L'ésser humà que vol ser virtuós ha de suportar el dolor de qualsevol mena. La vida sempre té bons i mals moments. L'ésser humà, atesa la seva condició d'ésser natural i animal gaudeix de plaers, però haurà d'afrontar dolors, ja siguin breus o profunds. Com la lluita per la superviviència, els humans lluiten contra el dolor i qui venç guanya el premi (que ja no és la mera supervivència, sinó la felicitat). Però crec que el dolor com el plaer són producte de la seva ment, com a reacció als fets. Viure en societat és la causa de molts dolors, sobretot, psicològics, que poden ser més forts que els pròpiament físics. Moltes coses ens afecten negativament en la societat. D'aquesta experiència s'extreu la idea que la vida és així: dolor i plaer. I si visquéssim en plena naturalesa ¿seriem més feliços? No. Jo crec que els dolors continuarien, perquè la ment els produiria d'alguna manera. Llavors, com no queden més formes de vida, això significa que el dolor és inevitable. El plaer i el dolor són experiències vitals.... La meditació, portada amb profunditat, ofereix un estat de superació d'aquestes experiències vitals, segons diuen els mestres de la meditació, és clar....

¿Qui és més virtuós, aquell que suporta el dolor o aquell que ignora el dolor (com el plaer terrenal)? Em sembla que els últims són més virtuosos.
 

(Marc V.. Curs 2009-10)
Jo crec que suportar el dolor no concedeix la virtut, sinó la paciència i, en últim terme, la resignació.
Només és virtuós suportant el plaer aquell que suporta un dolor que, en cas de no ser important, portaria conseqüències molt pitjors. És doncs, virtuós aquell que suporta la síndrome d’abstinència perquè vol deixar la droga, però no aquell que es mostra indiferent davant el patiment aliè. La virtut es troba sempre, doncs, en aquell que lluita per deturar el dolor, per la seva dignitat i llibertat i per les del seu voltant
 

Nietzsche

Opció B: PAU Juny 2006.  


En l’home noble s’esdevé exactament el contrari: concep la idea de “bo” d’una forma prèvia i espontània, és a dir, a partir de la seva pròpia persona, i només a partir d’això es fa una idea d’allò que és “dolent”. Aquest concepte de “dolent” d’origen noble i aquella idea de “pervers” sorgida de la perola de cervesa que és l’odi insaciable (...) són molt diferents, per bé que ambdós termes, “dolent” i “pervers”, sembla que es contraposen a la mateixa idea de “bo”. Tanmateix, la idea de “bo” no és la mateixa: només cal que hom es pregunti qui és pròpiament “pervers” en el sentit de la moral del ressentiment. La resposta rigorosa és aquesta: precisament “l’home bo” de l’altra moral, precisament el noble, el poderós, el dominador, simplement que acolorit, interpretat i vist de reüll per la mirada plena de verí del ressentiment.

NIETZSCHE. La genealogia de la moral, I


1. Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. (2 punts).

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents paraules o expressions –al voltant de 5-15 paraules en cada cas. (1 punt).

a) "home noble"; "ressentiment"

3. Per què diu Nietzsche que aquell que la moralitat del ressentiment anomena “home pervers” és l’home noble mateix? (En la vostra resposta, haureu de referir-vos als aspectes del pensament de Nietzsche que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) (3 punts).

4. Compareu la concepció de la moralitat de Nietzsche amb una altra concepció de a moralitat que es pugui trobar en la història del pensament (2 punts).

5.Creieu que Nietzsche té raó en la seva crítica als valors de “bo” i “pervers”, tal com els caracteritza la tradició judeocristiana? Raoneu la resposta. (2 punts).
 

Exemple 1

1.En este texto Nietzsche critica la moral tradicional que clasifica a los hombres en “buenos” y “malos” de una forma apriorística basada en la definición de bien sobre la propia persona y la de mal en lo opuesto. Él afirma en este fragmento que el rechazado por “los buenos” de esa moral es en realidad el noble (y no el perverso como es calificado).

(Puntuació: 2 punts)

2.
a. El significado que Nietzsche da a esta expresión en el texto es irónico; en este caso el “hombre noble” se refiere al considerado bueno según la moral tradicional.
b. El resentimiento, tal y como aquí aparece referido a la moral, es el rechazo a los valores vitales y el odio irracional hacia ellos.

3. Cuando Nietzsche se refiere al “hombre perverso” y afirma que es en realidad el “hombre noble” está llevando a cabo la crítica a la moral tradicional. Él consideraba que los valores que rigen en nuestra sociedad son decadentes y opuestos a la vida, que son unos valores nacidos del resentimiento, y el miedo de algunos individuos (que son denominados “buenos” según las pautes de esa moral) hacia otros valores vitales que no son otra cosa que un sí a la vida..

Nietzsche afirma que el origen de esta decadencia e inversión del concepto de nobleza se encuentra en la filosofía socrática y platónica. Ambos filósofos rompieron una tradición de valores vitales que imperaba en la Antigua Grecia: los hombres buenos y nobles eran aquellos que seguían sus pasiones e instintos y que, en definitiva, amaban la vida. No obstante, con la filosofía y moral platónica estos valores fueron alterados: “el bueno” pasó a ser aquél que mediante el uso único de la razón conocía las ideas absolutas y universales de Bien, Belleza y Justicia, y por lo tanto, se comenzó a ensalzar un tipo de moral intelectual y reduccionista que dejaba de lado el mundo físico, las pasiones y los instintos, es decir, la misma naturaleza humana. Nietzsche criticaba además que esta concepción distorsionada de hombre noble continuó en Occidente gracias a la imposición del cristianismo. La religión cristiana jugó un papel muy importante en la extensión de los valores decadentes que Nietzsche rechazaba. Unos valores, como el arrepentimiento, la compasión, la humildad..., que él calificaba de valores del ganado, de la masa. Unos valores destinados a reprimir a aquellos que deseaban ser diferentes, a los que eran diferentes. Estas personas que se oponen a los valores universalizadores eran los considerados perversos y malos por esa misma moral, y sin embargo, para Nietzsche eran los más nobles, los que podrían llegar al superhombre. Para él, ésta era la máxima expresión de la nobleza humana, el último exponente de la superación . Pero estas personas, los verdaderos nobles, intentaban ser reprimidas por aquellos que les tenían miedo, por los defensores a ultranza de unos valores que les proporcionaban la tranquilidad de no tener que elegir. Por este motivo Nietzsche recogió en su filosofía el derecho de los individuos que quisieran llegar al superhombre a utilizar la fuerza y la violencia contra aquéllos que, en nombre de la supuesta verdadera moral, intentaran doblegarlos y mantenerlos dentro del redil.

Porque Nietzsche es consciente de que eso podía pasar, los valores decadentes que él criticaba, consideraban iguales (y “buenos”) a todas las personas, y esto él no lo aceptaba. El verdadero hombre noble cree en la jerarquización, la igualdad no existe, cada uno es el único responsable de hasta dónde quiere llegar: si prefiere quedarse en la opresión o por el contrario desea emprender el camino de la mejora personal. Este camino que el individuo debe recorrer para llegar al verdadero hombre noble.

Nietzsche lo representó metafóricamente en tres estadios. El primero de todos era el del camello, animal de carga oprimido por los valores decadentes de la sociedad que intentaban impedir que sea distinto, éste debía soportar este peso y liberarse. Tras él venía el león, dueño de sí mismo y de su voluntad pero incapaz de generar nuevos valores. Y, finalmente, el último estadio era el del niño, que está vacío (nihilismo crítico), pero puede crear sus propios valores. Estos valores serán los denominados por Nietzsche “la nueva moral” y que serán los que definitivamente conviertan al hombre en un “hombre noble”, opuesto al denominado de la misma manera por la moral tradicional.

(Puntuació assolida: 3 punts).

4.La concepción de la moralidad de Nietzsche presenta ciertas semejanzas, así como diferencias, con el planteamiento de Stuart Mill.

Mill, como filósofo utilitarista, calificó como “bueno” aquello que proporcionaba el máximo placer a la mayoría (sociedad), ya que se regía por el principio de utilidad de máxima felicidad.

Esta felicitad colectiva debía partir de la generalización de la felicidad individual (según el método inductivo que va de lo particular a lo general), felicidad que por otra parte estaría garantizada por un conjunto de leyes destinadas al efecto, combinadas con el ejercicio de una serie de placeres tanto intelectuales como físicos. Y es aquí donde e encuentra un punto de posible similitud entre los dos, aunque también un número considerablemente más elevado de discrepancias.

El punto común sería el reconocimiento de la importancia de los placeres, ya que para Nietzsche éstos se hallaban en la base de todo lo “bueno”, o mejor dicho, noble. No obstante, también se encuentra aquí la diferencia, ya que Mill hacía prevalecer los intelectuales sobre los físicos, cosa que Nietzsche no hizo. Para él, el hombre noble sólo había de cultivar las pasiones e instintos (el campo físico). Además, el hecho de que Mill utilizara leyes que, además de ser normas, eran destinadas a un colectivo, supone el alejamiento total de Nietzsche. Esto se debe a que el vitalista no contemplaba en ningún momento el colectivo: la sociedad, como elemento de unión, no existe, sólo importa el individuo y es él mismo quien debe elaborar sus propios valores que le garanticen su propia felicidad, ya que en ningún momento debe someterse a la voluntad de los otros.

Finalmente, aquí podríamos señalar otra pequeña similitud entre lo “bueno” para Mill y Nietzsche, en cuanto a la libertad individual, ambos consideraban que es una característica intrínseca de lo bueno y lo noble.

En resumen, hemos visto que los conceptos de “bueno” de Nietzsche y Stuart Mill son básicamente muy distintos, aunque comparten algún punto común.

5.En mi opinión, Nietzsche tiene una parte de razón cuando afirma que los tradicionalmente considerados valores buenos son decadentes. Estoy de acuerdo en que, si bien es cierto que valores como la humildad, la igualdad, la compasión... pueden ser considerados indiscutiblemente buenos, si son tergiversados como es el caso de la tradición judeocristiana, pueden dar lugar a los valores criticados por Nietzsche. Nuestra sociedad piensa en principio que estos valores están destinados a mejorar nuestra existencia y hacerla más pacífica, pero en ocasiones sólo son un instrumento para mantenernos a todos controlados, como si fuésemos un rebaño. Éste es el punto criticado por Nietzsche, el empleo de unos conceptos, que creo no tendrían por qué ser negativos, como modo de control.

No obstante, en el punto en el que no estoy de acuerdo con él es en el empleo de la fuerza para acabar definitivamente con esos valores. Yo creo, probablemente siendo demasiado inocente, que hay otras formas de mejorar los valores de la sociedad. Pienso que si desapareciera la institución que los ha manipulado podrían brillar con todo su esplendor. Ya que el ser humano es un animal curioso, por una parte es capaz de crear un modelo que garantice su supervivencia, pero por otra, destruye ese mismo modelo en su perjuicio.

Sin embargo, el hecho de que esos valores fueran “purificados” implicaría ciertas modificaciones en su sentida pues tras tanto ti8empo cargándose de un sentido decadente necesitarían recuperar su significado original y natural. Póngase por caso la igualdad. Cometeríamos un error si nuevamente quisiéramos uniformizar a la raza humana; la libertad debe ser entendida como igualdad de oportunidades, tras la cual cada uno demostraría sus capacidades en el proceso de superación nietzscheano. Por eso mi opinión general sobre la moral de Nietzsche es la aceptación de la parte reformadora pero con la ausencia de la violencia ya que mientras exista algún tipo de opresión no habrá ni “hombre nobles” ni libertad.

(Puntuació assolida: 2 punts)


Exemple 2.

1.La idea principal que afirma l’autor en aquest text és que l’home noble, és a dir, aquell que ha assumit els valors propis de la moral del senyor, ja té per si mateix i de manera autosuficient el concepte i la realitat del que és “bo”; a partir d’aquí, doncs, també coneix el que és “dolent”. En la moral de l’esclau i del ressentiment, en canvi, la idea del que és “bo” ve imposada per una suposada metafísica i, en conseqüència, mancada per uns valors “antivida”. Per tant, tot home virtuós i noble és titllat de “pervers”.

(Puntuació: 2 punts)


2.
“home noble”: és aquell que ha asumit els valors de la moral aristocràtico-guerrera del senyor (vitalisme, força innocent...)

“ressentiment”: és l’odi i la frustració propis de la moral de l’esclau fruit dels valors decadents que els hi han estat imposats.

3.Nietzsche afirma que aquell que la moralitat del ressentiment anomena “home pervers” és l’home noble mateix degut a la transmutació dels valors que tingué lloc arran de l’aparició de la filosofia tradicional i de la religió judeocristiana.

Durant la Grècia clàssica, predominava la moral del senyor, és a dir, l’home noble. Estava constituïda per uns valors basats en el vitalisme, la creació, la superació... En definitiva, hi predominava l’esperit dionisíac sobre l’apol•lini o, si més ne, hi convivien, ambdós amb una certa equitat.

Aquests valors, però, es trenquen amb l’aparició de la filosofia socràtica i platònica. La concepció d’una metafísica, el menyspreu pel coneixement sensible i la interpretació d’un dualisme antropològic on l’ànima és superior al cos comportarà el rebuig per la vida física i pels plaers que la regeixen.

Aquesta transmutació de valors i la creació de la moral de l’esclau es confirmaran amb l’aparició de la religió judeocristiana, on els valors esdevindran decadents i predominaran el ressentiment, el sentiment de culpa, la resignació...

Per això Nietzsche proposa i afirma que “Déu ha mort”. Aquests valors decadents s’han evidenciat com a miserable i cal, per tant, assumir la mort de Déu.

A partir d’aquí, tenim dues opcions: la de l’últim home, que viu immers en un etern nihilisme, o arribar al “superhome”, és a dir, adoptar la creació de nous valors i retornar la moral, del senyor.

La voluntat de poder serà l’element fonamental que ens conduirà cap a aquest estadi superior. Aquest poder,però, no ha de ser entès com a una imposició, sinó com a creació i interès que, de tan evidents, es manifesten amb majestuositat.

(Puntuació: 3 punts). Observació: l’exposició és magnífica i molt clara, tot i el seu estil escuet.. Quan parla, però, de Grècia clàssica seria més convenient parlar de Grècia arcaica, perquè també Sòcrates i Plató formen part de la Grècia clàssica).

4.La moralitat nietzscheana, basada, com ja he comentat abans, en uns valors vitalistes i dionisíacs, i on els plaers ocupen un lloc primordial, és completament oposada, per exemple, a l’ètica platònica.

Plató sostenia que la moral de l’home havia d’estar basada en intentar assolir la saviesa. Aquesta consisteix en assolir el major coneixement possible de les tres màximes idees (bé, bellesa i justícia). Una altra fita a assolir era l’harmonia, consistent en l’equilibri de les tres ànimes (intel•lectual, irascible i concupiscible).

Així doncs, la moral platònica està supeditada al coneixement intel•lectual i refusa o, si més no, menysprea els plaers físics. D’aquí que Nietzsche dediqui part de la seva obra a criticar la filosofia socràtica i platònica i a qüestionar la seva validesa.

(Puntuació: 2 punts).

5.Segons el meu criteri, Nietzsche té raó en la seva crítica als valors de “bo” i “pervers” tal i com els caracteritza la tradició judeocristiana.

La transmutació de valors que aquesta va dur a terme la considero un greu error que encara avui dia estem pagant, ja que la societat occidental continua marcada pel ressentiment i per la moral de l’e0sclau i del ramat a la qual Nietzsche feia menció.

Sota el meu punt de vista, no es pot caure en l’error d’identificar “igualtat” amb “justícia”, i s’ha d’aconseguir que tothom extregui el millor de si mateix per a la seva superació i per a la pròpia evolució de la societat, fugint d’absurds prejudicis i prescindint de la metafísica.

(Puntuació: 1 punt de 2)
Observació: No concreció en l’argumentació. Es dedica més a la descripció del que diu Nietzsche que en desenvolupar la pròpia opinió (acord o desacord respecte de Nietzsche)


Exemple. Resposta a la pregunta 4

PAU  2007

En l’estat de naturalesa, l’individu, si vol preservar-se dels altres individus, ha de fer servir l’intel•lecte, gairebé sempre, només per fingir; però l’home, tant per necessitat com per avorriment, vol viure en societat, gregàriament, de manera que necessita un tractat de pau, per fer desaparèixer del seu món una guerra de tots contra tots constant. Aquest tractat de pau duu amb ell el primer pas per a la consecució d’aquest misteriós impuls cap a la veritat. En aquest mateix moment queda fixat el que, a partir d’aleshores, ha de ser “veritat”, és a dir, s’ha inventat una designació de les coses uniformement vàlida i obligatòria, i el poder legislatiu del llenguatge proporciona també les primeres normes de veritat en néixer, per primera vegada, el contrast entre veritat i mentida.

NIETZSCHE. Veritat i mentida en sentit extramoral

1. Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. (2 punts).

L’estat de naturalesa es caracteritza per la depredació mútua. A l’humà no li cal la raó sinó la força per tal de sobreviure. Però, com també tendeix a viure amb els altres, necessita unes normes que facin possible la convivència, i aquesta convivència necessita d’un llenguatge per comunicar el que és acceptable i el que no ho és; això es fa fent ús de la raó a través del llenguatge i la imposició d’una suposada veritat objectiva (de fet és inventada).

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents paraules o expressions –al voltant de 5-15 paraules en cada cas (1 punt)

a) “estat de naturalesa” pre-civilització. situació de no control dels instints agressius.
b) “guerra de tots contra tots”. L’egoisme porta a la depredació continua d’uns contra els altres.

3. Per què diu Nietzsche que la “veritat” és “una designació de les coses uniformement vàlida i obligatòria” que és “inventada”? (En la vostra resposta, haureu de referir-vos als aspectes del pensament de Nietzsche que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text (3 punts)

La veritat està al servei de les normes per tal d’aconseguir la pau i la superació de l’estat “salvatge” basat en la força. Les normes són instruments per tal de domesticar els nostres instints i “civilitzar-nos”. Són per tant artificials per tal de disciplinar-nos i mitigar o frenar la nostra agressivitat i violència vers els altres. Ens faciliten la convivència amb els altres, però ens treuen la llibertat d’acció. Per tal que els membres d’una societat les obeeixi cal aconseguir fer-les passar per vertaderes, fixes, objectives i permanents, per tal de fer-les respectar. En aquest sentit val a dir que no són “naturals”, sinó artificials o “inventades”. Per part de qui? Del poder. El poder crea el saber que més li convé.

La naturalesa és l’autèntica realitat, que és per definició incontrolable i inefable. Per contra, el llenguatge que utilitzem per tal de comunicar-nos sempre és una pàl·lida mostra de la realitat, o una de les infinites cares que la naturalesa canviant ens mostra. A través del llenguatge els poderosos en cada circumstància històrica imposen unes normes i una veritat per tal de fer-les complir en favor de la seva condició i/o interès, i facilitar així la vida en comú. Imposen aquesta realitat “virtual” com si fos obligatòria i la única possible o “vertadera”. El llenguatge, per tant mai, no és objectiu sinó que sempre és enganyós doncs obeeix a la voluntat dels poderosos de cada moment. En definitiva, tot llenguatge, tot coneixement que es transmet amb el llenguatge, és fugisser, enganyós, il·lusori, ja sigui el dels valors, ja sigui el coneixement científic. En conclusió, la vida no es deixa conceptualitzar mai, sinó és traint-la o deformant-la

Nietzsche arriba a aquesta conclusió després de diagnosticar que la societat occidental està malalta, és insana, que viu en un engany, doncs és una societat que nega la vida, i que, lluny d’acceptar aquesta (plena de dolor, de sofriment, i també de plaer, en una relació contradictòria), intenta defugir del dolor i de la lluita constant que la vida representa.

Segons Nietzsche, ja en la última època de la tragèdia grega clàssica, en el bressol de la nostra cultura, es va voler suprimir l’element dionisíac en favor de l’apol·lini exclusivament. La tradició socràtico-platònica va intentar crear un món artificial tot fent creure que el món físic, el del cos, el dels instints, no era fiable, i va optar per dividir l’ésser humà en dues parts: la part bona, la raó, i la dolenta i menyspreable, la dels sentits. Aquesta tradició va optar per assignar l’autenticitat i la veritat al món de la raó, al món dels conceptes.

Amb aquest camí traçat, el cristianisme va poder imposar la seva visió d’un món més enllà de la vida on s’aconseguiria la felicitat (la salvació), tot renegant de la vida terrena i la supressió dels desigs (ascetisme). Si Sòcrates-Plató van començar per donar prioritat a la raó, el cristianisme va acabar per capgirar els valors que fins aleshores havien predominat en la societat aristocràtico-guerrera.

A la Genealogia de la moral, Nietzsche estableix que els valors (aquelles pautes que guien la nostra conducta i li donen sentit), no són vertaders ni immutables, ni permanents, sinó canviants doncs depenen de qui els ha imposat o de qui té el poder per mantenir-los vigents. El cristianisme (la casta sacerdotal, segons Nietzsche) capgira els valors aristocràtics propis d’una societat guerrera, basada en la força , i en la “violència innocent i natural” i imposa uns valors contraris. És el que Nietzsche anomena la moral o la rebel•lió dels esclaus, dels febles, els ressentits, que, ja que no són forts reneguen de la força, però imposen una altra tipus de violència, una violència mesquina, que va contra el cos, contra els instints, contra tot allò que és natural o vital. És la moral dels “febles”.

Aquesta perversió arriba a l’extrem de Schopenhauer quan proclama, fins i tot, que som esclaus de la vida i que hem de defugir de la seva opressió (nihilisme passiu). Schopenhauer estableix una equivalència entre llibertat i negació de la vida. Aquesta és l’autèntica perversió que s’ha donat en la societat occidental.

En suma, Nietzsche afirma que una societat així està malalta car no accepta el dolor i el sofriment que comporta el mateix viure, i que cal construir sobre les runes dels valors actuals uns nous valors que afirmin la vida i la joia de viure, com el nen (“superhome”) que no es cansa mai de gaudir de cada instant (“etern retorn”). A aquest procés l’anomena “transvaloració” o “transmutació de valors”. Enderrocar allò que no serveix per construir-ne de nou. I això només és possible si ens convencem que tots els valors (i tot allò que ens han fet creure que era immutable) són passatgers i canviants, i també que també poden ser modificables, segons la voluntat de poder, al servei de la vida. La voluntat de poder caldria interpretar-la com aquella actitud que ens permet no haver-nos de sentir incòmodes amb les dificultats, sinó només amb el nostre fracàs si no sabem fer que produeixin res bell. Així com els grecs antics no esporgaven les adversitats sinó que les cultivaven; així com els dentistes ja no arrenquen queixals per evitar que facin mal, doncs així mateix cal respondre amb saviesa a les dificultats que ens poden anorrear: tallar les arrels negatives significaria ofegar, simultàniament, els elements positius que podrien brotar de la tija de la planta.

4. Compareu la idea de Nietzsche que la societat es basa en la imposició d’enganys i il•lusions, com si fossin veritats objectives, amb una altra concepció de la societat que es pugui trobar en la història del pensament (2 punts) Pregunta oberta. Proposta:

Podem trobar el contrast amb les teories filosòfiques i polítiques de Plató.
Plató afirma que la veritat existeix si ens esforcem en captar allò constant i permanent més enllà de les aparences; si ens esforcem per captar les idees. Gràcies a aquest esforç que duu a terme mitjançant la raó, l’ésser humà es pot conèixer a si mateix, el món que l’envolta i com ell hi encaixa en un ordre perfecte. A això ho anomena la idea el Bé, la que englobaria tot. Els que siguin capaços d’assolir aquest objectiu poden arribar a una certa “immortalitat” a través del coneixement de l’ordre total (cosmos): són els filòsofs. En el pla polític, aquests savis/filòsofs són els que haurien de governar la societat, doncs són els que no es deixen endur per les modes, ni pels egoismes, ni pel profit personal, i així poden governar pel bé de la societat, car han assolit allò que és realment vertader i beneficia tothom, el bé comú. Perquè saben en què consisteix la Justícia (cadascú està en el lloc que li pertoca segons les seves capacitats).

Per tant, la concepció filosòfica i social de Plató es basa en que la veritat existeix i que els savis/filòsofs poden copsar-la. Per contra, Nietzsche considera que la veritat és una il•lusió que imposen aquells que tenen la força i la voluntat per imposar-la. La veritat és un “traje” massa estret per una cosa tan gran com la vida, la naturalesa, l’autèntica realitat. Segons Nietzsche tota suposada veritat no és més que un invent, un engany. Qui afirmi l'existència de veritats fa trampes, doncs la realitat, la vida, la naturalesa no es deixa encorsetar ni pel llenguatge, ni pels conceptes ni per la ciència. La vida no es domesticable doncs sempre és canviant i atzarosa (caòtica) per definició. Així, doncs, qualsevol poder que intenti legitimar-se en una suposada veritat immutable, en uns valors suposadament permanents, és un farsant i mentider.

5. Creieu que Nietzsche té raó quan defensa que el que ordinàriament reconeixem com a “veritats” no tenen validesa objectiva, perquè són el resultat d’imposicions socials? Raoneu la resposta (2 punts)Pregunta oberta. Proposta:

Opció 1. Crec que sí, que les “veritats” són aquells sabers que els que ostenten una posició superior en la societat imposen als altres, per tal de no haver d’emprar la força, com si fossin els contes que expliquem als nens perquè s’hi conformin i ells ho prenen com la veritat o perquè tenen por d’enfrontar-se al poder de l’adult. Tot saber necessita d’una certa violència “suau”, de la repetició, ja sigui al si de la família, dels llibres de text, de l’escola, dels mitjans de comunicació, de la publicitat, etc... De manera que, al final, trobem normal situacions que, probablement, en el futur trobarem com absurdes o injustes. ¿Qui sap si allò que és la base del capitalisme, la competitivitat ferotge, l’egoisme, el voler sempre tenir més, d’aquí un temps, no ho trobarem com un infantilisme de la humanitat?

Opció 2. Crec que no. Per molt que ens hi entossudim, hi ha veritats que són objectives. Si em llenço d’un tercer pis, probablement acabaré fent-me papilla.. I si fem cas a determinades veritats, com les científiques, és perquè la societat funciona i no som estúpids en no fer-lis cas. Si fem funcionar avions, trens, etc., si dominem la naturalesa, és perquè hem arribat a copsar els seus secrets, i no són fruit d’il•lusions passatgeres ni d’enganys. En definitiva, crec que Nietzsche no té raó: hi ha veritats de debò, que no canvien. Fins i tot, també la compassió forma part de la naturalesa, dels nostres instints més primaris. Probablement aquests instints de solidaritat ens han donat la primacia sobre les altres espècies. També podem considerar com “natural” fer ús de la raó i fixar determinats coneixements com si fossin fixos i objectius, doncs ens ajuden a viure.

PAU. Juny 2011. Opció B

-Però, per què parleu vós encara d'ideals més nobles? Acceptem els fets: ha vençut el poble (o "els esclaus", o "la plebs", o "el ramat", o com vulgueu anomenar-ho) i, si això s'ha esdevingut mitjançant els jueus, oidà!, aleshores és que dins la història universal cap poble mai no havia tingut una missió com aquesta. "Els senyors" han perdut. Ha guanyat la moral de l'home vulgar. Hom pot considerar alhora aquesta victòria com un enverinament de la sang (...). Però, sens dubte, aquesta intoxicació ha reeixit. L'"alliberament" del gènere humà (el seu alliberament respecte als "senyors", vull dir) va per bon camí. Palesament, tot esdevé jueu, o cristià, o plebeu (tant se val quin mot s'empri!). L'avanç d'aquest enverinament a través del tot el cos de la humanitat sembla impossible d'aturar.

Friedrich Nietzsche. La genealogia de la moral, I


1. Expliqueu breument (entre 60 i 80 paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (2 punts)

En aquest text l'autor ens parla de la victòria de la moral dels esclaus per sobre de la moral dels senyors. Tracta també de catalogar allò plebeu, cristià o jueu com a pertanyent a la moral dels esclaus i considerar la victòria d'aquesta moral com un enverinament, és a dir, una pèrdua de la capacitat de generar valors propis i també una pèrdua de la individualització.

2. Expliqueu breument (entre 5 i 15 parauels en cada cas) el significat que tenen en el text els mots següents: (1 punt)
senyors: aquells que són capaços de superar els valors tradicionals i generar els seus propis valors
--> són els defensors dels valors vitals

enverinament: propagació de la moral esclava i pèrdua de la capacitat de produir valors.
--> perdre els valors vitals a favors dels tradicionals

3. Expliqueu el sentit de la frase següent del text: "ha vençut el poble". (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Nietzsche que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) (3 punts)

La filosofia de Nietzsche està considerada com una filosofia molt destructiva amb els fonaments de la cultura occidental. Bona part de la seva crítica la dirigeix a figures gregues tals com Plató i Sòcrates, però també cap a les religions com el cristianisme. Segons Nietzsche, el cristianisme no és més que el platonisme pel poble.

Una part de la crítica cap a aquests autors grecs és el seu menyspreu a l'esdevenir. Nietzsche és considerat un seguidor del pensament d'Heràclit, pel qual tot és canviant i res idèntic en si mateix. Això s'entén si situem a l'autor en un context de canvi intens, probablement influït per Charles Darwin, amb la seva teoria de l'evolució de les espècies, negant el creacionisme i defensant el canvi.

En la crítica al cristianisme, aquest pensador s'oposa fermament a la moral dels esclaus. Per a Nietzsche, la religió cristiana, així com d'altres religions han manllevat a l'home la seva capacitat per ser únic, la capacitat a la individualitat que els és negada, no reconeguda des dels presocràtics. La moral esclava és la que se sotmet a idees com les d'una vida després de la mort, restant importància a la vida, amb la idea d'aquest consòl que ofereix el més enllà cristià.

Aquest filòsof, doncs, és un autor vitalista. La seva filosofia defensa la vida. Plató va escriure que la filosofia serveix per aprendre a morir. Nietzsche es contraposa totalment a aquest pensament. Filosofar és viure, ens dirà, utilitzant la voluntat de poder. Aquesta voluntat de poder no és més que l'autoafirmació d'un mateix, les ganes de viure per sobre de qualsevol altra cosa.

Des de la visió vitalista del món és capaç de proporcionar una solució a la moral dels esclaus. Considera necessari canviar aquesta moral per una que superi la imposició de valors a la que el poble es troba sotmesa. Des d'aquesta perspectiva proposa la moral dels senyors. Els senyors són aquells qui superen els valors preestablerts per la cultura europea i arriben al nihilisme actiu.

Algú catalogat com a senyor és aquell qui no té por a l'esdevenir del món. No necessita preocupar-se per qüestions metafísiques perquè és capaç d'acceptar el dolor present a la seva vida i superar-lo mitjançant les ganes de viure. Els senyors són capaços de construir els seus propis judicis morals mitjançant valors que ells mateixos inventen, en funció dels seus sentiments i els seus interessos, indiferent al fet que el canfi pugui fer-los variar.

Nietzsche, doncs, al comparar aquests dos models morals, veu evident que predomina la moral dels esclaus. S'adona que la religió ha fet als homes miserables i porucs. Ha vençut el poble, s'ha imposat aquesta moral que nega la vida i por a l'esdevenir.


4.Compareu la noció de moral noble o ideals nobles de Nietzsche amb una altra concepció de la moral que es pugui trobar en la història del pensament occidental (2 punts)
Plató-Nietzsche

La filosofia de Nietzsche ha estat una filosofia destructiva contra les arrels del pensament occidental. La seva crítica s'ha personalitat en autors com Plató, que no consideraven les teories del món canviant que proposà Heràclit. Per a Nietzsche, aquests autors no eren capaços d'entendre el món canviant i per això explicaven la seva filosofia en ells.

Considerem, doncs, la filosofia de Nietzsche com a contraposició del pensament platònic. És evident que les diferències que es presenten són notables.

-La moral de Plató tenía una intencionalitat reformadora: en un ambient de crispació política ocasionat pel govern dels Trenta Tirans, Plató volia canviar la societat. Per fer tal cosa, aquest autor grec es valia d'uns valors perfectes, universals, que servissin per a tota la polis i servissin de fonament per un govern just. Per parlar d'aquests valors, el pensador grec utilitzava la seva separació metafísica del món. En un món, el captat pels sentits, es trobaven les aparences, les imatges. En l'altre món, el de la raó, Plató situava la realitat, els conceptes que perduren per sobre del canvi.

Aquests valors, doncs, presents al món de les idees, eren immutables i exactament els mateixos per tots. Per accedir a ells, l'home només necessitava usar la dialèctica, ja que aquests valors es troben a dins de l'ànima, com argumenta amb idees innates en la seva teoria de la reminiscència.

Nietzsche, però, no considera aquests pensaments com a correctes. Per a aquest pensament, el món intel·ligible no és més que una ficció, al igual com el més enllà, l'únic món real és el sensible, el que capten els sentits. La negació del món que es troba per sobre el devenir, serveix com a fonament per a negar l'existència de valors universals per sobre del canvi. Nietzsche, tot parlant de la idea del "superhome", creu que la humanitat ha de ser capaç d'abandonar aquests valors imposats com a universals per a tots i crear els seus propis, en funció dels seus interessos i els seus sentiments.

En resum, Nietzsche critica durament la moral platònica i tota la seva filosofia, proposant un cert relativisme moral en contra de l'intel·lectualisme moral de Plató.


5. Expliqueu si esteu d'acord o en desacord amb l'afirmació següent: "La moral predominant avui dia és el tipus de moral que Nietzsche anomena moral dels esclaus". Argumenteu la resposta. (2 punts)

La moral dels esclaus, per Nietzsche, és aquella que tenen les persones que es sotmeten, que accepten com a pròpies i són incapaços de crear conceptes nous.

El cristianisme, durant tota la seva existència, ha sigut una representació perfecta del que Nietzsche considerava com a moral esclava, per la manera d'intentar evitar el dolor, sense plantar cara a la vida, recordant que en morir els espera "el més enllà", amb felicitat absoluta.

Per tant, si es plantegem analitzar la societat actual i buscar la raó esclava, ràpidament ens trobem amb una diferència important: la religió ha perdut molta importància. La majoria de la població occidental no creu en les religions ni en una vida després de la mort, però això no implica necessàriament que es trobin fora de la moral dels esclaus. Si tornem a analitzar la moral esclava que denomina Nietzsche, veiem que no es tracta únicament de creure en una vida eterna. També és esclau aquell que actua pensant en el que la societ considera bo o dolent, aquell qui no té opinió pròpia o aquell qui copia el que veu de la societat. Un artista es considera lliure d'aquesta moral, ja que accedeix al coneixement individualment, perquè crea en comptes de rebre.

També podria considerar-se moralment plebeu aquell qui s'evaeix del dolor buscant la beguda per tal de perdre les sensacions de tristesa. Només es pot fugir d'aquesta moralitat si s'accepta el dolor i es supera.

En conclusió, tot i que la religió hagi perdut importància en la cultura occidental, la moral dels esclaus segueix dominant; molt poca gent és capaç de crear els seus propis valors