La població de Caldes és molt antiga. Els romans ja aprofitaven les seves fonts termals per a efectes curatius. Ho proven les restes d'unes termes romanes  que s'hi han descobert en les quals es pot veure perfectament l'emplaçament d’una piscina i ďunes banyeres fetes a la manera romana. Aquestes ruines es troben ara dins l’establiment on s'embotella l'aigua anomenada Imperial.

Avui aquesta població és bastant gran i bonica. Té formosíssims balnearis que li han donat molta fama i li han valgut el títol de Vichy Catalán; però el seu veritable nom és Caldes de Malavella.

L'origen ďaquest nom l'explica una antiga llegenda. Diu que unes quantes centúries enrera, quan els senyors feudals eren amos de vida i hisendes en els pobles on ells senyorejaven, hi havia en aquest lloc un castell alterós que pertanyia a una senyora noble i molt rica, però vella i extremament dolenta.

Aquella vella capriciosa i malvada es feia servir tots els dies de festa el cor ďun infant. Per tal ďobtenir-lo encarregava als seus criats que anessin a cercar un nen i li traguessin el cor, i si algun servent tornava sense el cor ďinfant que ella esperava el feia penjar a la forca del castell sense escoltar raons. Com que la gent del poble ja ho sabia, en veure un servent del castell amagaven a corre-cuita totes les criatures.

Entre els criats n'hi havia un, que es deia Maurici, que tenia el cor molt bo i era incapaç de fer mal a ningú. Però un dia li tocà el torn, i la vella malvada el cridà a la seva cambra i li digué:

-Maurici, tu ets fidel i obedient, i ja saps que tens el deure de fer el que jo mano. Doncs bé, demà a trenc d'alba sortiràs a seguir el terme i cercaràs l’infantó més sa i grassonet que hi hagi. L'occiràs i li trauràs el cor, el qual donaràs al cuiner perquè el cogui, i quan estarà cuit me'l serviràs a taula,   mateix. Si ho compleixes bé, seràs esplèndidament recompensat; però si no ho compleixes, ja saps que la forca està preparada.

Al pobre Maurici se li glaçà la sang a les venes. Quedà fet una estàtua sense esma de bellugar-se ni de dir una sola paraula, fins que la vella l'esfereí amb aquests mots:

-Vés, i guarda't bé de dir l’encàrrec que t'he fet.

Maurici, que no sabia de fer crims, no podia treure's del cap l'enorme compromís que li havia caigut sobre la consciència. Bé es va ficar al llit, però no va dormir pas. Passà la nit amb el cor com un pinyol; més esglaiat com més s’atansava la matinada. Rumià inútilment mentre va poder; després plorà i es rebolcà desesperadament, fins que l'alba li recordà que havia ďaixecar-se.

Llavors, atuit, mig foll, zigzaguejant embriac de mal somni, se n’anà cap a una sureda. Dardant esmaperdut no va trigar gaire a trobar dos infants rossos i grassons, com mai n’hagués vistos, que jugaven fent pilotes de terra i plantant  tronquets, completament oblidats de tota mena de perills.

Contemplant aquella santa innocència, Maurici maleí el seu destí. El crim se li aparegué en aquells moments molt més horrible i repugnant. Es va sentir completament defallit, sense forces per a complir l’esgarrifós encàrrec que allà el menava. Es deixà caure a terra lliurat sense esperança a la fatalitat. Veié la mort pròxima, però la trobava més dolça que no pas la realització ďaquell crim espantós.

Disposat estava a morir quan se li acudí una idea deslliuradora. Cercaria un gos, el mataria, li trauria el cor i el portaria a la vella. I dit i fet: trobà un gos de seguida, li arrencà el cor i se n’anà cap al castell.

La vella perversa quan va veure el cor tot calent, quasi batent, va restar molt contenta i esperà amb delit l'hora de dinar.

Arribada aquesta hora, el pobre Maurici, determinat a fer el cor fort, portà el menjar a taula en una plata ďargent. La vella es fregava les mans de goig, i la salivera li amarava la llengua. Clavà al cor la forquilla, agafà el ganivet, en tallà un tros i se’l ficà a la boca.

Haguéssiu vist llavors la ganyota cruel que es pintà al seu rostre. Com si totes les fúries li sortissin pels llavis digué amb veu desentonada:

-Això no és cor de nen!

I Maurici respongué amb tot l'aplom:

-Senyora, és la fortor del crim que li dóna mal gust.

-Desvergonyit! -cridà ella feta una fera. -Veniu, veniu, pengeu-lo! Turmenteu-lo sense pietat!

Però quan els criats hi acudiren la trobaren presa d'una tremolor que no li va parar fins que, aviat, va morir.

I d’aquella mala vella prengué el nom la població.