TEXTOS D'ÈTICA

«Per molts camins i de moltes maneres vaig arribar a la meva veritat: no solament per una única escala vaig atènyer l'altura d'on estant els meus ulls recorren la meva llunyania.
I mai no m'ha agradat preguntar pels camins -això sempre repugna el meu gust! M'estimava més preguntar i provar els camins mateixos.
Un provar i preguntar ha estat tot el meu caminar -i, en veritat, hom ha d'aprendre també a respondre a semblant preguntar! Aquest, però, -és el meu gust:
- no pas un bon gust, no pas un mal gust, ans el meu gust, del qual no m'avergonyeixo ni l'amago.
"Aquest -és el meu camí- on és el vostre?", així responia jo a aquells que em preguntaven "el camí". I és que el camí -no existeix!
Així parlà Zaratustra.»

Friedrich Nietzsche, "Així parlà Zaratustra", pp. 180, ed,62.

PROVERBIOS Y CANTARES.

«Caminante, son tus huellas
el camino, y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante, no hay camino,
sino estelas en la mar.»

Antonio Machado, "Antologia".

«La nota más trivial pero a la vez más importante de la vida humana, es que el hombre no tiene otro remedio que estar haciendo algo para sostener-se en la existencia. La vida nos es dada, puesto que no nos la damos a nosotros mismos, sino que nos encontramos en ella de pronto y sin saber cómo. Pero la vida que nos es dada no nos es dada hecha, sino que necesitamos hacérnosla nosotros, cada cual la suya. La vida es quehacer. Y lo más grave de estos quehaceres en que la vida consiste no es que sea preciso hacerlos, sino, en cierto modo, lo contrario -quiero decir que nos encontramos siempre forzados a hacer algo, pero no nos encontramos nunca estrictamente forzados a hacer algo determinado, que no nos es impuesto éste o el otro quehacer, como le es impuesta al astro su trayectoria o a la piedra su gravitación. Antes que hacer algo, tiene cada hombre que decidir, por su cuenta y riesgo, lo que va a hacer. Pero esta decisión es imposible si el hombre no posee algunas convicciones sobre lo que son las cosas en su derredor, los otros hombres, él mismo. Sólo en vista de ellas puede preferir una acción a otra, puede, en suma, vivir.»

Ortega y Gasset, "Historia como sistema", O.C. vol. VI, pàg.13.

«Me irrita este vocablo, "moral". Me irrita porque en su uso y abuso tradicionales se entiende por moral no sé bien qué añadido de ornamento opuesto a la vida y ser de un hombre o de un pueblo. Por eso yo prefiero que el lector lo entienda por lo que significa, no en la contraposición moral-inmoral, sino en el sentido que adquiere cuando de alguien se dice que está desmoralizado. Entonces se advierte que la moral no es una performance suplementaria y lujosa que el hombre añade a su ser para obtener un premio, sino que es el ser mismo del hombre cuando está en su propia y vital eficiencia. Un hombre desmoralizado es simplemente un hombre que no está en posesión de sí mismo, que está fuera de su radical autenticidad, y por ello no vive su vida y por ello no crea ni fecunda ni hinche su destino. Para mí la moral no es lo que el hombre debe ser, pero por lo visto puede prescindir de ser, sino que es simplemente el ser inexorable de cada hombre, de cada pueblo.»

Ortega y Gasset, O.C. vol.IV, pp,72-73.

«Al hablar de la realidad moral del hombre no se trata de cuál sea el predicado moral que puedan tener las acciones suyas. Solamente una realidad, que es constitutivamente moral, puede ser sujeto de un predicado moral y un predicado inmoral. Al animal no le acontece esto; el animal es constitutivamente amoral, no tiene nada que ver con lo moral. Se trata, pues, de que el hombre como realidad sea en sí mismo, como tal realidad, algo moral. Si se quiere volver a la diferencia entre el bien i el mal, se puede expresar la misma idea diciendo que el carácter moral del hombre consiste, no en que efectivamente esté oscilando entre el bien y el mal, sino en que constitutivamente no tiene más remedio que estar oscilando entre el bien y el mal. Por consiguiente ese momento de "no tener más remedio que", es el punto en que se inscribe el carácter de realidad moral que el hombre tiene.»

Xavier Zubiri, "Sobre el hombre", Alianza Editorial, pp,365.

«L'home es fa; no està fet del tot des d'un principi, es fa escollint la seva moral, i la pressió de les circumstàncies és de tal manera que no pot no triar-ne una.(...)»

J.P.Sartre, "L'existencialisme és un humanisme".

«S'ha de comparar l'elecció moral amb la construcció d'una obra d'art...El que hi ha de comú entre l'art i la moral és que, en ambdós casos, tenim creació i invenció...L'home es fa; no està tot fet des del principi, es fa a l'escollir la seva moral.»

J.P.Sartre.

«La llibertat és la raó d'ésser de la moral.»

I.Kant.

«L'home està condemnat a ser lliure.»

J.P.Sartre.

«La moral és qüestió d'apropiació.»

J.L.Aranguren.

«L'ètica procedeix de la costum.»

Aristòtil.

Ètica filosòfica. Concepte i història.

«La història de la filosofia és inseperable de la filosofia perquè aquesta és constitutivament històrica. Però a l'ètica li és essencial la seva història a més en un altre sentit. En efecte, l'home pot fer filosofia, però també pot no fer-ne. La filosofia és un fenomen que ha esdevingut dins la història de l'home, que es va iniciar en un determinat moment d'aquesta història i que pot deixar de ser en qualsevol moment; i, per altra banda, es tracta d'un esdeveniment que, mentre perdura al llarg del temps, només atrau l'interès d'alguns homes, no pas de tots. L'home necessita tenir sempre una concepció o una imatge del món, més o menys incipient i rudimentària, però no cal que aquesta imatge sigui forçosament filosòfica (pot ser, per exemple, purament religiosa). En canvi, tots els homes de tots els temps, tots i cadascú de nosaltres, malgrat que no siguem gaire filòsofs, i fins i tot si no ho som gens, hem de desplegar un "comportament", hem de donar un sentit determinat a la nostra existència i, per aquesta raó, hem de projectar amb anterioritat allò que volem fer i, després, fer-ho, triant una de les moltes possibilitats al nostre abast, executant uns determinats actes i abstenint-nos de fer-ne d'altres; hem de prendre decisions i hem d'adquirir hàbits, hem d'assumir o modificar actituds, fer coses mentre anem fent la nostra vida i ens fem a nosaltres mateixos...En resum, l'home, cada home, com veurem després amb més rigor, és sempre, inevitablement moral, en el sentit primari d'aquesta paraula. Ell és el responsable de la seva vida, perquè la fa i, en fer-la, respon amb ella i d'ella.
L'home es fa a si mateix al llarg de la seva vida i la humanitat es va fent al llarg de la seva història. Aquest sentit, individual i social alhora, sempre històric, és el sentit primari de la paraula "moral"; la moral viscuda, la moral que no és encara una theoria sinó la praxis de l'haver de fer-nos a nosaltres mateixos (agere) mentre fem coses (fecere).
Tenim, doncs, primer de tot, aquesta realitat moral que consisteix a desplegar un "comportament", en el "treball" d'haver de fer la vida. Ara bé, els homes fem la nostra vida i ens comportem, no d'una manera arbitrària, sinó segons unes determinades pautes de vida o patterns.
Aquestes pautes de vida molt de tant en tant són originals, i després passen a ser models reconeguts de conducta. Però, generalment, les pautes de vida consisteixen en models de comportament acceptats al llarg de la història a través de la cultura. En aquest segon sentit, la paraula "moral" ja no significa només el "treball" que hem de fer per haver-nos d'nventar individualment la pròpia vida, sinó l'encaix de la nostra vida en unes "regles morals" o mores. Aquests mores, aquestes pautes de comportament encara no tenen res a veure amb la filosofia moral o amb l'ètica, que es desenvolupa més tard (si és que mai arriba a desenvolupar-se), no com a moral viscuda d'una manera immediata, sinó com a reflexió sistemàtica sobre el comportament moral de l'home. Hem distinguit, doncs, tres sentits de la paraula "moral", el primer dels quals havia romàs fins ara amagat per la filosofia moral, tot i la seva importància cabdal. La filosofia moral treballa sempre -conscientment o inconscientment- sobre les dades d'una moral (en el segon sentit) ja existent.
Per raó d'aquesta dependència de la filosofia moral respecte de la vida moral, ara podem comprendre bé la importància de la història de la moral i la necessitat de tenir un concepte de l'ètica prou ampli que sigui capaç d'abastar la moral viscuda i la moral filosòfica. Una història de la pura filosofia moral, és a dir, de les teories filosòfiques sobre la moral, serà una simple història de les idees, desarrelades del sòl real on han brotat. I, al contrari, una pura història dels mores no és més que una simple traginada positivista d'informacions. (...)
La moral com estructura, en sentit antropològic i social.
El fet que l'home hagi de fer-se la seva vida -tal com dèiem abans- significa, negativament, que no la rep acabada. Una descripció del comportament humà en contrast amb el de l'animal, ens aclareix la distinció entre una vida que ha de fer-se i una altra que ja està feta. El comportament vital, tant de l'home com de l'animal, és desencadenat per un estímul que es troba en relació amb la corresponent estructura psicobiològica. En l'animal, la resposta s'ajusta perfectament a l'estímul. en l'home, en canvi, no sempre hi ha aquesta connexió directa, aquesta "contingüitat" -com l'anomenen els conductistes- entre estímul i resposta. L'organisme humà, massa complicat, massa formalitzat, no pot donar espontàniament i immediatament resposta adequada i queda en suspens davant l'estímul, és lliure respecte d'ell. Però aquesta situació és insostenible i l'animal humà, si ha de ser viable, necessita sortir-se'n. Com? MItjançant la intel.ligència, entenent-la ara en el sentit funcional de saber fer-se càrrec de la situació i convertir l'estímul en realitat estimulant. La resposta a aquesta realitat estimulant s'ha de produir també en el cas de l'home, però ara ja no li ve donada per l'organisme, sinó que és ell qui ha de donar-la. Aquí desapareix la contigüitat entre les dues realitats de l'estímul i la resposta, perquè entre l'una i l'altra s'introdueix la irrealitat o "variable intermèdia" (per seguir usant ara el llenguatge conductista), que és la possibilitat que entra en joc. Els estímuls, gràcies a la funció projectiva de la intel.ligència, que inventa possibilitats, o que les treu d'ells, serveixen a l'home per "realitzar" els seus actes. Ara bé, les possibilitats, perquè són "irreals", o com que són inventades per la intel.ligència, poden ser moltes i, per tant, cal escollir entre elles. En cada cas, l'home tria entre els diferents projectes imaginats. Heus aquí la segona dimensió de la llibertat humana: llibertat ja no solament, com vèiem abans, de l'engranantge estímul-resposta, sinó llibertat també per a preferir entre les diferents possibilitats de realitat. I aquest procés de preferència o elecció, naturalment, no ocorre només un sol cop, sinó que es va repetint al llarg de la vida. Tots els actes veritablement humans (...) es decideixen d'aquesta manera; i així, acte darrera acte, es va decidint, es va fent tota la vida. Les possibilitats successivament preferides es van realitzant. Però realitzades a on? Per descomptat, en la realitat que ens és exterior, en el món; però també -i aquesta és la vessant que aquí ens interessa, perquè és la vessant moral- en nosaltres mateixos, de manera que queden incorporades a la nostra realitat. Així es comprèn aquest caràcter constitutivament moral de l'home, responsable dels seus actes perquè els projecta i realitza lliurement; però amb una paradoxal llibertat necessària, perquè, com ja va veure Ortega y Gasset, som "a la fuerza libres". Aquesta moral com a estructura i incorporació consisteix alhora en la "conducta humana" o l'anar fent lliurement la meva vida i en la meva vida tal com va quedant feta. La moralitat produeix així una "segona naturalesa", com deia Aristòtil, o sigui, una autèntica realitat: l'ethos, caràcter o personalitat moral que hem assolit vivint.
Però ja avançàvem de bon començament que els actes humans no tenen sempre, ni de bon tros, aquest caràcter de pura invenció de possibilitats i d'elecció entre ells. Les situacions humanes, tot i ser irrepetibles i úniques, presenten semblances. Altres homes, abans que jo, s'han trobat en una situació semblant a la meva. si jo m'assabento per endavant de què varen fer altres homes en la mateixa situació, puc aprofitar-me de la seva resposta sense haver d'inventar-la. Ara bé, la cultura consisteix justament en el repertori total de respostes a la vida posat al nostre abast. Aquestes respostes objectivades esdevenen pautes o models de comportament per als nostres actes. Però si, com hem fet abans, del nivell dels actes presos d'una manera aïllada passem al nivell de la vida en una totalitat unitària, ens adonem que el més freqüent és que els éssers humans ens limitem a triar entre els diferents models d'existència, estats, vocacions, professions, que la cultura a la qual pertanyem ens dóna com a possibles. Així doncs, és veritat que ens fem a nosaltres mateixos, però també ho és que la societat on vivim i el món històrico-cultural al qual pertanyem, en bona mesura -però no fins al punt d'eximir-nos completament de la nostra reponsabilitat individual-, ens fan. I això tant en sentit positiu com negatiu, tant quan ens ofereixen possibilitats reals, que nosaltres sols mai no podríem haver aconseguit, com quan ens priven d'altres, reduint-les a projectes irrealitzables, a pures il.lusions o castells de vent. I en l'ordre social passa el mateix que en el cultural (de fet, només per abstracció els podem distinguir l'un de l'altre). Les possibilitats reals i no purament nominals, les oportunitats, com se sol dir, que la societat dóna als diferents homes són, solen ser terriblement desiguals. Sota l'aparença d'unes pautes de comportament, uns mores i uns "drets" comuns a tots, hi ha en la societat una gran heterogeneïtat, grups i classes sencers oprimits o marginats, individus que no són els principals, i encara menys, els únics responsables de la seva inadaptació i naturalesa asocial.
El moment indicatiu i el moment imperatiu.
Avancem una mica més encara dins aquest pla de la moral com a estructura. Hem vist que la llibertat i l'elecció són constitutius essencials del comportament humà o, dit d'una altra manera, que l'home és lliure per força i que ha de fer per ell mateix la seva vida, tant en l'aspecte individual com en el social. Tanmateix, sembla que, sobretot si adoptem aquest segon punt de vista, l'home podria desembarassar-se d'aquesta necessitat de ser lliure o de triar, necessitat que pot arribar a experimentar-se com una càrrega. L'explicació del fet que els homes se sotmeten amb massa facilitat a la tirania, del triomf del "Gran Inquisidor" i de l'existència d'un ideal de vida consistent en "l'esclavitud daurada", rau en el fet que delegar la llibertat és -fins a cert punt- còmode. Fer allò que tothom fa (Heidegger), "ir, como Vicente, donde va la gente" (Ortega y Gasset), seguir d'una manera conformista els usos i preceptes establerts, simplifica la vida, sens dubte. Però fer més senzilla la vida, deixant de banda que pot ser condemnable, és il.lusori com a alliberament total de la responsabilitat. D'antuvi, per renunciar a la llibertat cal cedir-la, la qual cosa ja és un acte de decisió, que seguim confirmant amb la nostra acceptació mentre continuem sotmesos a aquesta situació. L'ideal de vida del gos mesell, però ben alimentat, enfront del llop afamagat (per fer servir la imatge de la faula), mai no és del tot accessible a l'home, ja que, encara que cedim la nostra llibertat política i social, si no perdem funcionalment la nostra condició d'homes, sempre hi haurà un àmbit més o menys reduït de llibertat, responsabilitat i necessitat de triar.
Això ens permet d'introduir en l'interior mateix de la moral com a estructura, és a dir, sense travessar encara els seus límits, la distinció entre un moment indicatiu i un moment imperatiu, el segon dels quals s'insereix en el primer. Si l'home, tal com hem vist, ha de projectar o anticipar el que serà, és perquè ell mateix consisteix precisament en la distància, o polaritat, entre el que és i el que serà. L'esforç per superar aquesta distància l'anomenem deure, i la transformació de la distància en ruptura és culpa. Però cal tenir en compte que no es tracta, com en el sistema de Kant, de la separació de dos ordres diferents, l'ordre ontològic de l'ésser i l'ordre deontològic del deure, sinó d'una unitat, per dir-ho així, dividida i trencada. Tota una sèrie d'estructures antropològiques -el projecte, la vocació, el sentit teleològic general de l'existència, la consciència moral, el sentit del deure- i, en un altre pla, fenòmens com el decontentament, la conscupiscència, la insatisfacció i la nostàlgia, són altres tantes manifestacions d'aquesta paradoxal manera de ser pròpia de l'home.»

J.L.Aranguren, "Ética filosófica".

«L'home, en general, és socio-culturalment determinat en la seva conducta. La cultura ens obre un camí, però, a la vegada, ens encamina o encaixa cap a ell.»

H. Bergson.