El pensador

«Quan tenia cinc anys, el meu pare em portà a veure el Tyrannosaurus de l'American Museum of Natural History. Estant davant l'animal, un home esternudà; jo em vaig empassar saliva. L'animal s'alçava immòbil en tota la seva grandesa. Al sortir, vaig anunciar al meu pare que havia decidit ser, de gran, paleontòleg». Stephen Jay Gould (1941-2002), paleontòleg de professió i professor a la Universitat de Harvard des de 1967, és un pensador polifacètic. No només la paleontologia constitueix la seva passió, també la geologia, la biologia, l'astronomia, la història, la filosofia, la música i el beisbol.

L'obra científica de Gould parteix, reafirmant-la però alterant-la, de la teoria evolutiva de Darwin. Des de la publicació al 1927, junt amb el paleontòleg també nord-americà, Niles Eldredge, de l'article Equilibri discontinu: una alternativa al gradualisme filètic, ha esdevingut una figura central en l'àmbit del darwinisme. De la seva nombrosa bibliografia podem destacar: Des de Darwin (Ever Since Darwin: Reflections in Natural History), 1977; Ontogeny and Phylogeny, 1977; El pulgar del panda. Ensayos sobre evolución (Panda's Thumb: More Reflections in Natural History), 1980; La falsa medida del hombre (The Mismeasure of Man), 1981, La sonrisa del flamenco. Reflexiones sobre historia natural (The Flamingo's Smile), 1985; i La vida maravillosa. Burgess Shale y la naturaleza de la historia (Wonderful Life), 1989.

Llargs períodes d'avorriment i breus períodes de terror

Darwin sempre acceptà el lema «Natura non facit saltum» i conseqüentment, però en contra d'altres evolucionistes, defensà que el procés evolutiu anava a ritme lent, sense salts sobtats, gradualment. El registre fòssil, certament, no recolzava aquest gradualisme, més aviat donava testimoni de salts i de discontinuïtat. Però Darwin argumentava que el registre era incomplet i imperfecte, era com un llibre que només li queden escasses pàgines, poques línies per pàgina, poques paraules per línia i poques lletres per paraula. Stephen Jay Gould i Niles Eldredge plantegen un model evolutiu que qüestiona aquest gradualisme de Darwin: el model d'equilibris puntuats o d'equilibris discontinus. Un model que sí encaixa i explica l'actual i voluminós registre fòssil, un registre que no dóna testimoni de canvis morfològics graduals, sinó d'abruptes discontinuïtats.

El model d'equilibris puntuats estableix que les espècies viuen llargs períodes d'estabilitat, períodes d'equilibri de milions d'anys, que es veuen tallats bruscament per fases breus de canvis (milers d'anys) en les quals apareixen noves espècies. «La història de qualsevol part aïllada de la terra, com la de qualsevol soldat, consisteix -il·lustra un col·lega de Gould- en llargs períodes d'avorriment i breus períodes de terror». El registre fòssil mostra l'estabilitat de les espècies durant «llargs períodes d'avorriment», temps que es va repetint després de «breus períodes de terror» en els quals es dóna, sobtadament, una gran diversificació però també una gran extinció.

En temps de Darwin ja era viu el debat sobre la naturalesa ràpida o lenta dels canvis geològics: cataclismes naturals o gradualisme. Gould considera que l'opció de Darwin pel gradualisme no s'explica en base a dades empíriques sinó per les influències culturals i metodològiques. (Culturals: s'havia assumit el canvi en les societats, però, tal com defensava el pensament liberal, les transformacions socials duradores eren lentes, graduals i ordenades. Metodològiques: Darwin havia après de Lyell que no s'ha de donar preferència a l'aparença immediata sinó a la realitat amagada, el gradualisme estava amagat sota l'imperfecte aparença). Gould, altrament, opta pel canvi ràpid: diferents catàstrofes han marcat profundament el procés evolutiu. No només la catàstrofe que suposà la desaparició dels dinosaures, fa 65 milions d'anys, també la de la fi del permià, que escombrà el 95% de les espècies de la superfície de la Terra. Uns apocalipsis que s'han repetit, imprevisiblement, al llarg de la marxa de la vida.

Diversitat de camins possibles

No és el típic arbre de Nadal invertit el que representa millor la marxa de la vida, passant de menys a més complexitat. En tot cas, l'iconografia d'un arbre no invertit, en el qual la disparitat i la diversitat estan en la base i en el que només unes branques han sobreviscut, amb buits immensos entre elles.

No un arbre de Nadal invertit, més aviat un arbre no invertit amb diversitat inicial

Si es rebobinés la pel·lícula de la vida, esborrant tot el que s'ha esdevingut i tornés a començar la seva història, els nous esdeveniments serien sorprenentment diferents. Diversitat d'itineraris eren possibles; els resultats, no es podien predir d'entrada. La història de la vida és una història contingent: l'atzar i les circumstàncies decideixen de quina manera es desplegaran les formes vives en el nostre planeta. Així, els homes devem la nostra existència a una sèrie de casualitats que s'han produït en la història de la vida des del seu origen. La vida no condueix necessàriament a l'aparició de l'home.

Ciència i societat

Gould, com a filòsof de la ciència, no ha deixat de parlar de «falsa ciència», aquella ciència incapaç de superar els prejudicis de la societat en la qual sorgeix. El lamarkisme, per exemple, és falsa ciència. Malgrat sabem que una cèl·lula no pot retenir i transmetre un hàbit adquirit per un ésser viu, sovint es defensa aquesta concepció. Per què? Perquè és socialment tranquil·litzadora. L'esforç queda compensat: l'hàbit adquirit es transmet.

En La falsa mesura de l'home, centrat en els intents de mesurar la intel·ligència humana mitjançant els tests, Gould mostra i critica els abusos de la ciència. Per una banda, mostra com la societat invoca la ciència per a justificar els seus prejudicis; per l'altra, el científic, com li passa a qualsevol persona, no pot desvincular-se completament del seu entorn social, que condiciona la seva metodologia o els seus resultats. El científic s'ha de desprendre de l'aurèola de falsa objectivitat i assumir, de forma vigilant, el component ideològic i social que afecta el seu treball.

Textos escollits de Stephen Jay Gould

1. Equilibri i canvi sobtat

«La història de la major part de les espècies fòssils inclou dues característiques particularment incongruents amb el gradualisme:
Estasis. La major part de les espècies no exhibeixen canvi direccional de cap mena en el transcurs de la seva estada sobre la terra. Apareixen en el registre fòssil amb un aspecte molt similar al que tenen quan desapareixen; el canvi morfològic es normalment limitat i mancat d'orientació.
Aparició sobtada. En qualsevol àrea local, una espècie no sorgeix gradualment per una continua transformació dels seus antecessors; apareix sobtadament i 'totalment formada'».
Gould El pulgar del panda Cap 17

2. L'evolució no és un riu llarg i tranquil

«I, finalment, la raó per la qual som aquí és que un asteroide va impactar contra la Terra, va exterminar els dinosaures, i va perdonar alguns petits mamífers. Darwin creia que les extincions massives eren artefactes causats per la incompletesa dels registres fòssils. Avui sabem que són ben reals: la història de la vida ha estat marcada per nombroses extincions massives i brutals. L'evolució no és un riu llarg i tranquil! Podem citar l'extinció en massa del final de l'ordovicià, fa 438 milions d'anys; la del final del devonià, fa 367 milions d'anys... Però la més terrible és la del final del permià, fa 250 milions d'anys: va esborrar de cop prop del 95% d'espècies marines invertebrades. La darrera va provocar l'extinció dels dinosaures, a la frontera entre el cretaci i el terciari, fa 65 milions d'anys, activada per l'impacte d'un objecte extraterrestre que contenia iridi».
Gould (Obra conjunta: La fi dels temps

3. Canvi de model o inversió del con

«L'iconografia convencional s'ha sumat a un model primari, el "con de diversitat creixent", un arbre de Nadal a l'inrevés. La vida comença d'una manera restringida i simple, i progressa sempre cap amunt, anant a més i més i, implícitament, a millor i millor. El tronc s'escindeix en unes poques branques bàsiques; cap d'elles s'extingeix; i cadascuna d'elles es diversifica encara, en un nombre de subgrups que augmenta de forma continua. Però les dades de Burgess Shale refuten aquesta interpretació central de l'evolució com a procés continu de diversificació creixent.
Les reconstruccions radicals de l'anatomia dels animals de Burgess Shale que van presentar Whittington i els seus col·legues revolucionaren, capgirant-la, la interpretació tradicional de la vida. Al reconèixer tantes anatomies úniques en Burgess Shale, i al demostrar que els grups familiars estaven experimentant amb dissenys tan allunyats de la gamma actual, invertiren el con. L'extensió de varietat anatòmica arribà a un màxim immediatament després de la diversificació inicial dels animals pluricel·lulars. La història posterior de la vida procedeix per eliminació, no per expansió. La Terra actual pot contenir més espècies que mai, però la majoria són iteracions sobre uns quants dissenys anatòmics bàsics. Comparats amb els mars de Burgess Shale, els oceans d'avui contenen moltes més espècies basades en molts menys plans anatòmics. Burgess Shale ens ensenya que la màxima gamma de possibilitats anatòmiques sorgeix en el primer ímpetu de diversificació. La història posterior és un relat de restricció».
Gould La vida maravillosa Cap 1 (adaptat)