Pes dels valors protestants (calvinistes) en l'evolució del capitalisme

L’austeritat que els països dels nord d’Europa exigeixen als del sud com a recepte per a sortir de l’agudesa de la crisi econòmica d’aquests porta a rellegir un clàssic on es mostra el pes dels valors en l’evolució de l’activitat econòmica. Em refereixo al llibre de Max WEBER, publicat a inicis del segle XX, amb el títol L’ètica protestant i l’esperit delcapitalisme (Barcelona: Ediciones Península, 1979). El llibre mostra la influència dels valors religiosos en la formació i desenvolupament del capitalisme occidental. Aquestes són algunes de les idees i alguns dels fragments del llibre de Max Weber. Ja des de les primeres pàgines es concreta la qüestió que es vol investigar.

«¿Cuál es la causa de esta participación relativamente mayor, de este porcentaje más elevado por relación a la población total con el que los protestantes participan en la posesión del capital y en la dirección y en los más altos puestos de trabajo en las grandes empresas industriales y comerciales?» (pàgines 27-28).

Max Weber (Erfurt,1864 / Munic,1920) fou un sociòleg alemany l’obra del qual va de la mà de l’economia, la filosofia, el dret, la política i la història. Posteriorment a L’ètica protestant i l’esperit delcapitalisme i seguint amb la temàtica publicà La ética económica de las religiones mundiales.

I. Què s’entén per esperit del capitalisme?

L’esperit del capitalisme es pot definir com un tipus de conducta econòmica que es caracteritza per la recerca constant i creixent de beneficis, mitjançant la utilització racional, calculada i metòdica de tot allò que intervé en el procés de producció i en les condicions del mercat. Una extraordinària racionalitat, tant en les conductes com en les estructures, impregna aquest nou esperit que es desenvolupa a partir dels segles XVI i XVII.

II. El calvinisme, força espiritual de l’esperit capitalista

La Reforma protestant, contràriament a la concepció catòlica, ha accentuat la dimensió ètica i religiosa del treball en el món, interpretat com a “professió” o “missió a la que un ha estat cridat”. El calvinisme (branca del protestantisme a la que Weber fa especial referència) avança en aquesta direcció afavorint, indirectament, conductes de tipus capitalista.

«Digamos ahora que cuando al investigar las relaciones entre la antigua ética protestante y la evolución del espíritu capitalista partimos de las creaciones de Calvino, del calvinismo y de las otras sectas “puritanas”, no pretendemos afirmar que en los fundadores o representantes de estas confesiones se encuentre un despertar de lo que llamamos “espíritu del capitalismo”, como finalidad de su trabajo y actividades vitales. Ninguno de ellos consideraba la aspiración a los bienes terrenales como un valor ético, como un fin en sí. […] La salvación del alma y sólo esto era el eje de su vida y acción. Sus aspiraciones éticas y los efectos prácticos de su doctrina no se explican sino por esa otra finalidad primordial y eran meras consecuencias de principios exclusivamente religiosos.» (pàgines 105-106).

III. A l’origen, la idea calvinista de predestinació

El dogma característic del calvinisme i moviments afins és la idea de predestinació.

«Lo único que sabemos es que una parte de los hom­bres se salvará y la otra se condenará. Suponer que el mérito o la culpa humanas colaboran en este destino, sig­nificaría tanto como pensar que los decretos eternos y absolutamente libres de Dios podían ser modificados por obra del hombre: lo que es absurdo.» (pàgina 122)

La salvació és pura gràcia divina; hom no es guanya la salvació amb les obres o amb els sagraments, com ara la confessió. La gràcia divina és un do de Déu i no és sinó manifestació de la seva glòria.

El dogma de la predestinació implica un profund sentiment de soledat interior, d’una incertesa respecte a la salvació personal que esdevé difícilment suportable. És inútil intentar desxifrar els designis de Déu. «Así, pues, las buenas obras son del todo ina­decuadas si se las considera como medios para alcanzar la bienaventuranza (pues también el elegido es criatura y todo cuanto hace se encuentra a infinita distancia de los preceptos divinos), pero son absolutamente indispensa­bles como signos de la elección; constituyen un medio técnico no para comprobar la bienaventuranza, sino para desprenderse de la angustia por la bienaventuranza.» (pàgina 144) Per tant, la doctrina de Calví, centrada en la gràcia divina i en la glòria de Déu, conduirà al creient, més que cap altra religió, a comprometre’s ascèticament en l’activitat mundana i econòmica.”Ascèticament” implica rebutjar tota debilitat humana; la seva actitud havia de ser plena de dignitat, d’autocontrol i de severitat. Així, tots els moments de la vida estan impregnats d’exigència ètica.

Pel creient catòlic el camí era diferent:

«Para el católico, la gracia sacramental de su Iglesia estaba a su disposición como medio de compensar su propia in­suficiencia: el sacerdote era el mago que realizaba el milagro del cambio y que tenía en sus manos el poder de las llaves; se podía acudir a él con humildad y arre­pentimiento, y él administraba penitencias y otorgaba esperanzas de gracia, seguridad de perdón y garantizaba la emancipación de la terrible angustia, vivir en la cual era para el calvinista destino inexorable, del que nada ni na­die podía redimirle; para él no había esos consuelos amis­tosos y humanos y ni siquiera podía esperar, como el católico y aun el luterano, reparar por medio de las bue­nas obras las horas de debilidad y liviandad. El Dios del calvinista no exigía de sus fieles la realización de tales o cuales “buenas obras”, sino una santidad en el obrar elevada a sistema.» (pàgines 148-149).

Pels calvinistes (i també per altres protestants com pietistes, metodistes, puritans,... ) el treball professional, racionalitzat, era el mitjà ascètic per excel·lència i Déu beneeix als seus donant-los èxit en el seu treball.

IV. Ascesi i esperit capitalista

Pel pensament calvinista (i moviments protestants afins) el treball entés com a vocació no era un mal necessari, una càrrega o un càstig; ben contràriament constituía la contribució positiva i necessària de l’home a la manifestació de la glòria de Déu. Per aquesta manifestació calia que el treball fos excel·lentment ben fet, continuat, útil i productiu; un treball impregnat de racionalitat i incorporant la ciència experimental.

«Pero, además de esto, el trabajo es fundamentalmente un fin absoluto de la vida, prescrito por Dios. El principio paulino: “quien no trabaja que no coma” se aplica incondicionalmente a todos; sentir disgusto en el traba­jo es prueba de que falta el estado de gracia.» (pàgina 218).

«Hasta que punto una profesión es útil o grata a Dios, se determina, en primer lugar, según criterios éticos y, en segundo lugar, con arreglo a la importancia que tienen para la “colectividad” los bienes que en ella han de producirse; a lo que se añade como tercer criterio -el más importante, desde luego, desde el punto de vista práctico- el “provecho” económico que produce al individuo: en efecto, cuando Dios (al que el puritano considera actuante en los más nimios detalles de la vida) muestra a uno de los suyos la posibilidad de un lucro, lo hace con algún fin; por tanto, al cristiano cre­yente no le queda otro camino que escuchar el llama­miento y aprovecharse de él.» (pàgines 223-224).

Per altra banda, el creient havia de portar una vida austera, evitant tot tipus de luxe, de comoditats i de plaers. La riquesa només és reprovable quan incita a la comoditat i a la sensualitat. Però com a deure professional constitueix un precepte obligatori; i les riqueses acumulades no s’havien de conservar inactives, sinó invertir-les en noves activitats productives.

«… la valoración ética del trabajo incesante, continuado y sistemático en la profesión, como medio ascético superior y como comprobación absoluta­mente segura y visible de regeneración y de autenticidad de la fe, tenía que constituir la más poderosa palanca de expansión de la concepción de la vida que hemos llamado “espíritu del capitalismo”. Si a la estrangulación del consumo juntamos la estrangulación del espíritu de lucro de todas sus trabas, el resultado inevitable será la formación de un capital como consecuencia de esa coacción ascética para el ahorro. Como el capital formado no debía gastarse inútilmente, fuerza era invertirlo en fina­lidades productivas.» (pàgines 244-245).

«… pues desde el momento en que el ascetismo abandonó las celdas monásticas para instalarse en la vida profesional y dominar la moralidad mundana, contribuyó en lo que pudo a construir el grandioso cosmos de orden económico moderno que, vinculado a las condiciones técnicas y económicas de la producción mecánico-maquinista, determina hoy con fuerza irresistible el estilo vital de cuantos individuos nacen en él (no sólo de los que en él participan activamente), y de seguro lo seguirá determinando durante muchísimo tiempo más.» (pàgina 258)

V. Apunts finals oberts

Max Weber evidencia el pes de l’ètica calvinista en la història econòmica del capitalisme occidental; cap altra religió, inclós el catolicisme, ha influït d’una manera tan destacada en les motivacions econòmiques dels creients.

Factors culturals (Weber) o factors estructurals (Marx) són els dominants en les societats? Per Weber, no sempre la religió és un reflex ideològic o superestructura; el protestantisme ascètic ha estat més aviat un factor dinàmic de canvi econòmic.

La tesi de Max Weber no és excloent en el sentit d’afirmar que l’únic factor que determina l’ètica econòmica calvinista sigui el factor religiós, sinó que també anota altres condicionants.

El llibre L’ètica protestant i l’esperit delcapitalisme foupublicat a inicis del segle XX. Queda pendent, cent anys després, analitzar què queda d’aquella ètica protestant calvinista i què en queda d’aquell esperit del capitalisme.