Descartes (1596/1650), amb el seu penso, doncs sóc, estableix que el pensar és la gran realitat gràcies a la qual podem afirmar l'existència del meu jo, un jo que és una realitat pensant, una res cogitans. Els meus pensaments constitueixen la meva realitat; els meus pensaments constitueixen el meu jo. Així ens ho explica en el seu conegut Discurs del Mètode:

«Però immediatament vaig advertir que, mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament, que jo, que ho pensava, fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: jo penso, doncs jo sóc, era tan ferma i segura, que les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava.

Després vaig examinar atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cap cos i que no hi havia cap món ni cap lloc on em trobés, però que no podia fingir, per això, que jo no fos, sinó que, al contrari, del fet mateix que jo pensava a dubtar de la veritat de les altres coses, se'n seguia, d'una manera molt certa i evident, que jo era; mentre que si hagués deixat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat hagués estat veritat, no tenia cap raó de creure que jo fos; vaig conèixer, amb això, que jo era una substància tota l'essència o la natura de la qual no es més que pensar, i que no necessita, per a ésser, de cap lloc ni depèn de cap cosa material; de manera que aquest jo, és a dir, l'ànima, per la qual jo sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos i àdhuc més fàcil de conèixer que no aquest, i que encara que aquest no fos, l'ànima no deixaria d'ésser tot allò que és.»

En front de René Descartes, Milan Kundera planteja una altra cara de la qüestió. No són pas els pensaments allò que em constitueix, sinó els sentiments: sento, doncs sóc. En el següent fragment de La immortalitat Kundera remarca el pes del patiment en el procés de prendre consciència del meu jo. La seva perspectiva es propera a la de Pascal quan aquest afirma que el cor té unes raons que el cap no entén.

«Penso doncs sóc és la frase d'un intel·lectual que menysvalora el mal de queixal. Sento doncs sóc és una veritat d'una validesa molt més general i es refereix a tot allò que viu. El meu jo no difereix substancialment del vostre per allò que pensa. Hi ha molta gent i poques idees: tots pensem aproximadament el mateix i ens comuniquem les idees, ens les deixem, les robem. Però, si algú em trepitja un peu, sóc sol a sentir aquell dolor. No pas en el pensament, sinó en el patiment, és on hi ha l'essència del jo; el patiment és el més bàsic de tots els sentiments. Tot patint, ni un gat no pot dubtar del seu jo únic i irreemplaçable. Quan sofrim, el món desapareix i cadascú de nosaltres es queda sol amb si mateix. El sofriment és la universitat de l'egocentrisme.»

Blaise Pascal (1623-1662), coetani de Descartes, dins el mateix context cultural del Racionalisme i el Barroc, fou en primer en parlar de les raons del cor.

Després d'una època centrada en la recerca matemàtica, Pascal rebé un fort impacte emocional. De l'enaltiment i valoració de les raons de cap, propi d'un matemàtic, passà a la valoració i defensa de les raons del cor. I a què es refereix Pascal quan parla de raons del cor? Es refereix al coneixement que aporta el cor amb les seves intuïcions: el cor em proporciona unes certeses que la raó, pròpiament dita, no em pot donar.

Pascal passa de l'elogi del cap o esprit de geómétrie a l'elogi del cor o esprit de finesse. L'esperit geomètric es basa en els principis racionals, en uns principis que un cop coneguts és quasi impossible negar. L'esperit de finor es basa en el coneixement immediat, en el coneixement d'allò viscut i experimentat per un mateix: fa referència a les «coses del sentiment».

Certament, Descartes es conegut com el racionalista que ha accentuat la dicotomia entre pensaments i sentiments. «Cartesià» (de Cartesius, Descartes en llatí) ha esdevingut sinònim de «metòdic», «ordenat», «racional». Ara bé, sovint les dicotomies o dualismes són imprecisos tòpics o simplificacions. Si avancem més en l'estudi de l'obra de Descartes constatarem que aquests dualisme irreconciliable que se li atorga queda força dissolt. Què entén Descartes per pensar? Diu: «Par le mot penser, j'entends tout ce qui se fait en nous de telle sorte que nous l'apercevons immédiatement par nous-mêmes; c'est pourquoi non seulement entendre, vouloir, imaginer, mais aussi sentir, est la même chose ici que penser.» (Les principes de la philosophie, 1, 9). Ho afirma ben clarament: sentir és aquí la mateixa cosa que pensar. Totes les activitats psíquiques queden incloses dins la categoria de «pensar».

Quan Daniel Goleman en el seu llibre 'best-seller' mundial La inteligencia emocional (Kairós, Barcelona, 1996) critica i denuncia la insuficiència de molts plantejaments sobre la intel·ligència racional proclamant i defensant que pensar i sentir treballen capacitant-se o incapacitant-se mútuament, oblida part de la lletra de l'obra de Descartes. Goleman critica una dicotomia que el mateix Descartes ja havia qüestionat en algun moment.

Si no hi ha harmonia entre cap i cor —afirma Goleman— tot l'individu en paga les conseqüències. Les nostres decisions i les nostres accions depenen tant dels nostres pensaments com dels nostres sentiments. Textualment: «La dicotomía entre lo emocional y lo racional se asemeja a la distinción entre el 'corazón' y la 'cabeza'. Saber que algo es cierto 'en nuestro corazón' pertenece a un orden de convicción distinto -de algún modo, un tipo de certeza más profundo- que pensarlo con la mente racional.. ».