1. Estoics: desijtos? No, gràcies! Els estoics, tant els que pertanyen a l'hel·lenisme antic (Zenó, Crisip; segle III aC), com els de l'època imperial romana (Sèneca, Epictet, Marc Aureli), com els d'avui (si encara en queden!), són personatges escarmentats per la dificultat o impossibilitat de satisfer els nostres desitjos i, conseqüentment, ens proposen una no sabem si sàvia recepta: la supressió del desig. Si ets capaç de reduir els teus anhels, incrementaràs les teves possibilitats de felicitat. El seu ideal era l'apatheia, l'absència de passions o impassibilitat; l'absència de tot allò que, com un desig intens, em trasbalsa: L'apatheia o domini de les passions era la qualitat dels forts. Un estoic tardà, el fort Sèneca (nascut a Còrdova l'any 4 aC i que es suicidà per ordre de Neró a Roma l'any 65 dC ), afirmava:
I Epictet, esclau i coetani de Sèneca:
Però, és tant negativa la presència d'obstacles o dificultats en la realització o satisfacció del desig? Certament, sembla indesitjable trobar constantment bloquejat l'accés a la satisfacció del desig; però també és cert que hi ha alguna cosa positiva en el retard, en l'espera. L'espera, l'expectativa, en últim terme, l'esperança, és una vivència, una situació radicalment humana: si tens esperança, tens vida. |
2. Camí vers la realització El poema Ítaca del grec Konstandinos Kavafis i que Lluís Llach posà música i interpreta, és un cant a l'enriquiment que suposa fer camí cap a la realització del desig, cap a Ítaca. El camí cap a la satisfacció del desig és un camí que ens omple de vivències, de riqueses. Quan un profund desig em mou, comença un nou viatge a Ítaca, i has de procurar que el camí sigui llarg, que no satisfacis immediatament el teu anhel. I si quan arribes, Ítaca et decep, pensa en un altre viatge. El camí sempre és el millor i més engrescador. La realització està per sota de l'expectativa.
|
3. La realització, a l'alçada? Potser mai cap realització està a l'alçada del desig. El camí cap a Ítaca eleva, idealitza la teva Ítaca. I si hi arribo, en desitjo una altra: l'home és un ésser insatisfet per natura. El músic Berlioz emprengué el seu camí cap a Ítaca i quan hi arribà, la trobà pobra.
|
Ítaca, pobra? El filòsof alemany Ernst Bloch, en el seu llibre El principi esperança, defensa que l'impuls més important de l'home no és pas, com diu Freud, la sexualitat, sinó que per sota d'aquesta encara hi ha un mòbil més bàsic i fonamental: l'esperança. L'esperança és el motor de l'activitat humana: porta a iniciar camins, a elaborar somnis d'un món millor, a anar sempre més enllà, a evitar enquistar-nos i aturar-nos. El desnivell entre el desig i la seva realització -si és que realment es dóna- s'explica per l'acció de l'esperança, que ens porta constantment a idealitzar la persona o la cosa desitjada? |
||
Ítaca, pobra? És la nostra esperança, la nostra idealització, el que ens fa trobar Ítaca pobra? Desig o realització del desig? |