1. Estoics: desijtos? No, gràcies!

Els estoics, tant els que pertanyen a l'hel·lenisme antic (Zenó, Crisip; segle III aC), com els de l'època imperial romana (Sèneca, Epictet, Marc Aureli), com els d'avui (si encara en queden!), són personatges escarmentats per la dificultat o impossibilitat de satisfer els nostres desitjos i, conseqüentment, ens proposen una no sabem si sàvia recepta: la supressió del desig. Si ets capaç de reduir els teus anhels, incrementaràs les teves possibilitats de felicitat. El seu ideal era l'apatheia, l'absència de passions o impassibilitat; l'absència de tot allò que, com un desig intens, em trasbalsa: L'apatheia o domini de les passions era la qualitat dels forts. Un estoic tardà, el fort Sèneca (nascut a Còrdova l'any 4 aC i que es suicidà per ordre de Neró a Roma l'any 65 dC ), afirmava:

Així com tants rius i tanta pluja que es precipita no canvien ni atenuen la salabror del mar, de la mateixa manera l'ímpetu de les adversitats no doblega l'ànim del fort.


I Epictet, esclau i coetani de Sèneca:

Suprimeix totalment el desig: si desitges, en efecte, una de les coses que no depenen de nosaltres, seràs necessàriament dissortat.

Però, és tant negativa la presència d'obstacles o dificultats en la realització o satisfacció del desig? Certament, sembla indesitjable trobar constantment bloquejat l'accés a la satisfacció del desig; però també és cert que hi ha alguna cosa positiva en el retard, en l'espera.

L'espera, l'expectativa, en últim terme, l'esperança, és una vivència, una situació radicalment humana: si tens esperança, tens vida.


  

2. CamÝ vers la realitzaciˇ

El poema Ítaca del grec Konstandinos Kavafis i que Lluís Llach posà música i interpreta, és un cant a l'enriquiment que suposa fer camí cap a la realització del desig, cap a Ítaca. El camí cap a la satisfacció del desig és un camí que ens omple de vivències, de riqueses. Quan un profund desig em mou, comença un nou viatge a Ítaca, i has de procurar que el camí sigui llarg, que no satisfacis immediatament el teu anhel. I si quan arribes, Ítaca et decep, pensa en un altre viatge. El camí sempre és el millor i més engrescador. La realització està per sota de l'expectativa.

Viatge a ═taca

Quan surts per fer
el viatge cap a Ítaca
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port
que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats
per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molt anys,
que siguis vell quan fondegis la illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí
sense esperar que el doni més riqueses.

Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobre, no és que Ítaca
t'hagi enganyat.
Savi, com bé t'has fet,
sabràs el què volen dir les Ítaques.


  

3. La realitzaciˇ, a l'alšada?

Potser mai cap realització està a l'alçada del desig. El camí cap a Ítaca eleva, idealitza la teva Ítaca. I si hi arribo, en desitjo una altra: l'home és un ésser insatisfet per natura. El músic Berlioz emprengué el seu camí cap a Ítaca i quan hi arribà, la trobà pobra.

HŔctor Berlioz

Hèctor Berlioz (1803-1869) s'enamorà d'una jove actriu irlandesa, Harriet Smithson, que representava diferents personatges de les obres de Shakespeare: Julieta, Ofèlia, Desdèmona, ... L'actriu, rebutjant tots els elegants intents d'apropament de Berlioz, no deixava d'augmentar el seu resplendor als ulls del músic fins esdevenir anihiladorament enlluernadora. Tement que el desesperat amant es suïcidés, els seus amics Chopin i Liszt registraren durant tota una nit un conegut barri de París, en direcció al qual s'havia vist a Berlioz completament fora de si mateix. La Símfonia Fantàstica és expressió d'aquesta volcànica passió que Berlioz sentia per Harriet.

Harriet Smithson

Alguns anys més tard, el músic, ja famós, aconseguí l'amor de la seva adorada. El seu anhelat ídol esdevingué la seva muller. El somni es feu realitat. Però..., la realització del somni no arribà a l'alçada de la imatge o anhel somniat. La situació fou exageradament desil·lusionadora.

(Adaptat d'Ernst BLOCH El principi esperança)




  Ítaca, pobra?
El filòsof alemany Ernst Bloch, en el seu llibre El principi esperança, defensa que l'impuls més important de l'home no és pas, com diu Freud, la sexualitat, sinó que per sota d'aquesta encara hi ha un mòbil més bàsic i fonamental: l'esperança. L'esperança és el motor de l'activitat humana: porta a iniciar camins, a elaborar somnis d'un món millor, a anar sempre més enllà, a evitar enquistar-nos i aturar-nos.

El desnivell entre el desig i la seva realització -si és que realment es dóna- s'explica per l'acció de l'esperança, que ens porta constantment a idealitzar la persona o la cosa desitjada?
 
  Ítaca, pobra?
És la nostra esperança, la nostra idealització, el que ens fa trobar Ítaca pobra?
Desig o realització del desig?
 

  Per què Ítaca pobra? Desig o realització del desig?
 
Nom:   
Correu:

Clicar aquí per veure les INTERVENCIONS
[Guia]