La polèmica

Des dels seus inicis, la teoria dels valors o axiologia (dels mots grecs axos i logos, valor i saber) ha tractat una qüestió que ha originat postures ben enfrontades, a saber:

Els subjectivistes comparen els valors amb els segells de correus: ni el paper ni la qualitat del dibuix són les qualitats que fan d'ells un objecte de valor. El valor l'atorga el filatèlic amb el seu interès: les coses són valuoses no per elles mateixes sinó per la relació que tenen amb nosaltres.

Els objectivistes, per altra banda, comparen els valors amb els colors, els colors tenen característiques físiques que els diferencien objectivament: el color blau no es torna vermell quan es pinta de vermell un objecte blau. El color blau perdura, és immutable i no depèn del subjecte. Un assassinat, encara que ningú el condemni, és sempre dolent.

Són subjectius

Altres consideren que els enunciats valoratius no són sinó expressions d'un estat d'ànim personal i tenen la funció de despertar sentiments semblants en els altres, que no hi ha cap possibilitat de trobar arguments satisfactoris per a provar que un determinada cosa tingui un valor per ella mateixa.

Són objectius

L'objectivisme, en un extrem oposat, argumenta que els valors són descoberts, no atribuïts per nosaltres a les coses. El diamant sempre serà més valuós que el grafit per les seves propietats objectives de duresa, brillantor i transparència. L'home pot descobrir l'essència dels valors de la mateixa manera que pot aïllar un color de l'espectre; és indiferent a la seva essència que una persona els realitzi en ella o els descobreixi ja que els valors no resulten afectats per les vicissituds humanes: són absoluts i objectius. Malgrat ningú jutgés que l'assassinat és dolent, l'assassinat seguiria essent dolent.

El més apassionat defensor d'aquesta postura fou l'alemany Max Scheler (1874/1928); a ell deu l'axiologia contemporània bona part de la seva reflexió. Defensa, entre altres coses, que només per via intuïtiva (seguint les raons del cor), no per via racional, es poden captar els valors; els valors se'ns revelen en les vivències emotives de l'amor i de l'odi. També són molts reconeguts els intents de Scheler per establir criteris que ens permetin descobrir la jerarquia de valors existent.

Subjectius i objectius

L'axiologia contemporània tendeix a superar l'oposició entre subjectivisme i objectivisme dels valors: els valors tenen aspectes subjectius i aspectes objectius. El subjectivisme ens ha mostrat la conveniència de no oblidar la valoració, és a dir, l'activitat del subjecte que valora, una activitat marcada per condicionaments psicològics, sociològics i culturals. Els valors són valors d'una societat i els individus, en el seu procés de socialització, els aprenen (o els rebutgen). L'objectivisme ens ha mostrat la conveniència d'analitzar les característiques de la cosa que considerem un valor, que els valors no són arbitraris ni gratuïts, que els valors sempre són valors compartits.

Als valors els passa una cosa semblant al cinema, que només es comprèn el seu funcionament si considerem la coparticipació de factors subjectius i factors objectius. En el cinema es projecten fotogrames estàtics a una determinada freqüència (factor objectiu) que l'espectador, amb pel seu sistema perceptiu (factor subjectiu), interpreta com a moviment. Quan valorem, actua la nostra personalitat completa amb les seves experiències positives i negatives, amb els coneixements que ha incorporat, amb la seva particular concepció del món; però aquest component subjectiu coparticipa d'un altre component, les qualitats objectives de, per exemple, una pintura (colors, estil, temàtica) o una acció (fins perseguits, resultats obtinguts).

Més elevat, més objectiu ...?

Solem acceptar que hi ha objectes i accions que valen més que no pas altres, que hi ha una mínima jerarquia de valors. Tot allò que forma part de les nostres aspiracions, somnis o ideals ocupa un lloc més elevat en la nostra jerarquia o escala de valors. En aquests context, són molts els axiòlegs que consideren que quant més baix es troba un valor en una jerarquia més pesen els components subjectius i que, per contra, quant més elevat és un valor més dominen els components objectius.

Les expressions populars subjectivistes "sobre gustos no hi ha res escrit" o "tants caps tants barrets" només són aplicables als valors més baixos de l'escala jeràrquica; ningú pot negar que uns valoren més el vi, altres la cervesa i que per a uns tercers no hi ha res com l'aigua. Però si passem a l'àmbit dels valors estètics, veurem que "hi ha molt escrit"; si un s'adorm escoltant l'Himne a l'alegria de la Novena Simfonia de Beethoven perquè no li agrada, se li pot dir que no ha aprés a valorar prou bé, tot aplicant-li la dita "hi ha gustos que mereixen pals!" I si passem als valors d'ordre ètic, encara hi ha més escrit i proclamat; aquí, l'objectivitat i la universalitat s'imposen.