1. La preocupació política De jove, Plató volia dedicar-se a la política; però aviat es desencantà: massa corrupciói mal govern. La seva joventut va estar marcada per les Guerres del Peloponès, que van començar tres anys abans del seu naixement i van acabar quan ja tenia 24 anys. A més, quan en tenia uns 29 presencià el judici del seu mestre Sòcrates i fou testimoni de la condemna a mort del més savi de tots els homes: el poder polític democràtic condemnava a mort al poder intel·lectual. Aquestes vivències conduïren a Plató vers la recerca d’una polis o estat perfecte i just; recerca que portà a terme després de construir una base filosòfica; per tant, endinsar-se en la política platònica pressuposa conèixer la seva teoria de les idees, la seva teoria del coneixement o epistemologia i, també, la seva antropologia. En el diàleg de maduresa La República, en grec Politeia, i amb el sobrenom de Sobre la Justícia, és on Plató exposa bona part de les seves idees politiques, idees que configuren el que s’ha anomenat Estat utòpic o ideal, la organització sociopolítica considerada perfecta, modèlica i, per damunt, de tot justa. Aquest diàleg es divideix en deu llibres o parts i hi apareixen aspectes de tot el pensament de Plató; el diàleg s’inicia preguntant quina mena de cosa és la justícia.

2. Esbós de la polis o estat

Els humans no són éssers autosuficients; l'origen de la polis radica en la impotència individual per satisfer les pròpies necessitats. Cal una organització en la que les persones realitzin tasques en funció de les seves capacitats o naturalesa. A partir d’aquí, Plató defensa la conveniència de tres classes socials: la dels governants (formada pels homes més prudents i savis),la dels militars (els dotats de valentia) ila dels productors. En resum, només dues classes, la dels guardians de l'estat (governants i militars) i la dels treballadors.

En aquesta organització, per sobre dels interessos de qualsevol de les classes, preval el bé de la totalitat de l’estat. I en un estat hi haurà justícia si cadascú fa el que li pertoca en funció de la seva naturalesa o classe social. La qüestió que centrarà sovint la recerca de Plató és sobre com s’ha d’educar els guardians de l’estat, especialment els que arribaran a ser-ne els governants.

L’educació requereix un procés constant de selecció: són els més excel·lents, homes o dones, els que han d’esdevenir governants. El camí educatiu passa per control de lectures i cants; es fonamenta en la gimnàstica i la música; exigeix domini de l’aritmètica, la geometria, l’astronomia; ciències aquestes que preparen per l’ascensió dialèctica. Qui ha de governar doncs? Els més excel·lents, és a dir, aquells que amb el domini de la dialèctica s’hagin elevat i captat la idea d'estat perfecte. Per tant, cal que o bé els filòsofs governin, perquè és suposa que han ascendit pel camí del coneixement, o bé els que ara governen filosofin.

Plató estableix un paral·lelisme o analogia entre l’ànima justa i l’estat just; i de la mateixa manera que una ànima pot esdevenir malalta o injusta, un estat o polis també pot sofrir malalties. Així, en ordre creixent de patologia, la timocràcia, l’oligarquia, la democràcia i la tirania; tots són desviacions de l’estat perfecte o aristocràtic, l’estat governat pels millors.

3. Esquema, passatges i reconstruccions.