1. Els ideals de la modernitat

Il·lustració i modernitat han anat històricament lligades. Els il·lustrats del segle XVIII, apel·lant a la raó i a la crítica, han encès les llums que han fet progressar el món. I la Revolució francesa, amb el seu crit de “Llibertat, igualtat i fraternitat” i amb l’aspiració d’universalitat, ha estat un dels fruits d’aquest moviment.

Però què ha passat amb els ideals de la modernitat? A grans trets, la fraternitat ha quedat diluïda; la llibertat, esdevinguda només individual, s’ha oposat o ha anat en contra de la igualtat. I la raó, factor de progrés i de llums, s’ha qüestionat, considerant que ha esdevingut parcial, només racionalitat tècnica. Què fer davant d’aquesta situació? Dos camins s’han obert: el primer, repensar la modernitat, sense abdicar dels seus ideals; el segon, la postmodernitat, devaluant els atributs de la raó.

2. Repensar la modernitat, millorant la vida de les persones

Repensar la modernitat implica reconèixer que aquesta ha edificat un món injust. El segle XX, en paraules de Hannah Arendt, és “el més cruel de la història”. Però l’il·lustrat Kant ja havia advertit en contra de la raó que no estableix com a prioritari millorar la vida de les persones. «Va haver-hi un temps en què jo considerava que únicament la recerca de la veritat constituïa la glòria de la humanitat, i menystenia l’home ordinari que no sabia res. Rousseau m’emmenà al camí recte: vaig aprendre a conèixer la recta naturalesa humana; i [ara] em consideraria més inútil que el treballador ordinari si no cregués que la meva filosofia pot ajudar els homes a establir els seus drets».

Si les llums, amb la racionalitat que comporten, no aconsegueixen millorar la vida dels humans, aleshores les llums tenen pendent la tasca que les va inspirar.


3. Reacció postmoderna, rebutjant la utopia

La crítica de Nietzsche a la modernitat, obrí el camí a la reacció postmoderna. Els postmoderns, oblidant o no considerant prou el molt que ha contribuït la modernitat en la reducció de sofriment i penúries, tendeixen a renunciar als seus ideals, a menystenir els seus grans relats, a abandonar les seves aspiracions d’universalitat, a abdicar de la utopia de construir un món millor. S’aposta, com alternativa, per una raó feble, per relats locals, per interessos particulars, per ètiques de situacions concretes.


4. Raó il·lustrada i raó instrumental

Al segle XX, els pensadors de l’Escola de Frankfurt obriren el debat crític sobre els ideals no aconseguits de la modernitat. D’arrels marxistes, aquests frankfurtians ens recorden que la raó il·lustrada aspirava a emancipar l’ésser humà de la seva minoria d’edat, aspirava a instaurar un ordre sociopolític en el que fos possible desenvolupar els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat. Però reconeixen que aquestes aspiracions han fracassat. La raó instrumental, la que amb la tècnica domina la natura, s’ha imposat a la raó il·lustrada, la que cerca l’emancipació. Ara bé, aquesta crítica a la modernitat no és per tornar a una situació premoderna, sinó, inicialment, de crítica social per reconèixer les mancances.

 

5. Jürgen Habermas

Qui més directament ha entrat en el debat sobre la postmodernitat, considerant que la modernitat és una obra inacabada, és el filòsof alemany Jürgen Habermas, frankfurtià de segona generació, nascut el 1929.

En un primer moment, Habermas es centrà en l’aprofundiment i crítica dels treballs dels pensadors de l’Escola de Frankfurt. Analitzant el concepte de racionalitat, constata que tot coneixement respon a un interès: un interès tècnic, un interès pràctic i un interès emancipador.

En un segon moment, es centra en la creació de la seva teoria més representativa, la teoria de l’acció comunicativa; apel·la a un imperatiu de la raó humana: la recerca d’un enteniment recíproc, l’objectiu de la raó comunicativa és arribar a un consens lliure.

A Atenes ContemporÓnia: + Habermas

El debat sobre la postmodernitat, defensant la recuperació crítica dels valors i ideals de la modernitat, forma part d’un tercer moment o etapa de la seva obra, moment en el que critica a pensadors propagadors de la postmodernitat com Jean-François Lyotard, Gilles Lipovetski o Gianni Vattimo.


Jean-François Lyotard

Gilles Lipovetski

Gianni Vattimo

   

Assenyala la tendència a posicions modernes o postmodernes que es mostra en els següents textos. Després de la teva resposta se t’indicarà la procedència del fragment.

 
[Guia]