David Hume no és el primer pensador empirista, però sí que defensa un empirisme radical, és a dir, una actitud de reconeixement no només dels límits de la raó, com fan tots els empiristes, sinó també dels límits de la mateixa experiència. L’Empirisme és, com el Racionalisme, una resposta als canvis de visió de la realitat i del coneixement que implicà la Revolució científica del segle XVI. Actituds empiristes, les que atorguen a l’experiència una funció clau en el procés de coneixement, s’han repetit en diverses formes al llarg de la història; però empirisme, en sentit estricte, fa referència al moviment filosòfic que es desenvolupa a Anglaterra en els segles XVII i XVIII, essent Hobbes, Locke, Berkeley ii Hume els seus més coneguts representants. Si ja has llegit o saps alguna cosa sobre el’Empirisme, especialment de l’escocès David Hume (1711-1776) podràs obrir-te camí analitzant textos i cercant característiques, primer, d’aspectes bàsics o fonamentals d’aquest moviment filosòfic; segon, d’aspectes propis de l’empirisme de Hume.