La novel·la de Jean-Paul Sartre La nàusea, escrita el 1938 i on pren forma la vivència de sentir-se superflu, és expressió de la tràgica època que li tocà viure: d’adolescent, la Gran Guerra li ensenyà que els individus no compten; els dos grans totalitarismes d’entreguerres manifestaven el mateix.
En novel·les i obres teatrals posa l’accent en les vivències d’individus singulars, en subjectivitats, atenent així la preocupació de l’existencialisme pels subjectes concrets. ALa nàusea, seguiren altres com El mur i Els camins de la llibertat, que il·lustren l’ètica existencial i exploren les possibilitats de la llibertat. També les obres teatrals foren camins per expressar el seu pensament: Les mosques, on Orestes diu a Júpiter "perquè sóc un home i tot home ha d’inventar el seu camí”, A porta tancada, on un dels personatges afirma “l’infern són els altres”, Morts sense sepultura, La puta respectuosa, Les mans brutes, El diable i el bon Déu.
Més específicament filosòfiques són La imaginació. Esbós d’una teoria de les emocions; també L’ésser i el no-res, de 1943 i que acaba amb la memorable expressió “l’home és una passió inútil”, després d’argumentar que la consciència s’identifica amb el no-res.
De 1946 és el petit i molt llegit assaig L’existencialisme és un humanisme, on apareix una altra de les expressions memorables “l’home està condemnant a la llibertat”. En Crítica de la raó dialèctica, de 1963, Sartre qüestiona la reducció marxista a factors econòmics en les interpretacions històriques. L’obra de 1963, Les paraules, és una autobiografia.
A l'any 1964 s’atorgà a Jean-Paul Sartre el premi Nobel de Literatura, premi que ell refusà tal com prèviament ja havia advertit. Els honors mai l’havien captivat; el premi seria com “una làpida”, “una consagració que no podria suportar”.
Apropat a l’estil i al pensament de Sartre
llegint els seus tres textos. També, i ja no de Sartre, dos cants ben impregnats d’aire existencialista.
