«Si hi ha dues coses en aquest món de les quals tots estem convençuts, sens dubte són aquestes. L'univers està ordenat seguint un ordre, unes lleis, unes regularitats. Si no creguéssim això, quin sentit tindria pensar, intentar entendre? Si en qualsevol moment qualsevol cosa pogués esdevenir-se, per què trencar-se el cap a fer previsions? Quan els déus intervenien constantment en els afers humans -no com ara-, i a més resultava que la seva voluntat era d'allò més voluble i capriciosa, el sacrifici de cabrits o de joves belleses femenines es portava molt més que la investigació filosòfica o científica, que tot just si començaven a treure el cap. Amb el temps, els humans i els seus déus es van anar assossegant, i la noció de llei, tant en la organització de la vida de les ciutats com en la determinació d'un ordre universal es va anar obrint camí. Per ella som on som, i avui, convençuts com n'estem, només en presència de la fatalitat en les nostres pròpies carns o en les d'aquells que més estimem gosem demanar a Qui sigui que l' ordre universal desaparegui per uns instants i que la mort ajorni uns anys, o si més no uns dies, un instant només, la seva implacable collita.

     De dues coses estem convençuts, dèiem. De l'ordre de l'univers, d'una banda. De l'altra, de la nostra llibertat. Tal i com donem per suposat l'ordre de la realitat cada cop que fem l'esforç de pensar o que, sense pensar, deixem que el nostre cos respongui automàticament a circumstancies que es repeteixen una i altra vegada, també a cada pas estem donant per suposada la nostra capacitat per triar uns o altres camins, per elegir dins de certs marges què serà de nosaltres, per manar, si més no una mica, sobre nosaltres mateixos. Quin sentit tindrien altrament els maldecaps quotidians plantejant-nos en cada cruïlla quina és la millor opció? Com gosaríem exigir responsabilitats i recriminar a la gent la seva conducta? Per què lloar els esforços i els mèrits de ningú? I a quins set sous el maleït sentiment de culpa que de vegades ens ofega si al capdavall no hauríem fet sinó allò únic que ens era possible fer? I posats a tibar una mica més la corda, com vestirà de sentit el creient la seva eterna joia o condemnació?

     Ordre universal i llibertat humana. Les nostres dues conviccions més pregones, més radicals. Les dues evidències sobre les quals bastim les nostres més preades construccions: la ciència i la moral. Sense elles, el terra s'enfonsa, els estels s'apaguen, el cel es desploma. I, tanmateix, per poc que un hi pensi, les nostres dues grans i imprescindibles veritats semblen difícilment conciliables, perquè pensar és donar per suposat que existeixen regularitats, causes i perquès, i dedicar-se a cercar-los; però si tot respon a causes, i si cada causa provoca l'efecte que ha de provocar i no un altre -i sinó no val la pena pensar-, en què pot consistir la suposada elecció que fem quan exercim la nostra llibertat? No hauríem de respondre nosaltres també de manera inexorable a les causes que ens determinen?»