El llibre de François de Closets que porta per titulat No diguis a Déu allò que ha de fer. Albert Einstein, la novel·la d’una vida, és el resultat d’un notable esforç per divulgar les aportacions científiques d’Albert Einstein i, simultàniament, presentar aspectes i vicissituds de la seva vida. La primera part del títol fa referència al conegut següent diàleg entre Einstein i Niels Bohr: “–Déu no juga als daus! –Qui és vostè, Einstein, per dir a Déu allò que ha de fer?”. El rerafons dels diàleg és l’oposició d’Einstein a l’indeterminisme i a la incertesa que postulava la física quàntica; per Einstein, l’ordre existent a l’univers, la regularitat que ell cercava era incompatible amb l’atzar. El tercer fragment seleccionat fa referència a aquesta polèmica oposant-se a Heisenberg

En el llibre, òbviament, s’explica la gestació i els punts bàsics de la teoria de la relativitat especial, junt amb els altres articles de 1905 que suposaren l’inici del seu reconeixement. També s’exposen les dificultats que tingué amb el problema de la gravetat que conduí a la teoria de la relativitat general. L’autor no oblida les recerques posteriors, sense èxit immediat, entorn d’una teoria unificada.

La teoria de la relativitat no és una teoria del relativisme. Einstein considerava desafortunat el mot ‘relativitat’, considerant que donava lloc a malentesos filosòfics. De fet, no fou ell sinó Max Planck qui l’emprà per primera vegada. A excepció del seu nom, la teoria de la relativitat és un monument dedicat a la fe en la certesa total del coneixement.



 
     

      «Tal vegada Einstein, a les darreries de la seva existència, va aportar­ les claus del seu comportament en algunes pàgines de la seva auto­biografia. La primera és el descobriment de la ciència sobrevingut tan aviat en la seva vida. El savi va escriure moltes vegades i de diverses maneres la seva famosa fórmula: "El més incomprensible és que el món sigui comprensible." La correspondència quasi màgica entre el funcionament de la ment humana i la lògica de la natura constitueix per a ell el miracle bàsic, la revelació principal.

Aquest fet indica a l'ésser humà la via a seguir: ha de descobrir l'ordre amagat del món. Aquesta recerca esdevé "l'objectiu suprem", el "camí que mena al paradís", la "promesa d'un alliberament". Einstein parla d'aquesta contemplació del món ­contemplació activa, ja que té com a finalitat la descoberta- amb un fervor impregnat de misticisme. (....) Perquè es tracta d'una recerca ontològica que val la pena per si sola, i no pas d'una activitat professional que permetria de guanyar la glòria o la fortuna.

La segona clau que dóna Einstein és un cert desinterès per l'existència ordinària amb les seves penes i alegries. "En la meva joventut vaig copsar vivament la vanitat de les esperances i les aspiracions que empenyen la majoria dels homes cap al remolí d'una vida desenfrenada." Ell pretén un "alliberament de les cadenes d'un univers exclusivament personal” i contraposa la vida quotidiana privada o professional a la vida científica. "Un home de la meva classe pateix un canvi decisiu en la seva evolució a partir que deixa gra­dualment d'interessar-se tan sols en allò que és personal i momentani per consagrar tots els seus esforços a l'aprehensió intel·lectual de les coses." »


      «Aquesta originalitat és abans que res filosòfica per no dir moral, és a dir, espiritual. Es basa en la supremacia de les idees sobre els fets, de la teoria sobre l' experiència. Einstein no observa la natura, la pensa. La teoria, per a ell, és una construcció abstracta que no deriva lògicament dels fets, sinó que és inventada pel pensament i només després d'això és confrontada amb els fets. A l'inrevés que els investigadors que viuen amb el nas enganxat a la realitat i tancats en els seus experiments, Einstein es distancia i s'eleva a una altura vertiginosa: "Els conceptes científics són creacions lliures de l'esperit humà. I, al contrari del que es podria creure, no són únicament determinats pel món exterior."

Abans de construir, Einstein es preocupa primer de posar els fonaments. Mai no dubta de tornar als principis bàsics per tal de poder muntar les seves teories sobre bases indiscutibles, i això és el que ho canvia tot. (...) El jove revolucionari dóna als principis una dimensió absoluta, intangible, sagrada. Són els amos que dominen la natura i posseeixen la veritat. I han de ser poc nombrosos, omnipotents i brillants. El seu primer criteri de validesa és d' ordre estètic: és l'harmonia, la coherència i la "perfecció interna" de la teoria.»


      «A la primavera del 1927, Heisenberg sentencia que la indeterminació va lligada a la mateixa essència de la realitat quàntica i en fa un principi constitutiu de la nova física. En el món dels quàntums els paràmetres no són independents els uns dels altres, sinó que estan relacionats per un sistema de vasos comunicats, de tal manera que tot allò que es guanya per un costat es perd per l'altre. Més precisió aquí significa menys precisió allà, és matemàtic, i les equacions que mostren aquesta relació d'incertesa fan intervenir la inevitable constant de Planck. Vet aquí el sistema pervers que ens condemna a ignorar la velocitat si coneixem la posició, o a la inversa, i també a desconèixer exactament l'energia o la durada alhora. En definitiva, a no poder copsar més que un tros de la realitat.

Encara que milloréssim molt el rendiment dels nostres instruments, mai no podríem seguir i preveure el moviment de les partícules com ho fem amb els planetes. La causa d'aquesta raresa es troba en la mateixa naturalesa dels quàntums. Una realitat tan quantificada comporta inevitablement una part d'incertesa.

La ciència pot tenir com a objecte crear maquines escurabutxaques que funcionen al ritme de les probabilitats? Einstein no ho pot admetre. Al desembre del 1926, posat al corrent de les recerques de Heisenberg, escriu: "La mecànica quàntica fa força respecte. Però una veu interior em diu (...) que no ens apropa gaire als secrets del Vell. De tota manera, estic convençut que ell, almenys, no juga als daus.” »

CLOSETS, François de. No diguis a Déu allò que ha de fer. Albert Einstein, la novel·la d’una vida. Lleida: Pagès editors, 2005. (Pàgs 100-1, 124-5, 325-6)